07/06/2015 XIX Caminada Reus - Prades - Reus (CCCR)

És el segon any que fem aquesta caminada. Per a nosaltres no és que sigui de les més xules, bàsicament perquè a l’inici hi ha molt asfalt per sortir de Reus i per travessar urbanitzacions abans d’entrar a la muntanya i al final hi ha molta i molta pista abans d’arribar a Reus, entremig sí, entremig la caminada és xula. Però com que aquesta caminada només l’havíem fet un cop (l’any passat) i enguany les 2 darreres caminades de la CCCR abans de l’estiu que sí que trobem que són de les xules (Cap de Rec i Gràcia – Montserrat) no les podem fer perquè tenim altres compromisos, vam decidir despedir la CCCR fins passat l’estiu amb aquesta caminada, la Reus-Prades-Reus.

Ni és de les caminades més llargues ni és de les caminades amb més desnivell (54,8 km i 2.950 m desnivell acumulat), però seguint la tònica d’aquesta temporada va ser una caminada amb calor i això va fer que fos més complicada. Sens dubte tanta calor, xafogor, aire i terra cremant com a la 7 cims no ho hem tornat a trobar en cap caminada, de calor n’ha anat fent però entre sombres, algo de vent, fonts, riuets, etc, les caminades han sigut més suportables però això no treu que hi hagi hagut alguns moments xungos per la calor. A la Reus-Prades-Reus, per exemple, una prova de que de calor en va fer és que a cada avituallament jo bebia uns 3 vasos de líquid quan amb 1 sempre faig i de sobres, el papa es remullava a cada font que trobàvem, i en un avituallament una ambulància es va emportar un participant sembla que per un cop de calor (pell de gallina al veure aquestes coses). A més de calor, en aquesta ocasió jo vaig anar tota la caminada amb torticolis (em vaig aixecar xunga i no va marxar en tot el dia): quan notava que tenia algú al darrera i volia veure qui era i preguntar si volia passar, no podia girar bé el coll i literalment m’havia de girar tota jo; igualment, per gaudir de les vistes, no podia girar el coll a dreta i a esquerra i m’havia de girar tota jo a banda i banda; em sentia una mica robot.

Enguany la veritat és que de Reus fins a Prades (on molta gent acaba la caminada) força bé. Passat el primer tram d’asfalt (déu n’hi do! després de 1 hora caminant pujant), comença la muntanya, primer d’una manera força planera i passat el primer control la cosa canvia ja que puja i puja per uns corriols drets, estrets i plens de pedres fins a l’avituallament de l’esmorzar, després la pujada encara continua una mica més per després més aviat planejar i acabar deixant pas a una curiosa zona que és com un gegant descampat força desèrtic amb esplèndides vistes als pobles que estan a baix i a les muntanyes dels voltants. Després de travessar tot aquest “descampat” amb petites pujades-baixades, baixada i avituallament, i encara algunes petites pujades-baixades més i baixada i arribada a Prades ara per una zona menys desèrtica i més boscosa. A Prades, un bon dinar en la seva bonica plaça i a prosseguir la caminada.

La segona part de la caminada enguany se’m va fer força pesada...

De Prades al següent avituallament, que està en un poblet, hi ha pocs kms i planers però bàsicament són per una pista i enguany sota el sol i patint calor i això em va deixar KO, sense forces, per sort allà ens vam refrescar amb fruita, beguda i ens vam remullar en una font.

La pujada que hi ha a continuació me la vaig agafar amb calma, li vaig dir al papa que ens veuríem a dalt o si més no que això esperava i ell em va dir “va! tira!” però va baixar el ritme i vam anar fent junts sense pressa però sense pausa fins dalt, avançant algú que anava pitjor que jo. Gran respir a l’arribar dalt però després tota la travessa que vam fer per dalt abans no vam arribar a l’avituallament se’m va fer eterna, potser perquè erròniament recordava l’avituallament poc després de la pujada.

Ara tocava una llarga i tècnica baixada, amb moltes pedres. A la pujada, que no és lo meu, ni en somnis atrapo el meu pare; a la baixada, només l’any passat vaig aconseguir anar més ràpid que el meu pare senzillament perquè ell tenia un genoll xungo; ara, després d’operar-se, no hi ha manera d’atrapar-lo, ni a les pujades ni a les baixades. Aquesta llarga i tècnica baixada, amb moltes pedres, no va ser l’excepció (papa davant i jo darrere; i de tant en tant inclús agafava cert avantatge i després m’esperava en algun punt), i això que cal anar amb compte, amb molt de compte, llegiu sinó l’experiència d’en Manel, amb qui tot sovint coincidim:
”En el control de la Mussara faig broma amb unes dones de l'organització sobre les moltes sorpreses que guarda el recorregut.El paratge del refugi sembla molt bonic, però ara toca baixar. La baixada és tècnica, molt tècnica; el camí de les tosques és llarg i ple d'unes pedres molt perilloses.Inicio la baixada amb precaució.El més dur ja està fet i ara toca fer un descens amb prudència. Un revolt, dos, tres...Uns companys de marxa van per davant, uns revolts per davant quan trepitjo malament i em torço el tormell esquerre, i en intentar recuperar l'equilibri amb el peu dret ensopego amb una altra pedra i volo literalment cap a la banda esquerra del camí. Xoco amb les roques que voregen el camí. Em surt un crit esfereïdor que atura als companys que pregunten que passa sobre els seus caps. La meitat del meu cos a queda dins dels arbustos i intento desfer-me dels branquillons i m'assec uns instants. Contesto als companys que no passa res, que he caigut i que tot està bé. Però no tot està bé i encara no ho sé. M'aixeco i observo tota la cama esquerra magullada i ferides aquí i allà per tot el cos. Però moltes vegades el pitjor és el que no es veu. Per davant 20 quilòmetres i el control més proper força lluny. Continuo baixant per un empedrat que em fa estar amb els cinc sentits posats a cada pas. No passen un parell de quilòmetres de baixada i una punxada em travessa el recte femoral de la cama dreta. M'aixeco el pantaló i observo un blau del tamany d'un donut. Has begut oli nano!!, em dic. L'impacte ha estat en aquesta part de la cama i el dolor ha despertat per a engarrotar-me la cama. Si aquest impacte hagués estat uns centímetres més avall el genoll s'hagués fet mistos. Continuo, arribo finalment a Vilaplana amb un dolor intens a diferents parts del cos: el canell dret, les magulladures del pit, de les cames i el recte femoral que em bull i està dur com una pedra. La meva primera intenció és apropar-me a l'ambulància -d'un cridaner color verd-, però estan atenent a dues noies; una d'elles amb un embenat aparatós al genoll. Decideixo passar primer per l'avituallament i després apropar-me a l'ambulància. Quina no va ser la meva sorpresa quan vaig veure marxar l'ambulància davant dels meus ulls. Bec una mica i inicio de nou la marxa camí de l'Aleixar. El poble és a prop de Vilaplana, però se'm fa molt i molt llarg. La calor de les cinc de tarda és terrible. La sortida del següent poble tenia una darrera pujada cimentada que em va acabar de passar factura. Apreto les dents, ruixo amb aigua les ferides i la cama dreta comença a engarrotar-se i he de baixar el ritme ja de per si lent. Un metre, dos, tres...albiro arribar a Reus. Començo a coixejar obstensiblement quan arribo a l'últim control. Allà em fan unes primeres cures i faig broma amb els voluntaris sobre si arribaré abans de les deu o no. L'optimisme en aquests casos et dóna un plus. Reprenc el camí i ara toca una baixada entre plàtans amb una ombra que s'agraeix. Una cama tira i l'altra s'arrossega. En entrar a Reus aixeco un puny perquè aquesta caminada sí que està sent èpica. El dolor sembla que ha desaparegut, tot i que sé que si és una ruptura aquest esforç de més de vint quilòmetres amb la cama malmesa em pot passar factura. Baixo una llarga avinguda i de cop gir a la dreta i una petita recta em du a l'arribada. He lluitat, he patit i he arribat. Aquesta copa està sent més difícil que no em pensava. Però cal saber patir.Com deia un rètol que vaig veure a la Riudoms "el patiment desapareix, la glòria és eterna". Ara toca guarir ferides i la ruptura del recte femoral. Els practicants d'aquest esport estem fets d'una altra pasta. I aquestes situacions són part de l'aventura.”
I el tio va i només va arribar una mitja horeta després de nosaltres! Quina fera!

Bé, superada aquesta “senyora” baixada hi ha un tram agraït a tocar d’un riuet amb petits salts d’aigua. Enguany vam veure alguns companys de la caminada banyant-s’hi per fer-se passar la calor. I després un agraït avituallament en un altra poblet i novament una font per remullar-se.

Ja només quedaven uns 13 km i força planers però... quins 13 kms! Pistes i més pistes! Calor i més calor! El següent avituallament que també és en un poblet està a només uns 4 kms, així que encara passen ràpid tot i ser per pista, i en allà novament a hidratar-se i a mullar-se en una font. Però després, ai després!, uns 7 kms molt i molt eterns, avorrits i passant calor per pistes. En aquí alguns ens van avançar corrent, no sé pas d’on van treure les forces per córrer aquí! D’altres avançaven més a poc a poc que nosaltres perquè anaven tocats (per ampolles, sobrecàrrega, etc). Jo estava tan agobiada, no veia mai la fi, que crec recordar que no vaig tenir esma d’intercanviar paraules amb ningú. I, per fi, van aparèixer les primeres cases de Reus i l’esperat avituallament en una àmplia i bonica avinguda amb arbres oferint sombra, una font per remullar-se per enèssima vegada, i una senyora amb un esprai ruixant amb aigua freda i alguna cosa miraculosa més les cames de tots els participants. Un petit paradís. Estaria bé trobar aquest avituallament abans ja que a partir d’aquí ja només queden 2 km a través de diferents carrers de Reus fins a l’arribada que està a les piscines.

Vam tardar 11 hores 28 minuts, uns 30 minuts més que l’any passat.

A l’arribada, moment de descans i de retornar el cos a una temperatura normal gaudint d’un bon entrepà, sombra, i conversa amb d’altres companys de fatigues. I després, contrast entre la dutxa d’aigua freda i la roba neta però cremant ja que es va passar tot el dia dins d’una maleta dins del cotxe sota el sol. Fins i tot el desodorant va quedar KO: un desodorant de barra, després de passar tot el dia dins del cotxe sota el sol va i la boleta que fa sortir el desodorant no rodava així que la vaig prémer amb el dit i la vaig fer rodar i xuffff! va sortir un munt de desodorant líquid d’un desodorant de barra! el sol l’havia fos completament! En fi... fins aquí les estranyes aventures causades per la calor.

31/05/2015 40a Travessa del Montseny (CCCR)

La Travessa del Montseny! Què puc dir-ne? Ja fa uns quants anys que la fem, abans de viciar-nos a la CCCR ja la fèiem, fins i tot el Bitxo l’havia fet. És xula, ja que tant els paratges del Montseny com les vistes que ens ofereix són fantàstiques. I alhora és dura, els seus 48 km fan que sigui la marxa més curta de la CCCR però en canvi és de les que més desnivell té, 5.000 m desnivell acumulat. Si a la majoria de marxes el desnivell és degut a un munt de petits cims i/o a les irregularitats del terreny que no és completament pla, aquí el desnivell és degut “només” a 3 cims (el Tagamanent, el Matagalls i les Agudes, bé, en realitat són 4 però el Turó de l’Home està pràcticament al costat de les Agudes i la pujada és mínima), això vol dir que les 3 pujades i baixades són llargues i inevitablement hi ha algun moment (que acostuma a ser quan es puja a les Agudes) que no entens com, després de tanta i tanta estona d’anar fent, aquella pujada no s’acaba i n’estàs fins els mismíssims. Per altra banda, el fet de tenir-la a tocar de casa (sí, és de les poquíssimes marxes de la CCCR que ens cau a prop) i conèixer-ne el terreny, encara se’m fa més dura perquè sé que ve això i allò i em vénen tots els mals només de pensar-hi, he d’intentar distreure la meva ment en altres coses.

Vam anar a Aiguafreda, el punt de sortida de la marxa, amb en Xevi, ell la feia per primer cop i corrent. Evidentment a la que vam iniciar la pujada al Tagamanent, el vam perdre de vista. Aquesta pujada no és pas poca cosa i el corriol és entretingut amb algun pedrusco per aquí i allà però estàvem frescos perquè acabàvem de començar així que la vam poder fer força bé. També vam tenir sort de poder sortir dels primers i, per tant, de no trobar embussos al corriol. Un cop dalt, vam passar el control de la marxa, vam tirar alguna foto i ens vam alegrar de veure que seria un bon dia per gaudir de les vistes, aquest any estem tenint molts dies així, genial. Al fer el llarg Pla de la Calma, el tram de la marxa més planer, vam poder anar apreciant la boira que tapava Osona i les muntanyes sobresortir-ne, el Matagalls i les Agudes que serien els nostres propers cims a assolir, els Pirineus molt al fons, i un cel radiant. Acabat el Pla de la Calma, a Collformic, esmorzar abans de pujar al Matagalls (donuts per tenir un dia rodó).

El Matagalls té com 3 trams de pujada, el 1r està més tapat per la vegetació, i els 2 darrers en tot moment veus què has fet, on estàs, i el que t’espera. Sempre em fa gràcia, abans de començar el 2n tram, aixecar el cap i veure perfectament definit el camí de pujada i en canvi veure un munt de gent escampada arreu, més fora que dins el camí, semblant a un ramat de vaques pasturant per tota aquella pendent. I és que a baix es veu molt bé el camí però un cop hi ets i vas fent, vas veient camins per tot arreu, total, que tothom puja per on pot/vol. La majoria vam pujar al Matagalls a pas de tortuga ja que era el 2n cim que fèiem i tots per allà on podíem/volíem, devíem conformar una imatge esplèndida per fer-ne una foto des de l’aire. Dalt al Matagalls, novament, a passar el control de la marxa i a tirar alguna foto, a gaudir un moment de les vistes i a continuar la marxa, ara per una gran i bonica baixada envoltats d’arbres fins a l’avituallament de l’entrepà de St Marçal, en aquí ens va avançar molta gent que corria.

Tocaven les Agudes... La pujada és llarguíssima, va fent esses entremig d’arbres i vas veient gent més avall i més amunt però no hi ha manera de divisar mai el final de la pujada. Només de començar, petit contratemps: anava enganxada rere el papa (massa enganxada) i, com sempre que pujo, amb el cap tocant quasi els peus (poques vegades miro amunt per no veure el que m’espera), i va i un dels meus bastons va tocar un dels peus del papa que s’aixecava i aquest em va enviar el bastó directe a la meva boca! Vaig deixar anar un crit però el papa ni se’n va enterar i em van avançar unes quantes persones els segons que jo vaig estar dubtant entre si tocar-me les dents o no perquè ja m’imaginava una d’aquelles escenes típiques dels dibuixos animats en que una a una van caient totes les dents... per sort, les dents estaven senceres però vaig notar un petit rajolí de sang sobresortint del llavi i un bulto, vaja, que devia semblar que algú m’havia clavat un cop de puny... com que semblava poca cosa i el papa havia avançat un munt, vaig anar tirant amunt i amunt, fent ziga-zagues i més ziga-zagues, essent una més d’una gran filera de participants. En aquí vaig tenir el típic moment de pensar “encara no s’acaba aquesta pujada? joder!” però vaig aconseguir no parar i anar seguint dins la filera de participants, és la tercera pujada i juraria que també la més llarga, així que a la majoria se’ns fa eterna. Quant feia les darreres passes per assolir el cim vaig veure el papa rient fent-me una foto, jo devia fer pinta de morta i ell en canvi estava radiant (les pujades no l’afecten, el contrari, tira i tira), vés a saber quanta estona feia que m’esperava. I, per fi, vaig poder passar el control de la marxa de dalt les Agudes, aturar-me uns segons per recuperar-me i, després sí, gaudir de l’entorn, fer fotos i explicar al papa que m’havia ferit.

Aproximació força planera i curta fins al següent avituallament ple de fruita refrescant (síndria, taronja, etc) i darrers metres de pujada aquest cop fins al Turó de l’Home. Aquí, com en els altres 3 cims, tocava passar un control.

Ara ja només quedava una baixada, això sí, llarguíssima, llarguíssima, llarguíssima, per diferents terrenys (zones boscoses, pistes, etc) amb un avituallament entremig al Pantà de Santa Fe que m’encanta perquè hi ha coca i... formatgets! me’n vaig cruspir uns quants, jejeje. En aquí jo vaig feliç perquè per mi ha passat el pitjor (la pujada) i el papa no va tant feliç perquè prefereix pujar que baixar, què hi farem, tots tenim moments de tot. I en aquí, novament, ens va avançar molta gent que corria, és el que tenen les baixades, que els corredors s’hi deixen anar.

Enguany vam ensopegar un bon dia, sol però sense fer excessiva calor o potser no la vam notar perquè vam passar per moltes zones boscoses on els arbres ens feien sombra i als cims hi corria una mica d’aire, on vam estar més exposats al sol va ser al Pla de la Calma i pujant al Matagalls però encara era força d’hora al matí. Vam tardar 10 hores 26 minuts. A Gualba de Dalt, a l’arribada, ens hi esperaven en Genís i el Bitxo, un merescut entrepà de botifarra i, enguany, per ser la 40 edició d’aquesta marxa, un petit trofeu.

23/05/2015 5a Marxa dels Dips (CCCR)

Marxa dels Dips

61 km

5.915 m desnivell acumulat

Per a nosaltres aquesta és una de les marxes xules de la CCCR i també una de les dures. És peculiar... Consta de 3 bucles, cadascun amb sortida-arribada al poble de Pratdip i cadascun més llarg que l’anterior. I és que Pratdip és un petit poble que està a tocar de la costa, de Miami Platja, però tela la de muntanya que té!

Enguany a la sortida l’organització ens va comentar que dalt les muntanyes hi feia molt vent però que no modificava el recorregut ni res perquè la Generalitat i/o el Servei Meteorològic no havia activat cap alerta. Ens va dir que vigiléssim a les carenes, sobretot perquè el vent era intermitent (podia haver-hi calma i, de sobte, una forta ventada), i que endavant.

Jo vaig disfrutar molt fent el 1r i el 2n bucle. Feia molt vent, sí, i era molt empipador perquè realment quasi et tirava per terra però el vent també feia que no notéssim la calor i sobretot que gaudíssim d’unes esplèndides vistes com mai havíem tingut en cap altra edició d’aquesta marxa! En aquesta marxa sempre ens havia plogut una mica en un moment o altra, sempre hi havia boira/núvols en algun punt o altre, i per primer cop ho vam veure absolutament tot, en tot moment vistes al mar i a un munt de muntanyes i més muntanyes, la que trepitjàvem en aquell moment, la que trepitjaríem més endavant, i les que malauradament no coneixíem i potser no arribarem a conèixer, espectacular tot plegat! Són muntanyes diferents a les que estem acostumats, majoritàriament amb arbustos baixos, amb moltes pedres, potser no són molt altes però no tenen desperdici, hi ha corriols empinats, grimpades, formacions rocoses amb formes estranyes, precipicis, hi ha de tot!

El 1r bucle “només” és d’uns 9 km i és una ascensió fins l’anomenat Puig de la Cabrafiga. La pujada és força dreta i enganyosa ja que varis cops et penses que ja ets dalt però no, no és res més que un petit pla que després et mostra més pujada. Vam anar fent en fila índia tots els participants uns rere als altres i dalt poca estona vam ser-hi degut al vent, però quines vistes! Entretingut i guapo el 1r bucle, però vaig acabar amb tantes esgarrapades a les cames degut als arbustos baixos que envoltaven els estrets corriols i que inevitablement m’anaven fregant mentre anava avançant pel recorregut de la marxa, que quan al wc del pavelló de Pratdip m’hi passava aigua per treure’n la sang va i una noia em pregunta si havia caigut, res, una servidora que té la pell sensible...

Si el 1r bucle és dur pel desnivell (pujada i baixada força assassines amb pocs kms) i pel terreny (moltes pedres per posar a prova els turmells), el 2n bucle, d’uns 15 km, és tant o més dur per una grimpada que hi ha a l’ascensió i per una llarga, pronunciada, i tècnica baixada. Però ho vaig fer tot molt feliç, gaudint en tot moment del terreny i del paisatge, sobretot a la grimpada. Si els altres anys ja disfrutava a la grimpada tot i no veure en detall el terreny degut a la boira i als núvols, enguany ha sigut la bomba això d’anar pujant roques amunt de 4 potes veient precipici per aquí, roca rara per allà, forats més enllà, roques gegants esperant a que em decidís a superar-les per alguna banda, el mar darrere... ara, al poder apreciar cada racó seu, la considero encara més dura aquesta grimpada. Dalt, novament vent i bones vistes, i més arbustos baixos preparats per atacar-me en un extens molt extens terreny amb suau pujada (en allà sempre em sento com si estigués a la Lluna, i no és broma). Després pràcticament pista fins arribar a l’avituallament de Llaberia. I, abans de retornar a Pratdip, una “bona” baixada, amb cordes en alguns punts, sorra per patinar i anar de cul a terra, alguna roca grossa a superar, vaja, una baixada ben entretinguda.

Acabats el 1r i 2n bucle, encara no s’ha superat l’equador de la marxa i un està força KO, s’ha fet la part més dura. Però toca continuar. El 3r bucle, d’uns 37 kms, és el més llarg però el de més bon fer. Si al 1r i al 2n bucle el vent ens va acompanyar, al 3r bucle poc acte de presència va fer. Això vol dir que va tocar xafogor, superable perquè de tant en tant hi havia sombra i als cims un pèl de vent, però algo de calor vaig passar... Hi ha anys en que la primavera és plujosa i hi ha anys en que la primavera és seca. Hi ha anys en que aquests mesos toca caminades passades per aigua i hi ha anys en que aquests mesos toca caminades sota un sol asfixiant. Enguany, si més no de moment, estem en el segon cas. Al 3r bucle, amb la calor i el cansament, no vaig anar tant feliç com al 1r i al 2n bucle, això vol dir que tot i que també passàvem per llocs xulos i se’ns oferien magnífiques vistes, més que per això vaig estar per a la "feina", per anar avançant xino-xano intentant obviar la calor i el cansament. Anar de Vandellós a Llaberia (podríem dir que la darrera pujada) va ser un pèl dur, sort que entremig hi ha un fantàstic avituallament en un refugi amb una temperatura agradable, còmodes sofàs, i tiberi refrescant. Després vam fer el darrer “esglaó” i vam encarar una bona baixada fins al darrer avituallament. Ja només quedava el tram final, força planer i bàsicament per pista, amb una baixada per acabar. Quina sorpresa en adonar-nos que aquí també teníem vistes al mar, jajaja, en aquí cada any hi havia boira/núvols i no vèiem gaire enllà... En aquí se’ns va unir en Pere de Lleida, ell i el papa van anar xerrant i avançant a bon ritme, i jo darrere seu intentant no perdre’ls de vista, per sort, per fi hi havia una temperatura ideal, ni calor ni vent fred. Tant xerrar ells dos va i no van veure el corriol que conformava la darrera baixada, els vaig haver d’avisar. Vam entrar a Pratdip després de 14 hores i 39 minuts. En allà ens esperava un bon sopar (a escollir callos, entrepà d'hamburguesa, truita, salsitxes, ...) i una bona dutxa.

Sens dubte, una de les marxes de la CCCR per repetir.

16/05/2015 XVIII Sants Montserrat (CCCR) vs 17/05/2015 Caminada Popular de les Guilleries (a St Julià de Vilatorta)

Només el meu pare va fer la Sants – Montserrat, jo aquell dia tenia varis compromisos.

En aquest cas no em va saber molt greu perdre’m aquesta caminada perquè l’any passat la vam fer per primer cop i, la veritat, per a nosaltres no és de les millors: moltes pistes, molt camí a tocar de carreteres sentint el soroll del trànsit, molts pobles per travessar... Això sí, la pujada i l’entrada a Montserrat és xulíssima, és completament diferent a totes les altres caminades que hem fet amb arribada a Montserrat: en aquest cas es puja per darrere, per Collbató, i s’entra a Montserrat descendint de dalt l’ermita de Sant Miquel, a més, com que la caminada comença un dissabte a les 17:00, anar al nostre ritme vol dir caminar tota la nit però arribar a Montserrat just quan es fa de dia, un moment ben especial.

En total són uns 65 km i uns 4.000 m de desnivell acumulat.

Enguany el meu pare va fer un temps de 12 hores 57 minuts quedant en la posició 72 de 173, més o menys va rebaixar en 1 hora el temps que vam fer junts l’any passat.

Jo diumenge a les 6 i pico del matí recollia el meu pare a Montserrat i a les 8 i pico començava juntament amb el Bitxo la Caminada Popular de les Guilleries amb sortida/arribada al Parc de les Set Fonts de Sant Julià de Vilatorta.

En vaig tornar encantada, tot i que a priori em feia més gràcia la Caminada del Vidranès però no hi vaig poder anar perquè començava més d’hora i se’m va fer tard.

Vam fer uns 16 kms molt bonics: vam passar per unes baumes, vam tenir vistes de les Guilleries i del Montseny (i del Collsacabra darrere nostre), vam creuar zones boscoses agraint la seva sombra i frescor en un dia calorós, no sé, em va agradar molt perquè no vam passar pels llocs més típics d’aquella zona, si més no per a mi.









Hi havia molts participants i molts eren canalla, i també hi havia molts gossos.



Vaig trobar alguns coneguts, per exemple en Josep de Cardedeu amb qui coincidim de tant en tant en alguna caminada popular i amb qui en aquesta ocasió vaig creuar la línia d’arribada, als seus 70 i pico d’anys està fet un xaval.

09/05/2015 28a Marxa Romànica de Navàs (CCCR)

Vam tastar aquesta caminada el 2013 gràcies a la CCCR però no l’havíem repetit cap més any. No, l’any passat no la vam tornar a fer, no és que no ens agradés sinó que va coincidir amb la Sants - Montserrat i vam decidir provar aquesta altra. Enguany, sí, hi hem tornat. La veritat és que, tot i que hi anàvem sabent que ens havia agradat, en recordàvem pocs detalls, com que majoritàriament es fa de nit, deduïm que la nit ens deu confondre, jejeje, bé, a això s’hi ha d’afegir que només l’havíem fet un cop i que d’això ja en feia 2 anys.

Tot i que té 5.300 m de desnivell acumulat en els seus 83,5 km, en aquesta caminada no hi ha unes poques grans pujades i baixades, sinó una infinitat de petites pujadetes i baixadetes, essent el desnivell continu més gran de “només” uns 300 m, és doncs un recorregut peculiar, sembla planer però enganya perquè el desnivell hi és. Les baixadetes acostumen a ser bastant assassines, pronunciades i amb sorra per patinar. I les pujadetes acostumen a ser roques amunt. Comentar que en total passem per unes 20 petites ermites romàniques, d’aquí el nom de la caminada, la Romànica de Navàs. La veritat és que juraria que no les vaig veure totes, coses del cansament i de la nit. Però realment està molt bé que es combini esport amb cultura i història. El fet de que la majoria de la caminada la fem de nit, fa que ens perdem moltes vistes però la veritat és que enguany va anar bé per evitar la calor.

A les 5 de la tarda, esperant el tret de sortida, feia mooolta calor. Jo rememorava la calor passada la setmana anterior fent la 7 cims i em venien tots els mals abans de començar... Tampoc les tenia totes perquè portava tota una setmana anant curta de son i, si normalment a la nit ho passo malament doncs havent dormit poc no un dia sinó uns quants, estava clar que ho passaria encara més malament que de costum...

En canvi, el papa, com sempre, semblava tranquil. I això que era la primera caminada de 80 i pico kms que feia després d’operar-se el menisc, fins al moment les més llargues que havia fet eren de 60 i pico kms. No sé si perquè dilluns el metge li havia dit que el veia molt bé però la qüestió és que semblava molt motivat. Els primers kms va sortir embalat, a ritme ràpid, anava davant meu ben decidit, i jo darrera, anar fent, intentant no perdre’l i essent optimista pensant que aviat es faria de nit i s’acabaria la calor i que si bé aquella nit no dormiria l’endemà podria dormir tota la tarda i tota la nit.

Així vam passar els primers kms fins el sopar (a Santa Fe de Valldeperes al km 20): un rere l’altre a certa distància, el papa accelerat i jo amb les meves cabòries. Per sort, si que feia xafogor però de tant en tant passàvem algun tros amb sombres, algun tros amb algo de ventet, i en una casa un nen ens va ruixar amb una manguera, ..., en fi, que encara ho vam suportar força bé.

Poc després del sopar se’ns va fer de nit, es va acabar la xafogor, i llavors ja sí que vam anar més juntets i parlant però concentrats per veure les senyals i seguir el camí correcte. La nit va passar millor del que a priori em pensava. A més, vam tenir una sopresa, i és que en Genís i el Bitxo ens van venir a veure en un avituallament.

Se’ns va fer de dia mentre fèiem la pujada més gran de la caminada. I després em vaig atabalar: havíem acabat la pujada, hi havia una ermita i no hi havia avituallament enlloc, anàvem caminant i caminant i no hi havia manera d’arribar a cap avituallament, i vaig començar a pensar que ens havíem saltat un avituallament, amb la gana que tenia! M’estava mosquejant jo sola fins que, per fi, va aparèixer l’esperat avituallament!

Després, el que no em va passar durant la nit em va passar aquí: son, molt i molta son tot fent una pista!, aviat se’n va anar, però, al trobar un corriol de pujada.

La calor començava a fer acte de presència i els últims kms vam intentar anar ràpid per intentar acabar abans de les pitjors hores de sol.

Abans de les 11, vam arribar a Navàs. Vam fer un temps de 17 hores 53 minuts. Vaig començar nerviosa i vaig acabar contenta perquè vaig patir molt menys del que a priori em pensava :)

Vam anar bastant sols tota l’estona, de vegades coincidint amb algun grup amb el qual semblava que féssim relleus, ara ells davant, ara nosaltres davant, però bastant sols tota l’estona. I va ser graciós perquè vam coincidir amb una noia amb qui fa 2 anys pràcticament vam fer junts aquesta caminada en les hores de nit. Va ser ella qui tot d’una mentre ens avançava ens va dir “vosaltres sou el pare i la filla, oi?”, sinó no sé pas si l’haguéssim reconegut.

Tot i que a priori no recordàvem gaire els detalls de la caminada, a mesura que l’anàvem fent, vam anar dient “per aquí hi vam passar”, si bé és cert que algun lloc o tram sí que no el vam recordar. El que sí que recordàvem era el fantàstic massatge de l’arribada. Què millor, després d’una dutxa, que un suau massatge per calmar l’adolorit cos? Una persona a la pota dreta, una a la pota esquerra, i una a l’esquena! Realment el cos ho agraeix, l’endemà no estàs adolorit per aquí i per allà! Seria perfecte que aquest servei estigués a cada caminada!!!

Comentar que la Romànica de Navàs és una verdadera festa de l’esport: el dissabte a la tarda comença la marxa a peu que nosaltres vam fer de 83,5 km i una modalitat curta fins al km 35, el diumenge al matí comença una marxa en btt també amb un recorregut llarg i un de curt (110 km i 60 km respectivament), i els més valents poden fer la UltraRomànica que vol dir fer la marxa a peu de 83,5 km el dissabte i la marxa en btt de 110 km el diumenge.

03/05/2015 XII 7 cims (CCCR)

Quan repeteixo una caminada, a vegades em costa trobar alguna cosa per explicar al blog. El primer cop m’és molt senzill perquè tot lo d’aquella caminada ha sigut nou per a mi i m’ha deixat un munt de sensacions dins. Els següents cops, com que no hi ha el factor sorpresa, és diferent; això no treu, ni molt menys, que no m’agradi tornar-la a fer, però de cara al blog ja no em surten coses com per exemple explicar el recorregut perquè seria un copy-paste del post del primer cop que la vaig fer. Si bé és cert que la majoria de caminades són xulíssimes i les gaudeixo, no sempre passen coses fora de lo normal o que jo consideri dignes d’explicar; ara bé, de tant en tant passen coses que no sé si interessen o no a qui llegeixi això però per alguna raó a mi m’han marcat i tinc ganes d’exterioritzar-les, això m’ha passat als 7 cims d’enguany. Sí, tot i que els 7 cims no és pas ni el primer ni el segon que la faig, m’ha deixat un munt de coses dins...

7 cims

59 km

4.746 m desnivell acumulat

En tota caminada hi ha moments millors i pitjors, cert, però feia temps que no PATIA (amb majúscules) en una caminada... ReDéu! Quina però quina calor! Enguany, caminada xunguíssima per la calor! Jo recordava haver patit calor en aquesta caminada però no com aquest any. Diumenge, a les 6 del matí, al sortir del cotxe, ja em va sorprendre no necessitar el forro polar. Ja ho sé que havien anunciat calor, però en l’època en que estem, a primeres hores del matí lo normal seria que refresqués una mica. I jo amb les malles pirata, ho arribo a saber i indiscutiblement m’emporto les malles curtes! El papa en aquesta ocasió també va patir una mica degut a la calor, i això que a ell li encanta la calor!, va arribar un moment en que es va arremengar les seves malles tant amunt que semblava que anés amb calçotets, jajaja, i això que ell sí que anava amb malles curtes! Però és que ni dalt als cims feia ni que fós una mica de ventet per recuperar-se. I la calor va durar i durar, a les 7 de la tarda encara lluïa el sol i feia calor. Un verdader infern. Als avituallaments, els voluntaris anaven comentant entre ells que estava plegant molta gent, no m’estranya!

Els 3 primers cims els vam fer força bé, és clar, eren els primers i encara no estàvem cansats, a aquelles hores encara no apretava tant la calor i/o encara no estàvem farts d’ella, això sí, els vam fer al ritme de les fileres de participants que anàvem trobant, paciència i anar fent, els primers kms de la majoria de caminades són així, sóm molts participants i uns ens fem nosa als altres. El 1r cim (CLAPÍ VELL) el vam assolir després d’una combinació de pistes i corriols força assequible i el 2n cim (L’ÀLIGA), que està a tocar de l’anterior, després de descendir una mica del primer cim, d’una breu aproximació als seus peus, i d’un curt però empinat ascens a través d’un corriol. Fotos aquí i allà i a continuar.

A l’avituallament de l’esmorzar vam coincidir amb en Manel i amb ell vam fer el 3r cim (MONTMELL), un dels més singulars. El terreny aquí és força pedregós, de tant en tant cal una mica d’ajuda de les mans, un cop dalt les vistes valen molt la pena, i la baixada encara és més espectacular que la pujada, força tècnica per les pedres, amb alguns trams amb cordes, una petita aventura. Després, petit ensurt a l’arribar a l’avituallament i escoltar que no tenien beguda! Per sort, al cap de poc va aparèixer un senyor amb un parell de garrafes d’aigua. La calor apretava de valent i calia hidratar-se i omplir la cantimplora! I poc després d’aquí, per a mi, va començar el calvari fins pràcticament el final.

El tram de pista que va venir després, relativament bé, inclús va anar bé per caminar ràpid i recuperar una mica de temps, la calor apretava però encara portàvem “poca” estona amb ella així que encara no havíem arribat en un estat d’agobiament per ella i en terreny pla no es sua ni es cansa tant. Ara bé, la pujada al 4t cim (MONTAGUT), mira que és curta, però també empinada, va ser literalment a pas de tortuga i vam veure bastanta gent agonitzant. Jo em sentia a l’infern (amb el terra tan calent i aquella xafogor a l’aire) i el meu únic objectiu era no parar per no quedar-me literalment per sempre més allà. Tot i anar a poc a poc, el fet de no parar feia que avancéssim algun participant al qual intentava transmetre alguna frase d’ànims, l’entenia perfectament.

El dinar (amb refrescant meló i síndria) i la llarga pausa que vam fer ens van reanimar. Però al 5è cim (FORMIGOSA), el més alt de la caminada però no precisament amb les millors vistes, més del mateix: aproximació relativament bona a través d’una pista, sota un sol asfixiant però intentant anar a bon ritme, i pujada curta i empinada amb participants en estat quasi de cadàver, inclosa jo mateixa, eh? més estona d’infern! En aquí hi havia un canvi respecte altres anys, a continuació no fèiem el cim de les Solanes sinó que ens van dir que venien 5 kms de baixada per pista i vaig pensar “que guai”. No sabia el que m’esperava! Vaig començar feliç, perquè sí, allò anava bé, baixada suau i per pista però vam arribar a baix i res d’avituallament, pista i més pista sota el sol i, ara sí, ja portàvem molta estona de calor i molts kms així que allò era realment agobiant. 5 kms? Semblava que en portéssim molts més i no hi havia manera d’arribar a l’avituallament! Pista i sol i pista i sol i pista i sol... I jo internament animant-me pensant que no podia faltar gaire... I, per fi, com un oasi enmig del desert, vam veure l’avituallament! Beguda a dojo i camió dels bombers o dels ADF amb manguera per ruixar-nos, genial! Feia pal reprendre la marxa, només d’imaginar-se altra cop patint calor, amb lo bé que s’hi estava a l’avituallament! Així que, abans de continuar, remullada amb la manguera i som-hi!

La pujada al 6è cim (CASTELLAR) va ser per un lloc diferent respecte als altres anys, no negaré que no fós més xula però el meu estat de cansament i calor van fer que no la veigués amb bons ulls, jejeje, síii, altra cop xino-xano sense parar desitjant amb totes les meves forces arribar d’una punyetera vegada a dalt.

Bueno, ja només quedava el 7è cim (LES AGULLES) que em pensava que era un 100 cim però, fiasco!, acabo de veure que no, que és el Puig d'Agulles el 100 cim que també està per allà al Penedès però que no és precisament aquest. Per sort (o no) això no ho sabia quan feia la marxa, i pensar que el 7è cim era un 100 cim em va animar una mica. Arrossegament fins dalt com vaig poder. Buf! Estava costant i molt aquesta caminada! Havíem fet ja tots els cims però encara no estàvem... Baixada fins al poble de Pontons on ens hi vam estar una bona estona, vam berenar i vam gaudir d’un gelat, un bon detall per part de l’organització.

Venia la part final de la caminada. Tot i que s’havien acabat els cims, no s’havien acabat les pujades, quedava una pujada a una ermita, molt bonica sí, però a aquelles alçades de la caminada això no s’aprecia gaire... Baixada i pista fins l’últim avituallament, encara amb sol i calor, quin temps més boig! I baixada i arribada a Torrelles de Foix per un parc molt bonic ple de fonts i d’un riuet.

De 710 inscrits, 507 vam acabar (un 71%). Nosaltres, per variar, dels darrers: 421 i 422. Van ser 13 hores 36 minuts de caminada per la zona del Penedès, amb el seu peculiar paisatge de vinyes i vegetació baixa i sorra i pedres i cims no molt alts però amb bones vistes, tot plegat molt bonic però amb moltíssima calor. Estupenda la samarreta de record, model de noia!, és tot un detall perquè sinó més que una samarreta sembla que m’emporti una camisa de dormir unes quantes talles més grans que la que jo necessito, jejeje. Ah! i una ampolla de vi del Penedès per celebrar que hem sobreviscut a la marxa!!!

12/04/2015 XII Els Cinc Cims (CCCR)

Els Cinc Cims és una marxa bianual de 52 km i 4.564 m de desnivell acumulat que passa per 5 cims emblemàtics del Vallès, així que és ideal per gaudir d’unes bones vistes i conèixer en un sol dia bona part d’aquella zona que no té desperdici. Fa 2 anys hi vam participar per primer cop gràcies a que en Manel (company d’algunes caminades de resistència) ens en va parlar. Com que ens va agradar, i a més enguany per primer cop està dins la CCCR, no hi podíem faltar! Va ser curiós i bonic perquè precisament amb en Manel vam començar, després ell es va avançar a nosaltres, i finalment als últims avituallaments ens vam retrobar i pràcticament junts vam creuar la línia de meta.

La Mola de St Llorenç del Munt

La Mola de St Llorenç del Munt (el més alt amb 1.103 m) i el Montcau són els primers cims a assolir i són molt concorreguts, no és estrany doncs és una zona propera a grans ciutats, amb formacions rocoses molt peculiars, i amb esplèndides vistes. Dalt la Mola hi ha un restaurant que més d’un m’ha dit que està bé, algun dia l’hauré de provar... El Montcau em va tornar a fer tanta gràcia com el primer cop que el vaig fer, és literalment com una mini piràmide rocosa, i per pujar-hi cal una mica d’ajuda de les mans, és ben estrany trobar-se aquest cim allà al mig, potser per això m’agrada, i les seves vistes de 360º són de les millors. Per aquesta zona vam trobar molta gent caminant.

El Montcau

Després es baixa a Sant Llorenç Savall i acte seguit ve una bona estona de pista fins arribar als peus del proper cim, St Sadurní de Gallifa amb una ermita, havíem deixat enrere les peculiars formacions rocoses i a partir d’ara tot serien zones boscoses. Per aquesta zona, que hi ha moltes pistes, vam trobar molts ciclistes.

Sant Sadurní de Gallifa

Per arribar al següent cim, el Pic del Vent, que com el Montcau té unes espectaculars vistes de 360º, vaig patir una miqueta. Un cop vam ser-hi a tocar, em vaig ratllar en el primer tram de pujada que era pista, en canvi, a la que vam entrar al segon tram de pujada que era corriol, com que tenia ganes d’acabar amb la ditxosa pujada, vaig començar a avançar a tothom. Després s’arriba a un avituallament que està a una urbanització (El Farell) i després encara hi ha una mica més de pujada per, llavors sí, fer el cim. Des d’allà es veuen tots els cims de la marxa, és xulo.

Pic del Vent

El cinquè i darrer cim, el Puig de la Creu (el més baix amb 662 m) és el que menys dificultat té, però, clar, pel fet de ser el darrer i portar cansament a sobre, pot fer-se pesat. Allà hi ha una altra ermita.

Puig de la Creu

L’arribada a Castellar del Vallès és tot baixada i un cop al poble la marxa condueix directe al local del Centre Excursionista, va bé acabar així.

Vam fer la marxa amb 12 hores 19 minuts. Per acabar, remarcar que els avituallaments van ser genials: beguda molt variada (aigua, coca-cola, aquarius, sucs, cervesa), també menjar molt variat entre un avituallament i un altre, i algun luxe de sorpresa com ara maduixots en l’últim avituallament que es posaven la mar de bé!

04/04/2015 11a Marxa 24 hores del Cap de Creus (CCCR)

6è any en que participo en aquesta marxa. Sempre em deixa cansada, esgotada, ja que és la marxa amb més kms i més desnivell que jo faig (87 km i 6.000 m desnivell acumulat). Però val molt la pena, el recorregut ple de contrastos mar/muntanya és espectacular.

Sempre té lloc el dissabte de Setmana Santa. I sempre marxem cap a Llançà (punt d’inici de la marxa) el divendres amb la mama i uns seus amics, ells es dediquen a fer turisme i/o relax mentre nosaltres deambulem amunt i avall, fent voltes i més voltes d’arran de mar fins algun cim, allà on ens porta la marxa. Enguany també va venir en Lluís Pratdesaba i divendres vam anar a deixar el seu cotxe al Far del Cap de Creus perquè tenia intenció d’acompanyar al papa de Llançà al Far (uns 40 km) i li calia doncs un transport per tornar. Vam aprofitar per admirar tot aquell entorn del Far ja que el dia de la marxa, al nostre pas de caminadors, no hi ha manera d’aconseguir arribar aquí de dia...

Fa 2 anys quan va arribar el dia de la celebració d’aquesta marxa jo estava amb un taló KO i amb poques esperances d’acabar-la, l’any passat amb un turmell KO i també amb poques esperances d’acabar-la; en ambdues ocasions, evidentment, tal com estava, vaig tenir molèsties només de començar i vaig fer alguna visita a l’ambulància i... vaig aconseguir acabar! Enguany, quan va arribar el dia, aquest cop sí, jo estava físicament bé però mentalment més plena de dubtes i nervis que mai: no sé fins a quin punt és bo conèixer el que a un l’espera... i haver-ho d’afrontar sense companyia (enguany el papa, curós amb el genoll recent operat, va decidir que faria “només” la mitja, és a dir, 60 km)...

Dissabte la sortida de la marxa sencera de 87 km que feia jo era a les 8 i la sortida de la mitja de 60 km que feia el papa era a les 12. Cap a les 6 de la matinada, mentre dormia en un hostal de Llançà, em vaig despertar pel so de la pluja, vaja! duraria gaire? una cosa més per agafar més nervis... Com sempre, en aquesta marxa hi ha estones de pluja, de calor insuportable, i de tramuntana forta i molesta. Per sort, quan em vaig llevar la pluja ja havia parat. El papa em va acompanyar a la sortida on hi havia molts coneguts de la CCCR, de l'associació esportiva MATXACUCA, i en Josep Ventura amb qui vaig acabar fent tota la marxa.

El so d’uns tambors i d’un coet van donar el tret de sortida de la marxa. Com sempre, és començar a caminar i marxar tots els nervis. Amb en Ventura vam sortir des de les darreres posicions i vam iniciar els primers 27 km, el bucle Llançà – cales vàries – Puig d’Esquer – Llançà. El pas per diferents petites cales sempre és bonic, tot i que acabis amb les bambes plenes de fina sorra. La pujada al Puig d’Esquer és dura, són 600 m de desnivell positiu concentrats en pocs kms, però l’esmorzar i les vistes son sempre genials. La baixada és una mica assassina, tant és així que al final hi ha una ambulància per si cal atendre algú. I després ve un tram una mica pesat per a mi, volta per aquí i volta per allà amb pocs al·licients paisatgístics abans d’arribar a Llançà (el pas per una ermita, per una zona d’esbarjo al costat d’un riu, vistes al mar des d'un petit turó, i poca cosa més).

A les 12 vam pensar amb el papa, que devia començar la mitja de 60 km acompanyat un tros per en Lluís Pratdesaba. A la 1 i poc nosaltres arribàvem a Llançà per fer l’avituallament del dinar i iniciar els últims kms, que eren els 60 que feia el papa, el bucle Llançà – St Pere de Rodes i St Salvador i cresta – Coll de Pení – Cala Jòncols – Cadaqués – Far del Cap de Creus – St Baldiri – Port de la Selva – Llançà. Havent fet ja uns 27 kms, amb la panxa plena, en ple migdia, estant a Llançà que és on havíem començat i on hauríem d’acabar hores més tard... la veritat és que fa una mica de mandra reprendre la marxa en aquest punt!

Mentre en Ventura anava al seu cotxe per “actualitzar” el material de la seva motxilla, jo vaig anar tirant. I vaig anar pujant i pujant i pujant sola, bé, davant meu una mica lluny hi havia un parell de nois que em servien per confirmar que anava pel bon camí. Poc després de finalitzar la pujada va aparèixer en Ventura i junts vam entrar en el bonic entorn de St Pere de Rodes ple de turistes. Fotos per aquí i per allà. I una mica més de pujada cap a St Salvador. I més fotos per aquí i per allà. I la fantàstica carena amb precipici a banda i banda, roques per grimpar una mica, vistes fantàstiques als 360º al mar, als Pirineus, als petit pobles de l’Empordà, etc. I més i més fotos. Aquest tram és una de les “perles” d’aquesta marxa. Aquest any no vam trobar absolutament ningú a la carena, va ser tota per nosaltres, bé, de St Pere de Rodes a Cadaqués no vam coincidir amb ningú o pràcticament ningú tret de quan arribàvem als avituallaments, curiós! Feta la divertida carena, toca anar cap avall per després pujar al Coll de Pení i tornar a baixar aquest cop fins Cala Jòncols per una llarga pista de suau baixada, no m’emocionen les pistes però que a aquelles alçades de la marxa amb més d’una marató a les cames i després d’alguns trams tècnics doncs ja em va bé una pista “facileta”. A més, vas veient el mar i el sol a aquelles hores està baix i fa que el paisatge tingui aquells colors verd i blau tant pronunciats i tant xulos. Em venia al cap la cançó Alegria d'Antònia Font quant fa “Cau es sol de s’horabaixa dins s’horitzó damunt sa mar arriassada es avions. Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent, me sala i m'arengada sa pell. Es penya-segat i una pluja suau de pols estel·lar...” Després hi ha una pujadeta que sembli que t’hagi de portar altre cop a Coll de Pení però no, s’arriba en algunes cases i després es baixa fins a Cadaqués on hi ha el sopar. Abans era un luxe perquè l’avituallament estava ben bé al centre de Cadaqués i davant el mar. Des de l’any passat l’avituallament està al poliesportiu, oh! A Cadaqués vam tenir una gran alegria perquè darrerament hi arribàvem amb la última llum del dia i en sortíem amb el frontal encès, i aquest cop vam arribar-hi de dia, vam sopar de dia i vam marxar sense que encara ens calgués encendre el frontal, que guai!

El que no vam aconseguir i no crec que aconsegueixi mai és arribar al Far del Cap de Creus de dia. És una llàstima perdre’s la visió diürna d’aquest entorn, que és una de les altres “perles” d’aquesta marxa. Al tram Cadaqués – Far sí que vam coincidir amb altres participants i va ser una sort perquè a la nit com més ulls millor per no perdre’s. Al Far hi ha uns metres de carretera comú pels que arriben a l’avituallament i pels que ja en tornen i... súper sorpresa! no m’ho podia creure! “papaaa!!!” vaig cridar al veure’l enmig d’un nombrós grup que baixava mentre el grupet amb el que jo anava pujàvem, i després algú se’m va llançar a sobre per abraçar-me cridant el meu nom i quant es va separar de mi vaig veure que era la Núria Roqueta!, l’alegria personificada!, es veu que anava amb una altra noia que va plegar a Cadaqués, anava ben acompanyat el meu pare!, però sí també hi havia en Lluís Pratdesaba! al final no va plegar al Far del Cap de Creus, al final havia decidit fer els 60 kms com el meu pare! Vaja trio! Ens vam despedir d’ells i amb en Ventura vam acabar d’arribar al Far, vam avituallar-nos i vam iniciar el tram que sempre més dur se’m fa a mi: Far del Cap de Creus – St Baldiri. És de nit i hi ha son, és un tram llarguet amb algunes petites pujades/baixades insignificants però que a aquelles alçades amb el cansament acumulat semblen cims de 8.000, no hi ha al·licients paisatgístics, en fi, el que he dit, que per a mi és dur. Altre cop vam tenir sort i vam coincidir amb altres participants. I a l’arribar, per fiii, a St Baldiri, novament sor-preee-sa! El nostre conegut trio estava allà. Vam pensar que ens havien esperat però no, va resultar que en Lluís Pratdesaba tenia molèsties al genoll i havien baixat el ritme. Després d’avituallar-nos vam reprendre tots 5 la marxa. Vam fer la baixada tècnica fins a Port de la Selva, vam passar per davant la disco plena de joves que cada any al veure’ns passar ens diuen alguna cosa, vam resseguir el camí de ronda fins a Llançà que poc senzill sembla a aquelles alçades de la marxa, vam rematar el nostre cansament amb unes infinites escales fins al punt més alt de Llançà per després seguir un passeig fins al centre del poble i creuar finalment la meta esgotada però contenta.

Encara ara em costa de creure, però enguany he fet més bon temps que altres anys :) 19 h 24 m La veritat és que en cap moment vaig ser conscient d’anar més ràpid que d’altres anys perquè tampoc vaig tenir cap moment xunguíssim ni físicament ni mentalment. Potser hi va ajudar la possibilitat que creia remota d’atrapar el papa, potser que la meteorologia per a mi va ser ideal: no vaig patir molta calor perquè si bé va fer un bon sol la seva escalfor va quedar diluïda per la mica de tramuntana que ens va acompanyar durant tot el dia; també de nit ens va acompanyar la mica de tramuntana deixant el cel completament destapat cosa que va fer que la visió nocturna del trajecte a fer fos més perfecta que mai i que mirar el cel amb la radiant lluna plena fos realment bonic. Només poc abans d’arribar a la meta va començar un lleuger plugim. Ara bé, aquesta mica però constant tramuntana que tant bé em va anar per caminar, va desencadenar altres coses no tant noves: després d’haver estat tantes hores tocada per la tramuntana i després d’haver dormit poquíssim (l’esmorzar de l’hotel era com a molt tard a les 10) diumenge la meva veu es va anar apagant i dilluns literalment no tenia veu, en fi, una setmaneta cuidant el coll.

Diumenge ens Genís es va unir a nosaltres per finalitzar aquestes mini vacances amb un bany al mar (bé, el papa el més valent, i en Lluís Pratdesaba mig valent) i un dinar a Roses.