"En Joan Miralpeix començà a pujar l'escala, se sentia fatigat. Sempre que alguna cosa li anava de gairell, en Joan Miralpeix se n'anava a dormir. Això ho havia fet des de petit. Feia una becaina i se sentia millor. Quan la Natàlia se'n va anar de casa també va fer una llarga dormida. La Natàlia encara no tenia els vint-i-cinc anys, era menor d'edat, però qui era ell per anar-li al darrere i fer-la tornar? Es quedà buit per dins quan l'Encarna li va dir, la nena se n'ha anat, s'ha emportat tota la roba. Què havia de fer, ell? En Lluís li telefonà, no et preocupis, tornarà aviat. On vols que vagi? Una noia sola, sense diners, sense ajuda de ningú... Però la Natàlia no tornava, res, tampoc no escrivia... S'adormiria i li passaria el maldecap. Era el primer replà i ja bleixava.En Joan Miralpeix ja ho sabia, que no s'havia portat bé amb ella el dia de comissaria, "no li vaig voler dir res, em recordava massa coses". Aquell dia, l'Encarna li havia obert la porta, estava molt nerviosa, ha telefonat la policia, diuen que tenen la nena...
.....
El pare de la Natàlia pujava ara l'escala cansat, s'aturà al segon replà, "havies d'haver parlat amb la nena". Justament això li havia dit dom Jesús Maria Farriols quan ell anà a Montserrat per demanar-li ajut: "Vos teniu l'orgull a dins i us fa mal". Però no, ell no era orgullós, ell només volia reposar...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Montserrat Roig. El temps de les cireres
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Homenatge blogaire a Montserrat Roig
1 comentari:
Vilapou, gràcies per seguir trobant escales en els homenatges blogaires a tort i a dret!
Publica un comentari a l'entrada