10 anys sense George Harrison

Més vilapou: Sobre m2 i la televisió a Calella

Després d'haver escoltat el Fòrum Obert de Ràdio Calella dedicat a la desaparició de m2 i, per tant, de la televisió amb continguts feta a Calella, em venen uns quants sentiments al cap: estupor, sorpresa, algun toc d'indignació i... esperança continguda. L'estupor i la sorpresa és pel relat continuat de com....

(segueix llegint)

Reflexionant....

Cap a Ikea amb la cartera al cap....

No em puc permetre deixar passar aquesta campanya electoral sense dir-ne alguna cosa i sense posar-hi cullerada. La veritat és que considero que si precisament alguna marca deixarà aquesta campanya serà una marca pàl·lida i deleble (bonica paraula). No m'ha semblat gens brillant, ni original, ni amb res nou a l'horitzó.
Per tant, he de dir que l'única cosa que em fa escriure una mica és un parell d'eslògans... el de ciu i el d'ercrcatcatalunyasí. (sobretot no oblideu l'accent a la i final, no fos cas que algú es pensés que us esteu aprofitant del seu SI sense accent... coses de la política).
I els dels altres grups? A veure, un repàs ràpid. Dels malanomenats minoritaris, he de confessar que no m'hi he fixat pràcticament gens. En quant a icveuia, m'ha sorprès, la veritat sigui dita, el discurs del seu cap de llista però, com deia aquell, sempre em donen la sensació d'estar encantats d'haver-se conegut i... prou. Del PP, no en parlo, no cal, no s'ho mereixen, i, malauradament, ja en sentirem massa eslògans a partir de diumenge. Em queda el pscpsoe però... què en puc dir d'una campanya en blanc i negre, en tonalitats de gris perdudes als fanals de les carreteres? Una mort anunciada, un suïcidi, millor.
I finalment els protagonistes, els únics que m'interessen, ara per ara, encara que alguns no ho entenguin o no ho vulguin entendre: els de la república d'ikea i els que t'aconsellen pensar amb la cartera (no en la cartera). Els primers, els d'ercrcatcatalunyasíidosnumerosmas, em recorden els anuncis "de la república de casa teva", a la sueca, clara i fresca però. Em provoquen una bona sensació.... però que serà insuficient, com sempre. I els de ciu? S'hi podrien haver trencat una mica més el cap, la veritat. Dir que s'ha de pensar "amb" la cartera em va fer recordar aquells/elles que diuen que els homes masculins pensen amb la p....art baixa del cos....
Però tot i això, jo només em fixaré en la suma final d'aquests dos grups, aquesta és la quantitat que m'interessa, ara per ara. Espero, m'agradaria, vaja, que ells també ho fessin i comencessin a reflexionar. Els resultats globals ens deixaran clar que no és pot anar més enllà d'aquests quatre anys, que no quedarà res dret, que això és el final d'un cicle i s'ha de mirar endavant amb intel·ligència.
Pronòstic: 17-18 (entre els dos, és clar). Massa poc, massa poc...

Demanem transparència

Hi ha dues paraules que estan incorporades al llenguatge habitual dels polítics però, sobretot, al llenguatge electoral i al dels missatges. Són: participació i transparència.
A quin no li hem sentit demanar, i oferir, participació de la ciutadania i transparència en les actes? Segur que els hem sentit un munt de promeses (pròpies) i exigències (als contraris).
Jo mateix he fet servir força aquestes dues paraules, i no com a polític, que no ho soc, sinó com a ciutadà, com a persona que vol oferir i tenir un compromís amb la comunitat (amb totes...). I no és d'ara això, no és cap descobriment ni cap cop que m'hagi donat al cap un bon matí, no; és exigència personal i convenciment.
Però (ja hi som amb els "peròs"), jo li dono un sentit diferent, un de més ampli, als dos conceptes.
Per a mi, parlar de participació no és, només, parlar d'assistència, de presència, d'actes temporals o momentanis. Demanar, voler, oferir, exigir participació és parlar de compromís, d'implicació en les accions. Vull participar en les accions de govern (dels governs) però no al final, ho vull des del principi, des del moment de parir les idees i les intencions. Això és posar sobre la taula el concepte de participació i de procés participatiu.
I el mateix passa quan vull parlar, demanar, exigir, sol·licitar, oferir, compartir transparència. La transparència no és només el contrari de l'opacitat, ser transparent no vol dir (només) no amagar res, bo o dolent.
Una de les accepcions de "transparent" (diccionari dixit) és: "Molt clar d'expressió, que deixa veure el sentit sense dificultat". Aquí és on vull arribar, a deixar veure el sentit sense dificultat.
Ser transparent, oferir transparència, vol dir posar sobre la taula (aquella taula d'abans) més del que expressa el titular, és no quedar-se la informació en exclusiva, és fer partícip de tot allò que se sap, que es prepara, que es debat, que es treballa, perquè, al final, els polítics administren el que és propietat de tots. No cal esperar a tenir-ho tot tancat i lligat per oferir una primícia o una "exclusiva" de diari. Obrim la informació a tothom, al ciutadà, al propietari real de la seva parcel·la de societat, per petita que sigui.
És, ha de ser, un exercici habitual, fàcil i positiu. Demanem, al mateix temps que l'oferim, la transparència total en totes les accions i informacions dels nostres polítics. Perquè al final, són nostres.

Més vilapou: 2012, el pressupost per al 2013

El periodista (no) em pregunta (res):
- I com haurien de ser, al seu entendre, els pressupostos de l'Ajuntament per al proper any 2012?
- Doncs.... si ens anem fixant en les referències econòmiques que ens van arribant, queda clar que el proper any, el 2012, no serà pas l'any de la recuperació; al contrari, els indicadors ens diuen que seguim....

(segueix llegint)

20 anys sense Montserrat Roig

"En Joan Miralpeix començà a pujar l'escala, se sentia fatigat. Sempre que alguna cosa li anava de gairell, en Joan Miralpeix se n'anava a dormir. Això ho havia fet des de petit. Feia una becaina i se sentia millor. Quan la Natàlia se'n va anar de casa també va fer una llarga dormida. La Natàlia encara no tenia els vint-i-cinc anys, era menor d'edat, però qui era ell per anar-li al darrere i fer-la tornar? Es quedà buit per dins quan l'Encarna li va dir, la nena se n'ha anat, s'ha emportat tota la roba. Què havia de fer, ell? En Lluís li telefonà, no et preocupis, tornarà aviat. On vols que vagi? Una noia sola, sense diners, sense ajuda de ningú... Però la Natàlia no tornava, res, tampoc no escrivia... S'adormiria i li passaria el maldecap. Era el primer replà i ja bleixava.
En Joan Miralpeix ja ho sabia, que no s'havia portat bé amb  ella el dia de comissaria, "no li vaig voler dir res, em recordava massa coses". Aquell dia, l'Encarna li havia obert la porta, estava molt nerviosa, ha telefonat la policia, diuen que tenen la nena...
.....
El pare de la Natàlia pujava ara l'escala cansat, s'aturà al segon replà, "havies d'haver parlat amb la nena". Justament això li havia dit dom Jesús Maria Farriols quan ell anà a Montserrat per demanar-li ajut: "Vos teniu l'orgull a dins i us fa mal". Però no, ell no era orgullós, ell només volia reposar...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Montserrat Roig. El temps de les cireres
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Homenatge blogaire a Montserrat Roig

Més vilapou: Qui patrocina què?

Acabo de fullejar el número d'octubre de la revista Estela i he tornat a observar que l'Ajuntament de Calella hi té una pàgina titulada "El govern municipal informa". I el que el govern municipal informa aquest mes és que s'han nomenat 7 regidors de districte que intentaran....

(segueix  llegint)

Abans i després ... d'una escala

Tots tenim un passat, un anterior, un present, un demà, un ves-a-saber-quan, un després.... un futur?