Quatre apunts després del Ple

Ahir hi va haver Ple de l'Ajuntament de Calella, el Ple dels Pressupostos i de l'adhesió a l'Associació de Municipis per la Independència, entre d'altres punts de l'ordre del dia. Va ser un Ple llarg, de quasi 3 hores i mitja, 209 minuts, dels quals 116 es van dedicar a la discussió del Pressupost 2012 i 8 a un petit recés.

El Pressupost, que va ser aprovat amb els 8 vots a favor de CiU i l'abstenció dels 8 de PSC, ERC i PP, i del que es va dir que era de transició, continuista, previsible, de calculadora, poc agosarat, atrevit, imaginatiu i alguns adjectius més, segons qui el definia, varia només d'un 0,07% respecte el del 2010. Per tant sembla que es dedueix que en aquests moments no es pot arriscar massa, no hi ha gaire marge per fer variacions, a part, és clar, de l'ajustament a l'alça i a la baixa de les diverses partides segons els criteris del redactor principalment i les negociacions posteriors. La discussió, però, va ser prou llarga i complexa, amb comparacions constants entre partides ben diverses que intentaven donar referències per poder criticar o aplaudir el resultat. Aquest punt, el de les referències i comparacions constants, sí que deixen sobre la taula la manca d'una guia de prioritats que, de ben segur, hauria d'haver estat abordada pel conjunt del consistori en una fase prèvia.
Personalment sí que he trobat a faltar una menció més clara a la previsió d'una despesa social que podria créixer com a resultat de la crisi que no cessa....
Dos apunts no anecdòtics: algunes cares d'alguna/un regidora/or i els intercanvis agres de desconsideracions als que, malauradament, ens tenen acostumats a presenciar en un moment donat de cada Ple.
Fer cares, ganyotes, caigudes d'ulls, etc, i no adonar-se, escoltar, assimilar i pair que ets qui s'emporta la majoria de crítiques no dóna massa bon concepte d'alguna/un regidora/or. I provocar "a sabiendas" agres intercanvis verbals entre els/les mateixos/xes membres del Ple, a cada sessió, seguint l'exemple d'altres llocs de debat polític, tampoc contribueix a millorar la imatge dels nostres polítics.
Quedaria el quart apunt al que feia referència al títol. Els dos darrers punts de l'ordre del dia eren un reconeixement al Molt Honorable Heribert Barrera (CiU, PSC i ERC (14), a favor, i PP (2) en contra) i l'adhesió de Calella a l'Associació de Municipis per la Independència (CiU i ERC (10) sí, PSC i PP (6) no). I la meva pregunta és, per què després dels discursos anticatalanistes i espanyolistes rancis del PP s'acaba sempre dient que ells, si més no, són conseqüents, i es trasllada la discussió a altres opinions menys ofensives? Crec que és un mal endèmic que patim.... no tinc cap resposta més aclaridora.
Resumint, ja tenim Pressupost per al 2012 i som a l'Assemblea de Municipis per la Independència. Sort a tots i bon any!
Quan vaig arribar a casa vaig posar la tele i feien Matrix....

Nadal 2011

Bon Nadal!!

Tots amb la Marató

Un any més arriba la Marató de TV3, aquest gran projecte solidari que pretén aconseguir mitjans per impulsar l'estudi i la investigació científica de malalties encara no curades. I l'edició d'enguany està dedicada a la regeneració i trasplantament d'òrgans i teixits.

Poques coses hi tinc a dir que no sapigueu o que no pugueu trobar aquí, per exemple.

Us demano a tots que hi contribuïu, com sigui, participant en els actes organitzats (programa de Calella) o trucant al 905 11 50 50.

Au vinga, que ja tardeu!!

Espanya ens roba, espoli fiscal, espanya ens roba....

Mira com ho dic: Espanya ens roba, espoli fiscal, espanya ens roba, espoli fiscal, Espanya ens roba, espoli fiscal, Espanya ens roba, espoli fiscal........
Espanya ens roba, espanya ens roba, españa ens roba, España ens roba, Espanya ens roba....

Espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal....
I ara què em faràs, eh? Què em faràs? Em castigaràs?
Doncs hi torno:
España ens roba, españa ens roba, Espanya ens roba, espanya ens roba, Espanya ens roba, Espanya ens roba....
Espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli, fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli, fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli, fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli fiscal, espoli, fiscal,...
Espanya ens roba, espanya ens roba, España ens roba, españa ens roba, Espanya ens roba, espanya ens roba, Espanya ens roba, Espanya ens roba, Espanya ens roba, espanya ens roba, España ens roba, españa ens roba, Espanya ens roba, espanya ens roba, Espanya ens roba, Espanya ens roba,....
I quan vulguis hi torno!!
(I aquí et deixo aquesta escala que està plena de pols, bruta i és molt cutre)

10 anys sense George Harrison

Més vilapou: Sobre m2 i la televisió a Calella

Després d'haver escoltat el Fòrum Obert de Ràdio Calella dedicat a la desaparició de m2 i, per tant, de la televisió amb continguts feta a Calella, em venen uns quants sentiments al cap: estupor, sorpresa, algun toc d'indignació i... esperança continguda. L'estupor i la sorpresa és pel relat continuat de com....

(segueix llegint)

Reflexionant....

Cap a Ikea amb la cartera al cap....

No em puc permetre deixar passar aquesta campanya electoral sense dir-ne alguna cosa i sense posar-hi cullerada. La veritat és que considero que si precisament alguna marca deixarà aquesta campanya serà una marca pàl·lida i deleble (bonica paraula). No m'ha semblat gens brillant, ni original, ni amb res nou a l'horitzó.
Per tant, he de dir que l'única cosa que em fa escriure una mica és un parell d'eslògans... el de ciu i el d'ercrcatcatalunyasí. (sobretot no oblideu l'accent a la i final, no fos cas que algú es pensés que us esteu aprofitant del seu SI sense accent... coses de la política).
I els dels altres grups? A veure, un repàs ràpid. Dels malanomenats minoritaris, he de confessar que no m'hi he fixat pràcticament gens. En quant a icveuia, m'ha sorprès, la veritat sigui dita, el discurs del seu cap de llista però, com deia aquell, sempre em donen la sensació d'estar encantats d'haver-se conegut i... prou. Del PP, no en parlo, no cal, no s'ho mereixen, i, malauradament, ja en sentirem massa eslògans a partir de diumenge. Em queda el pscpsoe però... què en puc dir d'una campanya en blanc i negre, en tonalitats de gris perdudes als fanals de les carreteres? Una mort anunciada, un suïcidi, millor.
I finalment els protagonistes, els únics que m'interessen, ara per ara, encara que alguns no ho entenguin o no ho vulguin entendre: els de la república d'ikea i els que t'aconsellen pensar amb la cartera (no en la cartera). Els primers, els d'ercrcatcatalunyasíidosnumerosmas, em recorden els anuncis "de la república de casa teva", a la sueca, clara i fresca però. Em provoquen una bona sensació.... però que serà insuficient, com sempre. I els de ciu? S'hi podrien haver trencat una mica més el cap, la veritat. Dir que s'ha de pensar "amb" la cartera em va fer recordar aquells/elles que diuen que els homes masculins pensen amb la p....art baixa del cos....
Però tot i això, jo només em fixaré en la suma final d'aquests dos grups, aquesta és la quantitat que m'interessa, ara per ara. Espero, m'agradaria, vaja, que ells també ho fessin i comencessin a reflexionar. Els resultats globals ens deixaran clar que no és pot anar més enllà d'aquests quatre anys, que no quedarà res dret, que això és el final d'un cicle i s'ha de mirar endavant amb intel·ligència.
Pronòstic: 17-18 (entre els dos, és clar). Massa poc, massa poc...

Demanem transparència

Hi ha dues paraules que estan incorporades al llenguatge habitual dels polítics però, sobretot, al llenguatge electoral i al dels missatges. Són: participació i transparència.
A quin no li hem sentit demanar, i oferir, participació de la ciutadania i transparència en les actes? Segur que els hem sentit un munt de promeses (pròpies) i exigències (als contraris).
Jo mateix he fet servir força aquestes dues paraules, i no com a polític, que no ho soc, sinó com a ciutadà, com a persona que vol oferir i tenir un compromís amb la comunitat (amb totes...). I no és d'ara això, no és cap descobriment ni cap cop que m'hagi donat al cap un bon matí, no; és exigència personal i convenciment.
Però (ja hi som amb els "peròs"), jo li dono un sentit diferent, un de més ampli, als dos conceptes.
Per a mi, parlar de participació no és, només, parlar d'assistència, de presència, d'actes temporals o momentanis. Demanar, voler, oferir, exigir participació és parlar de compromís, d'implicació en les accions. Vull participar en les accions de govern (dels governs) però no al final, ho vull des del principi, des del moment de parir les idees i les intencions. Això és posar sobre la taula el concepte de participació i de procés participatiu.
I el mateix passa quan vull parlar, demanar, exigir, sol·licitar, oferir, compartir transparència. La transparència no és només el contrari de l'opacitat, ser transparent no vol dir (només) no amagar res, bo o dolent.
Una de les accepcions de "transparent" (diccionari dixit) és: "Molt clar d'expressió, que deixa veure el sentit sense dificultat". Aquí és on vull arribar, a deixar veure el sentit sense dificultat.
Ser transparent, oferir transparència, vol dir posar sobre la taula (aquella taula d'abans) més del que expressa el titular, és no quedar-se la informació en exclusiva, és fer partícip de tot allò que se sap, que es prepara, que es debat, que es treballa, perquè, al final, els polítics administren el que és propietat de tots. No cal esperar a tenir-ho tot tancat i lligat per oferir una primícia o una "exclusiva" de diari. Obrim la informació a tothom, al ciutadà, al propietari real de la seva parcel·la de societat, per petita que sigui.
És, ha de ser, un exercici habitual, fàcil i positiu. Demanem, al mateix temps que l'oferim, la transparència total en totes les accions i informacions dels nostres polítics. Perquè al final, són nostres.

Més vilapou: 2012, el pressupost per al 2013

El periodista (no) em pregunta (res):
- I com haurien de ser, al seu entendre, els pressupostos de l'Ajuntament per al proper any 2012?
- Doncs.... si ens anem fixant en les referències econòmiques que ens van arribant, queda clar que el proper any, el 2012, no serà pas l'any de la recuperació; al contrari, els indicadors ens diuen que seguim....

(segueix llegint)

20 anys sense Montserrat Roig

"En Joan Miralpeix començà a pujar l'escala, se sentia fatigat. Sempre que alguna cosa li anava de gairell, en Joan Miralpeix se n'anava a dormir. Això ho havia fet des de petit. Feia una becaina i se sentia millor. Quan la Natàlia se'n va anar de casa també va fer una llarga dormida. La Natàlia encara no tenia els vint-i-cinc anys, era menor d'edat, però qui era ell per anar-li al darrere i fer-la tornar? Es quedà buit per dins quan l'Encarna li va dir, la nena se n'ha anat, s'ha emportat tota la roba. Què havia de fer, ell? En Lluís li telefonà, no et preocupis, tornarà aviat. On vols que vagi? Una noia sola, sense diners, sense ajuda de ningú... Però la Natàlia no tornava, res, tampoc no escrivia... S'adormiria i li passaria el maldecap. Era el primer replà i ja bleixava.
En Joan Miralpeix ja ho sabia, que no s'havia portat bé amb  ella el dia de comissaria, "no li vaig voler dir res, em recordava massa coses". Aquell dia, l'Encarna li havia obert la porta, estava molt nerviosa, ha telefonat la policia, diuen que tenen la nena...
.....
El pare de la Natàlia pujava ara l'escala cansat, s'aturà al segon replà, "havies d'haver parlat amb la nena". Justament això li havia dit dom Jesús Maria Farriols quan ell anà a Montserrat per demanar-li ajut: "Vos teniu l'orgull a dins i us fa mal". Però no, ell no era orgullós, ell només volia reposar...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Montserrat Roig. El temps de les cireres
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Homenatge blogaire a Montserrat Roig

Més vilapou: Qui patrocina què?

Acabo de fullejar el número d'octubre de la revista Estela i he tornat a observar que l'Ajuntament de Calella hi té una pàgina titulada "El govern municipal informa". I el que el govern municipal informa aquest mes és que s'han nomenat 7 regidors de districte que intentaran....

(segueix  llegint)

Abans i després ... d'una escala

Tots tenim un passat, un anterior, un present, un demà, un ves-a-saber-quan, un després.... un futur?

La imatge escriu la història

La notícia hauria sigut, més o menys: "Gadaffi ha mort avui quan el convoi en el que fugia ha sigut interceptat per un atac aeri de les forces de l'Otan".
Després, al cap d'uns quants dies, potser hauria transcendit que se li havia fet l'autòpsia i que s'havien apreciat un o dos impactes de bala, però aquests serien atribuïts a impactes de metralla o a algun tret perdut dels seus mateixos defensors. I aquí s'hauria acabat el dictador i la seva llegenda, d'una manera més que "digna".
Però fins avui ningú havia comptat amb els telèfons mòbils, amb les seves càmeres incorporades i la difusió social en xarxa. Els soldats, per rebels que siguin o poc armats que vagin, no s'obliden el mòbil abans de sortir de casa per iniciar la revolució.... Compte amb això!
I ara, a partir d'ara, serà més difícil amagar segons quins aspectes tèrbols de la història. O, en tot cas, entre l'equip d'intervenció immediata dels oficials hi haurà d'haver un deshinibidor de cobertura de mòbils, o com carai es digui.... La guerra (ja) és així.

P.D.: I seguint amb les innovacions tecnològiques, algú es va fixar que els "locutors amb txapela" d'ETA es van comprar aquesta vegada una càmera d'alta definició (llegit a Twitter)?

La força (o no) de Twitter i les xarxes

Darrerament ha aparegut una mena d'esport "friki-nacional" que consisteix en seguir, els dilluns, el programa El Convidat amb un ull i dues orelles a la televisió i amb l'altre ull i les mans al teclat de l'ordinador o d'alguna eina similar.
Fer el seguiment del hashtag #elconvidat és veure un altre programa. Cada imatge, cada frase, cada detall, és comentat quasi a l'instant per una bona quantitat de connectats online.
I què provoca això? Doncs provoca molts comentaris directes, frescos, punyents, crítics, fora de lloc o banals. Cap detall queda lliure d'esment: la gorra de la parella de la Gemma Mengual, la pinta de l'home de la Ruscalleda, la marca de l'ordinador de la germana Forcades, el que tenen penjat a la paret, el llit, la roba, la música, els fills, les sabatilles, el partit del Barça, la vista des de la finestra, cada frase, tot, i tot en un màxim de 140 caràcters.
I quina importància té o pot acabar tenint això? Doncs depèn... I crec que hi ha un abans i un després del programa del dilluns passat amb Gerard Quintana.
I per què? Només per com parla o deixa de parlar un cantant més o menys independentista a casa seva? O per si un pare ha, o hauria, o podria parlar amb el seu fill en la seva llengua, tal com ho fa la seva mare?
No, crec que no només serà per això....
En aquest país, entre alguns altres esports nacionals, tenim el de mirar-nos el melic d'una manera exagerada, i de considerar-nos unes víctimes en potència de qualsevol causa.
Tot el que es va "dir" a Twitter el dilluns no va ser més cruel que el que es va dir, per exemple, durant el programa dedicat a la Carme Ruscalleda. M'atreviria a dir que no s'hi va acostar ni de lluny. Aquell dia hi va haver molta crueltat amb les persones de l'entorn familiar de la protagonista... entre d'altres "guindes" ja habituals. I, en els dos casos, també hi va haver molts comentaris "normals", divertits, favorables, distesos, etc. Però aquests no acostumen a tenir cap ressò...
Què va ocasionar el rebombori del darrer programa? Que alguns seguidors de Sopa de Cabra es donessin un cop al cap i ara siguin capaços de llençar tots els seus discos per la finestra, perquè en Gerard Quintana és fill d'un gris i deixa l'educació dels fills en mans de la seva dona? No, no ens enganyem.
El mateix dilluns van sortir alguns comentaristes de, diguem-ne, més nivell (gurús), que van entrar al multi-diàleg en defensa de la llibertat individual del protagonista i en contra d'un "independentisme" curt de mires i inquisidor. I això ho van fer amb una vehemència inusitada i fins ara mai vista. El trasllat de la discussió al trinomi llengua-llibertat-independència ha tingut uns resultats demolidors. Ara tots els tertulians, cronistes, articulistes, tots, senten càtedra sobre la identitat nacional. I, al final, les deduccions van afavorir i afavoreixen les tesis crítiques amb l'independentisme, no ens enganyem. Criticant la pretesa "puresa ètnica" que semblen demanar alguns "twitteros" acabem (acaben) demanant una "puresa" nacional que no es demana per als nostres contraris (o "enemics").
Sempre acabem sent unes víctimes i, moltes vegades, les víctimes de nosaltres mateixos.

I continua el verd....

Vert et je te veux vert.
Vent vert. Vertes branches.
Le bateau sur la mer,
le cheval dans la montagne.
L'ombre autour de la ceinture,
elle rêve à son balcon,
chair verte, verts cheveux
avec des yeux d'argent froid.
Vert et je te veux vert.
Dessous la lune gitane,
toutes les choses la regardent
mais elle ne peut pas les voir.

Vert et je te veux vert.
De grandes étoiles de givre
suivent le poisson de l'ombre
qui trace à l'aube son chemin.
Le figuier frotte le vent
à la grille de ses branches
et la montagne, chat rôdeur,
hérisse ses durs agaves.
Mais qui peut venir? Et par où?
Elle est là sur son balcon,
chair verte, cheveux verts,
rêvant à la mer amère.

Consideracions...

Setze jutges d'un jutjat

mengen fetge d'un penjat;

si el penjat es despengés

es menjaria els setze fetges

dels setze jutges que l'han jutjat

I encara una altra.....

Un chasseur sachant chasser

doit savoir chasser sans son chien

Esperança (bis)

El 23 de març de 2006 vaig escriure: "Diuen que el verd és el color de l'esperança". Avui, començo la setmana amb el mateix pensament...

Petits contrastos

Un florista em deia un dia que..... Bé, segur que avui ja no se'n diu "florista", disculpeu. No sé quina deu ser la titulació correcta: Tècnic especialista en disseny d'espais naturals? Dissenyador ambiental d'interiors? Interiorista de zones vitals? No ho sé, disculpeu.
Deia que l'interiorista, vull dir el florista, m'explicava que si tinc dos replans de l'escala (jo sempre he d'intentar cuidar les escales... per l'harmonia, ja sabeu...). Que em raonava que el que he de posar als dos replans no ha de ser semblant, ha de contrastar.
I així ho hem intentat fer a can Vilapou. No és res de l'altre món, ni l'escala, ni can Vilapou, ni el nou ornament, però vaja, hem canviat una mica el Feng Shui de l'escala.

Però vostès no s'escolten?

Ahir hi va haver Ple a l'Ajuntament de Calella. I, com és habitual darrerament, el vaig seguir en la seva totalitat, tot i que aquesta vegada ja ho vaig fer d'una manera parcialment presencial.
He de dir que va ser un Ple força interessant amb algunes intervencions a tenir en compte a partir d'avui, per allò d'anar situant a cada regidor en el seu lloc en aquest tauler.
I, com també era d'esperar, la passada Fira va ser una mica protagonista en l'apartat de precs i preguntes que van dirigir els grups de l'oposició a l'equip de govern.
Una primera cosa a destacar van ser les paraules de l'Alcaldessa Candini quan va afirmar, fent sincera autocrítica, que la Fira no els havia agradat a ells. Sincera autocrítica, espero, i amb positives conseqüències de futur, també espero.... (No entraré a sac en el tema, ni en les declaracions que s'havíen fet fins a dia d'ahir...).
Però el que sí que vull destacar i denunciar públicament ja d'una vegada, és l'enèssima utilització de la frase: "Hem tingut 100 dies per preparar aquesta Fira". Prou, ja, de donar aquesta excusa, i els exigeixo (pobre de mi), a govern i oposició, és a dir, a oposició i govern anteriors, que donin explicacions públiques a la ciutadania de Calella sobre aquest fet incomprensible.
M'estan dient que durant 265 dies no s'havia preparat res de la Fira? O només tramitat alguns estands?
M'estan dient que aquell organigrama que tenia cura i responsabilitat de l'organització de la Fira no ha treballat durant 265 dies?
O estan insinuant que l'equip de govern anterior no els ha deixat fer la seva feina?
I des de l'oposició no havien fiscalitzat el que (no) es feia? Cap on miraven?
I si ahir, al Ple, l'ex-alcalde Juhé no va fer retirar aquesta frase repetida 100 vegades, vol dir això que és veritat que no havien preparat la Fira? I si arriben a guanyar les eleccions?
I, pitjor encara, vol dir això que tenien un pla que ara s'han emportat a casa? I quan hi hagi les properes eleccions faran el mateix els que manen ara?
Som els ciutadans els que hem de pagar aquest joc infumable dels que guanyen i els que perden? Quan ens ha costat això?
Govern i oposició, oposició i govern, ahir i avui, no són seriosos amb un esdeveniment de la importància de la Fira de Calella.
I, per acabar, els números de la Fira, o de la Challenge, només els poden veure els grups polítics que els demanen, si els demanen? No haurien de ser públics i transparents?
Si us plau, més seriositat!!!

Cercles i línies infranquejables

Suposo que deu ser una herència innata de l'espècie el considerar-se el centre de... tot, de la societat, del món,  de l'univers sencer. No crec pas que això sigui un signe d'orgull ni de prepotència, al contrari, és, més aviat, una mostra d'auto-defensa. Si jo m'erigeixo en el centre del meu cercle, en el qual hi pugui incloure la meva gent més íntima i propera, i aquest cercle està inclòs en un de concèntric amb un altre nivell d'amistat, i així successivament, el que estic fent és muntar un sistema defensiu i protector tant per a mi com per a tots aquells del meu voltant.
I què passa quan algun element extern i aliè va travessant aquest cercles i va traspassant totes les línies que marquen el meu entorn?
El resultat és insospitable, les reaccions humanes són imprevisibles. La invasió de la intimitat pot provocar efectes d'un abast mai imaginat.
A la política en sentim a parlar força darrerament d'això de traspassar línies vermelles i infranquejables. No sé què els donen als polítics que quan els posen uns "galons" es creuen ja amos de la terra i posseïdors de no sé quines veritats.
Jo em permeto donar un consell a qui el necessiti: No és bo traspassar les línies marcades que envolten la intimitat personal, no és bo que ningú vulgui entrar en cap cercle que no li és permès i, sobretot, jo no aconsellaria a ningú posar a prova al que està al centre del cercle.

Fira i Festa Major, juntes o separades?

Que els dies de la Festa Major de Calella coincideixin o no amb els de la Fira només és voluntat d'aquell qui governa l'Ajuntament. Entenem que, com que representa a "la majoria", ja té la suficient força moral per prendre la decisió. I segons hem anat veient amb el pas dels anys, ja portem 31 Fires, el criteri ha anat canviant.
Han de celebrar-se juntes? Què és millor? Juntes, com aquest any, o separades com l'anterior?
Personalment, a mi em sembla que tant és, que no hi ha una solució correcta i una d'errònia. La qüestió, el problema no és aquest.

Que funcionin juntes o separades només depèn de que una no es mengi l'altra, és a dir, que els actes de la Festa Major no eclipsin els de la Fira i que els de la Fira no esborrin de contingut la Festa Major. És una qüestió d'esforçar-se en mantenir la personalitat d'una i altra.
Si fa uns anys es va decidir separar-les és perquè va arribar un moment que els actes de Festa Major es van reduir fins a quedar pràcticament absorbits per una Fira plena d'actes lúdics i de música i espectacle. Com es diferenciaven? Pràcticament de cap manera. I això va portar, amb ple recolzament popular, a tornar a provar la separació total.
Aquest any, i va ser una de les primeres mesures que va anunciar el nou govern municipal, Fira i Festa Major han anat juntes. Ha sigut una decisió ferma, encara que he sentit alguns arguments poc consistents (...han d'anar juntes perquè... ha de ser així). I jo espero que no sigui per diferenciar-se del govern anterior (si tu deies blanc, jo diré negre, i si tu deies negre, jo diré blanc, i si tu dius gris, jo diré... beig).
El balanç que faig, quaranta-vuit hores després de veure els focs (jo diria que els millors dels darrers anys), em sembla que és... clar i rotund: la Festa Major ha sigut un èxit. Des del dijous a la tarda amb el pregó infantil i la cercavila de Xarop de Canya fins el darrer coet, els calellencs hem viscut intensament la Festa Major. I amb un ple recolzament popular (els sona?) Prova aconseguida!
I la Fira? Ai, la Fira.... Ha triomfat? Ha empatat, com a mínim, en el seu duel particular? Podem assegurar, com escrivia al principi, que la Fira no ha sigut "devorada" pels privilegis concedits a la Festa Major?
Ai la Fira.... ja en parlarem de la Fira...

Més vilapou: Tecnologies per canviar el govern i...

He llegit avui aquesta entrada de Pau Solanilla al seu blog Espai d'idees. Us la recomano.
Del govern electrònic a l'Open Government. Tecnologies que canvien el món.
"Les institucions i els governs no poden seguir treballant de forma autista. Els ciutadans hem dit prou. Ja no acceptem votar cada quatre anys i ser actors passius de les polítiques que ens afecten...

(segueix llegint)

Festa Major i Fira de Calella a Twitter

Enllaços a les etiquetes que s'estan fent servir per seguir a Twitter la Fira i la Festa Major de Calella:

#fmcalella


#firadecalella


#firacalella

#festamajorcalella

Flaire de Fira...

...però no de Festa Major.
Ahir i abans d'ahir vaig voltar pel Passeig de Mar. Els estands ja estan muntats. No sé si tots o encara en falten uns quants, és igual, però ja podem dir que la Fira és aquí.
A mi la Fira em produeix un sentiment especial, difícil d'explicar, i no sabria dir ben bé per què. Probablement per dos motius, el primer és que vaig treballar en el seu muntatge fa ara molts anys, és a dir, vaig contribuir, encara que només fos una mica, en el seu creixement, en aquells temps que tot es vivia més directament i més profundament. L'altre motiu és que és "calellenca" i 31 edicions l'avalen...
Tot plegat aviat és dit i aviat és discutit però m'agradaria que tothom hi repensés una mica abans de carregar-se un esdeveniment que visitem, trepitgem i vivim cada any: probablement acabem confonent quotidianitat amb reiteració i avorriment. Tot per dir-ho d'alguna manera....
I la flaire de Festa Major?
Encara no ha arribat, és una altra cosa.

Més vilapou: 96, 97, 98, ... números ... dies

Hi ha una tradició a la política que diu que s'han de donar 100 dies de gràcia a qualsevol govern abans de fer una primera valoració dels seus actes. La veritat és que no he entès mai per què s'han de donar uns dies per fer aquesta primera crítica més o menys global, ni sé per què han de ser precisament 100....

(segueix llegint)

11 de setembre de 2011

Fent proves

Les noves tecnologies i les seves noves aplicacions et permeten millorar en resultats i en agilitat.
Però això també t'implica fer proves, comprovar resultats (aquells resultats que deia abans) i acabar escrivint posts gratuïts.
Aquest n'és un exemple.
Ara penjaré, o ho intentaré, una foto i premeré el "Publish". A veure què...
Serveixi, en tot cas, com a homenatge als que van penjar la pancarta.

L'altre govern de l'altra plaça

(Advertiment: El següent escrit conté una certa dosi d'ironia.... El que es comunica als efectes oportuns per algunes sensibilitats darrerament massa "a flor de pell")
 --------------------------
Durant més de 20 anys hem sentit com es parlava del govern de la Generalitat situat a la Plaça de Sant Jaume, i del govern de l'Ajuntament de Barcelona, situat també a la Plaça de Sant Jaume, però a l'altre cantó. Hem vist com els mandataris (o els futbolistes) sortien primer al balcó d'una banda de la plaça i després al balcó de l'altra, per saludar els mateixos ciutadans.

En aquells anys els dos governs eren, a més, de signe contrari i les sortides al balcó es feien amb un cert recel, intentant de no coincidir per no despertar cap referèndum popular no desitjat.... Això va canviar i, primer cap a un color i després cap a l'altre, ara governen els mateixos a banda i banda.
A Calella, fins a dia d'avui, només tenim un govern i una plaça però, ai las (bonica expressió), resulta que ahir es va votar i nomenar el nou president de Gestvia.
Gestvia és una societat municipal que gestiona els aspectes relacionats amb la mobilitat, els aparcaments, zones blaves, etc, però que, a més, i aquí està la gràcia (i el poder) de la qüestió, ha evolucionat i, de fa uns anys, té "capacitat de gestió en el territori, tant des del seu vessant urbanístic com des de la promoció, construcció i rehabilitació dels espais i dels edificis destinats a serveis públics i habitatge social" (sic).
Perquè ens entenguem, Gestvia té capacitat per "fer coses" sense que sigui l'Ajuntament qui "dóna la cara", encara que doni tot el demés. I, parlant en plata, això és molt maco per al govern si té majoria consolidada als dos llocs, però pot o podria ser nefast per a ell si qui governa a un lloc no és el que governa a l'altre, o si, com és el cas, a Gestvia hi ha majoria absoluta sumant tota l'oposició (incloent el PP, faltaria més), i a l'Ajuntament no hi ha cap majoria estable. Ai las, repeteixo.
Podem dir, doncs, que a Calella tenim "dos governs", com a la Plaça de Sant Jaume? Ai, que em fa por que sí...
Em sembla que, a partir d'avui podrem parlar del govern de la Plaça de l'Ajuntament i del govern de... la Plaça del Mercat. I aixo que ni la Plaça del Mercat existeix com a tal, ni té cap edifici estable.....
Entengui's la ironia, si us plau, quan li dono aquest nom perquè, com ja era previsible, el primer dels quatre eixos programàtics del nou "govern" (el de la Plaça del Mercat, el de Gestvia) és posar sobre la taula, i sota terra, el nou aparcament de l'esmentada plaça. La primera al mig del cap... I dels altres tres eixos programàtics em sembla que dos i mig tampoc faran saltar d'alegria al govern de la Plaça de l'Ajuntament.
I ara què? Seny? Rauxa? Sumes i restes? (Com somriu el PP...).
El meu consell? Negociació, debat i diàleg, és clar. I els hi demano si us plau, perquè si no, aquests quatre anys poden ser molt durs... per als ciutadans.
Han pillat la ironia, oi?

Bandejar el PP

Se m'està acabant la perplexitat després d'anar llegint i rellegint sentències, lleis, ultimàtums i tot allò que atempta contra el nostre país. L'abast i l'insult que representa la darrera acció insensata del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (que aviat està dit), mereix una resposta contundent. I no crec que el que s'hagi de plantejar sigui la insubmissió o el desacatament, que també, sinó que tot això mereix anar una mica més enllà.
El Parlament de Catalunya, aquell a qui hem de fer cas, ja s'ha pronunciat i ha legislat sobre el model lingüístic i educatiu i, per tant, ja no caldria dir-hi res més. El que cal ara és fer un pas més, és anar directament a contestar a aquells que només volen destruir el nostre país: cal bandejar, d'una vegada ja, el PP de totes les institucions. Bandejar vol dir, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, apartar, allunyar, i això és el que s'ha de fer, però a tots els nivells, començant pel municipal i acabant per l'estatal.
No pot ser que llegim el que llegim i l'endemà veiem com es pacta qualsevol norma, llei o reforma. No pot ser que ens sentim insultats i agredits i l'endemà veiem com al nostre municipi, el que sigui, es pacta amb el PP un càrrec, un pressupost o una comissió qualsevol.
S'ha dit abastament que tots els pactes i totes les sumes són legítimes, no? Doncs també ho és no pactar i no sumar. A TOTS els nivells!
Si no comencem des de baix, si no ens obliguem a fer-ho tots, si no ho entenen TOTS els partits, acabarem sent allò que ells ens deixin: res.
Encara hi som a temps!
(I no cal que extrapoli aquest escrit a d'altres formacions com Ciudadanos o Plataforma per Catalunya)

Collage

Regeneració i participació

Ahir, al Ple del Congrés espanyol, es va donar a conèixer una proposta... Bé, més que una proposta va ser l'acord entre PSOE i PP de modificar la Constitució (espanyola) per introduir-hi un límit al dèficit públic. I aquest acord, a més, ja preveu que no serà necessària la seva ratificació mitjançant un referèndum.

Passades poques hores ja s'havíen recollit a la xarxa més de 10.000 signatures per demanar que l'aprovació o no de la modificació fos via consulta a la ciutadania. (En el moment que escric això les signatures són ja 44.314).
I al mateix temps que passava això, apareixia a Twitter un hashtag, #yoquierovotar, que es situava ràpidament a les primeres posicions dels rànquings d'usuaris. Etiqueta que va ser contestada també des de casa nostra amb una altra, #jovullvotaradeuespanya.
El que és important és que tanta gent s'hagi mobilitzat demanant una participació directa en una modificació legislativa, sense conèixer encara ni la lletra d'aquesta reforma.
Què ha fet que milers de persones s'expressin en favor de la participació ciutadana? Què ha variat darrerament?
Probablement, a part del cansament, segur, el moviment d'indignació general del 15-M hi té molt a veure. Un moviment o una contestació a una política clàssica i tradicional que es nega, reiteradament, a variar la seva manera de funcionar. La clàssica frase "hem pres nota del que han dit els ciutadans..." s'ha repetit tantes vegades inútilment que ja comença a cansar.
Res, repeteixo, res canvia. No hi ha cap indici que la política i els polítics obrin els seus mètodes a l'opinió i a la participació dels ciutadans, els seus votants.
Han passat eleccions, massa properes potser per reconèixer variacions (?), i se n'acosten unes altres per al 20N. Es veu a venir alguna diferència? Han sorgit nous noms? S'han retirat els clàssics? Apareixen noves propostes? El moviment del 15M ha donat algun resultat? Massa preguntes....
Probablement els primers canvis havien d'haver arribat a les Municipals, però molt em temo que ja hem fet tard. No n'aprendrem? Ho hem de deixar per d'aquí quatre anys més? O algú s'atrevirà a anar canviant coses?
Sóc escèptic, ho he de dir, però no desconfio encara del moviment ciutadà. Ja ho veurem....

Un cartell, els Manel i l'efecte viral

El dissabte passat vaig publicar un comentari al Facebook referent a la presentació del cartell anunciador de la Fira de Calella d'enguany. No entraré ara a discutir si el "to" era prou políticament correcte o no, però, en tot cas, va provocar unes reaccions entre les que n'hi havia de dos membres de l'equip de govern de la ciutat. Suposo (i espero) que la polèmica com a tal es quedi aquí, tot i que n'hi havia un, de comentari, que contenia afirmacions gratuïtes i incertes....
Del que jo em queixava, al Facebook i al meu bloc, era de no haver aprofitat la força i l'efecte conjunt de les xarxes socials i de la comunicació habitual i tradicional. L'Ajuntament de Calella s'ha obert recentment a Facebook i a Twitter amb un llançament realment digne i engrescador, en el bon camí, vaja, i d'això és el que jo creia, i crec, que se n'havia de treure profit. Les xarxes socials són immediatesa i la notícia piulada ara mateix, demà ja serà història o serà al paper... massa tard.
Donar a conèixer l'esmentat cartell al mateix temps amb un acte públic, la ràdio i la televisió, la pàgina web de l'Ajuntament, la de la Fira i les aplicacions 2.0, tot això té una projecció grandíssima. I si aquí hi sumem un efecte "viral" de compartir la imatge i la publicació, amb més o menys complicitat, aleshores lograrem la difusió desitjada.
Tot això sempre es pot discutir, els criteris i les valoracions són diverses i les línies a seguir les marca qui mana, però hi ha una tendència cap on va la comunicació 2.0 que no es pot deixar de banda.
I avui, a Calella (a la Calella 2.0) n'estem vivint l'exemple més clar d'això que dic (i crec). Aquest matí s'ha fet l'anunci "oficial" de la presència dels Manel a la propera Festa Major (dissabte 24 de setembre, a les 22,00h a l'envelat de la platja). Amb 3 hores ja he comptat 10 enllaços referents a la notícia, o compartint-la, i un mínim de 20 comentaris... Números canten.
La teoria i la pràctica ens marquen els resultats, això és un fet, com també ho és que posar a la xarxa (i a dalt de tot) l'activitat de tot un municipi, tant lúdica com oficial o administrativa, no és una tasca instantània, i, sobretot, perquè internet, les xarxes socials i la tecnologia varien d'avui a demà. Però per això mateix, perquè aquest nou món és evolució contínua, no ens podem perdre ens discussions bizantines o ofenses polítiques de poc gruix.
I aquí estem, pel que s'hagi de menester...

Més vilapou: Per un cartell de la Fira...

Ahir, divendres 12 d'agost, i no a primera hora, va aparèixer al web de l'Ajuntament de Calella (calella.cat) la informació referent a que la Fira de Calella d'enguany, "L'esport tot un món", ja tenia imatge i cartell. També cap al tard d'ahir es "presentava" l'esmentat cartell....

(segueix llegint)

6 vilapou 6

Més vilapou: Primer Ple "ordinari"

Aquest dijous, 28 de juliol, l'Ajuntament de Calella va celebrar el seu primer Ple ordinari. Després del de constitució, de l'11 de juny, i d'un extraordinari al cap de 9 dies, de caràcter més tècnic i formal, arribava aquesta sessió ordinària que, si alguna cosa no va tenir, va ser precisament el caràcter ordinari. La mateixa convocatòria presentava una moció....

(segueix llegint)

#llopasfera11

Encara que no es vegi... hi ha una escala!!!

Més vilapou: Ha mort "el més humil dels alcaldables de Catalunya"

A les primeres eleccions municipals de la democràcia, el 1979, a Calella es van presentar 7 llistes, tal com es veu en aquest retall de La Vanguardia del 29 de març de 1979 (pàg. 12).
Entre elles n'hi havia una de ben modesta, la......

(segueix llegint)

Evolucions

Més vilapou: Ajuntament: Noves retribucions = Estalvi zero?

El Ple extraordinari de l'Ajuntament de Calella va aprovar, sense cap vot en contra, les noves retribucions per als regidors. Segons el que va explicar el regidor Xavier Pedemonte i el que es va aprovar, l'Ajuntament s'estalviarà un total de 81.765€ en sous dels càrrecs públics....

(segueix llegint)

Diumenge d'aplec

Una escala de la Plaça

Avui toca... Barça!

Avui podríem deixar "de banda" una mica la crispació, les males cares, la indignació, la indignació dels indignats i uns quants mals aires més. Oblidem, encara que sigui momentàniament, la seriositat i la tibantor, i dediquem-nos a pensar en blaugrana.
(Sento molt dir, o no ho sento gens, que avui prescindeixo dels que siguin de qualsevol altre color. Jo els convido a llegir i estar d'acord amb aquest post, però en aquesta casa ningú obliga a res a ningú)
Encara que el temps no sigui radiant i el cel tingui més colors que el blau, jo em penso regalar un somriure en clau culé i no el penso deixar fins l'hora de connectar-me al partit. Aleshores agafaré un rictus seriós, preocupat però esperançat i esclataré al final, al final de la final, amb alguns crits que deixin anar tots els nervis continguts i... espero que siguin enmig de l'eufòria.
Ens ho mereixem. I tant que ens ho mereixem!!

Ara fa quatre anys....

Avui, passada la jornada de reflexió de veritat, la de l'endemà de les eleccions, he buscat el que havia escrit ara fa quatre anys. Aleshores ho vaig fer des d'una posició ben diferent a la que he tingut i tinc en aquestes eleccions municipals.
De tota manera, déu n'hi do de les semblances que hi ha en determinats aspectes.
Han passat quatre anys, però....

Any 2007:
19-05-07. Municipals a Calella
25-05-07. Debat electoral
25-05-07. No he guanyat la porra, però...
30-05-07. Matemàtiques post-electorals

4t dia. De banderoles

Ha començat la guerra? O com deia aquell.... "Maricon l'últim?"

Això és la penjada de banderoles. Una penjada sense ordre, sense que hi hagi hagut repartiment ni res, una mostra dels pressupostos i els interessos d'això de la campanya electoral....
Mai havia vist tal quantitat de pancartes ni de banderoles, ni aquí ni als pobles del voltant.
Però aquest any tothom s'ha tornat boig, al crit del tot-s'hi-val. I quines són les conseqüències? Doncs que la mateixa gent s'atabala. Ho fan els que estan a primera línia de foc i els que no tenim pressupost ni per una d'aquestes banderes.
I per què? Potser perquè a ningú li agrada que el tapin? Orgull malentès?
Tothom vol ser la imatge, tothom vol ser l'artífex de la promoció perfecta...
I al final?
Al final no tinc clar que ningú s'hi acabi de fixar amb totes aquestes tones de paper i plàstic, però per a mi seran un exemple del que he d'evitar si d'aquí quatre anys encara soc per aquí.

3r dia. Sessió de fotos

Un dels discursos que qualsevol dels candidats de Calella ha de fer, i jo també el faig encantat, comença dient que la nostra ciutat és una de les més riques en teixit associatiu i que aquest s'ha de cuidar d'una manera inequívoca.
Doncs una de les entitats més veterana i significativa que té Calella és Foto Film. No cal estendre's en la presentació ni en el fons de la gent de Foto Film: són excel·lents, res menys.
I cada 4 anys, poc abans de les eleccions Municipals, fan un petit muntatge, un petit homenatge o, senzillament, deixen constància de la imatge de grup dels alcaldables de la ciutat: una nova experiència a la que em veig gratament convidat....
La primera percepció que m'ha arribat del plató natural no podia ser una altra: una escala. Una escala que ens ajudava l'accés a una barca de pescadors, una barca simbòlica al bell mig del mar de la crisi. Crisi econòmica? Crisi administrativa? Crisi de projectes? Crisi d'idees i persones? Crisi emocional? Crisi de valors?
What crisis?

2n dia. Inauguració del local

Una candidatura que es presenta a unes eleccions sense un local és com.... com ho diria jo? És una opció buida, sense consistència. Li falta alguna cosa: una part de credibilitat, de convicció.

Avui hem inaugurat la nostra seu electoral, amb una festeta, senzilla, discreta, amb gent coneguda, amiga, entregada ja de bon principi.... però sense eufòria. Caldria?
Com més s'acosta el dia 22 més m'adono del que s'hi està jugant molta gent. I em preocupa de veritat perquè veig que això passa a nivell personal, un plus apart de l'interès del partit.
I on queda aleshores la ciutat?
Doncs em fa l'efecte que per a molts es dispersa, es fon entre la dialèctica diària vessada pels mètodes establerts. Els ensenyen a respirar les olors dels carrers? Els recorden que trepitgen un passat venerat? Qui els retornarà a ras de terra? Qui, com i quan ho farà?
Quatre anys és una immensitat reduïda a purs interessos.... I això no hauria de ser.
Portem dos dies, qui ho diria?

1r dia. Del Mercat al Cocodrilo

La veritat és que se'm fa estrany parlar de mi com un "pressumpte" polític que està intentant convèncer als seus conciutadans que el votin... I no és falsa modèstia.

Però hi ha camins que els tria cadascú i, sobre aquests, encara que un s'hi vegi empès per les circumstàncies, engrescadores, però circumstàncies, se n'ha de parlar amb orgull i convicció.
Ahir va ser un dia intens, amb debat d'alcaldables, fotografia de conjunt i penjada de cartells. Qui ho havia de dir fa només 3 mesos (sí, 3 mesos...)
Només vull deixar quatre apunts sobre la diada d'ahir.
El debat va ser una experiència novedosa per a mi, potser massa encara. El llenguatge, els tempos i les estratègies dels polítics em queden una mica lluny de moment, cada vegada menys, però una mica sí. I si en el debat el tema de la immigració aconsegueix un protagonisme evidentment buscat per una part dels caps de llista (no oblidem que a Calella s'hi presenta aquesta vegada PxC), aleshores la meva capacitat de concentració es pot veure afectada.
Jo ja comprenc que qui més qui menys té una opinió crítica sobre aquest tema, però quan a un li dóna la sensació que a pràcticament tots els caps de llista ja els va bé buscar-ne un benefici, aleshores em sembla que no anem massa bé.

Accepto la meva part de culpa en no haver contestat les expressions insultants i racistes, però em sorprèn, i critico públicament, la poca convicció tant dels representants del govern (PSC i ERC) com de l'oposició (CiU i PP). El PP en vol treure rèdits fàcils d'aquest tema i CiU intenta dir allò que la gent vol sentir, cosa que no facilita la pedagogia necessària; però PSC i ERC es van limitar a defensar la (bona) feina feta pels tècnics corresponents. Poc bagatge, la veritat. Jo n'esperava més d'ells. En prenc bona nota per al pròxim debat.
I després penjada de cartells: començant davant el Mercat i acabant, a altes hores de la nit, davant un altre local emblemàtic de Calella, el Cocodrilo, un estabiment d'aquells que hi viuen i treballen senyores que et parlen de tu i fumen....
Bé, ara ja no hi fumen, ara han de sortir al carrer a fumar.....

Mones de Pàsqua... mmmmmm

 

Candidatura amb escales

Escolta, clicant aquí, "Stairway to heaven", de Led Zeppelin

Feia dies

La veritat és que sí, que feia dies que no trobava un escenari amb crítica fàcil. I potser és perquè m'he acostat a aquelles zones on la sardana és més tradicional i, al mateix temps, es deixa ancorar una mica més per la tradició.
O potser és perquè allà van més pel dret, és a dir, que no s'estan de miraments i suposen, potser, que tant el músic com el públic ja s'espavilen, i no caldrà estar massa per detalls sense importància (per a ells, és clar).
Resumint, que ens hem trobat amb la típica escala estreta, dreta, massa dreta, sense barana, fixada amb uns claus (no ho he comprovat i potser millor, per no espantar-me) i, per arrodonir-ho, la típica senyera catalana amb l'efecte faldó.
Tot un clàssic.... Poden passar els anys i sempre acabem trobant els mateixos (mals)exemples...

Ja tenim Plaça de l'Ajuntament!

El preu de la independència

Som conscients a dia d'avui de quina és la força que té el sistema de partits polítics en quant a la gestió del mateix procés democràtic?
Coneixem la dificultat que té l'anomenada societat civil per entrar en aquest joc?
Hauria realment de seguir els mateixos patrons d'actuació?
Com encaixa un independent envoltat en una lluita de partits?
El preu per mantenir la independència és elevat. Elevat i no valorat.
Pot seguir sent considerat independent aquell que accepta les normes que estableixen aquells partits i les respecta?
Quin és, al final, el cost de la independència personal?