Tres puntals

Amb aquesta dèria meva de parlar d'escales, d'escales d'escenaris precisament, o d'enfustissats com a mi m'agrada anomenar-los, introduir la paraula puntal no pot pas semblar estrany. (Anava a dir "apuntar" la paraula puntal, però ja quedaria una mica cacofònic).

A la imatge que adjunto (continuo amb les cacofonies), s'hi poden observar tres elements fonamentals a l'hora d'organitzar una ballada de sardanes.

En primer lloc necessitem una "Agrupació Sardanista", és a dir un grup de persones que perdin temps i "calés" per fer que aquest ball i aquesta música tan nostrats segueixin aguantant el pas del temps. Què seria de la SARDANA (en majúscules) si fos l'administració (en minúscules) qui hagués de vetllar com a únic responsable per la persistència de la nostra música? Millor no contestar.

En segon lloc necessitem cadires, sí, cadires. Sembla que digui una tonteria, una bajanada, i no! Quantes vegades els inicis de les audicions es retarden perquè no apareixen les cadires per als músics, o ningú ha previst portar-les? I quantes vegades no s'acaba treient algun banc d'una església o les cadires de la terrassa del bar més proper?

Tercer puntal, l'escala. Sí, l'escala. Una altra bajanada, oi? Si hi ha un escenari, hi ha d'haver una escala. Lògic, no? Doncs no! En aquest blog se n'ha parlat (i se'n parlarà) abastament sobre el tema. Només com a exemple, dir que l'enfustissat de la fotografia corresponia a un aplec amb 3 cobles 3, és a dir, d'una bona allargada (i poca amplada també). Com que l'escala (única) era a un extrem, a l'altre feien servir unes cadires per pujar-hi. No n'aprendrem mai, ni els organitzadors ni els músics.

No voldria acabar sense dir que, tal i com es pot deduir de la fotografia, hi ha més elements importantíssims per tal de portar a terme una audició de sardanes: l'escenari, en menor grau, i els mateixos músics, en major grau...

Definicions

Escala: Sèrie d'esglaons que permet de pujar o davallar d'un nivell a un altre.

Pujar: Passar a un lloc més alt.

Alt: Que té més intensitat que l'ordinària.

Intensitat: Força de grau elevat.

Força: Capacitat per a obrar vencent resistència.

Vèncer: Guanyar, ser superior a algú o a alguna cosa.

Guanyar: Obtenir en lluita.

Lluita: Esforç i acció que fan un contra l'altre dos individus, dos pobles, dues institucions, dues tendències, etc., per vèncer un a l'altre.

Vèncer:

Guanyar:

Lluitar:

........

.....

...

.

Un llibre i una escala

El llibre: Encara no té nom i, de fet, només té una pàgina, però és (o serà) un recull de poemes. Aquí en deixo un (l'únic, de moment):

Animals

El lleó vol ser el campió,

Però el peix l'impedeix.

La serp fa la guitza,

I no li agrada gens la pizza.

L'elefant es com un gegant,

I la girafa no l'agafa.

El cocodril no menja fil,

I l'ocell no es de pell.

Tots viuen a la jungla,

I cap es menja l'ungla.

L'hivern ha arribat,

I tots junts s'han amagat.

Autor: La meva nebodeta

L'escala: A la llibreria Martelli de Florència

A primers de gener d'aquest any la Senyoreta Romaní m'enviava un correu molt cordial en el que hi va incloure unes fotografies d'una escala. Aquesta escala està ubicada a la llibreria Martelli, a Florència. Em comentava també que tenia i té una certa fòbia a les escales de vidre, transparents, de reixeta o amb forats entre esglaó i esglaó. I aquesta n'era una precisament.

La veritat és que aquests tipus que ella esmenta, i per mi sobretot les que ténen obertures entre els esglaons, són una mica especials. Les que ténen forat per la por a "perdre-hi" un peu, les de reixeta per no deixar-hi els talons de les sabates i les de vidre, a part de que no faré cap comentari groller poc encertat, per la seva aparent "fragilitat".

Deixo aquestes dues mostres de l'escala en qüestió. Quedi la segona com a nexe d'unió entre els llibres i les escales en una diada tan assenyalada com la que celebrem avui.

Per un forat

Anar a trobar escales o a caçar escales és un nou esport que practico darrerament. Potser és l'únic esport que practico, però si més no em fa caminar una mica. No m'imagino proposar aquesta especialitat a cap congrés de l'esport o reunió internacional encara que fos de països petits sense estat, sense nació o sense carrers, però tot és començar.
Em consta que actualment ja hi ha més de dos i més de quatre practicants d'aquesta nova modalitat, tot i tenir clar que molts més ho fan sense saber-ho. Però segur que en noten les conseqüències (bones evidentment) a la seva salut.
Com que en l'apartat de tàctiques i tècniques em considero una mica més avançat que la majoria, voldria donar a conèixer, com a cas excepcional, el meu derrer descobriment. És una nova estratègia.
Consisteix en acostar-se a les obres en construcció, que habitualment estan protegides per alguna mena de tanca metàlica o per l'estil, i introduir l'objectiu de la càmara per algun forat que hi hagi. Podem descobrir autèntiques sorpreses com la que deixo avui.

Festimatge

Per demà divendres m'he guardat una activitat diferent. Aniré al cinema!
Bé, la veritat és que tampoc és això. Anem a complicar-ho una mica.
A Calella existeix una entitat cultural, anomenada Foto-Film, dedicada a la difussió de la fotografia, el cinema, el video... la imatge en general.
Cada any fan un autèntic Festival de la Imatge, el Festimatge, que els converteix en una veritable referència del tema.
De totes les seccions, exposicions i demés, demà dia 20 a les 8 del vespre i al Teatre Orfeó (de Calella), voldria destacar, dins el XIII Certamen de Curtmetratges Trofeu Torretes, especial Mar, la projecció dels curtmetratges seleccionats d'autors calellencs, entre els que hi observo amics, coneguts, saludats i desconeguts (quasi tantes categories com participants).
I si no puc incloure al blog cap "trailer" dels curts, no us deixaré pas sense una escala, que en aquest cas serà del mateix Teatre Orfeó. És una escala que vaig aconseguir gràcies a que en Miquel (de la categoria dels amics) un dia m'hi va portar perquè pogués recullir "material".
I acabo amb una petita crítica-desig-pregunta:
-Una entitat com Foto-Film, no hauria de tenir una pàgina web dedicada al Festimatge que estés d'acord amb el nivell artístic que s'hi mastega? (jo ho llenço aquí, com aquell qui no fa res...)
---------
P.D.: Sembla mentida però he fet un post sense parlar avui d'en Messi

Sardanes al balcó

Una de les particularitats que té el llenguatge de la música és que a part de poder ser interpretat com a tal, pot ser escrit d'una manera entenedora que el faci intel.ligible (per què serà que aquesta paraula sempre em sembla que significa el contrari?) per tothom.
És per això que podem veure els músics pendents de la seva particel.la, llegint i interpretant a l'hora, fent les dues feines al mateix temps. No tothom necessita, però, estar tota l'estona seguint el guió. Hi ha qui després de haver-ho tocat una vegada ja ho ha retingut i pot aprofitar l'estona gaudint de tot allò que té al davant.
Al món de la sardana passa el mateix amb els músics. És curiós observar-los i seguir-los-hi la mirada.
A mi m'agrada, quan la dificultat del paper m'ho permet, mirar l'entorn. En primer lloc els balladors, per proximitat si més no, encara que si tenim en compte la mitjana d'edat, la vista no és, en general, d'un interès excessiu. També he de remarcar que un bon cos ballant a ritme (de sardana) fa mirar, i molt.
Però tornant al que deia, a mi la vista se m'envà més lluny. Intento admirar una mica el paisatge que hi hagi, ja sigui mar, muntanya, verd, gris, blau... I si trobo alguna escala, millor; aprofito per recullir "material".
I d'aquesta manera, un dia, tot admirant-ne una d'escala, vaig trobar, en un balcó, una sardana. Una "mongeta" (sigui dit amb tota la tendresa del món) i unes iaies seguien de lluny la música que interpretava la cobla.
Vaig tornar a casa més satisfet aquella tarda.
------
Aquesta imatge ha estat aconseguida per un especialista. La Direcció General Corresponent prohibeix, a tots els efectes, llegir una partitura, tocar un instrument, mirar el paisatge i fer una fotografia al mateix temps.

Nen, dona i escala

D'escales i manaies

Llegia ahir al diari de Girona un article a la secció d'opinió signat per Daniel Bonaventura, que s'intitulava "Manaies contra escales".
Després del seguit de posts que vaig fer en el seu moment en relació a la pujada i baixada de les escales de la catedral de Girona per part d'en Pau i el seu 4x4, em veig en la obligació "moral" de comentar aquest escrit.
En Daniel Bonaventura fa referència a la processó del Sant Enterrament que se celebra la nit del Divendres Sant, en la qual la desfilada dels Manaies fa que "la culata rematada amb ferro de les llances percuteixi sobre les malmeses escales de la Catedral".
És evident que aquesta acció de desenes i desenes de pilums caient a l'hora en tots i cada un dels esglaons no pot provocar més que un deteriorament progressiu dels elements en qüestió.
Per tant he de pujar a l'escenari, al meu escenari, per dir que això no pot ser, que no es poden atacar més les escales de la Catedral de Girona.
De tota manera no m'acaba de convèncer aquesta solució "d'amortir el cop sec del metall amb una capa de goma, amb una mena de tap enfundat a les llances". M'imagino aquestes llances acabades en punxa per un extrem i amb un tap de plàstic de cava barat per l'altre. No m'acaba de convèncer, no.
I és que, a més, no sé si puc atacar aquest fet amb la mateixa fermesa que l'altre. No sé si són comparables els manaies amb en Pau. No sé si posats en els plats d'una balança, aquesta no es decantaria ràpidament cap a un cantó.
Però he d'intentar ser objectiu i contundent a la vegada. A l'advocat el que és de l'advocat, i al Cèsar i els seus manaies el que els correspon.
Si al final es queden sense pedra, o només es queden amb pedra esmicolada, no serà perquè no haguem avisat.

Record de Pasqua

Dimarts de Pasqua (?). Tornem a la feina els que no som ni de Blanes, ni de Sta. Coloma de Farners, ni d'altres llocs que conformen una llista que no sé seguir (algú la vol continuar?).
El cas és que a mi aquestes festes m'han deixat un regalet, un regalet en forma de foto és clar, i un regalet en forma de foto i amb escala a l'interior.
És aquesta que deixo aquí. Temporada nova i vicis vells. Sense mala intenció, segur, però...
Algú dirà que millor una escala de pintor (ho dic per la pintura que té enganxada) que res, d'acord, però...
Diu que un altre any s'havia de pujar a l'enfustissat posant primer un peu en un banc i que hi havia més perill que ara. Potser sí, però...
Quan van comprar aquest escenari, no hi havia cap escala al catàleg? No seria pas molt cara?
Ep, i ja no parlo de que tingui barana!
Una pregunta, tot això ja ho he escrit més d'una vegada, oi?

Escales de xocolata

Dins l'imaginari personal de cadascú, les dates, les dates assenyalades al calendari principalment, agafen significats especials que no ténen res a veure en comú. Però si agafem diades com la Pasqua, podem trobar semblances i coincidències sense rebuscar massa.
Des d'un punt de vista religiós, la Pasqua és la festa que se celebra en recordança de la resurrecció de Jesucrist, i que coincideix amb la que els jueus dedicaven a commemorar l'alliberació d'Egipte.
Des d'un punt de vista popular (de poble treballador de la terra) coincideix amb la primera lluna plena de primavera.
Des d'un punt de vista popular (de poble, poble), és el diumenge de la Setmana Santa que coincideix amb quatre dies de vacances.
I si agafem les tradicions, cosa que a mi m'agrada fer, el diumenge de Pasqua em porta al cap "el cant de l'àngel", anar a tocar sardanes (no sempre), i... les mones, perdó, les mones, així, en negreta, que no puc aixecar la veu.
I quan parlo de mones parlo de mmmm...xocolata. I quedo embadalit davant els aparadors de les pastisseries, com aquest, ple de casetes que són ous de xocolata, pollets grocs i escales, escales de mmmm...xocolata.
Cada any espero aquests dies per anar a triar la mona per a la nebodeta (no sé qui disfruta més dels dos).
Bé, vaig a preparar-me, que he d'anar a escoltar el cant de l'àngel, sentir un parell de sardanes i a buscar la mona de mmmm...xocolata.
----
He escrit aquest post escoltant un CD de sardanes d'en Joaquim Serra. En algun altre moment ja en parlarem més a fons, però qui vulgui entendre per què realment la sardana pot ser no només allò del "tot-som-pops", si no MÚSICA CLÀSSICA en majúscules i negreta, que comenci a escoltar Serra.

Jazz i Setmana Santa

Ja queden lluny, per sort, els temps en què la influència de la celebració de la Setmana Santa envaïa el dia a dia de la societat. Si més no, la concepció que es tenia des del poder establert (tan civil com eclesiàstic). Intueixo que d'imposicions com aquelles n'han esdevinguts actituds socials posteriors. La grisor que es derivava d'aquell seguit de normes de comportament surava a l'ambient.
El Jazz, que té molt a veure amb sentiments espirituals, és una música que a part de no tenir dates especials d'interpretació, també pot ser incorporada per aquells que vulguessin limitar el seu horitzó en dies com aquests.
El cas és que ahir es va celebrar la darrera sessió del Cafè-Jazz Calella 2007. Va ser una actuació esplèndida, vibrant, multitudinària com cap altra. La va protagonitzar el Xavier Dotras Trio, format pel mateix Xavier Dotras al piano, Toni Pujol al contrabaix i César Martínez a la bateria. Per arrodonir-ho, van comptar amb la col.laboració, ja habitual, de Gorka Benítez al saxo i la flauta, i, en un bis final, d'en Juan Carlos Narzekian, veritable ànima d'aquesta trobada jazzística anual, que feia una mena de rematada al darrer minut del cicle, amb gol per tot l'escaire de la porteria.
El públic (habitual) ja ens comencem a preparar per la 9ena edició (sense presses, però).

I per tancar-ho amb una imatge més de Setmana Santa, imatge amb escala evidentment, m'he dedicat a buscar per la xarxa. Aquest no és el meu mètode bàsic, però sí que en determinats moments és una gran ajuda (aquesta és la grandesa d'Internet, diuen). L'he trobat a la pàgina dels Misioneros del Sagrado Corazón en el Perú.

Medieval

Avui un company de la feina m'explicava que demà li tocarà anar a ajudar a la família en el negoci gastronòmic que ténen a Hostalric. Dijous sumat a arròs és igual a molta feina. D'això en deien una equació de primer grau a matemàtiques. Però si a més hi sumes una Fira Medieval, et donarà un cap de setmana liat fins al cap de munt.
Em comentava també, el company, que un dels actes dels que es pot gaudir és una pujada o una passejada pels passadissos soterrats del castell amb torxes incloses. M'ho he imaginat una mica, tot lligant-ho amb aquella ruta virtual que estic fent i que ara va per terres càtares.
D'Hostalric en tinc unes imatges que em va enviar ja fa temps la Bet, quin blog, malauradament, està inactiu. Eren fotografies que d'alguna manera et remetien a èpoques medievals. De fet és la conseqüència directa de visitar una població nascuda a la vora d'un castell. Tot en fa olor.
--------
Després d'haver esmentat la Bet i el seu blog, no voldria acabar sense acomiadar-me d'un que és realment una referència, l'aeroplà del Raval, que ens deixa. Bon viatge!

Xavier Casellas a N.Y.

Ahir vaig rebre un correu que deia això, que en Xavier Casellas actuarà del 4 al 7 d'abril al Dizzy's Club del Lincoln Center de Nova York. Pels que no el conegueu us puc dir que és un "crooner" amb aquell estil tan característic que ja no en queda. I a més és calellenc, que això ja dóna uns punts a favor. L'any passat va actuar al Cafè-Jazz i en vaig fer un petit (petit) comentari. Us recomano deixar la seva pàgina oberta una estona (mentres seguiu llegint aquest post) i podreu escoltar una mica del seu treball.
I de Nova York (New York o N.Y.) "casualment" en tinc una escala. Me la varen enviar en Santi i la Nuri quan hi van anar fa uns mesos. La veritat és que la guardava per fer una etapa de la meva ruta d'"escales d'arreu", però crec que la ocasió s'ho mereix. Molt serà que no me n'arribi cap més dels "iuesei". Puc adelantar ja que a aquella banda de l'oceà hi faré cap en aquest meu viatge virtual (una etapa segura com a mínim).
Com tot als Estats Units, la imatge no pot presentar només una escala. Tot ha de ser a l'engròs, moltes escales, moltes. És la típica foto d'aquells edificis amb les seves escales d'emergència cobrint les façanes senceres.
Si mai hi vaig no sabré cap on mirar i què retratar.

Escales d'arreu (XXXI). Queribús

Només movent-nos uns 7 Km. hem anat del castell de Perapertusa al de Queribús (Quéribus en francès). I és també un d'aquells castells on la pedra i la roca es confonen, com una erupció l'una de l'altra. La seva funció, en el seu moment de contenció, la perderen finalment al passar definitivament el Rosselló al domini de França. Ara ens queda un autèntic monument digne de visitar per poder assaborir tota la geografia visible fins al mar.
Aquesta escala, una més de les que m'envià la Caterina, ens dóna però, una imatge més fosca, més lúgubre, que suscita una fonda tristesa, segons el diccionari, i una certa inquietud, hi afegiria jo...
Aquest matí jo anava a tocar (sardanes, s'entén) i, cosa estranya, no conduia. Això m'ha donat temps i ocasió d'observar una mica més el paisatge. El que veia avui no tenia massa d'especial i el que més clarament he pogut apreciar són les obres d'ampliació de la carretera.
I així, jo anava mirant els moviments de terra que es desplaçaven just pel costat de la via actual. Les sorres, les pedres, el fang, s'arrengleraven obrint-se camí. I aleshores m'han aparescut uns cavalls que cavalcaven al costat nostre, majestuosos, habillats amb unes robes de colors i muntats per uns genets coberts amb unes armadures brillants. M'ha semblat que el cel, gris fins aquell moment, es trencava per deixar entreveure un sol que omplia de reflexos brillants i cegadors els camps que travessàvem. Com si portésim momentàniament una guàrdia personal, m'he vist acompanyat i escortat per aquells personatges sortits de contes de cavalleria, sortits, potser, d'aquestes imatges que vaig trobant en aquest viatge a cavall, mai més ben dit, entre l'avui i un ahir no massa llunyà, entre la realitat i la imaginació.
Feu el camí amb el Google Earth.