Escales d'arreu (XXXI). Queribús

Només movent-nos uns 7 Km. hem anat del castell de Perapertusa al de Queribús (Quéribus en francès). I és també un d'aquells castells on la pedra i la roca es confonen, com una erupció l'una de l'altra. La seva funció, en el seu moment de contenció, la perderen finalment al passar definitivament el Rosselló al domini de França. Ara ens queda un autèntic monument digne de visitar per poder assaborir tota la geografia visible fins al mar.
Aquesta escala, una més de les que m'envià la Caterina, ens dóna però, una imatge més fosca, més lúgubre, que suscita una fonda tristesa, segons el diccionari, i una certa inquietud, hi afegiria jo...
Aquest matí jo anava a tocar (sardanes, s'entén) i, cosa estranya, no conduia. Això m'ha donat temps i ocasió d'observar una mica més el paisatge. El que veia avui no tenia massa d'especial i el que més clarament he pogut apreciar són les obres d'ampliació de la carretera.
I així, jo anava mirant els moviments de terra que es desplaçaven just pel costat de la via actual. Les sorres, les pedres, el fang, s'arrengleraven obrint-se camí. I aleshores m'han aparescut uns cavalls que cavalcaven al costat nostre, majestuosos, habillats amb unes robes de colors i muntats per uns genets coberts amb unes armadures brillants. M'ha semblat que el cel, gris fins aquell moment, es trencava per deixar entreveure un sol que omplia de reflexos brillants i cegadors els camps que travessàvem. Com si portésim momentàniament una guàrdia personal, m'he vist acompanyat i escortat per aquells personatges sortits de contes de cavalleria, sortits, potser, d'aquestes imatges que vaig trobant en aquest viatge a cavall, mai més ben dit, entre l'avui i un ahir no massa llunyà, entre la realitat i la imaginació.
Feu el camí amb el Google Earth.

Escales d'arreu (XXX). Peyrepertuse

Perapertusa significa, en occità, "pedra oberta". Aquest castell és un dels més espectaculars i bells de la ruta càtara. És una construcció feta al cap de munt d'una muntanya on per moments es perd la separació entre la pedra i la roca. La seva situació a la frontera del Rosselló el va fer molt important en aquells moments. El "traspàs" d'aquelles terres a domini del francès li van fer perdre més endavant la seva importància estratègica.
La Caterina em va enviar unes quantes fotografies de la ruta càtara. Amb la d'avui ja n'hem vist dues, però del castell de Perapertusa n'hi havia quatre o cinc. Totes (ja aniran sortint) ens porten a imaginar aventures, potser a recordar escenes del cinema, que són el que primer ens dóna una perspectiva o una primera imatge històrica més o menys encertada.
Veient aquesta escala, llarga escala, que puja al costat d'aquests inmensos murs, el cap ja es trasllada a l'època. Quanta gent devia pujar per aquí? Quina funció tenia l'escala? Va contribuir a la defensa de la fortificació d'una manera directa? La pujaven o baixaven prínceps i princeses? Quines històries amaga? Va viure traïcions? I amors? I desamors?
Les roques, les pedres, sempre seran un niu de secrets inconfessables i amagats. Això és una part de la història...
La ruta amb el G.E.

Escales d'arreu (XXIX). Vilarroja

Arribo ara a una zona molt concreta, al país dels càtars. Aquí hi seré uns dies, en tinc bones referències.
El catarisme és una confessió cristiana extesa entre els segles X i XV que basa la seva creença en la existència de dos principis independents, el Bé i el Mal, responsables de dues creacions. El principi del Bé –"Déu"- dugué a terme la creació veritable: la de les coses que són realment, el Cel i els esperits, que no es poden corrompre ni destruir. Per la seva banda, la creació perpetrada pel principi del Mal –el Dimoni- és la il·lusòria: la del món material, visible, inestable, on tot està sotmès a la corrupció, a la mort, al desordre, al sofriment, a la violència. Prou complicat per l'època de la que parlem.

Jo no havia arribat ni fins aquí, vull dir que no tenia clara ni la definició del catarisme, fins ara que viatjaré "virtualment" per aquest món càtar, un altre dels meus temes pendents (la meva vida és una successió de temes pendents).

L'inici, Vilarrroja, el faig gràcies a la Caterina que m'envia unes quantes escales que aniré visitant properament (entre d'altres).

Començo doncs un viatge per un món medieval, espectacular, espiritual, que no conec, i que serà més fruit de la meva imaginació que de la realitat.

Seguiu-ho amb el Google E.

Escales d'arreu (XXVIII). Auch

Per trencar el ritme faré ara una mica de ziga-zaga, és a dir, anirè cap a l'esquerra, o millor dit cap a l'oest per tornar després cap a la part oriental, però tot això per aquestes contrades de la França. Arribem ara a la Gascunya i, allà, a Auch, nom que no em sona massa a francès però que per història, segur, li ve d'algun lloc.
En Joan, a qui li agrada molt moure's per aquesta zona del sud de França, em va portar, entre d'altres, l'escala (bé, la imatge) de la famosa Escala Monumental d'Auch. No vull enganyar a ningú i confesso que quan m'ho va explicar era la primera vegada que en sentia a parlar, perquè d'escales ja hi vaig entenent, però mica en mica.
El cas és que té 234 esglaons i salva un desnivell de 35 metres. També he aprés que en un replà hi trobem una escultura de Jaume Plensa i a l'altre una figura de D'Artagnan.
Doncs per semblar-me que el poble no donaria per gaire, déu ni do.
Seguiu el viatge amb el G.E.

Escales d'arreu (XXVII). Marsella

Arribo al mar, a la Mediterània, a casa com si diguéssim. Jo sempre necessito el mar a la vora, encara que sigui en viatges virtuals.
I de la mà de la Ció, o de la foto que em va enviar, parem a Marsella, l'anomenada o que s'autoanomena la capital sud de França.
És una ciutat amb caràcter, amb personalitat, forta i dura, com ens expliquen les històries del carrer. Però una ciutat on hi neix en Maurice Béjart i hi mor l'Arthur Rimbaud ha de tenir alguna cosa especial.
Com a cas excepcional en aquesta ruta, sí que he estat a Marsella. Fa anys, un cap de setmana, i d'aquells més difícils d'explicar que de passar.
Intentaré donar unes pinzellades i qui ho entengui, dòmino!
Em vaig apuntar a anar-hi el divendres mateix una hora abans de sortir l'autocar. Anaven a "presentar" una pel.lícula (de romans) a un festival de cinema més o menys independent, més o menys amateur. Per un seguit de circumstàncies estranyes vam anar a parar allà i ,disfressats i tot, ens vam passejar pel bell mig d'una pila de gent molt seriosa, concentrada, moderna i progre. Al final no la volíen passar i la vam poder veure en una carpa apartada..., tot una mica esquizofrènic.
Recordo també passejar pels voltants del port i fer-nos una foto asseguts en uns norais. I finalment, una bullabessa.

Va ser un viatge original, diferent, estrany en sí mateix. No el sabria explicar gaire més bé del que he fet...

Repasseu la ruta amb el G. Earth.

Escales d'arreu (XXVI). Sisteron

Ja fa dies que aquest viatge per arreu havia quedat aturat a París. De fet és un lloc en el que no m'importaria gens quedar-m'hi força temps aturat. I això que no hi he estat!
Però toca tornar a engegar la ruta i anar baixant cap el Sud, sense exagerar, però baixar una mica de latitud.
I farem la propera parada a Sisteron, un lloc més que no conec, però del que llegeixo que està entre els Alps i el mar, perdò el Mar, on acaba un país i en comença un altre. Aquesta referència ja m'agrada.
Veig també que té "prehistòria", època romana, vida medieval, napoleònica i és punt de mira dels bombarders de la segona guerra mundial. Una història densa que segur que es deu notar en els seus habitants. Ho suposo jo, si més no.
La Ció, bona col.laboradora, em va enviar aquesta escala, escala de carrer en podríem dir, o carrer d'escala, ves a saber que és més real.
Tinc el pressentiment que m'estic a costant a terres d'aventures, a terres d'històries fantàstiques...
Seguiu la ruta amb el Google Earth.

Escales d'arreu (XXV). París

Després d'haver vist els Invàlids, aniré fins a veure el Sr. Conserge. El que acabo de dir no és cap "boutade" ja que la construcció s'anomena així per ser l'habitatge del Conserge que tenia al seu càrrec les claus del Palau Reial i el seu "enllumenat". Després, i per extensió, va ser l'encarregat de cuidar els presos que van passar a allotjar-se a la casa, d'on, per cert, no en surtien gaires de vius.
En Miquel em va deixar aquesta foto d'una de les cel.les. El que veiem és l'escala d'accés. Si observeu a l'esquerra s'aprecia un rectangle que correspon a la porta i que queda una mica a l'interior. Per tant, la manera d'arribar-hi era fent servir l'escala. No sé si hi havia massa alçada des de la porta a terra, però probablement la suficient perquè si els presos lograven obrir-la no tinguessin esma ni possibilitats de saltar amb èxit. Per l'època devia ser un bon sistema de seguretat.
Llàstima de no tenir la perspectiva, perquè, qui sap si s'hi podria arribar després de pujar o baixar alguna altra escala més gran tot conduint un 4x4.
Si actualment existís el Sr. Conserge, més d'un aniria ben dret i no faria tantes tonteries...
Feu el recorregut amb el G.E.

Escales d'arreu (XXIV). París

Sí, sí, sí, em quedo a París (el meu virtual París, el de les escales). I si ahir era a Montmartre, avui en Miquel i la Lelo em porten fins els Invalides, que és un lloc monumental amb un nom més que curiós, encara que realment era per a ells, per als veterans invàlids de guerra que s'havien quedat sols i sense llar.
I dins aquesta gran extensió s'hi troba el Museu de l'Armada o de l'Exèrcit i allà dins encara el de les Guerres Mundials. Ja es pot suposar que en llocs així d'escales n'hi ha i de prou interessants, i si el visitant és coneixedor de qui signa aquest blog, la informació gràfica és força completa. Per això m'és difícil posar una sola imatge de cada lloc, ja que la tinc de diversos angles. D'aquest museu em quedo amb aquesta foto que ens demostra com en són d'ordenats els francesos. Algú dubtarà per on es baixa? Quina és la direcció correcta?
Potser no s'aprecia bé, peró al darrera d'aquest tram d'escala hi ha un avió. No sé si representa una maqueta, un prototip o un petit artefacte útil en el seu moment, no ho sé. Potser el que pretenen les fletxes és indicar-li al pilot la direcció correcta de baixada.
Segueixo dient que hi hauré d'anar.
La ruta amb G. E.

Escales d'arreu (XXIII). París

Ja fa uns quants dies que tenia en standby el tour mundial d'escales regalades. I quin millor lloc per retrobar-nos que París. Oh, la, la! París. Expressió fàcil on n'hi hagi, però representativa. Igual que si diéssim allò de "j'ai perdu ma plume dans le jardin de ma tante", que ja em diràs, "je-ne-compre-pa" o "voulez vous coucher avec moi...ce soir". I posats ja a recordar expressions, podríem anar a aquella de "París bien vale una misa", per exemple, i aquí m'aturu.
Per què París val una missa? Encara que es digui en espanyol, què vol dir això? Jo, com a músic de cobla també faig oficis, oficis de festa major, i uns quants a l'any. Vol dir això que estic fent punts per arribar a París? Ho tindrà en compte l'agència de viatges a l'hora de cobrar-me? O un dia el capellà, en ple sermó, dirà: "En veritat us dic que tu, tu i tu ja podeu anar a París de franc"?
He fet una mica de treball de camp i he buscat a can Google això de "París bien vale" i els resultats han donat: una misa, una mesa, una página, una bomba, una moza, una fabada, un ippon, una crisma, una cumbia, dos goles y un SUV concept.
Sí que val coses París. Potser que hi vagi ja d'una vegada.
Qui sí que hi va anar va ser la Ció de Reus (bona col.laboradora) i em va enviar aquesta escala de Montmartre.
M'hi quedaré uns dies a veure si en trobo alguna altra.
Viatgeu amb Google Earth (si el teniu).

Escales d'arreu (XXII). Bruges

La darrera etapa en aquesta ruta per les terres de Flandes, i no penso parlar ara de si es posava el sol o no a Flandes, la fem a Bruges. I d'allà deixo aquesta escala al costat del canal. Potser perquè la miro ara, en diumenge, a mitja tarda, però em dóna tranquilitat aquesta imatge. No sé si li passa a tothom (suposo que sí, d'una manera o altra), però les fotografies exciten els estats d'ànims, encara que siguin monotemàtiques com és el meu cas. Dir que no totes les escales són iguales sembla de "perogrullo", però després de més de 350 em sento capacitat per afirmar-ho i assegurar-ho.
Seguint una mica amb el joc d'ahir, el de les traduccions de noms de ciutats, m'he trobat amb Brujas, en castellà, i per proximitat en la pronunciació, o la mala pronunciació, Bruixes.

Fes la ruta amb Google Earth.

Escales d'arreu (XXI). Gent

Al correu que em van enviar en Santi (*) i la Nuri, on m'explicaven el seu viatge a Flandes i em "regalaven" unes quantes escales, posava que havien estat a Gent. Com que un no és gaire viatjat, doncs es queda tan ample amb aquests noms i en el moment de preparar el post busca una mica d'informació. Vaig trobar Gent i el vaig situar al mapa, però consultant una mica més vaig veure que també és Ghent o Gante en "spanish". Ah!, aquest sí que em sona, no sé de què, però em sona una mica, Gante.
Aleshores és quan et vénen al cap uns quants casos d'aquests de noms de ciutats estranys que quan te'ls tradueixen et sonen una mica més. I sempre em ve al cap el cas d'un amic que volia anar a Mondragon, i després de passar quatre vegades pel mateix poble, Arrasate, algú li va dir que Arrasate i Mondragón eren el mateix. Coses de les traduccions.
Bé, deixo una escala de Gent.
Acudit fàcil: diu que hi van trobar molt bona gent a Gent. Uuff!!
(*) No tots els Santis són igual, ho juro.
Feu el viatge amb G.E.

Escales d'arreu (XX). Brusel.les

Estava jo a punt d'anar cap a una ciutat d'aquelles importants, imprescindible, de tornada de Praha on era, quan m'han arribat unes imatges, unes escales vaja, d'una d'aquelles terres que van visitar l'Astèrix i els seus amics, Bèlgica.
I els meus d'amics van anar entre d'altres llocs a l'Atomium de Brusel.les. L'Atomium és un monument construït amb motiu de la Fira Mundial de l'any 1958, fet en acer i alumini, i que representa un cristall de ferro de 102 m. d'altura, 30 m de longitud i 18 m de diàmetre, amb 9 esferes representant els àtoms del ferro (Viquipèdia dixit).
Encara que tinguin ja uns 5o anys, les escales que hi ha a l'Atomium, més "modernes", contrasten amb les altres que em van enviar, més pedra, més "clàssiques", més monumentals, i que també veurem.
Avui ens quedem amb el contrast, per una banda del record de l'Astèrix (per què em sembla que és un bon moment per tenir-lo present?) i la resistència del seu poble, i per altre la imatge una mica futurista, malgrat l'edat que ja suporta, d'aquesta escala.
Viatgeu amb Google Earth.

Escales d'arreu (XIX). Praha

A finals d'estiu vaig rebre un correu de la Musa. Entre d'altres coses deia:"...a Praha, a una casa cubista que està al carrer que uneix la Staromeske namestì (plaça del centre de la ciutat) i la Prasná brana (torre de la pólvora), la qual allotja el museu cubista de la ciutat de Praga (i que lamentablement estava tancat per reformes quan hi vaig anar), hi havia una escala que vaig fotografiar... Molt molt cubista no ho acaba de ser... Però la vaig considerar, altament atraient".
La veritat és que l'escala és sorprenent, més que res perquè a primer cop d'ull no ho sembla (bé pel fotògraf).
El que també ha sigut sorprenent (per a mi) ha sigut trobar amb el Google Earth les referències de la ciutat que em donava el correu, i ho he lograt (!!!).
Bé, poques coses puc dir d'aquesta ciutat que no digui ella mateixa en "aquest" post, llegiu-lo.
Ah, també podeu trobar més "Pragues" al món.

Escales d'arreu (XVIII). Budapest

Quan som a una ciutat (o poble o lloc) travessada per un riu, tenim una necessitat vital de passar-hi pel damunt. No és només el fet d'anar a l'altre cantó a veure què hi ha, no, tenim la necessitat de "caminar-hi" per sobre com uns Jesusos qualsevols. Aquesta imatge de veure l'aigua per sota nostre ens dóna un sentiment de poder sobrenatural inexplicable.
En el cas de Budapest el riu és el Danubi. Ah! què dir del Danubi? Quins records ens porta?
No ens podem amagar del so que ens ha vingut al cap: El Danubi Blau, el vals.
Posem-nos en situació. Drets, ferms, amb la parella agafada de la mà i de la cintura (o de l'espatlla, depèn del cas), i, primer, busquem el ritme: un-dos-tres, un-dos-tres, però amb accent al primer temps. Tornem-hi: úndostres, úndostres, úndostres, i vinga, som-hi, sense parar, i ara voltant una mica més ràpid...
Expressament no poso cap enllaç al vals, fem servir la imaginació, i si és en parella millor.
Bé, el cas és que si des d'on érem de Budapest travessem el riu, podem arribar a un gran edifici, el Parlament. Casualment en aquests dies. El Parlament. En comencem a parlar del nostre, de Parlament?
Potser que ho deixem i ens tornem a concentrar en el vals.
(úndostres - úndostres - úndostres...)
Localització amb Google Earth.

Escales d'arreu (XVII). Budapest

Ja vaig dir que em quedava uns dies a Budapest, i com bon turista que soc, no puc pas deixar de visitar esglésies. Perquè "a l'est" n'hi ha d'esglésies, i tant que n'hi ha. En aquest cas serà la de Sant Matíes. (Mireu aquest enllaç (l'anterior) i aneu allà on posa els idiomes en què es pot llegir, cliqueu el "magyar" i llegiu, bé, intenteu-ho, és divertit) (obro un altre parèntesi per dir que no ho enllaço jo directament perquè hi ha accents i la cosa es complica) (tercer parèntesi, perquè n'hi hagi tres que és senar).
Això de fer aquest "viatge" m'està portant a escenes una mica "esquizos", ja que m'estic posant de vegades a la pell dels amics que m'envien les imatges i parlo amb la seva boca i passejo amb els seus peus. I tot això sense haver sortit mai a quatre passes d'aquí.
Espero que no m'ho tingueu en compte.
Localització amb G.E.

Escales d'arreu (XVI). Budapest

Des de Sarajevo encara ens queda lluny casa nostra i en aquests dies, tot parlant d'eleccions i de país, el que podem fer és anar a un lloc on si més no veiem una "senyera". Si ens arribem a Budapest la podrem veure. Penjada allà al castell hi tenim quasi una senyera quatribarrada. Bon principi.
Budapest és una ciutat formada per la unió de dues: Buda i Pest i això també em porta una semblança amb la nostra capital. Barcelona és el resultat de fusionar Bar, Cel i Ona.
En M. i la L., uns bons amics (poso les inicials perquè no sé si els faria res que posés en Miquel i la Lelo), van estar-hi uns dies a Budapest i, com bona gent que són, em van portar de record una petita mostra d'escales. Aquesta primera és la que veiem al costat del funicular que puja a dalt el castell que presideix la ciutat. A Barcelona també n'hi ha de funicular, el de Motjuic, i el del Tibidabo (donem el tramvia blau com a funicular? és correcte?).
És que a casa tenim de tot.
Si em (ens) permeteu ens quedarem uns dies passejant per aquesta interessant ciutat. Si més no per compensar la feinada que he tingut en situar els llocs exactes amb el Google Earth. Trobar l'adreça exacta dels edificis (o de les escales) per importants que siguin en un mapa d'una ciutat desconeguda i en unes pàgines escrites en magyar té el seu mèrit.
Localitzeu la ruta amb G.E.

Escales d'arreu (XV). Sarajevo

A l'anterior etapa deia que no savia si anar cap a la dreta o cap a l'esquerra, i he decidit anar cap a l'esquerra (sempre cap a l'esquerra). La següent parada és a Sarajevo, un símbol. El Perdedor hi va anar aquest estiu (la veritat és que no va parar quiet l'home).
Parlar de Sarajevo és recordar guerra i tenir-ho realment molt a prop. Totes les barbaritats que sempre ens sembla que queden lluny, en aquella guerra les vam tenir aquí al costat. Es van fer tantes coses malament... I ens hem de preguntar si tots hi vam posar el mínim que ens tocava. Però la història ens ho anirà recordant.
Llegeixo sobre Sarajevo que "el 6 d'abril de 1992, Sarajevo va ser envoltada per les forces sèrbies. La guerra va durar fins a l'octubre del 1995. De mitjana, 329 obusos van caure sobre la ciutat cada dia, amb un rècord de 3.777 el 22 de juliol de 1993".
I dins d'aquesta ciutat que havia sigut també exemple de prosperitat, hem de recordar la seva Biblioteca. "A Sarajevo, el 25 d’agost de 1992, 78 anys després de la crema de la Biblioteca de Lovaina, va ser bombardejada la Biblioteca Nacional i Universitaria, instal.lada a un edifici d’estil morisc a la vora del Miljaka. Es perderen 1 milió i mig de volums, incloent 155.000 llibres rars i manuscrits". La destrucció de la cultura, els seus símbols, i entre ells els llibres, és una constant en qualsevol intent d'anihilament d'un poble .
Aquí tenim una imatge d'una escala de la Biblioteca. Serà la petita contribució a la memòria col.lectiva.
Localització amb Google Earth.

Escales d'arreu (XIV). Delhi

Abans de deixar l'Índia farem una visita a la capital Delhi, una ciutat que té uns 18 milions d'habitants, és a dir, i fent un càlcul gens seriós, més d'un milió d'escales de tots tipus.
I entre aquests milers i milers d'escales, la Reusenca me'n va enviar una que es troba situada a la Tomba de l'emperador Humayun. És curiós perquè aquesta imatge està presa de dalt a baix i jo tinc la mania de fer-les sempre de baix a dalt. Manies.
Acabo l'estada al país visitant una tomba, no per res, ja que en un país ple i farcit de temples, construccions i edificis religiosos, això no és un fet gaire extraordinari.
En aquests moments m'estic sorprenent a mi mateix parlant com si jo hagés fet el viatge, quan només soc un depositari de les fotografies, una espècie de notari que aixeca acta d'allò que han visitat els meus lectors-col.laboradors.
I ara, palplantat aquí a Delhi, no sé si tirar cap a la dreta o cap a l'esquerra...
Fins ara hem fet aquest recorregut (amb G. Earth)

Escales d'arreu (XIII). Fathepur Sikri

Jo "segueixo" amb el meu viatge per les vostres escales i continuo amb la Reusenca per l'Índia. Aquesta imatge em diu que és de Fathepur Sikri i que en viu és espectacular. Està feta amb uns triangles massissos de pedra arenisca, una joia, vaja.
No massa lluny d'aquí (d'allà) hi ha el Taj Mahal, una meravella del món. Per no anar "matxacant " la Viquipèdia, aquesta vegada us he posat l'enllaç al Google Maps, un altre juguet. (Cliqueu a la dreta on posa "Híbrid" i després aneu acostant la imatge. Arribareu a la teulada de l'edifici)
Ella també hi va anar , quin viatge!
Jo fins ara era dels que m'havia quedat amb la selva, els elefants, tigres de Bengala...
Localitzacions amb G.E.

Escales d'arreu (XII). Benarès

Seguint el viatge per l'Índia arribem a Benarés (Varanasi, oficialment, que amb la Wikipèdia, n'estic aprenent molt). I en aquesta ciutat hi trobem els ghats, aquestes escales de pedra que baixen fins el Ganges i on la gent es fa els seus banys purificadors.

He de confesar que quan la Reusenca em va enviar les imatges de les escales, amb l'emoció vaig fer una lectura ràpida del seu correu

i vaig llegir que "els gats de Benarés són màgics i sagrats". Vaig estar una bona estona buscant els animalons a la fotografia... Espero que no se'm tingui gaire en compte. Els anys ho van erosionant tot.

Com a compensació deixaré un ghat de dia i un ghat de nit.

Localitzacions amb G. Earth,