#NoPrimàriesPSC

En un post antic que vaig fer coincidint també amb un període de campanya o pre-campanya electoral ja demanava als partits polítics que aprenguessin a escoltar... que sobretot quan la campanya tenia lloc a les xarxes socials en general, i a Twitter en particular, aprenguessin a escoltar, a interactuar, argumentar, etc.

Reconec amb sinceritat, que hem avançat en aquest sentit. Si hi continuen havent consignes, aquestes no són tan estrictes, de forma que tots els militants dels diferents partits ja no es dediquen a repetir tuits i, per tant, no es fa tan avorrida la política a TW. Ans al contrari, començo a apreciar que definitivament, la autocrítica dins un partit avui per avui i de forma pública només té lloc a Twitter.
I com no seria just dir que això ho percebo a tots els partits, on afortunadament es veu clarament és al PSC.

Dic afortunadament expressant  una apreciació completament personal: Perquè per més que la teoria repetida per aquells que manen digui que, ha sigut la celeritat amb la que s’ha establert un nou calendari electoral per part del President Artur Mas, la que ha impossibilitat la celebració de primàries per escollir a un presidenciable, les raons per contradir això són infinites.

El motiu donat de manca de temps cau pel seu propi pes. Fa uns deu mesos ja que es va prendre una decisió. Com poden justificar la manca de temps si s’han tingut deu mesos per treballar envers una decisió presa per uns delegats que representen tot el partit?

El sentit comú sempre aconsella complir les promeses. Sempre i en qualsevol escenari o situació. I encara més si de política es tracta. Una política que avui encara es basa només en prometre coses i calcular-ne quantes deixaran de complir abans de votar.

Van prometre primàries obertes, a “l’estil francès” on inclús aquells q no són militants ni simpatitzants també poguessin opinar sobre qui preferirien de president o presidenta. I la promesa ha quedat en no res. Com confiaran els votants en promeses que els hi afecten a ells si se salten les promeses que se fan a sí mateixos?
A vegades les promeses es compleixen a mitges... es donen excuses i ens fem perdonar. I normalment ens perdonen si sóm sincers quan argumentem. Potser unes primàries internes, tal com fan altres partits en el mateix termini de temps, hagués sigut una decisió més salomònica.

Però no era només una promesa. Es va recollir als Estatuts després de l’últim Congrés. I es va recollir als Estatus a fi que allò no es pogués modificar ni canviar per ningú. Ni Executiva ni decisions personals ni res. Quin sentit té doncs fer un Congrés i arribar a uns acords que no són respectats?
Quin respecte mostraran envers els seus votants si el que demostren públicament és una manca de respecte envers ells mateixos?

Quin sentit té doncs la militància a un partit que no té en compte als seus militants?
Recordava aquell post que comentava a l’inici i les grans dificultats que hi havia llavors a Twitter per conversar. I com deia... definitivament la conversa sí s’ha establert. I s’ha establert gràcies a no-militants i no-simpatitzants que opinen o intenten opinar amb distància però gràcies i sobretot, a militants que exerciten l’autocrítica envers el partit on militen i generen corrents d’opinió divergents.

És només a Twitter on per fi començo a apreciar que dins un partit hi poden haver opinions claraments diferenciades i defensades per alguns militants amb força.

I tot i haver comentat les NoPrimàriesPSC , és extensible a altres converses que afortunadament comencen a tenir lloc i diversifiquen el pensament únic. Tant de bó aquesta autocrítica i reflexió pública tinguin lloc en les estructures de partit. I s’obtinguin llavors fruits. Només així hi hauran autèntics lideratges, autèntics resultats de persones que treballaran per un país i no per sí mateixes.

A qui beneficia l'horari intensiu a escoles i instituts??

Al mes de maig, l'escola on duc el meu fill va defendre per escrit en una comunicació que conservo, els beneficis de fer jornada continuada a un centre de primària.
Finalment... i de moment aquest curs, només alguna escola de primària fa jornada continuada a Catalunya com a prova pilot,  però en canvi a secundària, uns 380 centres han començat a fer jornada continuada aquest curs 2012-2013 el que es tradueix en  un 60% del total dels instituts de Catalunya.

La meva posició és absolutament contraria a aquesta forma d'organitzar les classes. Per poder-me explicar, prendré com a guió els punts en el mateix ordre d'aquella comunicació que l'escola va elaborar  i entregar el maig passat ( sense més implicació que tenir aquest guió) i us mostraré alguns tuits, blogs, etc de persones del món educatiu que també s'han manifestat públicament al respecte.

* No és només una reordenació d'horaris si no un compromís de la comunitat escolar amb el Projecte Educatiu i un instrument dinamitzador i de cohesió entre professorat, alumnat i famílies. 

Em pregunto si és necessari reordenar els horaris per tal d'assumir aquest compromís. La comunitat escolar, que som tots, ens hauríem de comprometre per principis i no en base a un o un altre horari. De fet, la modificació d'horaris més aviat altera  la cohesió entre els membres de la comunitat escolar. Quan un es pregunta a qui beneficia aquest nou ordre, les respostes espontànies sovint recauen en pensar que és al col·lectiu de mestres i professors.
En aquest tuit de @MaitePamies (Psicòloga i Psicopedagoga del Centrepsicopedagògic DAU a Reus)  es reflexa el que se sent a les portes d'escola... i posa de manifest a més, com els centres on se fan classes de repàs, reforç, tractament de necessitats especials, etc disposaran de més temps per a tenir visites. Però això no respon pas als interessos d'alumnes i famílies no?
De fet, buscant a la xarxa he trobat més d'un bloc creat per professionals del món educatiu (professors, mestres) que han fet "campanya" a fi d'assolir aquest horari... per tant, quan algú s'esforça tant en poder demostrar que algo que quan de forma natural és rebutjat, en el fons és positiu, en algo els haurà de beneficiar no? Mireu com a exemples: Fem Jornada Intensiva o Jornada Intensiva Cat  on comparteixen els punts que detallo en aquest article.

* Suposa una racionalització del temps que el nostre alumnat dedica a l'escola, a l'estudi, a les activitats extraescolars i a la família

Una racionalització ? en base a què? La racionalització del temps que l'alumne dedica a l'escola... salvant els viatges d'anada i tornada, les hores que els nens han de rebre classe, si no m'equivoco, han de ser sempre les mateixes... se reparteixin aquestes com se reparteixin. A l'estudi? per no donar només la meua opinió, en la mateixa conversa mantinguda amb @MaitePamies, @xmenduina i @AlbertMaj a Twitter ens preguntavem com organitzarien els nens/nois les hores de tarda per dedicar-les a l'estudi. Es clar que això correspon a les famílies, però parlavem abans de cohesió de la comunitat escolar, i ara d'obtenir una racionalització del temps proposat per l'escola. I penseu per un moment... si vosaltres adults, estiguéssiu estudiant des de les 8h15 fins les 15h00  tindríeu moltes ganes d'estudiar per la tarda, o dit d'una altra manera... quan treballeu de vuit a tres treballeu bé si a més heu de fer hores per la tarda? sense comptar a més, que possiblement molts han de fer activitats extraescolars perquè ens agradi o no, i no sent l'escola cap aparcanens, l'horari de l'escola condiciona l'horari a les famílies. I el nostre país no destaca precisament per afavorir la conciliació familiar, tot i que això seria un altre debat.

*És la concreció de l'activitat lectiva en els moments de major receptivitat per tal d'augemntar el rendiment escolar. Facilita l'adequació de les classes a les necessitats de descans i als ritmes biològics de l'alumnat. 

Tot i que segurament no hi ha cap estudi que demostri que la jornada partida és millor que la intensiva o viceversa ( si n'hi ha i l'enllaceu corregeixo aquest punt), algú pot demostrar-me que és adequat que un nen hagi de dinar a les 16h de la tarda??. Aquest punt va ser escrit pensant en nens de primària, em sembla molt complicat demostrar que l'hora adequada per dinar un nen a primària sigui les 16h de la tarda. A quina hora ha de sopar doncs si se suposa que ha de berenar per anar a dormir a una hora adequada per llevar-se a les 7 a.m? Però a més veig que també pares de nens de 12 anys veuen complicada aquesta situació com va comentar el pare, mestre i professor d'adults @IgnasiCorral en un tuit d'aquesta setmana. 
No veig que els ritmes biològics (son/vigília, alimentació, etc) es vegin afavorits amb aquesta organització del temps escolar.
A més, estem segurs que a les 14h del migdia, sense haver dinat, i en el millor dels casos, dos descansos per partir les classes, és un dels "moments de major receptivitat per augmentar el rendiment escolar"? permeteu-me que ho dubti. Sense mencionar a més que els cicles d'atenció difereixen molt d'una distribució horària així.

* Permet al professorat importar docència en els moments de major rendiment intel·lectual dels/les alumnes. El personal docent manté el seu horari laboral, lectiu i presencial al centre.

Respecte el primer punt, ja ho he comentat anteriorment. Difereixo i molt que totes les hores de 8h15 a 15h00 siguin les de major rendiment intel·lectual. Respecte el segon punt, i malgrat les posicions favorables que sembla que professors i mestres tinguin envers la Jornada Continuada (tal i com he mostrat) em permeto de dubtar-ho: 
Crec que d'aquesta forma els professors i mestres han perdut certa flexibilitat horària. Parlant ara d'instituts, que és on s'ha aplicat, entenc que els professors hauran igualment d'anar al menys una tarda a fi de dur a terme reunions necessàries. Per tant, a canvi de guanyar una tarda lliure d'anar a l'institut (crec que treballaven dues i corregiu-me si vaig errada) han hagut de compactar totes les hores als matins. D'aquesta forma, perden hores que estaven presencialment al centre, dedicades a correcció de proves i exàmens, preparació de classes... o inclús, una ordenació horària que permetia poder acabar abans algun matí a canvi de la tarda que ara han guanyat. I em permeto a més de dubtar, que un professor que porta fent classe a adolescents des de les 8h15 del matí, també sense dinar, estigui en les millors condicions per donar una classe a les 13h o 14h.

* Permet ajustar les despeses de manteniment i gestió dels sistema escolar, alhora que suposa un estalvi econòmic per a totes les famílies usuàries del transport escolar i el servei de menjador. 

Cert malgrat el punt del servei de menjador donat que qui el feia servir el continuarà fent servir i viceversa,  i que el transport escolar a més no depèn de les escoles, que qui es beneficia en realitat d'aquesta compressió horària és l'Administració.
El Catedràtic de Pedagogia de la UB, Sr Francesc Imbernón ho resumeix en menys dels 140 caràcters que obliga un tuit: "La jornada intensiva a educació no té suport pedagògic sinó únicament aplicació d'una política d' estalvi en contra de l'educació pública"
La prova és que si realment es tinguessin en compte tots els punts que es pretenen defendre, la Jornada Intensiva s'aplicaria d'una forma més semblant al reste d'Europa, allargant-la fins potser les 16h de la tarda i establint per a tothom (professors, alumnes i personal administratiu) un temps obligat per dinar a l'institut. 
 

50 Sombras : O cómo vender Sexo para Mujeres

* Si teneis intención de leer la trilogía completa de 50 Sombras y no quereis saber el final (que por otro lado, se intuye completamente al finalizar el primer volumen) no leais este post.

He esperado a leer las alrededor de 1.200 páginas que componen la Triología que, según las críticas, ha revolucionado la novela erótica mundial, para escribir este post.
La verdad, lo tengo pensado y embastado en mi mente desde que terminé el primer volumen, 50 Sombras de Grey... Pero tenía cierto temor y a la vez pequeña esperanza que en los dos volúmenes siguientes algo inesperado ocurriera y tuviera que corregir el post. No ha sido así.

En tuits cruzados con otras personas (mujeres) que también admitían estar leyéndolo avancé la impresión que me estaba dando al estar a punto de finalizar el primero de los tres: tenía la sensación de estar leyendo una telenovela con sexo explícito. Sí... una historia entre un hombre y una mujer de mundos distintos, de universos dispares, ambos con una vida previa diferente a la del resto de los mortales y que jamás podrían encajar. Una historia de amor a entregas, con escenas de sexo. 

Al acabar, la decepción es mayor. No sólo es una telenovela. Es Disney para adultos. Reconozco sin vergüenza que los que la venden como adictiva dicen la verdad. Lo es. Como lo son las telenovelas y culebrones con un mínimo guión. Sobretodo el primer volumen que se lee sin ser prácticamente consciente de hacerlo. Sorprende la rapidez con la que ocurren las cosas que quieres que ocurran. 
Y el sexo. Al principio, llama la atención cómo con detalle relata escenas sexuales en un baño, en el hotel, en una sala provista de elementos propios de roles de amo-sumisa... Pero os confieso que a medida que iba avanzando... son páginas que he leído en diagonal. Sexo desde el punto de vista de ella, orgasmos provocados por penetración en el 98% de los casos.... y un ella muy particular: chica de unos 20 años, estudiante, virgen, sí sí virgen, que llega al orgasmo incluso con una felación.  Llega un momento que intuyes la escena y sinceramente la obvias por falta de interés... como obvias ( #yoconfieso) las descripciones de paisajes en las obras de García Marquez, o el eterno discurso de los Ents en El Señor de los Anillos.

¿Qué intento decir? Disney: Cristhian Grey es infinitamente mejor que cualquiera de los príncipes de cualquier cuento. Es impresionantemente guapo, atractivo, rico hasta perder noción del dinero que posee, adoptado a los 4 años por una familia muy bien situada económica y socialmente, dueño de un imperio de empresas creadas o compradas por él, preocupado por el hambre en el mundo, pero sobretodo, insisto, rico, guapo y con un pasado triste que condiciona su forma de ver el mundo y las relaciones con las mujeres que lo vuelve tierno y débil. Imposible no querer un príncipe así. Ella... la cenicienta de los cuentos...pobre, humilde, trabajadora,  que se ve fragil y común. Y evidentemente, ella se enamora de él, él de ella. Y viven felices, tienen hijos en común y comen perdices. Las sombras desaparecen gracias a lo mucho que ella le quiere a él y él a ella, y la bruja mala y los pocos "malos" (no olvidemos que es también una telenovela) acaban desapareciendo o en prisión. Y FIN. Nada más!! una novela que no sorprende... 

Y me pregunto. ¿Por qué tantísimo éxito a pesar de su baja calidad literaria? (baja calidad que se acentúa con las innumerables faltas ortográficas que, al menos en la versión en Català he detectado) . Definitivamente, la razón del éxito tiene que ver con la adicción de las series de televisión, y el cuento con final feliz de Disney. Pero hay algo más.

Creo, sin lugar a dudas, que falta más sexo para mujeres en el mercado.

Venden la novela "para mujeres" cuando perfectamente también la podrían leer hombres (si hablamos de sexo sí....). Falta sexo para mujeres. Por eso triunfa:
Puedes llevar el libro en el tren y observar quién sabe qué estas leyendo... eso es lo que es morboso. Ir a la tienda y pedir en voz alta el libro y observar la cara del vendedor. 
Y son libros. 
No hace falta entrar en un sex shop para comprarlo.
El mundo del sexo y del porno está claramente orientado a hombres. Incluso los anuncios de consoladores o vibradores femeninos se insertan en páginas de sexo donde los vídeos colgados están hechos para excitar a hombres. 
¿Por qué no hacen por ejemplo, películas pornográficas más orientadas a un público femenino?... es más... no a todos los hombres en todo momento les debe excitar las mismas escenas sexuales ¿no?

Si un libro así triunfa porque tiene sexo, seamos realmente más liberales y más flexibles en nuestros juicios. Vendamos más sexo, y compraremos más sexo. Para todos. Y para todas. ;-)


 

Escoltar al dolor

No tenim temps per a cuinar tranquilament, no tenim temps per jugar amb els nostres fills, no tenim temps per tenir temps per nosaltres... I si tenim temps, és perquè lamentablement estem a l'atur. Però si algo he après aquests últims mesos és que sí hem de tenir temps pel dolor. 

En el nostre món amb presses, ens sobrecarreguem sovint automedicant-nos... perquè ens fa mal el cap, perquè ens sentim refredats, perquè no acabem de dormir bé, perquè l'altre dia fent esport vam forçar de més, perquè... sovint trobem la causa, i hi posem la sol·lució, un medicament o sino, simplement ens diem "ja passarà" i aguantem estòicament la febre a la feina, i aquell dolor de panxa, o d'esquena... o què més dona... ja passarà. 

A vegades, inclús ens acabem acostumant a certs dolors, com si formessin part de nosaltres. A vegades assumim que formen part de la nostra vida, perquè el dolor és un símptoma de fracàs. Si tenim dolor, una sensació totalment subjectiva i interna, que ningú altre veu ni perceb, i no ho diem, ningú no se n'adonarà. Si ho acabem confessant, per compartir-lo, mostrem la nostra feblesa... i sovint ho evitem, per a que d'altres no pateixin, per a que a la feina no es noti, per a que els nostres fills no s'ho passin mal, o perquè simplement, culturalment hem après a no compartir el dolor... perquè tot va depressa, perquè estem sols. O perquè ens pensem que ho estem. O perquè pensem que no ens entendran. O perquè ens mostrarà dèbils, i hem construit una societat que no reconeix al dèbil.

Doncs No. No s'està fent bé. 

El dolor és per definició una percepció interna. Tècnicament és diu Nociocepció. Explicar aquí com funciona la percepció del dolor, on s'origina, com i on del cervell s'interpreta tornaria aquest post massa neuropsicologic, massa mèdic. No és la meua intenció, però si esteu interessats en conéixer com funciona, els diferents tipus de dolor que hi ha, el seu tractament, etc... a la xarxa hi ha molta informació, suficient amb posar "dolor" a google i a la Wikipèdia per exemple trobareu un fantàstic tractat. 

Què pretenc doncs? recordar que ens hem d'escoltar. I que hem de compartir allò que escoltem. M'explico: 

El fet que el dolor sigui un fet completament subjectiu, complica la verbalització. A vegades, resulta dificil dir on i com ens fa mal, què ens fa mal, i de quina forma ens fa mal, què ho alleuja, que ho fa més intens. A més el dolor no se pot compartir. Així que a la dificultat de verbalitzar-lo, s'ens suma la dificultat de mostrar-lo als demés. I a sobre, la història prèvia de cadascú, la memòria, la forma d'enfrentar-se al dolor, el tipus de dolor, i molts altres factors influeixen en la intensitat i forma del dolor, que barrejant-se a més l'estat emocional , acaba dificultant-ho tot.

Però això no vol dir que no s'hagi d'intentar externalitzar-ho. Amb l'entorn, amb el metge. Però per externalitzar-ho primer hem de parar-hi atenció nosaltres mateixos. Hem de tenir temps pel dolor. 

No cal que ens situem a l'altre extrem. El que s'escolta constantment, el que sempre està al metge, el que sempre es queixa, el que mai se troba bé. Tots veiem com estan de colapsades sovint les consultes i com sovint sobreprotegim als infants, adreçant-nos als metges per qualsevol petita cosa. No estic dient això... la nostra experiència, el sobretot, nostre sentit comú, ens ha d'ajudar a discernir el que és important del que no ho és. El que és simplement un "mal menor" que acabarà passant. 

El que estic dient, és que precisament hem d'apendre a escoltar el dolor, que com la febre, ens indica que alguna cosa està passant. Que no és el mateix estar a 37ºC que a 38ºC ... i que com la febre és objectiva i sabem quan salten les alarmes, el dolor l'hem d'escoltar per saber quan està sent massa intens, quan està durant massa, quan el diagnòstic que ens han donat no el sol·luciona. 

Així que hem d'escoltar al dolor perquè és una senyal que ens envia al cervell alguna part danyada del cos ( o inclús sense ser dolor físic, també el dolor emocional està descrit mèdicament) i aturar aquest món que va depressa. No és anar a l'extrem de consultar la petita cosa que demà ja haurà passat, és aquell dolor que encobrim dia a dia el que hem de fer que surti.  

I que surti al nostre voltant. No es pot estar en silenci amb tant de mal. I hem d'ajudar al nostre cos a descobrir què té, què li fa mal i curar-lo, posar-li remei i evitar-ne el patiment, la complicació, el sofriment.

He descobert que en ple segle XXI és pot sofrir intensament de dolor. És pot sofrir d'una forma que ni hauriem imaginat. Quan ni tan sols la morfina fa efecte durant un parell de dies, quan has pres tants calmants que has perdut el compte. He tingut tant de dolor que he arribat a pensar que no em podria ensortir, que no hi hauria sol·lució. És increible que amb els avenços científics que tenim, es pugui sofrir per dolor físic d'aquesta manera durant tants dies. Com penso en la gent que de forma crònica té dolor i no és entesa a la societat, com se la pot acabar marginant, o no fer cas perquè aquell dolor no el sentim nosaltres.

I a més, me n'adono de quant de temps he tingut un dolor sord, silenciós que he assumit com a propi durant mesos, i no em vaig escoltar. Segurament la sol·lució hagués acabant sent igualment dolorosa, però hauria estalviat temps de dolor constant i evitat una situació que va acabar sent massa complicada. 

#AnunciosQueOdio

Hace tiempo que me llama la antención cómo un anuncio acaba consiguiendo exactamente lo contrario para lo que fue creado: que recordara la marca y el producto para no comprarlos jamás. He hecho una pequeña selección de aquellos que se emiten actualmente ( Marzo - Abril 2012 ) y me llaman la atención de forma especial... ( no soy especialista en Publicidad, sólo soy una consumidora más ) .

Empecemos por los seguros:

Seguros Santa Lucía

Me da exactamente igual a quien le da la mano Laura y a quién se la da su mamá.. Esa cancioncilla rancia y machista me hace entrar en estado de crispación. Aunque la mayor crispación en mi estado de nervios es ese chillido eterno cuando acaba saliendo el sol en los Seguros Ocaso

Aunque para canciones...

VisionLab

Es un ejemplo de anuncio-tortura. No se me ocurren comentarios:

Los lácteos en general se llevan la palma:

Actimel

¿Desde cuando tomarse una pequeña cantidad de defensas envasadas me ayuda a pasar un buen día cuando no he dormido bien? si no duermo bien,es sobretodo un buen café el que me ayuda...
Mención aparte merece el último anuncio donde se utilizan a niños y se chantajea emocionalmente al consumidor. Porque una cosa es que los niños anuncien pañales o huevos Kinder o el fin del anuncio sea precisamente mover la motivación infantil, otra es que nos hagan creer que tomamos Actimel porque así dejamos que nuestros hijos nos ayuden a hacer más llevadera la crisis..

Activia

Cada vez que veo a Carmen Machi aparecer con algo verde tiemblo. Esa mirada acosadora cuando le dice a la madre “y por qué no?” (darle Activia a un niño), esa inquisición diciendo que del mismo modo que te lavas los dientes debes tomar Activia... cada vez que veo los Activia ordenados por sabores en la nevera del supermercado se me acelera el corazón por el miedo a ver aparecer a Carmen Machi revisando mi carrito... como anuncio de terror un diez.

Danone

y sus nuevos yogures, fabricados con “la mejor leche fresca de nuestros ganaderos”. No me atrevo a hacer comentarios a la frase. Unida a “te mereces un griego”, el porno es total.

Y sin dejar los lácteos, pero enlazando a público infantil... no tienen pérdida tampoco:

Danet

Es necesario mostrar una aula tediosa con un profesor más antiguo que nuestros abuelos, y además interrumpirla con una especia de luchador de pressing catch rompiéndolo todo para anunciar unas natillas? unas simples natillas que la verdad, son lo suficientemente buenas como para no caer en semejantes chorradas?

Tortazo

Imagino que el nombre está pensado expresamente para crear este anuncio donde el tema central es el elogio a la agresividad. No sé ni cómo permiten la emisión de frases como : “qué quieres para merendar? Un tortazo!. No hay nada mejor que un buen tortazo” Y no me vale que digan que “es en broma”, por que los niños por definición no entienden la ironía.

Luego están los anuncios destinados a mujeres, pasando por alto cualquier anuncio de Tampax, Compresas y Salvaslips...

Rimmel Maybelline

No sé las demás mujeres. Pero yo con la cuchara me tomo la sopa. O un postre... pero no voy a comprar ningún maquillaje que tenga en su cepillo una sugerente “cuchara”. “Cepillo cuchara” para conseguir unas pestañas “efecto postizo” es el anti anuncio de rimmel.

Galp

Gracias. No sé si ponía gasolina en vuestras gasolineras pero ahora sé que no voy a ponerla. Uno, yo pongo gasolina en el coche... Dos, yo conduzco el coche. Y tres, si me preparo para un atasco lo último que compro es una revista para “ver a famosas con celulitis”


Chilly

El número uno de los #anunciosqueodio. En qué estaría pensando el creador de la frase “En lo más íntimo quiero chilly”? Si se quiere, se quiere a alguien en lo más íntimo, no a algo, a no ser que ése tal Chilly sea alguien... y mucho menos un algo que se llame chilly, que me recuerda al plato mejicano picante “chilli con carne”, y me imagino algo tan desagradablemente picante en lo más íntimo y ...“va a ser que no”. Yo no quiero Chilly ni nada que se le parezca en lo más íntimo.

Votar per triar un líder? #incoherencia

Observo com darrerament amb moltíssima freqüència es fa servir la paraula líder amb una facilitat que fa que oblidem a què ens estem referint.
Ser el cap d’un equip no vol dir ser el seu líder.
Recordem una mica què és i té un líder, de forma resumida i pensem si totes aquelles persones a les que ara els hi diem líders, ho són:

Primerament que independentment de la persona, és necessari un projecte.Sense projecte no hi ha líder, per molt que hi hagi un equip. El líder és el seductor que no només influeix en el grup de persones, sino que el motiva de forma entusiasta per a aconseguir l’èxit del projecte. Sovint oblidem el projecte. Es diuen liders simplement per què “dirigeixen”, però i el projecte?
Un líder és líder sempre i quan hi hagi un projecte. I ha d'estar convençut i segur primer de sí mateix, i després dels èxits que es poden obtenir del seu projecte, de la seua misió o de l’objectiu que s’hagi proposat.
Us imagineu una Belén Estaban o similar liderant un partit polític? doncs sí, us la imagineu. Per què té qualitats que fan que molta gent s'identifiqui amb ella però la imagineu amb un projecte i duent-lo a terme?
Cal tenir en compte que un líder és seguit a més per molta gent. I molta d'aquesta gent, també és gent intel·ligent. I la gent intel·ligent segueix només a persones que es valoren i confien en elles mateixes i en allò que desenvolupen, que prenen decisions amb seguretat i que a més,es fan respectar. Això fa que no s'hagin de basar únicament en la intuició, si nó que han de ser organitzades i planificar tot allò que duran a terme.

El líder hauria de tenir present que principalment fa una tasca d'identificació i motivació: és per tots aquells que el segueixen un exemple a copiar, a imitar i també algú de qui aprendre. I en part per això, ha de saber,poder fer, i fer, més que els altres, treballar més que els altres i no semblar que intenti dur a terme una simple "manipulació".
És important a més,que desenvolupi una qualitat que pot aprendre: saber escoltar. No seguim a qui no ens escolta. El sector polític hauria de reflexionar potser sobre això. Escoltar i parar atenció a tots aquells que són seguidors, siguin molts o pocs, fa que la seducció i el magnetisme del líder tinguin continuïtat en el temps.
Un bon líder sempre demostra donant exemple de forma apassionada, sabent delegar en tot, tot i que sempre es responsabilitzi dels èxits, però també dels fracasos.

Per als que s’autonomen líders, no haurien d’oblidar que no es pot pretendre anomenar-se
líder quan no es té prou capacitat de generar noves alternatives i és evident una manca imaginació devant qualsevol imprevist, i sobretot, quan s’és insegur i es té temor a la competència, a que algú pugui ser més líder que un mateix. I a la vegada, ha de ser conscient que s’és líder mentre s’és lleial: lleial al projecte, a les persones, a la idea. La honestetat, el estar en qualsevol situació al capdevant, sent valent i transparent en les decisions són qualitats que no li poden tampoc mancar a un bon líder.

Tot això es pot adquirir... però hi han certes qualitats que costen més d'apendre i que són molt més lligades a la personalitat, que fan que uns siguin líders, els menys, i tota la resta, siguin els seguidors. Una de les qualitats més destacable és el carisma. Carisma entès com la capacitat de poder influir en els altres simplement a través del que transmetem. Els veritables líders són persones carismàtiques, tenen un magnetisme que fa que semblin inclús més atractius del que realment són, influeixen en els altres, cauen bé... no són autoritaris i mai utilizen el temor.


Penso en totes les ocasions que amb freqüència es fa servir la paraula Líder.
En l’últim congres del PSC vam sentir mil cops que votaven per triar al seu líder. Jo diria que a un líder no se’l vota. O tenint en compte tot el que té i és un líder, podem considerar que l’Ex President de la Generalitat Sr. Montilla va arribar a ser un líder? O podem dir que realment el Sr Rajoy el líder del PP o el Sr. Artur Mas és el líder del Govern?
Com deia al principi, ser el cap d’un equip no vol dir ser el seu líder. Ser líder és molt més ampli que això. Un gestor de persones pot ser un molt bon gestor de persones, saber motivar i dirigir un equip i no per això serà necessariament un bon líder. I això últim ho remarco, ja que inclús la Sra Irene Rigau va dir que esperava que els futurs directors de centres públics siguin líders.

I sobretot i per damunt de tot, un líder mai, mai, s'autonomena líder a sí mateix. A un líder se’l reconeix com a tal quan s’ha demostrat tot l’anterior. Mai a priori.
Per si hi han dubtes... recordeu a grans líders: Napoleón , Alejandro Magno, Martin Luther King, Gandi, Dalai Lama, Vicenç Ferrer ...