¿Qué es el ‘speedwatching’ y cuáles son sus efectos?

Creative Cat Studio/Shutterstock

Sylvie Pérez Lima, UOC - Universitat Oberta de Catalunya

Seguramente todos hemos escuchado alguna vez un mensaje audio enviado por algún servicio de mensajería como WhatsApp a mayor velocidad de la normal. Tal vez teníamos prisa, el mensaje era largo o quien lo enviaba hablaba despacio. También es posible que hayamos avanzado a mayor velocidad algún fragmento de películas o serie para poder llegar antes al final.

Esta tendencia se denomina speedwatching y, aunque se observa sobre todo en jóvenes y adolescentes, los ejemplos anteriores muestran como todo el mundo puede estar tentado de caer en ella. Vídeos, música, podcasts… todo es susceptible de ser escuchado o visto a mayor velocidad para ser consumido y acabado antes.

No es algo tan reciente: aunque WhatsApp, Telegram, TikTok y otras plataformas y redes sociales tienen la función de acelerar la velocidad de reproducción, ya desde 2019 los navegadores como Chrome incorporaron extensiones que permitían acelerar el visionado de manera automática en diversas plataformas.

Pero ¿qué ocurre cuando nos acostumbramos a consumir contenido reproducido a velocidades más rápidas que aquellas a las que fueron grabados o emitidos?

¿A qué da respuesta el speedwatching?

En nuestra sociedad estar ocupado se valora positivamente. La prisa se ha vuelto, en muchos casos, un estilo de vida. La falta de tiempo es un lugar común en un mundo donde enseguida todo queda anticuado y donde la gestión de los tiempos de espera cada vez es más compleja. Poder visualizar o escuchar contenido a una velocidad más elevada no deja de ser una respuesta adaptativa a esa falta de tiempo.

Algunos estudios norteamericanos profundizan en esta relación entre el espectador y los contenidos, situando al espectador como maestro del tiempo, que disfruta del placer de poder comprimir los productos en función de sus necesidades y deseos.

Un mundo extremadamente visual, con poco uso de la palabra y en el que las horas nunca son suficientes para poder llevar a cabo todo lo que queda pendiente, requiere de herramientas para hacerle frente.

Existe, por otra parte, la necesidad de estar permanentemente al día de los últimos titulares, de los últimos capítulos de series, de los últimos vídeos subidos a redes sociales, podcasts o cualquier otro contenido digital.

Esta ansiedad provocada por el miedo a perderse experiencias y a ser por tanto excluido socialmente recibe el nombre de FOMO (del inglés Fear Of Missing Out). El FOMO es un tipo de ansiedad social que genera inseguridad, miedo o incluso baja autoestima, e implica tener que estar constantemente conectado a la red. Esta permanente conexión va ligada a la necesidad de consumir (ver y escuchar) el máximo de contenido posible en el menor tiempo posible.

¿Qué efectos negativos puede tener?

Procesos como la atención y concentración, implicados en la memoria y aprendizaje, así como la gestión de los tiempos de espera pueden verse afectados si esta actividad acaba siendo habitual.

La atención es una función ejecutiva que parte de una respuesta fisiológica ante un estímulo que nos atrae. Pero el tiempo que una persona puede mantener la atención (atención sostenida) es una habilidad voluntaria que se incrementa con los años, siendo mucho menor en los niños que en los adultos.

Ahora bien, cuando en nuestra cotidianidad precisamos de ver o escuchar mucho contenido en poco tiempo, vamos recortando nuestra capacidad atencional. La búsqueda constante de nuevos estímulos activa el neurotransmisor llamado dopamina, creando circuitos de recompensa y generando un círculo vicioso.

Podemos decir que el cerebro acostumbrado al speedwatching se aburrirá si no recibe los estímulos a velocidad acelerada, volviéndose pasivo. Deja de estar atento, de estar concentrado y simplemente recibe información.

Más velocidad, menos comprensión

Atención y memoria (especialmente la memoria de trabajo) son funciones ejecutivas clave en los procesos de aprendizaje. Los estudios demuestran la relación entre la atención sostenida y los procesos de aprendizaje, lo que implica que no poder sostener la atención puede tener consecuencias en la profundidad con la que se realizan los aprendizajes. Para poder aprender se requiere un esfuerzo voluntario que puede verse comprometido al no dar tiempo a interiorizar y trabajar con los contenidos consumidos a alta velocidad.

Algunos estudios recientes ya han demostrado que reproducir una conferencia a mayor velocidad afecta a la buena comprensión de su contenido. De hecho, la Revista de Psicología Cognitiva Aplicada se manifiesta contraria a la aceleración de los vídeos con el objetivo de ganar tiempo, ya que explica que se pierden aspectos complejos de los productos audiovisuales.

Menos paciencia y capacidad de espera

Finalmente, teniendo en cuenta el círculo vicioso que genera la dopamina, otro efecto importante es la pobre gestión de la espera: la estimulación constante que provocan el speedwatching y el mundo de prisas generan una gratificación en el cerebro permanente. Al tener siempre a disposición un estímulo, se reduce la paciencia. Y perdemos el hábito de tener que esperar para obtener un objetivo.

Aunque este manejo de los tiempos de espera también es una habilidad que se aprende con la edad, maduración y experiencia, la realidad es que cada vez somos más impacientes.

Entrenamiento cognitivo puntual

Pero no todo en el speedwatching es negativo. Aunque incrementar la velocidad de reproducción de audio y vídeo es una técnica supuestamente destinada a ahorrar tiempo, también se está demostrando recientemente que requiere práctica, entrenamiento y atención concentrada.

Por lo tanto, si no lo convertimos en habitual, sino que lo usamos como una herramienta puntual para una finalidad en concreto o por un motivo en particular, el speedwatching no es perjudicial por sí mismo, más bien al contrario.

Darse cuenta que podemos estar haciendo un uso abusivo de esta técnica y convirtiéndola en tendencia debería también ayudarnos a generar un espacio para poder parar y pensar. Analizar si realmente estamos ganando tiempo o simplemente hemos entrado en un círculo de consumo sin cese en un mundo que va demasiado deprisa.

Sylvie Pérez Lima, Psicopedagoga. COPC 29739. Profesora y tutora de los Estudios de Psicología y Educación., UOC - Universitat Oberta de Catalunya

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.

El meu dolor al 2020

 És molt difícil sentir-te a l'infern. No saber quan hi has entrat. Sobreviure-hi i adonar-te'n que la tristesa t'envaeix en tot moment i que només quan fas l'esforç d'avançar i mirar enrera veus que sí que estàs millorant. I que el fet que t'hagin dit que ets un àngel, un àngel.... et fa respirar. 

Els anys no poden ser ni bons ni dolents. Per què parlar de bondat o maldat en un any és atribuir-li una dimensió moral que realment no és adequada. L'any no ha sigut ni bo ni dolent. Però m'enfronto a un full en blanc sabent que hi compartiré tant de dolor tant, que les llàgrimes dificulten que hi escrigui i els calfreds esgoten cada cop que cau la nit. 

Un any que sé que ha sigut complicat per moltes persones, moltes. I que potser segurament sóc egoista escoltant només ara el meu dolor. Però quan aquest dolor t'ofega fins dificultar empassar en alguns moments i respires com si l'aigua t'envoltes al fons del mar, comprens que l'any que no és ni bo ni dolent, ha estat extremadament dur, difícil, asfixiant... 

Quan a finals del mes de febrer el meu fill va tenir una pneumonia que va fer que no anès a escola fins un dia abans de l'inici del tancament d'escoles i confinament, intuïa lo dur que seria per la meva mare, malalta de fa anys però no sabia que acompanyar la mort em colpiria tant. 

Mentre el meu fill es recuperava em vaig començar a trobar molt malament, fins que el 16 de març vaig ingressar a l'hospital, en aïllament. Dos resultats que van trigar una setmana confirmaven un negatiu en coronavirus, però la penumonia bilateral que vaig tenir em va fer passar uns dies en que vaig pensar que no m'havia acomiadat de ningú. I l'aïllament en un box, sense finestra, en una camilla per dormir, per fer les teves necessitats a la mateixa cadira on intentaves menjar amb febres altes i ofegament va ser una experiència aterradora. Veure la llum del sol a la finestra de l'habitació sobre el llit de l'habitació que vaig tenir després, malgrat la febre i l'ofegament em van semblar una meravella. Després de tres tongades d'antibiòtics diferents vaig començar a recuperar-me i els primers cops que sortia al carrer en les hores que es permetia... caminar uns segons esdevenia el major dels esforços. 

Veure els ulls de ma mare agraïda de que m'hagués recuperat, i del meu fill convertint-se en un petit gran adolescent responsable i carinyós, i sentir-me important per qui m'estima em donaven forces per el major esforç que vaig fer després. 

Poc després, la meva mare, que ja havia estat ingressada al novembre, i al juliol... i altres vegades sempre ensortir-se'n i baixant un graó ... va demanar de trucar al 112 per què ja no podia respirar. Vam fer-ho amb el meu pare tant bé com vam saber durant molts molts molts dies, evitant aquest ingrés per què esperavem un no retorn... i per què no la voliem deixar sola. Però va passar. Va estar al box, i vaig passar gairebé tota la nit a la sala d'espera i després al cotxe. Vaig prometre a la meva mare que no podria estar al box però que estaria allà. Els metges ho van intentar tota la nit, i em van deixar entrar uns minuts. Aquests minuts ella va calmar-se, respirar, comprovar que no estava sola... al matí següent, em van deixar entrar al box en confinament amb ella. Amb un EPI. Feia tan poc que jo hi era... I vam compartir hores, i va passar el dia, i va pujar a planta. I vaig sortir de l'hospital, però a les poques hores la doctora em trucava, que si podia tornar a entrar confinada amb ella, ma mare ho demanva, els metges ho van acceptar. 

Ma mare sempre em va dir que en mi no tenia por. I ara ploro tant recordant la seua veu dient-m'ho... 

Ens vans dir que era qüestió de dies, però vam tornar a casa. Els mesos més intensos de la meua vida. Ja feia molt de temps, molt... que la vida la condicionava a la meua mare. Absolutament tot. 
Però ara era encara més intens: 

Trobar coses de menjar que li agradessin, cuinar-les... preparar la medicació, parlar... parlar molt en ella sabent que ella era conscient que no hi havia retorn, que es moria. Sentir la seva por, una por aterradora i inexplicable en alguns moments, amb la consciència del no hi seré demà. L'angunia del dolor de la mort que s'apropa, la ressignació lluitant amb les ganes de poder viure una mica més. Les converses amb el Doctor Gasó de medicina paliativa.... Les dutxes, el rentar el cabell i el cos de la mare, sentir la seva pell contra la meua com la devia sentir quan era un bebé... no hi ha records d'aquest contacte en la pell quan ets un bebé... però quan la teua mare esdevé feble i fràgil als teus braços sota l'aigua de la dutxa i assecant-li el cabell tot i ser a l'infern construeixes records potents de la pell, de la olor, del cabell... de tu mamá. 
Després una caiguda per què no volia marxar i lluitava, fins que un dia va dir, hija... no quiero comer más. No puedo. No hi ha paraules per descriure el que implica la consciència de tenir la mort asseguda al llit, al sofà, al costat meu i de mon pare, esperant endur-se'n ma mare. 

Vam decidir seguir tenint la meua mare a casa. Fins el darrer moment. La morfina que li administrava quan el Doctor Gasó ho va indicar, van alleujerar la seva asfixia, i la vam començar a veure tranquila. Nits d'insomini amb el meu pare amb paraules d'ella que sempre recordo. I un fill que em deia cuida la iaia mamá.. 

El matí del 18 d'agost li va demanar llum al meu pare. I després va morir. 

El dol no són etapes que es van passant. Per les que es transita sense ser un ser actiu. És un procés d'anada i tornada. Un procés del que formes part i del que voluntàriament has de fer l'esforç per avançar. 

Les etapes que expliquen als llibres no es succeixen una darrera l'altra, si no que vas i vens d'una a l'altra en dies, en hores, sense saber per què. La culpa t'omple si et veus somrient, la tristesa t'ofega quan intentes respirar. Hi ha hores terribles, i moments d'alleujament. Els records són massa colpidors 6 mesos després, i resulta aterrador saber fins i tot, que ja no hi hauran nits d'hospital. 

No sé si realment sóc un àngel però després de tant de sofriment i de tanta consciència de que ma mare es moria pocs mesos després de sentir que jo que m'avançaria a ella, en mig d'una cura i atenció que repetiria una i mil vegades, em consola recordar les vegades que em va repetir fins que ja no va poder... que en mi no tenia por.

El que no entenc sobre les mútues privades i la Sanitat Pública

Partim de la base irrefutable que malgrat tenir formació universitària en una poc reconeguda com a tal, ciència de la salut (psicologia) el meu desconeixement legal i professional sobre el sistema sanitari és alt.
Per tant, tot allò que llegiu en aquest article està basat unica i exclusivament en la meva experiència com a usuaria del sistema sanitari, i com no també, com a "cofinanciadora" del mateix. Però també per això mateix, crec que s'haurien d'escoltar veus com la meva, que parteixen del sentit comú i que com tots, preten una millora que afavoreixi la majoria de la societat i sent egoïsta, el meu benefici particular.

Amb el canvi recent de Govern comencem a sentir de nou reformes en educació, sanitat, etc... reformes que agraïria deixessin de dependre de canvis de govern i fossin pactats per no haver d'anar el ciutadà segons bufa el vent.
I respecte la Sanitat torna a sentir-se parlar de copagament (sense explicar-nos massa bé com ni quant..) de retallades sense concretar-nos el què... A tot això només vull aportar aspectes que si de mi depenguessin canviaria radicalment:

Molts usuaris, moltissims, paguen ( i m'incloeixo, paguem) una mútua privada. El cost mensual per usuari es d'al voltant de 40-60 euros, en funció del sexe i l'edat, feu càlculs.
I no els pago per què desconfii del sistema sanitari públic, per què de la mateixa manera que defenso, utilitzo i confio en l'educació pública també ho faria en la sanitat pública més sovint, si no fora per què quan necessito un pediatra, un traumatòleg o qualsevol altre especialista l'espera és eterna i no digue'm si a més m'han de fer una exploració adicional abans de decidir un tractament o si la sol·lució al meu problema de salut depen de quiròfan.. en fi, res que no sapigueu. Així doncs, opto per pagar una mútua per què jo ho vull, cert, però... no contribuim també així a la millora de la gestió del temps en la pública? si tots aquells que paguem mútues anessim al metge per a tot a la pública no em vull ni imaginar la saturació..

Jo no demano, ni demanaré mai que deixin de descomptar-me de la nòmina la part amb la que "cofinancio" la sanitat pública. En part, la societat del benestar en la que vivim és sustenta en això. De fet... no crec tan sols que m'haguessin de "beneficiar fiscalment" per aquest fet. M'agradaria evidentment, però no ho crec necessari. No podem permetre'ns de deixar de recabar unes partides que sempre han existit, i que tots hem assumit com necessàries i imprescindibles.


El que sí demano és que em facilitin una mica la vida:
- els metges que visiten a les mútues són tan metges com els metges que visiten als centres públics no? em consta a més, que molts dels metges comparteixen ambdos sistemes en horaris diferents.
No entenc per què doncs no poden fer-me receptes amb el descompte que sí em pertoca per què sí estic pagant la seguretat social igual que tothom que tenim la sort avui en dia de treballar.
No entenc per què el metge de la mútua no pot donar-me la baixa quan la necessito.
No entenc per què aquest metge quan visita a un funcionari, sí que pot fer tot això.
No entenc per què quan vaig a la Seguertat Social a buscar aquesta baixa o recepta em miren malament, com si jo fos d'un altre estatus i m'obliguen a engrossir les cues havent-me de tornar a visitar i fer els mateixos estudis que m'han fet anteriorment,no entenc per què no els hi val l'informe que porto d'un professional com el que tinc devant.

Abans d'entrar en més copagaments, en retallades de beneficis, en aplicar millores fiscals retenint-nos menys a qui paguem mútues... resolguim siusplau tot allò que no entenc..

Una imatge , un post.

Fa molt de temps que no he actualitzat el bloc. Molts dels que el llegiu o que em coneixieu sabeu que he patit un accident de circulació que m'ha fet aparcar una mica tota la meva quotidianitat. Ara la normalitat torna i espero que també la freqüència dels posts... tot depen, com sempre, del dia a dia. Hi han moltes coses que he anat sentint i llegint que m'han cridat l'atenció, que hagués dedicat temps a escriure-hi i que potser faré, com per exemple la importància de corretgir la llei del menor... però les noticies successives sobre bebés recent nascuts abandonats em trenquen el cor.


Aquest matí s'ha trobat un altre bebé , mort, al mitg d'escombraries i dins una bossa de plàstic. Esgarrifa comprovar que buscar "bebé muerto contenedor basura" té com a resultat 80.700 entrades a Google, i encara més quan recordo que tan sols fa 5 dies, també a València es va trobar un bebé que havia estat abandonat, tot i aquest va ser rescatat a temps. No arribo a entendre com és pot arribar fins al final d'una gestació i ser capaç de desfer-te del fill que has tingut d'aquesta manera. Tantíssims cops hem sentit com s'han matat o abandonat (que pel cas, casi és el mateix) a bebés acabats de neixer que m'he preguntat ara i mil cops per què no donen als seus bebés en adopció. Assumeixo que poden haver-hi situacions més o menys complicades per una dona que l'impedeixin fer-se carreg d'una maternitat que possiblement ni va triar, però per què, havent complert la gestació, no donen els fills quan tothom sap que és perfectament legal ? Crec que és una opció que ni es recorda. Només quan sentim aquestes noticies ens fem la pregunta... però per què doncs, quan als diaris o informatius televisats surten aquests fets no es sobreimpresiona què ha de fer, on ha de trucar, una dona que estigui pensant en desfer-se del fill que està a punt de tenir?
Lamentablement, porto més de quinze minuts navegant per Google, una eternitat, sense trobar quin protocol ha de seguir una dona en aquesta situació. Facilment trobo els passos per tal d'adoptar un nen o nena, però no com fer per entregar-lo. Per què no està exposat obertament?
Puc indicar-vos que habitualment és en el moment de parir que la mare ho comunica a l'hospital que fa venir l'assistent social per tal de cerciorar-se de que la decisió de la dona és ferma i posteriorment és el jutge de guardia qui accepta la donació. Si no recordo mal, la dona té 30 dies per fer-se enrera. En qualsevol cas a Catalunya es pot contactar amb l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció o acudir a l'assistent social de cada municipi qui serà qui orienti en el procés.
Aquestes noticies em fan tenir present una pel·lícula que he vist recentment : El extraño caso de Benjamin Button. A l'inici de la història, en un part complicat la mare mor i el pare en veure el bebé el deixa en un asil. El bebé és tremendament lleig, és un avi en el cos d'un nadó.
No us vull espatllar la pel·lícula si no l'heu vista, però és meravellós la forma com s'explica el paralelisme entre la vellesa i la infància, la manera com la figura d'una mare s'expresa simplement en l'amor (per això he triat la imatge que he triat per il·lustrar el post) , la bellesa de cadascun dels detalls que van conformant la nostra vida, la importància de la gent amb la que ens anem creuant... tot això acaba formant un cercle perfecte, com la imatge de l'huracà Catrina que constant i permanentment envolta la història.

El asesino del rol

Supongo que es imposible que alguien no recuerde al asesino del rol, Javier Rosado. Hace pocos días ha vuelto otra vez a saberse de él, pues está a punto de concedérsele la libertad condicional. La Sección Quinta de la Audiencia de Madrid le acaba de conceder el tercer grado penitenciario en régimen abierto restringido, una resolución judicial que se produce en contra del criterio de la Dirección General de Instituciones Penitenciarias, que el pasado mes de abril se opuso de nuevo a que Rosado pudiera progresar de grado, una decisión además que compartió el juez de Vigilancia de Penitenciaria.
Cuando yo estudiaba en la Universidad de Barcelona, en la asignatura de Psicopatología nos hablaron de él y recuerdo como pocas clases aquella en la que leí parte del diario escrito por él, donde con todo lujo de detalles explicaba como había cometido el asesinato de un empleado de limpieza como parte de un juego de rol creado por el mismo. El vivo ejemplo de libro de psicópata de imposible recuperación. Sí, imposible recuperación. En el 2010 saldrá porque su condena finaliza y se argumenta que cuando ha tenido permisos penitenciarios los ha disfrutado con buen uso y que en la carcelo solo estudia, habiendo terminado tres carreras y a punto de finalizar una cuarta licenciatura. Eso no quiere decir que esté rehabilitado, básicamente por que un psicópata como él, con total ausencia de culpa ( no he leído en ningún sitio que esté arrepentido por lo que hiciera y si lo dijera dudo que realmente lo sintiera así). Los psicópatas no pueden empatizar ni sentir culpa, por eso interactúan con las demás personas como si fuesen cualquier otro objeto, las utilizan para conseguir sus objetivos. No necesariamente tienen que causar algún mal, pero si hacen algo en beneficio de alguien o de alguna causa aparentemente altruista es sólo por egoísmo, para su beneficio. Insisto, la psicopatía no puede corregirse ( a no ser que se detectara antes de la adolescencia y pudiera evitarse antes del desarrollo completo de la personalidad) y aunque se pueden utilizar fármacos antipsicóticos para reducir su impulsividad y rehabilitación conductual con una alta disciplina, las terapias de rehabilitación habituales no sólo son ineficaces, sino peligrosas. Son incapaces de empatizar, y la empatización hacia las víctimas es el pilar principal de todo proceso de rehabilitación social por el que pasan los delincuentes, por ello la rehabilitación de los psicópatas actualmente se está basando en el egoísmo del propio enfermo, fomentando una conducta que le reporte beneficios y evite penas.
Por todo esto me sorprende enormemente que pueda estar en breve libre, pero también me pregunto entonces qué debe hacerse con una persona así, un psiquiátrico?
Una última pincelada, no considero para nada que el rol sea causante del crimen que cometió Javier Rosado, fue sólo un medio para su fatal fin. Este asesinato hizo daño a todo el mundo del Rol, y sus aficionados dejaron de decir abiertamente que jugaban a este juego por parecer raros o incluso peligrosos. Cierto que cuando juegan asumen un papel que representan a lo largo de la partida (de ahí el nombre de Rol) pero es todo ficción, como cualquier actor. Y ya que hablamos de Rol, es de destacar la muerte el pasado viernes de Gary Gygax ( protagonista de la foto de hoy, no vale la pena poner una foto de Javier Rosado), el creador del primer juego de Rol y más jugado a lo largo de la historia, Dungeons & Dragons.

Sistema Sanitari

Com ja vaig compartir en algun comentari fa dies, he tingut el nen malalt, l'habitual en aquestes, dates però en tenir nomes 14 mesets fa patir molt. Un dels pitjors dies va ser en diumenge i el fet d'haver de necessitar un pediatra d'urgències m'ha fet recordar com n'estic d'enfadada amb el sistema sanitari.

Personalment, mai em queixaré de que una part del meu sou es destini a la Seguretat Social, i que serveixi per a pagar pensions, aturs i una medecina pública. Però jo trio pagar també una mutua privada, per què l'experiència m'ha demostrat que la necessito. Per tant, pago dos cops per a tenir una assitència en el que a salut es refereix com a mínim correcte. Així doncs, sent en diumenge que el bebé necessitava ser atés per un especialista, a casa pensem, coi, portem-lo a l'Hospital Comarcal que tenim a prop de casa que tenim dret a anar-hi i així segur que el visita un pediatra (es veu que ara no n'hi han prous..) i si necessita medicació ja ens faran les receptes. Arribem i les instal.lacions són excelents, la salas d'espera de pediatria tenia el canviador al costat per exemple, i som ben atesos. Als 15m ens visita suposo que un infermer que fa unes consultes previes per valorar el grau d'urgència i ens passa a aquesta sala d'espera on veiem que hi han 4 nens més. Però passada una hora i mitja (son 90 min amb un nen envoltat de cada cops més nens igual de malalts que ell) no havien cridat a ningú per a ser visitat i en canvi anaven entrant més i més nens amb els seus respectius pares. Va arribar a un punt insuportable, i ens vam dir, portem-lo a la Policlínica del Vendrell que al menys hi haurà un metge d'urgències i si té bronquitis el nen ja ho sabrà veure. Però amb les preses ens vam deixar la seva targeta de la mutua a casa i no el van voler atendre si no pagava la visita en efectiu. No hi havien més alternatives, com fer servir la meva targeta, atendre'l mentre el pare anava a casa a buscar la targeta, i tota sulfurada vai marxar. Finalment vaig trucar a urgències (de la mutua) i 4 hores després va venir un metge a casa. Em va receptar medicaments per un valor total de 36 euros, i va diagnosticar bronquitis i otitis.

Dos dies després aconsegueixo hora al pediatra (de la mutua és clar), que em retira la medicació que em va donar el metge i em recepta un xarop i uns supositoris que em tornem a pagar en la seva totalitat. Ara ja està millor, però aquestes coses ja se sap que tornaran a passar.

Tot aquest episodi em fa estar indignada amb el sistema sanitari tal i com està muntat. Oi que tots son metges? per que no em pot fer una recepta el metge de la mutua? és llògic que havent estat visitada hagi de tornar a visitar-me per a que em receptin un medicament i pagar només allò que em pertoca? per què haig de demanar hora per fer a que em donin una baixa? ja ho entenc jo que tenen por que per anar a un metge de mutua ens "columpiem", però és necessari realment que allarguem les cues quan ja ens ha vist un metge? no podria haver-hi al menys un servei adminsitratiu que tramites baixes i receptes per exemple?

És increible, però em fa por que els meus o jo ens posem malalts.

Dia mundial de la salut mental

M'ha donat per mirar qué ha passat d'important en la Historia un deu d'octubre. I deunidó! A part de ser el dia que van morir Orson Welles i Cristopher Reeve (ostres com em vaig enamorar del seu Superman!), també van neixer un deu d'octubre l'escriptora Mercé Rodoreda i el compositor Giuseppe Verdi. M'ha fet pensar en l'interessant que resulta el fixar-se en les efemerides d'un dia, te fan pensar en gent que tenies oblidada i que has admirat en algun moment de la vida.

Tot això perque buscava a saber el motiu de que sigui el 10 del 10 el dia mundial de la salut mental. Suposo que podria haver estat qualsevol altre dia, però no voldria que demà al menys el dia servis per a reflexionar-hi una mica al respecte. No sé quin abast informatiu tindrà als diaris o tvs, ni sé exactament quins actes es duran a terme, però me sembla important el fet de al menys, parar-se un moment a pensar en la problemàtica dels malalts mentals, oblidats i rebutjats en moltes ocasions.Les families continuen reclamant centres de atenció que busquin la rehabilitació dels afectats i no meres residències.

Cal ser conscient que hi ha estudis que certifiquen que la meitat de la població espanyola patira algun tipus de trastorn mental o de conducta ( no parlem de grans dolencies com una esquizofrenia o trastorn bipolar), i avui en dia es continua estigmatitzant a molts d'aquests malalts.

Ara que tot això "s'ha posat de moda" amb la nova llei de Dependència es bó recordar que la malaltia mental es la segona causa de dependencia a Espanya i la xarxa social hauria de completar l'atenció medica. Estem lluny del que els malalts (i els seus familiars) necessiten.

El 10 d'Octubre existeix per tal de contribuir a canviar la nostra (nostra en general, vull dir a nivell personal i institucional) forma de veure i tractar aquesta problematica tan amplia.

I precisament per ésser tan àmplia, cada any es va centrant en un tema especific: l'any passat va ser respecte el suicidi, i si no vaig errada aquest any abordarà l'impacte de la cultura i la diversitat en la salut mental, com afecta el fenòmen de la migració tant en les persones emigrants com en les poblacions d'acollida. En aquest moment de la Historia és quan més persones viuen fora del seu pais d'origen i s'intenta desenvolupar una atenció a la salut mental que tingui en compte els antecedents culturals, les creencies, les barreres idiomàtiques... gens fàcil.

Postvacaciones

El síndrome postvacacional corresponde a una incapacidad para trabajar después de las vacaciones, y parece estar muy de moda últimamente. Tras las retenciones en las autopistas, huelgas y/o retrasos de aviones y trenes, pérdidas de equipaje y alguna que otra desgracia vacacional más no hay parte de noticias que no incluya el síndrome postvacacional entre los últimos días de agosto y los primeros de septiembre. No voy a entrar en si resulta qué sólo se hace vacaciones la última quincena de agosto para tratar estos temas sólo estos días, pero sí en el síndrome como tal: son un conjunto de síntomas como insomnio, ansiedad, tristeza, nauseas, etc. Dicen que le ocurre a un 35% de la población española y que la principal causa es el desajuste de horarios (otro día hablaremos de los horarios....), el cambio de ritmos y también de actividad social, unido a la vuelta a un entorno de demandas pero que no afecta igual a todo el mundo.

Eso es evidente, y como siempre, la percepción subjetiva personal de la vivencia de la vuelta al trabajo es el factor más importante. Y mientras los síntomas orgánicos y/o emocionales no afecten al correcto desarrollo de nuestras actividades tampoco hay que preocuparse.

Hay que tener en cuenta que existen muchas maneras de evitarlo, sobretodo entender que "el trabajo es salud", intentar vivirlo positivamente, no realizar periodos vacacionales demasiado largos, regresar unos pocos días antes de la vuelta al trabajo, intentar no empezar un lunes ( si el trabajo lo permite claro) y comunicarnos activamente con el resto de compañeros.

En cualquier caso, es un conjunto de síntomas que afectan más a aquellos insatisfechos o descontentos con su trabajo... como siempre estas cosas siempre parecen que pueden ser un poco "cuento", sólo uno mismo sabe lo que siente. Pero está claro que afrontar con optimismo y actitud positiva facilita las cosas.

Yo he afrontado mi primer día con actitud positiva, pero he tenido caravana donde nunca la hay, no he encontrado sitio para aparcar donde siempre lo hay, he querido pagar un parking con una tarjeta que ha sido absorbida por el cajero, en fin, los nervios del primer día han debido acompañarme!!

Adicció

He llegit avui al blog de Jordi Perales
un test per mesurar el teu grau d'adicció als blogs:

48%How Addicted to Blogging Are You?
El fet d'arribar a ser adicte, no importa el què seria massa perillós. Adicte al joc, a la beguda, al sexe.... inclus a no fer res.
L'adicció ens torna primitius. Resulta que hi ha un "circuit de recompensa" cerebral, es diu nucli accumbens, que explica fisio-biologicament l'adicció, on hi intervé la dopamina (un dels primers neurotransmisors en descobrir-se).
La dopamina, quan intervé en aquest circuit és la culpable de la sensació de plaer.
Les neurones de les persones adictes produeixen una anormal i gran quantitat de dopamina i per això responden defensivamente i redueixen el número de receptors dopaminérgicos (on s'encaixa la dopamina natural del cervell, però també els que la substitueixen, com passa amb el tabac,les drogues, etc). És per això que els drogadictes comencen prenent drogues per trobar-se millor, per després haver de prendre-les per evitar la sensació de malestar i necessiten cada cop més substància per aconseguir el mateix efecte que al principi. I esta explicació serveix absolutament per no importa quina adicció: i com que inclús s'han trobat els gens que codifiquen l'activat neuronal de la dopamina, se sap també que aquells més impulsius son més propensos a ser adictes. Es curiós veure a més que la dopamina intervé activament en els processos d'aprenentage i memòria. Tot un mon per descobrir... en qualsevol cas, quan menys adiccions millor, per això, un 48% d'adicció als blogs ja està bé.

El gato que predice la muerte

Acabo de leer en El Mundo , en su edición digital de hoy, que en la tercera planta del geriátrico Rhode Island, de Estados Unidos, vive un gato, el Gato Oscar, que predice la muerte. Indican que según lo publicado en la revista "The New England Journal of Medicine" si el Gato Oscar visita a uno de los pacientes que allí están con demencia en fase terminal, con certeza morirá. Y al parecer es tanto así, que cuando los miembros de la plantilla le ven acompañar a uno de los enfermos avisan ya a los familiares. De hecho, dicen que a pesar del escepticismo que se ha generado, ha predicho ya la muerte de al menos 25 personas, eso que recuerden claro, pues no recuerdan el primer caso, pero sí que hace año y medio que esto viene ocurriendo.
Esto me parece como poco, aterrador. Ya de por sí los gatos me parecen seres entre misteriosos y tenebrosos , me imagino ver entrar al gato de la muerte en mi habitación no sé si saldría corriendo o lo echaría de malas maneras. En cualquier caso, dice la noticia que desde que se percataron de las capacidades sobrenaturales del gato el personal "ha vigilado de cerca sus actividades relacionadas con la predicción" y según el médico que escribió el articulo su explicación es que los gatos pueden sentir, en el sentido más esotérico de la palabra, cosas que los humanos no podemos percibir. Y la verdad, no soy nada escéptica en estos temas, estoy segura que hay mucho que no entendemos y que no conocemos y por si acaso, mejor no darle vueltas al tema.... De hecho, una profesora que atiende a los pacientes del centro geriátrico se inclina más por pensar que hay tal vez una explicación química que no lleguemos a entender. Seguramente será eso... pero digo yo: qué peligroso me resulta pensar que quienes atienden a los ancianos en fase terminal de la mencionada residencia, asocien, como si de causa-efecto se tratara, la visita del gato al fallecimiento del visitado.
Tal vez empezó por casualidad, tal vez sí estaba el gato un par de veces en la habitación antes de que muriera el paciente, y tal vez a la casualidad se le asignó estatus de causalidad. E iría más lejos aún. Existe lo que los psicólogos llamamos Profecía de Autocumplimiento: las expectativas que tenemos sobre algo o alguien pueden distorsionar la percepción en la medida en que vemos lo que esperamos ver, o incluso creamos las condiciones para que acabe ocurriendo lo que esperamos que va a pasar. Esto quiere decir que los que trabajan en ese centro geriátrico están tan convencidos que el gato predice la muerte que acaban atribuyéndole esas propiedades y propician que aparezca en las habitaciones de aquellos más frágiles... o peor aun, cuando ven al Gato Oscar en una habitación están tan seguros que el paciente va a morir que inconscientemente acaban propiciando que ello ocurra. Totalmente inquietante...

Cae como una losa, como un bloque de hielo, un peso inerte y te deja ahí,entre el vacío y el abismo, y parece que ya no conseguirás escapar. Estás atrapado entre el hielo y la vida. Y parece que no hay nadie, que no hay nada más, y de pronto entiendes por qué aquello y por qué esto y por qué lo de hace unos días...y las palabras retumban en el cabeza, y tu crees que seguramente sólo ganarás tiempo. Sobretodo, por que yo y por que a mi? y un miedo pavoroso al dolor.
Y de repente ves que aunque sientas que no eres ni un punto en el infinito hay gente cerca que también siente la losa sobre ellos, el miedo, la incertidumbre y el desconocimiento.
De pronto todo el mundo conoce a alguien, todo el mundo sabe de algo, de alguien , y en cambio a ti y a los tuyos les invade el no saber. Desconocer el qué, el cómo, el por qué y lo que va a pasar ahora.

Tras el desasosiego y la incertidumbre, la vida te da vida, y desde muy dentro te empuja, te sugiere la posibilidad que vale la pena luchar. Luchar por ti y por los demás.

Admiro a todos aquellos que tras anunciarles una grave enfermedad son ejemplo para los demás. No importa el nombre de la enfermedad, da igual si es cáncer o cualquier otra, admiro la voluntad por superarla. Admiro la fuerza que estas personas tienen y como la transmiten a los demás, como parece que no es nada. Ellas solo piden no estar solas, tener un hombro para cuando las fuerzas flaquean y a veces esto sólo cuesta tanto de dar. Admiro como quienes las padecen son capaces de enseñarte lo importante que es darle a las cosas su justo valor y como la brevedad de cualquier buen momento es suficiente para sonreir. Admiro como entienden la enfermadad como una guerra en la que se lucha, en que cualquier batalla ganada ha de tener importancia.
Entiendo como a veces parece que se dan pasos atrás y como parece entonces qué de nada ha servido ser valiente, comprendo la falta de empuje cuando vuelve a parecer que el miedo y el desconcierto arrasa con la esperanza.
Pero siempre resurgen, nunca las dejemos solas, pues aunque parezca que nos necesitan, somos nosotros los que las necesitamos.