t de Cristina Martín, la nena de Seseña, després d'haver-se barallat en una altra menor ( cal encara aclarir exactament com va morir i si aquesta altra menor és o no culpable) tornarà a parlar-se als diaris, programes de radio o televisió o simplement al carrer de la Ley del Menor, la tant anomenada llei destinada als menors de 18 i majors de 14 anys. Com ha passat en altres ocasions, les converses seran clarament condemnatòries però en pocs dies altres noticies hauran trepitjat aquesta i el tema tornarà a oblidar-se o aparacar-se fins que una altre mort relacionada amb un menor torni a ser malhauradament protagonista. No entraré en analitzar aquest cas, ni tinc els coneixements, ni la informació suficient i verídica ni la intenció de fer-ho.En l'apunt anterior he enllaçat una pàgina amb el detall de la Llei en qüestió, però com és sabut, en cas que la menor que de moment està internada, sigui trobada culpable passarà un màxim de 5 anys en internament més un màxim de 3 en llibertat vigilada ( si hagués tingut 16 o 17 anys el temps s'allarguen una mica més: 8 anys d'internament i 5 de llibertat amb assistència educativa), parlem sempre de terminis màxims.
Comprenc més del que es pugui escriure els motius que porten a establir una Llei específica per a delictes penals fets per menors.
Sobretot, el més important, respectar la intimitat del menor i per sobre d'això no perdre mai la idea de la rehabilitació. Cal diferenciar, per molt complicat que sigui, cal diferenciar la idea de rehabilitació quan el crim ha estat dut a terme per un menor que per un adult. En el menor encara estaria la plasticitat suficient per a reconstruir psicologicament la seva personalitat i aconseguir que quan torni a insertar-se en la societat sigui una persona que pugui conviure amb els demés. Per què no oblidem que abans o després el menor ( o l'adult ) es reinsertarà i pel bé de tots, cal que ho fassi amb un penediment sincer i una voluntat real de tornar a començar. Avui per avui no tenim una cadena perpètua i em resulta complicada d'imaginar en un menor. Penso que la personalitat al voltant dels 14-16 anys ja està establerta (genètica + eduació en l'entorn familiar, escolar i social) i que la tasca és complicadíssima però voldria pensar que no impossible. I no vull ni imaginar-me en la pell dels familiars d'aquests menors, l'odi del reste de la societat i la incogruència en haver d'acceptar que un fill, nebot, net, teu hagi estat conmdenat per haver comés algo així abans de viure la vida.
Però, resulta que tot i que els casos de morts a mans de menors són mínims (avuí al matí sentia a TV5 que de 1000 homicídis que tenen lloc a España, un ha tingut lloc a mans d'un menor) el que és realment escabrós és que la víctima és també un altre menor. És esgarrifós. Realment es remou la consciència quan compares doncs les vides dels dos menors i et preguntes per què un ha de tenir dret a una reinserció si l'altre ha mort, oi? afortunadament les lleis ajuden a reaccionar devant l'ímpetu. Però és aquesta una bona Llei?
Obviament, malgrat tot el que he dit anteriorment no. Tal i com està feta, el que ensenyem al menor es que no hi ha una conseqüència realment negativa pel que ha fet. Cal castigar a un nen? sí!! I de forma complementaria cal ensenyar el camí correcte i premiar allò ben fet. Amb la llei, ens hem deixat la primera part. El càstig. I ensenyem a la resta de menors que no passa res... I això s'estendria a molts d'altres àmbits.
I el que és pitjor. Facilitem que els que no són menors, en molts casos autors reals dels crims utilitzin al menor o si més no, el culpabilitzin per tal d'evitar condemnes majors.
És correcte sota el meu punt de vista, reeducar al menor, la seva ment, els seus hàbits, tot... però primerament ha de ser conscient de les conseqüències negatives que per ell ha tingut i té el fet comés. I la societat també necessita això, ens agradi o no, per no ja perdonar, però sí donar una altra oportunitat.
