Anècdota del dia - Un llibre no s'explica

I quin gust, exhumar aquesta secció que tant m'agrada! 

Telefonada: –T'envie el meu original: l'has de publicar –Em pots avançar alguna cosa? –Els llibres no s'expliquen, es lligen Comencem bé...

(Sense títol)

"Un títol, per més potent que siga, no aconsegueix tot sol que un llibre mediocre esdevinga un best-seller, però contribueix, segons el resultat, a dissuadir el lector o a captar la seua atenció entre l’oferta quasi infinita que té a l’abast. Hi ha obres literàries que es construeixen senceres a partir d’una escena, d’una imatge o d’una frase, que serà des del primer minut, abans fins i tot d’iniciar-ne l’escriptura, el títol inqüestionable, indissociable i final. Altres vegades, però, l’obra ja acabada només troba el nom adequat en el vertiginós instant en què està a punt d’entrar en impremta. Com es resol, aquest procés?"

Tractem de respondre aquesta qüestió al Quadern d'El País en l'article "(Sense títol)".

Tipus mòbils 44 - Errates (naturals)

Feia temps que volia recuperar la secció d'anècdotes, una de les meues preferides d'aquest bloc. Avui tornem als vells costums, amb L'informatiu com a altaveu. El Tipus mòbils d'aquesta setmana es titula "Errates (naturals)" i evidencia la incomunicació nord-sud i el desconeixement de la riquesa dialectal de la llengua catalana entre els usuaris mateixos:

"Telefona a l'editorial una dona molt però que molt emprenyada: "He comprat un llibre vostre i està ple d'errrates. Vull parlar amb el responsable immediatament!". Temorosa del que puga ocórrer, la companya que havia agafat el telèfon em demana si voldria atendre-la. Glups!, faig jo. Un llibre ple d'errates és el malson de qualsevol editor. Però no et pots amagar, cal esmenar l'edició el més prompte possible. "Endavant!", responc. I comença una de les converses més estrafolàries que he mantingut mai.

A l'altra banda de la línia, la dona m'explica, nerviosa i alterada, que dies enrere havia adquirit un exemplar d'un llibre infantil i que s'havia trobat amb una obra tan plena de faltes d'ortografia, que la seua filla li havia confessat que no podia continuar llegint perquè li feria els ulls. "Mama, jo així no puc seguir, no entenc res!", diu que va dir. La dona (catalana, ací el matís és important) prosegueix la seua denúncia criticant la poca seriositat de l'empresa i la indecència que significa que no es preocupe com cal pel nivell de llengua que adquiriran els infants, i que li sap "molt de greu", però que vol que li torne els diners.

Quan puc ficar-hi cullerada, li pregunte si em podria facilitar algun exemple d'aquestes errates per tractar d'esbrinar què pot haver fallat, perquè estic tan sorprés com ella mateixa. "Doncs són ben evidents!", replica. "Ja en el títol mateix en teniu una ben gruixuda: El secret de Meritxell, 'la' Meritxell, que no ho veus, que li falta l'article?". Aleshores ho entenc tot i em cau el món als peus amb una barreja de sentiments: no és responsabilitat de l'editorial... és molt més greu. "I mira, a la pàgina 13 diu 'fins que haja (pronunciat a la castellana, arrosegant la jota) dormit'", "'Haja'!”, remarca.""I Mercé, amb l'accent al revés." "I paraules com 'seua', 'granera', 'puga'... com pot estar tan mal escrit?"

Inspire fort i tracte d'explicar-li allò dels matisos dialectals, les diferències en algunes paraules, les particularitats de la flexió verbal... I es fa el silenci. Quan es recupera de la improvisada sessió filològica, la meua interlocutora (i a partir d'aquell instant, exclienta), afirma: "però això ho hauríeu d'indicar a la tapa perquè estiguérem advertits i no comprar-vos els llibres!". I em diu que vol llibres escrits com es parla a la seua comarca, que "tot això que parleu els valencians" està molt bé, però que a la seua filla no li serveix, i que amb les editorials catalanes aquests "problemes" no els té. Jo li explique que no depén de les editorials, sinó de la variant lingüística que empra l'escriptor, de la seua procedència, però em talla a mitjan argumentari i em confessa el que és evident: "no ens entendrem, tu i jo, però igualment tornaré el llibre a la llibreria". I s'acomiada ja més serena, agraïnt l'atenció, amb educació infinita.

Jo em quede amb l'auricular a la mà, dubtant si allò ha ocorregut de veritat o és fruit d'alguna lectura fantàstica recent. I és que n'hi ha dies que sí, que pense que tot està perdut..."

No és una columna basada en fets reals, sínó que són fets reals!

Anècdotes de llibreters al Facebook

Qui encara pense que al Facebook no s'hi tracten temes seriosos és que no coneix el grup que ens recomana el bloc Ediciona.com: "Libreros que ocultan información depués de haber sido maltratados". Un bloc en què llibreters de tot arreu comparteixen anècdotes divertides que els han ocorregut en el seu contacte amb el públic (de vegades no tan lector com caldria suposar). Us en recomane la visita per superar l'estrés quotidià (i penseu que l'explicació al vostre estrés és més senzilla del que potser mai havíeu imaginat!).
Ací en teniu un tastet:

• Señora intimidando con la lista de las obras completas de Danielle Steel. Empiezo a mirar una por una y le voy explicando si se pueden pedir o no. Al llegar a una publicada por Emecé Argentina le digo: "Uy, está es un poco difícil, es una editorial argentina...", y salta sin dejarme acabar: "¿Qué quieres decirme, que no la voy a entender?"
• Viene una señora: ¿le puedo preguntar por unos libros?, si claro, veo que saca como una una lista (horror) y con la esperanza de que no sean de mí sección le pregunto: ¿los libros, de qué materia son?; me mira y con cara de pánico me dice: ¿DE PAPEL?....
• Esta tarde suena el teléfono y la persona que llama dice: oye, como ahí tenéis muchos diccionarios, ¿me puedes mirar en uno el significado de una palabra?...
• Uff hoy en vez de "El violinista de Mauthausen" me han pedido el músico de Matusalén... madre mía, qué mal está el patio.
• Perdona, ¿la sobrecubierta del libro la editan los mismos que editan el libro?,es que esta es muy fea...
• ¿Estás segura de que el libro de bolsillo y el normal traen lo mismo?, ¿no estará resumido?
• Esto de 2ª edición...¿que hay 1ª parte?

I així moltíssimes anècdotes més! Mireu, mireu.

Anècdota del dia - Quin dia deia?

Consulta d'un escriptor:

"I enguany el Sant Jordi quin dia cau, el 15?"

M'encanta!

Anècdota del dia - Llibre retornat

Recupere aquesta seccioneta d’anècdotes per contar-vos-en una que va passar fa un temps (no direm quant, que es tracta d’ocultar pistes, no de facilitar-ne).

Una part de la promoció dels llibres consisteix a enviar exemplars gratuïts de la novetat a una selecció de persones (periodistes, crítics, columnistes, educadors, fins i tot llibreters o polítics dels que lligen, que tampoc no en són tants) perquè coneguen l’obra (que a priori creiem que els pot interessar) i en puguen fer difusió. Doncs bé, un d’aquests enviaments va tenir un efecte boomerang. Poc després d’enviar el llibre en qüestió, em va venir retornat amb una nota manuscrita del primer destinatari que deia, textualment, el que ara transcric (entre claudàtors, fragments censurats per donar-li més misteri a la cosa):

“Estic molt agraït pel regal [...] que m’heu enviat, però, lamentablement, no el puc acceptar i us el torne. D’aquest individu, pedant i vomitiu, [...] no pense llegir res en ma vida, ni encara que m’ho manaren pistola en mà.”

Mira que m’han passat coses en aquests anys, però açò, mai abans.
S’agraeix la sinceritat!

Uns quilets de més

Mai us han dit allò de "a veure si s'enfonsa la casa amb tant de libre"? (Qui pregunta això, pregunta també, tot seguit: "I per a què en vols tants?".)
Doncs mireu com ha acabat aquest bon home...

Espai

Els qui seguiu les batalletes d'aquest Tirant al cap sabeu que fa mil anys que m'estic canviant de casa, que el meu constructor és un impresentable, que encara no s'ha acabat d'urbanitzar el PAI un any després de la data pactada, etc., etc.
Doncs bé, aquest cap de setmana per fi el fuster va acabar de posar algunes prestatgeries i m'he precipitat sobre els palets de llibres de la cotxera i he començat a posar-los al lloc. Quin plaer, retrobar vells amics! Però a mitjan feina comprove preocupat que no tindré prou espai, i que alguns títols (col·leccions senceres, de fet) hauran d'esperar una temporada més en el purgatori, a l'espera de temps millors.
Pensant com "fabricar" més lloc, trobe aquesta pàgina que ens recomana Manolo Bragado i quede meravellat. Quina escala més fabulosa! Ara bé, pot arribar a ser un calvari: com podríem pujar amb presses i deixar-hi enrere tot aquella impressionant oferta literària?

Anècdota del dia - 100 anys viu

Premeteu-me una petita maldat.

Venia a la feina escoltant la ràdio (no direm l'emissora per no ferir susceptibilitats). Parlaven d'Oscar Niemeyer i comentaven que és "el primer arquitecte de la història de la humanitat que ha arribat als 100 anys... viu".
Encara com que han puntualitzat!
Ja està, tanque la maldat. Un poc d'humor, que és dilluns!

Anècdota del dia - El valencià, una mandanga

Aquest matí, per fi, he signat la compra de la nova casa. A principi de setembre vaig parlar amb el constructor posar en marxa tota la paperassa, i li vaig demanar que l'escriptura estiguera en valencià. L'home, amb tota la bona voluntat que és capaç de tindre un constructor, em va advertir que per ell cap problema, però que "don Ramón" (és a dir, el notari) posaria pegues. El constructor (Mariano de nom) insistia que veges tu, que si no és molt important ho deixem com està, que ho hauran d'enviar a València i endarrerirà el tema, etc., etc. Jo, impassible, vaig defensar posicions: és un dret i és innegociable. Punt.
Havia passat el primer filtre. El segon és el de la paciència.
La setmana passada li vaig preguntar que com teníem la cosa, i em va dir que encara no havien rebut la traducció i em va regalar una frase que potser a vosaltres també us abellirà emmarcar-vos i lluir a l'entradeta de casa per espantar les visites:

"És que, xiquet, això del valencià està molt bé, però és una mandanga".

Busque "mandanga" en el meu llampant Diccionari de sinònims i llig les accepcions següents: bovada, favada, bestiesa, ximpleria, bajanada, estupidesa, imbecil·litat, neciesa, beneiteria, romanços, excuses...
I tot això ocorre a Carcaixent, bressol de la taronja!

Anècdota del dia - Què és una granera?

Aquest matí ha telefonat un/a il·lustrador/a català/ana amb una llarga trajectòria (no donem més pistes, tant fa la identitat) preguntant què era una granera. No és que ho preguntara de passada, no, és que era el motiu concret de la telefonada/trucada. Em pensava que estava de conya, de veritat, però resulta que no, que no ho sabia, i la parauleta apareix al text que està treballant i necessitava aclarir-ho per fer la il·lustració.

M'ha caigut el món als peus.
Sembla una anècdota tonta, però és ben il·lustrativa (passeu-me el joc de paraules) de la desconnexió lingüística nord-sud.

Nota: per a tots aquells que no entengueu un borrall, adjunte foto.

Anècdota del dia - Sóc un "zoquete"

Crec que des de la meua etapa en l'EGB amb els padres franciscanos que ningú m'havia dit "zoquete". Avui m'ha tornat a passar. M'ho ha dit per telèfon una persona a qui li retornava un original pseudocientífic en castellà que, per a tractar el tema de la prevenció de la drogoaddicció, l'anorèxia o el divorci (?) comença explicant el naixement de la vida a la Terra (de veritat!), descriu una forma d'acostar-se a Déu a partir de la ciència (!!!) i realitza una interpretació nova de la Bíblia a partir de les dades actuals (és, de fet, el títol del capítol 3).
En dir-li que no s'ajustava a la nostra línia editorial (afortunadament és cert!) i confessar-li que no havia llegit el text m'ha amollat un "usted es un zoquete" que m'ha deixat espaterrat. "¿Cómo puede usted rechazar un negocio millonario sin siquiera leerse mi obra?", m'ha preguntat. Era molt matí, encara no havia ni esmorzat i ja em sentia miserable. Hauré perdut l'oportunitat de fer-me ric? La pregunta em balla tot el dia al cap.
És dura, aquesta feina...