No ho he pogut evitar, m'he bloguejat al damunt i no he pogut esperar al començament oficial de la temporada.
Que la ciència ha substituït en el nostre imaginari la religió és inqüestionable. Així, de la mateixa manera que abans anàvem a Lourdes (no sé pas perquè, hi he anat tres vegades i no m'han "arreglat" res), ara anem a la farmàcia o a cal metge amb la mateixa unció.
Que la ciència ha substituït en el nostre imaginari la religió és inqüestionable. Així, de la mateixa manera que abans anàvem a Lourdes (no sé pas perquè, hi he anat tres vegades i no m'han "arreglat" res), ara anem a la farmàcia o a cal metge amb la mateixa unció.
Cal reconèixer que ha fet més per la meva salut el paracetamol que no pas l'aigua beneïda, però d'això a creure que els científics són els nous déus de la humanitat caldria que hi hagués una distància considerable. No hem d'oblidar mai que aquestes persones, encimbellades dins el nostre imaginari després de nombroses pel·lícules sobre madame Curie i la seva abnegada vida en favor de la veritat científica, no deixen de ser éssers vius que, com tu i com jo, tenen apetits, mal de queixal i hipoteca.
Per això m'ha agradat aquest apunt del blog La Vida Maravillosa. de Javier Mosquera. I és que això mateix que ell explica ho he vist, que no viscut sortosament, en tots els àmbits acadèmics, tant de lletres com de ciències. Al final, sempre acabem en el mateix, en la recerca folla i descontrolada pel poder, el prestigi i els diners. I la resta fent de becaris per a alimentar els currículums de les vaques sagrades, amb la remota esperança de passar a formar part del ramat i poder apropiar-nos de la feina dels nous becaris ensems.
Com deia aquell: és u ke ni a
