Tots sants

Entierritos mexicans. La tradició asteca intentant sobreviure a la invasió catòlica d'El Corte Hispano (ja em disculpareu la broma)

Tots Sants és una festa que va instaurar el papa Gregori IV entre el 827-844 de la nostra era.

Derivada de les antigues tradicions celtes, es creia que la nit de Tots Sants les ànimes dels avantpassats retornaven a les cases on havien viscut. La por, però, no estava lligada a aquest fet, contràriament al que vivim ara.

En les antigues cultures, els avantpassats eren considerats com a protectors de la casa, cosa que el cristianisme es va encarregar d'anar aparcant, ja que esperits i déu no poden coexistir.

Tanmateix la tradició dels morts-protectors es conserva encara en molts dels costums que ens han arribat i que, en algunes zones del país (no a totes se celebra el mateix i de la mateixa manera) encara existeixen: posar aquella nit un plat més a taula, o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé, obrir les portes perquè passin les ànimes, o mirar de no moure massa coses pels racons, convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.

Hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: posar un llum a la porta de la casa per guiar-les, encendre el foc de la llar perquè s'escalfin, encendre espelmes o llums d'oli -a les habitacions o a la cuina- en record dels difunts...

Si les ànimes del purgatori troben bona acollida entre els seus familiars, aquests dies que s'obren les portes entre ambdós móns, es creu que poden arribar al cel. Ara, però, no sé pas si podran, d'ençà els canvis en cel, purgatori i infern dels últims papes.

També, en fer la castanyada es deia als nens que no es mengessin totes les castanyes perquè si no en deixaven a la nit alguna per a les ànimes, aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els nens, és clar, preferien deixar-ne alguna als peus del llit -que l'endemà trobaven canviada per un panallet- o al plat de servir-les. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graó de l'escala de la casa o pels racons i d'altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se'ls enduguessin.

Castanyes i panellets, per cert originaris del segle XVIII i fets amb massapà, d'origen àrab, són la tradició que ha perviscut fins avui dia. La mescla de població de diversos origens a tot Europa està mesclant i modificant aquests costums. Bo o dolent? no té cap importància, tot té el seu significat en el moment que neix, al cap dels segles tot és la resta d'un període inexistent. Cadascú, a casa seva, que faci el que li sembli.

Bona castanyada!

Halloween

El Halloween, contracció d'All Hallows Even, avui dia és una festa molt celebrada als Estats Units d'Amèrica la nit del 31 d'octubre. Una festa importada al nou continent a mitjans del segle XIX pels emigrants irlandesos.

Tradicionalment han estat els països anglosaxons els que celebren el Halloween, ara, les pel·lícules de por i els parcs temàtics l'han importat per a nosaltres. Sembla, però, que hi ha una voluntat d'enfrontar-lo a la nostra tradicional castanyada, com una reacció essencialista cap a la invasió estrangera.

La festa del Halloween es remunta a fa més de 2,500 anys, quan els celtes, en aquest període de l'any, s'afanyaven a tancar el bestiar als estables, abans no arribés el que ara és el 31 d'octubre, l'últim dia de l'any per a ells, per la por a la vinguda dels esperits dels morts, que sortien dels cementiris aquest dia. Aquests esperits retornaven amb la idea d'apoderar-se dels cossos dels vius per a ressucitar.

Per a evitar-ho els celtes intentaven desfigurar les seves cases i les "decoraven" amb ossos, calaveres i tot allò desagradable per a espantar els esperits i que passessin de llarg. La gent també es vestia amb pells i s'embrutava per aconseguir la mateixa fi, d'aquí el costum de disfressar-se pels que segueixen la tradició.

S'encenien fogueres, se sacrificaven animals, fins i tot éssers humans, per tal de fer fugir bruixes i esperits malignes. I, sobretot, perquè en la nit de Samhain, els morts tornaven al món dels vius a reclamar-los aliment i els seus cossos. El que ara és el Trick or Treat.

Amb l'arribada dels romans al món celta, aquests van exportar les festes dedicades a Pomona, la deessa dels arbres fruiters i, per extensió la verema, i les Feralia, on commemoraven els morts, mesclant-les amb les festes tradicionals celtes.

Pomona, deessa romana dels arbres i els fruits

 

El cristianisme no podia fer altrament i va convertir ambdues festes, el Halloween i les Festes de Pomona, en Tot Sants. Així, de passada, mataven dos pardals d'un tret, absorbien dos costums “pagans” i apilonaven tots els sants menors als que no podien donar dia, en un de sol.

Els emigrants irlandesos que la van exportar als EEUU hi van afegir el Jack-o'-lantern, la carabassa buida amb una espelma a dins. Voldria remarcar que buidar carabasses, fer-ne carotes, ficar-hi un lluquet o una espelma i posar-les a la nit als murs del cementiri, era un costum que tenia el meu pare i els seus amics, a la Segarra, quan eren petits.

El costum de demanar dolços sorgeix d'una pràctica europea del segle IX, quan el dia dels morts, els cristians pobres anaven mendicant menjar, de poble en poble, a canvi de resar per l'ànima dels familiars morts.

O sigui que, quan us queixeu del Halloween, penseu que no és res més que la suma d'un munt de tradicions europees que es remunten a 2,500 anys enrere en la nostra història. Si, la nostra també.

Si en voleu llegir un bon article us recomano aquest d'El cau de l'ós bru on també es parla dels nostres costums.

Sortosament no en celebro cap dels dos, tot i que això de buidar carabasses per fer-ne cabell d'àngel i després aprofitar-les per fer una carota terrorífica, sempre m'ha semblat d'allò més divertit, sobretot quan la quitxalla ronda per casa.

De lectures i llibres

Tinc al meu davant les dues revistes del Círculo de Lectores, en català i en castellà. A casa en som de fa més de 25 anys i ara, ja en fa uns quants, no en deixem de ser més per mandra que per una altra cosa, i perquè ens cau bé qui ens fa la comanda.

De llibres, que no siguin només pels estudis o especialitzats, només en compro jo i només en compro en català, en castellà només compro els que es publiquen en aquesta llengua, o les traduccions que em vénen garantides, no m'importa esperar-me a les traduccions al català o, a vegades, acabo claudicant en cas d'autors en què sembla que, passen els anys, i no sembla que hi hagi interès.

Ara fa un temps, però, que passo de mirar-me els llibres, m'angoixa que tots siguin "l'aportació definitiva o la nova veu del pensament a la literatura catalana, espanyola, europea, americana, mundial, universal ... i de part de l'estranger".

Compto i a la revista en castellà apareixen 200 títols i 160 autors, a la revista en català si fa no fa el mateix. Això cada dos mesos, amb una renovació força constant.

O sigui que les dues últimes comandes han estat una d'aquestes boles ecològiques que es fiquen a la rentadora i no cal ficar-hi ni sabó, ni suavitzant.

I funcionen! a casa ja fa mig any que no comprem sabons, i la roba ben neta que està! Això si, no és cap aportació al pensament ni a la literatura universals, però què voleu! podem creure que és una aportació a l'estalvi familiar i a l'ecologia.

No és per desanimar, però el que és jo, abans d'escriure un llibre m'ho rumiaria molt i molt. Petons per als escriptors i ànims! algun dia podeu ser això de "l'aportació definitiva ..." ;)

INcompetència (en podria afegir d'altres, per la cosa de les últimes notícies, però ...)

Posseïa totes les INcapacitats exigides pel càrrec.

Honoré de Balzac (Tours 1799 - París 1850)
Il·lusions perdudes  (1837)

(gràcies Nú)

Tron

M'hagués encantat poder ser protagonista d'aquesta pel·lícula, però a la realitat no a la ficció

què passa? mai he amagat que era una freak professional!

Tossut

A la foto la Clidiceta jugant amb un test. Recordo l'olor del plàstic del test i com ressonava la meva veu quan me'l ficava al cap per barret. Era un test de color verd i tenia una petita rebava a dins, i em vaig passar la tarda gratant-la per intentar arrencar-la.

No sé pas per quin mecanisme, tinc molts records de l'etapa entre els dos i els tres anys de la meva existència. Tanmateix en tinc un d'anterior. El recordo com si fos ahir mateix, recordo la sensació del terra fred a les cuixes, l'olor del plàstic, la musiqueta que l'acompanyava i la seva mirada ferotge. Em refereixo al meu "tossut", o si voleu saltamartí, però a casa meu era un "tossut". Una d'aquelles joguines amb un cul rodó i que sempre, les posessis com les posessis, retornaven a la seva posició original. El meu era un gat i jo hi jugava meravellada intentant tothora que es quedés on jo volia i ell, tossut de mena, s'entestava a retornar a la verticalitat.

Potser va ser per causa del Tossut que vaig desenvolupar aquesta tendència a l'optimisme, malgrat que, una vegada i una altra, la realitat s'entesti en demostrar-me que el món és un cau d'immundícia, de mala fe i de despropòsits jo, una vegada i una altra, em convenço que no tot està perdut i que es pot ser feliç.

Viatjant una miqueta pel món he trobat molta gent que devien tenir un Tossut de petits, perquè encara que estiguin passant penalitats terribles, s'entesten dia rere dia a cercar la felicitat, a creure en la humanitat, i et somriuen i no ho pots evitar: somrius i creus que, potser si, que caram! és clar que si! potser no ho veuràs, però algun se'n sortirà.

L'altre dia veia un reportatge per televisió, si, sóc jo la que es mira els reportatges. Aquest no era el dels nyús travessant un riu, sinó el d'homes i dones atravessant filferrades que separaven Zimbabwe de Sudàfrica, intentant trobar un lloc on sobreviure a la fam i la misèria a què els ha abocat el dictador Mugabe i les multinacionals.

- Per què us arrisqueu tant per arribar a Sudàfrica? - li pregunta el reporter blanc.

L'home negre se'l mira, sense cap expressió més enllà de la seva pròpia dissort, i li respon: jo només vull ser un home com tu.

I ells, tossuts, "espaldas mojadas" d'un altre continent, continuen, dia rere dia, intentant ser feliços, intentant sobreviure, intentant fer allò pel que han nascut: estar vius.

Voltor devorant una nena. De Kevin Carter. Fotografia guanyadora del Pulitzer 1994

Dedicat a tots aquells i aquelles que "importen" personal d'altres continents per a treballar a preus miserables i que després els neguen el dret a ser humans com els altres, apilant-los en guetos i fent discursos racistes i xenòfobs. Com si la responsabilitat d'intentar sobreviure fos un crim. Jo no em ficaria mai en una pastera per arribar a un altre continent, amb tot el que comporta, si no fos per alguna raó molt poderosa, i la gana, la misèria en són.  I potser no em caldria si les dones de l'altre continent no es fessin pagar els seus favors sexuals amb diamants, per exemple.

Se m'acut que ...

... quan no hi ha res a fer, cal gaudir de no fer res.

Dolce far Niente (1880), John William Waterhouse

Tanqueeeeemmmmlaparadetaaaaaaa ...

fins diumeeenge, només, fins diumeeeeeenge

és una amenaça

Estatutet

Un article que, per a mi, diu el que ha de dir. No sé pas, però, si les seves prediccions no pequen d'optimistes.

L'acudit més graciós del món!!!!

Encara estic en estat de xoc! cliqueu, cliqueu germans i germanes!!

---->ACUDIT<----

cliqueu, no us en esteu!
EL DE SOTA ÉS DE TORNA!

Sobre valors i altres menudències

 Estàtua a l'àngel caigut. Parc del Retiro. Madrid.

En algun blog algú em ve a dir que si els catòlics porten els seus fills a les manifestacions anti-avortistes és perquè els estan educant en "valors". Això em treu de polleguera, i segurament me'n penediré, però necessito dir tot el que diré a continuació.

Ran de la hiper-super-ultra-multitudinària, o no, manifestació anti-avortista de l'altre dia se n'ha dit per donar i per vendre. Personalment trobo edificant que els catòlics-manifestants siguin anti-avortistes, com anti-divorcistes, com anti-amorlliureïstes, com anti el que vulguin, que en això de ser "anti-qualsevol-cosa-que-tingui-a-veure-amb-el-sexe" hi tenen la mà trencada (curiosament no els veig mai fent manifestacions catòliques anti-armamentistes, segurament perquè es deuen camuflar entre els "no catòlics", no cal ser mal pensats), m'agradaria dir-ne un parell de cosetes.

Normalment procuro no ficar-me en aquests "alberginiars", perquè als catòlics-manifestants d'avui, si hi ha un tret que els caracteritza és la manca de sentit de l'humor. No em pregunteu perquè, però servidora, que va créixer en un ambient de catolicisme estricte, en una vessant absolutament puritana, ni pessebre em deixaven fer, i que de petita jugava a dir missa, influenciada pels tres oncles-avis escolapis, l'oncle-avi marista, la cosina germana de la caritat, l'àvia adscrita als postulats de l'opus dei (ho escric expressament en minúscules, no us penseu que faig més faltes del corrent) i amb confessor de l'opus també, el bo d'en Mossèn Molet (i aquí si que faig servir les majúscules, perquè Mossèn Molet era una bellíssima persona), el pare professor a les escoles pies i  la mare educada a ca les monges de la sagrada família fins al casament, doncs creia que els catòlics solien tenir sentit de l'humor, però no, aquests catòlics, que llegien el nou testament i se'l creien, (allò d'estimeu-vos els uns als altres tal i com jo us he estimat) ja no existeixen. Els d'ara necessiten, tan si com si, dirigir la vida dels altres i si goses dur-los la contrària et surten de seguida, com una fuetada, amb la cançó dels valors i del respecte, com si per a educar en valors i respectar el personal només es pogués fer sent catòlic o cristià (que amagarà aquesta apreciació que fan?).

I ho sento, és així com ho veig, perquè malgrat el meu curriculum, els meus parents sempre van patrocinar que servidora tingués pensament propi i eren molt i molt crítics amb la secta a la que pertanyien, essent-ne ben conscients d'aquest fet, el de pertànyer a una secta. Així és com, gràcies a les lliçons de vida i a les lectures proporcionades per l'ambient en què vaig créixer em vaig llevar un dia, cap al volt dels dotze anys, atea del tot. Sense remissió, sense possible tornada enrere i sense que ningú em recriminés per haver arribat aquí.

Ara, alguns d'aquests catòlics-manifestants tenen la barra de parlar de "valors", de "respecte", com si els que no som catòlics, els que volem lleis que aprovin l'avortament, el divorci, els matrimonis homosexuals, i que exigim que les criatures tinguin una educació sòlida en sexualitat a les escoles, i a casa, no tinguéssim ni valors ni respecte. Doncs em sap molt de greu senyors catòlics-manifestants, si que en tinc, en tenim, i molts de valors, i molt de respecte, potser per això molts ens neguem a utilitzar els nostres fills per a segons quines finalitats. Justament per això, també, contràriament al que Vostès (majúscules, no fos cas) han fet durant mil·lennis, els ateus com jo prediquem amb més fonament ambdues coses: valors i respecte, però compte! ambdós són conceptes dels quals cal negar-ne l'absolut. No existeixen els "valors" més enllà dels que pactem com a fórmules per a conviure millor (parlem de valors cristianíssims una mica pretèrits? no gaire, posem per exemple la qüestió de la sida a l'Àfrica i els preservatius? quins valors oi dir-los als "negritus": "no voleu la sida? doncs no tingueu relacions sexuals", chapeau), i el "respecte" tampoc ha de ser absolut, jo us he de respectar i vosaltres a mi, si les dues posicions són enfrontades, cal fer-ne prevaldre alguna no? Farem prevaldre la vostra que decideix sobre la meva vida o la meva que us diu que visqueu com vulgueu?

Per tant, no em vingueu amb la cançoneta que només els cristians teniu aquestes virtuts, no sou l'única religió al món, el vostre déu no és l'únic déu, fins i tot hi ha persones, bones persones, bellíssimes persones, que no en tenen, i que tampoc tenen la vostra visió del món i de la societat. Apliqueu-vos això que dieu del respecte i deixeu la vostra ideologia per a vosaltres, als demés permeteu-nos viure segons els nostres criteris.

I que consti que no parlo de la llei, que segurament necessita millores, modificacions i molt més debat, però per això ja hi ha unes persones que són les representants polítiques de tots nosaltres. Tot i que, personalment, penso que ningú hauria de legislar sobre les decisions que una dona hagi de prendre amb el seu cos. I sinó, que els senyors bisbes es presentin a les eleccions i en parlem.

Als meus amics catòlics o cristians, ja sabeu que us respecto, exactament igual a com vosaltres em respecteu.

Però, per favor!, no torneu a dir que utilitzar els vostres infants en aquestes manifestacions és educar amb valors.

ja me n'estic penedint ...

Punts en comú

Diuen que els extrems s'atrauen. En tot cas fa molts i molts anys que alguns provem de dur a terme aquest experiment. Tantmateix sempre calen punts en comú, components de la recepta miraculosa d'una relació perdurable.

Ingredients:

Tota una tarda.
1 Mini blanc amb el capot vermell.
1 Ampolla de Coca-cola de litre i mig.
1 Bossa gran de patates fregides.
1 Capseta de formatgets tipus Kiri (la carn és feble).
1 Manta.
Un polsim de carretera plena de corves.
1 Bosquet solitari.
1 Clariana.
Un pensament de sol amable.
1 o 2 preservatius.
1 Cançó per cantar a cor i ballar-la dins el cotxe, el que no condueix, és clar.

Posem-hi un ell de 21 anys,  una ella de 18 i l'alegria d'estar vius ...

La veritat, tota la veritat i res més que la veritat

Maat

Vivim en una societat adelerada per la VERITAT, així en majúscules. I ens escandalitzem adequadament quan se'ns descobreix de forma pública que algú menteix, com si nosaltres no mentíssim una quantitat francament intolerable de vegades al dia.

Però, és clar, les nostres són mentides "raonables": -escolta que ja estic arribant, -si home si, el pagament ja està enviat, - l'avi ha marxat de viatge fill, - déu et vigila, - aquest producte és miraculós mestressa, - t'estimo, - la vedella? tendríssima! Aquestes mentides quotidianes ens semblen normals, adequades (sobretot perquè adeqüen la realitat als nostres desitjos) i del tot excusables. Fet i fet no tenim consciència d'estar mentint.

Ara bé, si l'endemà veiéssim qualsevol d'aquestes frases en titulars en un diari, al costat de la cara de qui les ha pronunciat, convenientment amanit com algú indesitjable, sortiríem al carrer a demanar-ne el linxament. Quina diferència hi ha entre les nostres petites mentides tan sovintejades i les "grans mentides" de qui té més poder. Evidentment la diferència sol ser quantitativa, mesurable en dòlars, euros o rupies, ves a saber. Però, hi ha cap diferència moral?

I les mentides històriques? Quants ens creiem i es creuen les grans mentides de la història. Quan, en els jeroglífics egipcis, el nou faraó canviava el nom de l'anterior i posava el seu, de tal manera que qui ho llegís pogués pensar que aquest últim n'era el protagonista, ja es modificava la història. Tota la història explicada avui és la gran mentida forjada just ahir vespre. Tan la que ens agrada com la que no.

Aprofitant-lo, val la pena arribar fins al final

Per rumiar-hi una mica

No m'agrada més que a la majoria de vosaltres la demagògia, però hi ha coses que fan rumiar. Veritat o no, crec que cal pensar-hi, perquè depassen abastament les nostres misèries quotidianes, perquè van més enllà del que hi podem copsar en una primera lectura

Cal allargar la vida

A casa només comprem el diari el diumenge, ho fem pel pare més que res, perquè a l'home li agrada seure tot el matí i llegir-se'l sencer, de cap a peus. Excepte els anuncis de senyores que fumen i diuen als homes de tu, que no li  han fet mai gràcia.

A mi, el que m'agrada, és guardar-me'n el dominical per llegir-lo a l'hora de l'esmorzar durant la setmana. Esmorzo a casa, suc de fruita, entrepà de formatge i te, a les vuit en punt, i com què esmorzo sola ho faig llegint. Els Asterix són pels dies que tinc la fortuna de sopar sola, i dic la fortuna perquè no em passa gairebé mai, si fos a la inversa potser no ho diria. Pels esmorzars: els dominicals.

Els dominicals dels periòdics del diumenge són una font de coneixements inútils preciosa. Adoro els coneixements inútils. Al cap i a la fi com a estudiant d'Humanitats en tinc un gavadal. Si algú em pregunta perquè estudio Humanitats sempre dic el mateix: per guanyar al Trivial Pursuit. Això sempre i quant no caigui en el formatget carbassa, el de les preguntes d'esport i de toreros, que aquí si que vaig fluixa. Però tot no pot ser.

Llegeixo: La gent que té més orgasmes viu més temps. [...] Un estudi de llarga durada amb homes de mitjana edat va descobrir que els que disfrutaven de dos o més orgasmes a la setmana tenien un índex de mortalitat un 50% més baix que els que tenien orgasmes menys d'una vegada al mes."

Espectacular! Aleshores, si tenim en compte que, sempre segons la mateixa font, els orgasmes masculins duren de 10 a 15 segons i els femenins una mitjana de 20 segons, extrapolant sense calculadora, les dones podríem viure ... ummmm ... d'això ... una mica més i tot no?

No hi pateixo, algú m'ho dirà amb precisió mil·limètrica. La qüestió és evident: quan dius d'algú que va "mal fff... ornicat" no l'estàs ofenent, li estàs escurçant la vida. Ara entenc el propòsit ocult de tota aquesta conxorxa mundial per part dels polítics, ni pandèmies ni res, volen que, a base d'estrés i mala bava, gaudim menys i morim abans. Imagineu-vos només l'estalvi en pensions.

Voleu fotre el govern? Doncs ja sabeu com: allargueu-vos la vida!

Via verda Alcañiz - Tortosa (i4) dedicat ...

... al Galderich que tenia ganes de veure una (i4) ;)

12 d'octubre, dia de la raça, diuen, o de la hispanitat, que no sé ben bé que és això, que per a mi és com celebrar el sant, que no té ni cap ni peus. L'aniversari encara, és un bon motiu de celebració que un dia hagis nascut, però que et felicitin per dir-te com te dius o per haver nascut en qualsevol banda, què voleu que us digui!

Ahir vam arribar de la Via Verda, servidora una mica nafrada, és clar, però bé, no m'he trencat per enlloc i això és molt. Torno a dur els genolls pelats com quan era "una mica" més jove, els colzes també, i em fa mal l'espatlla. El millor serà que surti a córrer una mica, per desentumir els músculs i "testejar-me", comprovar que tot està on ha d'estar.

M'acompanyeu?

La qualitat no és gaire bona perquè l'he encongit molt, que la ruta són 50 minuts i us ho he deixat en 3 i pocs.

Via Verda Alcañiz-Tortosa (3)

Diumenge 11 d'octubre
Arnes-Tortosa: 57 quilòmetres

Al fons les famoses Roques de Benet

Sortim d'Arnes a quarts de deu. Agafem la via verda fins a l'estació. En un revolt, en baixada i amb ciment, ens topem de cara amb uns caçadors i el seu jeep primorosament aparcat al mig del camí. Com què sembla que no hi podien concórrer més desgràcies, tota la baixada és plena d'aigua i llot d'un rierol que la creua, pel mateix preu podien haver-la encerat.

Comprovo que el casc té la seva utilitat i m'estalvio un bon trau al cap o quelcom pitjor. No puc dir el mateix del genoll, la cuixa, el colze i l'espatlla drets. Sagno una mica, però només són rascades. Sé que després em sortirà la sentida.

Continuo pedalant maleïnt els ossos als caçadors. A l'estació parem i em prenc un anti-inflamatori. Colze i espatlla comencen a fer acte de presència.

Tots els edificis de les estacions estan en un estat lamentable i poc segur

Com què avui és diumenge i demà és festa vol dir que la via verda és plena de "duminguerus" i els seus cadells absolutament descontrolats. Aquest tram de via, baixa suaument i l'única dificultat que té són els túnels sense il·luminar. Malgrat la pinya, ens felicitem pel paisatge, fantàstic i lluminós en un dia com avui.

Un congost molt xulo. Quin? ni idea! no estava mirant el mapa :)

Passats 50 metres d'un túnel m'aturo un moment, ben arrecerada a la dreta, per arreglar-me una corretja del casc. Poden passar perfectament dues bicicletes pel meu costat. Mentre estic distreta amb el meu casc, un nen d'aquells que només saben frenar si tenen una bústia al davant, surt rabent del túnel i m'envesteix pel darrera. Conclusió: ara vaig equilibrada, m'acabo de fúmer enlaire la part esquerra de la meva anatomia.

Li pregunto si s'ha fet mal  i em diu que no, que està bé. Per uns segons creua pel meu magí la idea de fer-n'hi, en un acte de justícia còsmica. Aleshores arriba el papà de la criatura i penso que potser caldria fer-li mal a n'ell, que duu un descendent directe tan fora de control. Ho remato mirant-lo a la cara tot dient-li:

- No hi pateixis, la culpa és meva, no hauria de sortir en diumenge.

Plego la "peineta" telescòpica, amb un cop de peu faig giravoltar la cua del meu culot de "faralaes" i marxem. Més endavant, el nen kamikaze ens torna a passar a tota velocitat, i això que nosaltres no anem lents. Després el trobem aturat a la vora del camí:

- Estàs bé?

- Si, estic bé, gràcies.

- (remugant)Llàstima.

Si, ja ho sé, però és que duia un dia!

Grups tutti colori omplen la via, parant al bell mig i obligant-nos a frenar, o pitjor, parant al mig dels tunels sense il·luminació i sense dur llums ells. Un grup d'avis han decidit sortir a caminar per la via verda. No tenen massa clar per on han d'anar, i a més, ells són avis, per tant poden anar per on vulguin, només faltaria! Per això s'escampen desordrenats. Frenem i intentem passar.

- Potser caldria que anessim tots per la mateixa banda? - suggereix una anciana al grup.

- Potser si, mestressa! - no me'n puc estar de dir-li sarcàsticament.

Finalment, quan ens allunyem de l'àrea de l'Horta de Sant Joan, poc a poc van desapareixent els desaprensius que duen la seva família i amics, en grups de sis o més, a fruir dels plaers de la natura i la bicicleta, i podem rodar una mica més descansats i gaudir d'un paisatge meravellós.

Diuen que no n'hi pot haver dos sense tres, o sigui que quan parem a fer una fotografia se m'enganxa la sabata a l'estrep i caic jo sola, de cul. Al final resultarà que no em cal ningú per fer-me mal. M'agafa un atac de mala milk que em té rodant amb morros durant ben bé cinc kilòmetres.

Lo riu Ebre

Després de Benifallet els túnels estan tots il·luminats, és un bon descans. Cada cop hi ha menys gent. L'Ebre ens acompanya, majestuós. Ja tenen raó quan diuen allò de: "lo riu és vida". Acostumada com estic al Llobregat no puc parar de badar mirant l'Ebre.

Arribem a Tortosa a les dues de la tarda, el tren surt una mica abans de les quatre, ens dóna temps per menjar uns entrepans al bar de l'estació, canviar-nos i endreçar-nos una mica al lavabo i prendre'm un altre anti-inflamatori.

Ui! ni m'he mirat l'Eugénie Grandet! Doncs que torni a la pila, ara mateix em fa massa mal tot.

Nota per als qui es pensin que sóc poc amable amb les criatures: la Via Verda no és un "chiqui-park", hi ha límit de velocitat i si t'hi fiques amb un teu cadell cal que es compleixin unes normes mínimes per tal de no anar arrasant amb totes les Clídices que trobis pel camí: límit de velocitat i tenir controlat el meravellós fruit de les nostres entranyes formen part d'aquests mínims imprescindibles. Això i anar per la dreta i, quan ve gent de cara, en formació correcta de filera índia, fer el mateix. Veure criatures de menys de sis anys, en bicicleta, sols per un viaducte de tren, amb la possibilitat de fer ponting sense corda o aturats just al davant de la sortida d'un túnel, no crec jo que sigui fer de pares responsables. No estaria de més, per part dels gestors de la Via, afegir uns cartellets amb quatre normes als accessos, més que res per aquelles persones que s'hi fiquen, quan l'última bicicleta que van tocar va ser el tricicle que els van regalar els reis. Ah i grups de vint-i-cinc no són recomanables i menys si volen anar de germanor. Estimeu-vos ... però fora de la via!!!

Tanmateix, penso seguir rodant, siguin vies verdes o no

Via Verda Alcañiz-Tortosa (2)

Dissabte 10 d'octubre

Mig quart de cinc de la tarda

Arnes (Terra Alta)

65 km des d'Alcañiz

Sortint d'Alcañiz

No estem massa cansats, però després de 65 quilòmetres el cul ja no sabem de qui és. La via verda s'agafa a Valdealgorfa. O sigui que, des d'Alcañíz, hem seguit per pistes de muntanya en no gaire bon estat. Baixades ben poques. Però el silenci i el paisatge, de cultius d'oliveres centenàries, realment fantàstic.

La sorpresa: a Valdealgorfa hem de fer marrada per carretera, el túnel de la Via Verda l'han tancat per desprendiments. O sigui que, entre el desviament Alcañíz-Valdealcorfa i aquest, sumem uns 12 quilòmetres més dels previstos.

Torre del Compte (Teruel)

Rodar per una via verda no té gaire secrets, segueixes l'antiga via del tren i poca cosa més. Aquest tram no és pas de baixada, però l'entorn, de cultius d'olivera i amb accés al paisatge el fa molt agradable. No passa així en altres vies, on quedes enclotat i la vegetació dóna poc joc a tenir panoràmiques. Finalment veiem "lo port del Caro", sabem que ja som a prop de la fi de la jornada i de la baixada, que també s'agraeix.

Hem parat a dinar en el càmping d'Arnes un entrepà, perquè no ens podien fer res més. Ens ha anat millor per fugir més aviat. Ara ja sé a què va la gent als càmpings: a cridar. Del silenci de la via al brogit dels crits infantils i els crits histèrics dels seus pares, les riallades dels asseguts a la taula del costat i les mosques ... bé, millor seguir pedalant fins al poble.

Com què ens va ser impossible trobar lloc on dormir i finalment vam trobar "una cosa" a Arnes, ara ens hem d'esperar dues hores a que la persona que s'encarrega de "la cosa" plegui de la feina per dur-nos la clau. O sigui que: a fer placing.

Per fi veiem els ports

Esperem que "la cosa" tingui dutxa i sigui mínimament neta.

Fer placing en un poble tan petit, contràriament a allò que es pugui pensar, té els seus al·licients. Pots començar per menjar un parell de galetes Príncipe que donen molt de joc: les obro? no les obro? Personalment sóc partidària d'anar-les ratant pel voltant, tot fent una rodona cada cop més petita. Finalment, les dues galetes desaparegudes t'ofereixen la possibilitat d'anar cercant les restes que t'han quedant enganxades entre les dents. Tot plegat, ben bé un quart o vint minuts.

Aleshores té a bé arribar a la plaça un avi amb uns caminadors. Des d'on ha sortit fins al banc on seurà no hi ha ni quinze metres passant pel nostre davant. Això són, ben bé, un altre quart de:

1. Fer veure que no el veus, per no ofendre. Ja imaginareu l'esforç quan l'avi passa pràcticament ran teu.

2. Constatar que els caminadors, si bé tenen rodes, al darrera no i la goma, quan rellisca pel damunt del paviment, fa un sorollet equiparable al d'una ungla en una pissarra.

Bé, entre les galetes, l'avi i un parell de gats ja hem arribat a tres quarts menys cinc de cinc. Ja falta menys.

En aquests pobles de pagès i en aquests temps hi ha moltes mosques i molt enutjoses. Això ens proporciona moments memorables, en forma de cops i gestos curiosos.

Uns nens surten a jugar a la plaça. De moment els seus jocs són força previsibles però, amb una mica de sort, es barallaran o cauran i tindrem plors i mares empipades. Això promet! Passen tres nens en bicicleta i apostem a veure quin caurà primer:

- Què cabrons que som!

- Cabrons? si han de caure ho faran igual no? Serà que no hem caigut mai amb la bicicleta nosaltres! - Més endavant comprovaré que, allò que em deia la meva àvia: no diguis aquestes coses que Nostre Sinyó et castigarà, era cert!

Canviem de plaça per fer la següent hora.

A l'altra hi ha un mirador als ports. Una tanca amb els barrots en forma de llances ens dóna un quart més de distracció, n'hi ha 23 a cada tram, cosa que ens desemboca en tot de conjectures i hipòtesis del perquè d'aquesta xifra. Quatre vells, dos gats més i criticar els turistes ens acaba de fer matar l'estona fins que sona el telèfon. És la persona que ens ha d'ensenyar "la cosa".

"La cosa" resulta un cobert totalment habilitat com a loft rural, perfecte per quedar-nos-hi a viure per sempre més! Això ens posa de molt bon humor. Anem al supermercat i comprem l'esmorzar de l'endemà i, després, ens regalem un sopar en un lloc anomenat "La Tasqueta". Amanida i tripa amb cigrons. De postres peco en format gelat de xocolata. Avui m'ho mereixo tot, fins i tot el pa amb que he sucat el suquet de la tripa.

A dormir a dos quarts de deu, demà ens toca arribar a Tortosa.

Per cert, algú imagina el xivarri que són capaços de fer dos corcs, en un capçal de llit, en una tranquil·la i silenciosa nit rural? Gairebé desitjava que algun veí assagés amb una bateria! (crec, crec, crec, crec, crec, toooota la nit, encara com hi havia capçal l'endemà al matí!)

Nota per a dones ciclistes: germanes en l'infortuni, si teniu la menstruació opteu per no sortir o, directament, per tacar el culot de sang. Qualsevol cosa abans que fer servir cap apòsit, tipus compresa o tampó, elaborats en cotó i que, a partir del quilòmetre 20, es converteixen en quelcom semblant a dur una compresa de paper de vidre, de gra mitjà, en contacte amb les teves parts més delicades. Quan arribeu al quilòmetre 65, i hagueu de fer pipí, ja m'ho explicareu, perquè copsareu el significat de la paraula "cou" en tota la seva magnitud.

Via Verda Alcañiz-Tortosa

Divendres 9 d'octubre

Dos quarts i mig de quatre de la tarda

Estació de Sants

Aquí ens teniu, en Felip i jo, amb les bicicletes i les motxilles esperant que arribi la Hispano Igualadina que, suposadament, ens ha de dur a Alcañiz. No ho sabem encara perquè no tenim els  bitllets, que ens han assegurat que ens els vendrà el mateix xòfer, pagant un suplement extra de 3 € per bicicleta.

També podíem haver anat fins a Alcañiz amb el cotxe i la baca, com ens ha dut el pare fins a Barcelona, però de la mateixa manera que la nostra vida sembla lligada a una motxilla, també ho és el transport públic, així sentim que el viatge comença just en el moment que surts per la porta de casa i, de passada, cal que t'espavilis tot sol per anar pel món.

Feia dies que no anava a l'estació de Sants. Tenia l'esperança que hagués millorat alguna cosa de la zona d'autobusos, però veig que no, que aquesta fashion Barcelona és ben bé com els pobles de les pel·lícules de l'oest: pura façana.

També he pensat que podia llegir, m'he endut Eugènia Grandet, d'Honoré de Balzac, però qui pot llegir en una estació plena de gent que passa?

Té mira! ara passa en Lluís Llach (ho juro). Sembla que busca un autobús. És un bon tipus. Que curiós sempre l'havia imaginat més poca cosa, com què fa aquell posat tant angoixat i queixós. Però no, se'l veu un home ben plantat i força sanot. Li deu provar això d'haver deixat de cantar.

Les cinc de la tarda, encara a Sants. El fantàstic autobús que havia de sortir cap a Alcañiz a les quatre ha arribat tot just fa 10 minuts. 32,30 € el viatge.

Finalment sortim. Ara imagino que trobarem l'embús de l'autopista. És un cap de setmana llarg, ja se sap. Calculen que, anant bé serem a Alcañiz a les deu del vespre. En una màquina he comprat un sandvitx amb un aspecte lleugerament comestible i galetes. No comptàvem amb aquest retard.

Arribem a Alcañiz a dos quarts de deu. El conductor ens porta fins a la porta de l'hotel amb l'autobús, ens diu que li ve de passada, i ens fa un favor impagable. La parada estava just a l'altra punta del poble. Aquest pobre conductor, al que el retard del bus, al que també esperava ell a la parada, li ha fomut enlaire un sopar amb la dona i ja veurem si pot sortir demà a conduir, perquè el tacògraf no li arribarà a les onze hores, és un home amabilíssim. Fins i tot els viatgers dels poblets per on passa tenen el seu telèfon mòbil, perquè així saben si poden comptar amb ell i a quina hora. Una d'aquelles persones remarcables.

Normalment no em molesten els viatges llargs perquè dormo, però avui ha estat impossible. Aquest autobús tenia algun problema i la cançó de tot el viatge ha estat:

nyic nyic nyec

nyic nyic nyec

nyec nyeeec nyic nyic

nyic nyic nyec
...

Si hi afegim les emanacions axil·lars del tipus del seient del davant, això vol dir que hem arribat ben encaparrats i esgotats.

Cap de setmana ciclista

Hores d'ara, teòricament, estic pedalant pel sud del principat fent la Via verda que va d'Alcanyís (a Terol) fins a Tortosa. Sense cap dificultat, només són 98 km per desestressar. O sigui que si em feu comentaris no us els publicaré fins al 12 que ja seré a casa. Per a encàrrecs ja ho sabeu, en qualsevol punt del mapa de dalt ;)

Còmic

Nou número de "El Estafador"

Cap de suro

En Lluís Bosch, de Riell Bulevard, escrivia sobre el fracàs escolar i esmentava els "caps de suro". Vaig començar a fer-li un comentari, perquè m'agrada com escriu en Lluís Bosch, fins i tot quan no m'agrada, perquè no em deixa indiferent i em fa emprenyar, o pel que diu, o per com ho diu, que moltes vegades em sembla precipitat i altres com si es refrenés. Però això, és clar, és una suposició d'algú que s'ha sentit molt reflectida en el post: una cap de suro.

... fracàs escolar, ser un cap de suro, o a vegades pitjor, aquella eterna nota "podria donar més si volgués", el dit acusador: "distreta, es distreu amb una mosca", "no faràs mai res a la vida" ... i sempre viatgen amb tu, encara que facis mil anys, i surten les bubotes en una entrevisa de treball, "si tinguessis algun títol ...", en una conversa amb algú "amb estudis", tu no ets perquè no tens, ets una cap de suro ... i si tots els mestres haguessin estat com don Juan de matemàtiques, o com la Núria d'història, que creien en tu? que no t'havien etiquetat com tants d'altres? potser tindria títols i seria ... però no, ja has perdut el tren i noves generacions de caps de suro apreten pel darrera i ja no tens ni l'oportunitat de deixar de ser-ho, ara ja arrossegues el suro del teu cap com una pedra lligada al coll, ja no cal arreglar-ho, no cal pensar en modificar l'existència, has fet tard ... val més doncs acceptar-ho i procurar no sentir-te mai prou malament com per què et faci mal ...

... al cap i a la fi: la principal virtut del suro és ... surar

Humor i blog

Un blog original i d'un nivell important, del qual en gaudeixo com a lectora, és El penjoll, art de la paraula. Ahir van "penjollar" aquest post d'un humorista que desconeixia però que m'ha agradat molt. Pels que encara no conegueu El penjoll. Passeu-vos-ho bé.

Un tastet

De l'amor

"... "Qui estima és més diví que l'estimat, puix que en aquell habita el déu, que en l'altre no." Aquest és potser el pensament més delicat i més irònic que mai s'hagi concebut; d'ell neixen tota la malícia i la més secreta voluptat del desig."

Mann, Thomas. Mort a Venècia. Barcelona, 2005. Ed. Proa. Pàgina 75.

Ahir somniava

Em diuen que la fotografia és de Chema Madoz. Ho consigno, la imatge volta per Internet sense citació, per això no l'havia posat, perquè no l'havia trobat. En tot cas: les meves disculpes.

Ahir somniava. Si, ja ho sé, m'imagino que ho dec fer sempre, és clar, però és ben estrany que ho recordi, només en sóc conscient quan són somnis angoixosos que m'obliguen a despertar-me d'un bot amb taquicàrdia o, com ahir, que el despertador va sonar a les sis en punt i em va enxampar a la meitat del somni.

En tot cas us l'explico: jo estava al davant d'un mirall, amb els meus dos fills al costat, a la meva dreta, una passa més enrere potser. Tanmateix jo ho veia de dins estant del mirall. El meu jo conscient observava des de dins del mirall i veia com els meus fills i jo actuàvem fora del mirall. Com què era un somni podia fer el que em vingués de gust.

M'estava pentinant i duia el cabell llarg, com sempre que em visualitzo en somnis, perquè encara que me'l talli de tant en tant, a vegades força curt fins i tot, jo sempre em veig com la Montserrat dels cabells llargs. Quan passava la pinta pel cabell se'm tornava blanc i jo pentinava i pentinava, amb la intenció que se'm tornés blanc del tot, però no hi havia manera. Ara i adés sortien cabells marrons que embrutaven l'efecte.

Els meus fills perdien la paciència, i em deien que era culpa meva, que deixés de pentinar-me que encara ho espatllava més. I jo vinga pentinar-me, ara cap a una banda, ara cap a l'altra, i mai em quedaven els cabells blancs. En tinc molt pocs de blancs i m'agraden, a vegades imagino que se'm tornen blancs del tot, com a la meva àvia, que als trenta anys ja els tenia tots blancs, nivis, però ja he depassat aquesta edat i no hi ha manera.

Aleshores ha sonat el despertador i sense ni obrir els ulls m'he llevat per anar al lavabo, m'he vestit, he baixat a omplir la bossa d'aigua, carregar la motxilla i cap al cotxe fins a Saldes per anar a pujar a peu al Cap de la Gallina Pelada. Tres horetes pujar i baixar. Un sol esplèndid. Una vista espectacular. Dinar a casa, el pare ha fet rissotto i la mare estofat de vedella, nosaltres hem fet la gana.

Ara, el que m'amoïna és: em tenyeixo els quatre cabells blancs que tinc?, o no? Perquè a mi m'agraden, són platejats, brillants i encara tinc esperança de què la resta els vulguin imitar i poder tenir el cabell de color de lluna.

Coses de dones

Sempre que puc, o sigui, gairebé cada dia, faig exercici. Normalment vaig a córrer, però un parell de dies a la setmana surto amb la bicicleta.

Tan per una cosa com per l'altra tinc unes rutes diferents i ben definides. A córrer hi vaig fent una circular de 7,5 kilòmetres, que m'obliga a baixar al riu, pujar per una riera i després per una pista que s'enfila fins més amunt del capdamunt del poble, pel mig de cultius abandonats d'oliveres, ara esparses entre el bosc de pins i alzines.

M'agrada aquesta ruta perquè té molts canvis de ritme. També m'agrada pel paisatge i perquè hi ha un instant, en un espai d'uns cinc-cents metres, on no se sent cap cotxe, ni indústria, només se sent el bosc.

Això de córrer m'ho prenc amb calma, ho faig perquè m'agrada i no competeixo, ni tan sols amb mi mateixa. Pel que no faig servir cronòmetres ni estic pendent de l'exercici. De fet fa un munt d'anys que no duc ni rellotge.

Corro sense música també. Vaig abandonar aquest costum quan un dia me'n vaig adonar que havia passat pel territori i ni recordava per on havia passat. Em va fer molta ràbia. D'ençà aleshores que practico el nudisme auditiu, cosa força impossible avui dia quan, vagis on vagis, hi ha la musiqueta de fons.

Per fer aquest esport, si vas sola, cal concentrar-se força, sobretot en la respiració, si permets que se't presentin pensaments aliens a allò que fas ja costa molt més tirar endavant. Per la qual cosa no són pocs els dies que, en comptes de córrer, acabo amb un bri d'herba a la boca mentre camino tot rumiant això o allò.

Aquest dia era un d'aquests dies que se m'havia acudit pensar, això i que em feia molt mal el genoll esquerre. A partir d'ara correré amb genollera, encara que em faci ràbia. Ja estava prop de casa, el dia era gris, però no feia fred, més aviat xafogor. Vaig passar per un camí ple de fonolls. El fonoll és un bulb que em repugna el seu sabor, com no m'agrada res que sigui anisat.

Tot i així alguna cosa bona té: les caragolines. Al ser el dia gris havien sortit i els fonolls eren ben plens de caragolines, totes apilonades al tronc.

Vaig recordar l'última vegada que havia menjat caragolines ... ara fa vint-i-cinc anys! Va ser a la cuina, amb la mare, que les havia fet amb un sofregit de tomàquet i ceba boníssim, picant. I com vam riure aquell dia.

A pagès les caragolines són menjar de dones, que els homes no volen tanta feina. Per a ells els bovers, amb talls de llonganissa, o conill, o pollastre, per a nosaltres les caragolines, a la cuina, "manu-manu", amb un got de vi. Els dits se t'arruguen mentre xerrupes i burxes, i vas repassant ara aquest i ara l'altre.

Ara en faria una cassola, encara que portin feina.

Paraulotes de moda: pandèmia

"Perquè una malaltia pugui denominar-se pandèmia, aquesta ha de tenir un alt grau d'infectabilitat i un fàcil trasllat d'un sector geogràfic a l'altre" de la Viqui

El que jo deia: el llatrocini dels poderosos és una pandèmia! El dia que se n'adonin els laboratoris aleshores si que es folren amb les vacunes!

A la fotografia: autoritats emmanillant a un "pàjaru" que, pressumptament (per si de cas), escampava la pandèmia

Llegenda convertida en realitat

I jo que em pensava que això de convertir les "R" en "L" era un mite! Això si, els "lavioli" estaven boníssims!

Políticament incorrecte?

Aquest post me l'he estat rumiant força, perquè en el nostre món està molt mal vist dir coses com les que diu el vídeo. Però a mi no m'agrada que em diguin qui són els bons i qui són els dolents, perquè d'això n'hi ha a totes bandes. Només és un apunt per la reflexió, no una excusa per a l'odi, el menyspreu o la xenofòbia.

En Cesc em fa arribar aquest vídeo de Wafa Sultan, psiquiatra nascuda a Siria i que viu als EEUU. Com què aquí aquestes coses no es poden dir, perquè són políticament incorrectes, val més que les diguin les dones d'allà. Què no és tota la veritat? però és que n'hi ha cap de veritat dins la fe? dins les creences? dins la religió? Potser la lapidarien, però ara no la tenen a l'abast ... una altra cosa seria parlar de política i de decisions geoestratègiques. Coses com la dona que es negava a acatar les lleis del país perquè no se la permetia declarar amb burka, fan rumiar.