Curs de ceràmica amb la Carme Balada

Aquests quatre dissabtes de juliol he fet un taller de ceràmica al voltant del bol de te amb la Carme Balada, una ceramista del barri de Santa Caterina, en un carreró davant del mercat.

El primer dia ens varem introduir en la cerimònia del te i el paper i la importància del bol en ella.
Sabíeu que la cerimònia del te no és una tradició mil•lenària? Neix al segle XVI com a ritual per aconseguir la perfecció, la senzillesa, per a purificar i omplir de tranquil•litat la pròpia consciència, tot sota la influència de la secta budista Zen.

L’estètica japonesa es mou entre tres principis generals: sabi, wabi i shibui. El sabi és la idea de solitud, absència. El wabi, la simplicitat, la pobresa, la sinceritat amb un mateix, el despullament de la bellesa de tot el fictici. I, finalment, shibui, és l’aspror, l’inacabat, rude, l’elegància continguda.

Curs de ceràmica - El bol de te

Cliqueu la imatge per veure la resta de fotografies

El bol de te, que s’inspira en el bol d’arròs de Corea, segueix aquest principis, així els antics mestres de l’art del te consideraven que la veritable bellesa es trobava en la familiaritat, la quotidianitat i les coses de fàcil accés. Simplicitat i imperfecció aparent; utilitat i adorn refinat, no la bellesa per al bellesa. La forma del chawan és quasi deforme, les vores desiguals, l’esmalt gotejant...


Hi ha diverses escoles de ceràmica al voltant del chawan.
Shino, coneguda pel seu gruixut esmalt blanc i la seva marca vermella cremada que surt de sota l’esmalt. La llarga cocció es realitza en forns quasi subterranis i molt humits.


Oribe, no es tornejat si no feta en motlles i manualment. L’esmalt és el mateix. El forn és de cocció ràpida, donant colors diferents i més agosarats.
Raku, neix expressament per la realització de bols de te del mestre Chojiro. Aquest havia contactat amb un dels creadors de la cerimònia, el monjo budista Sen No Rikyü, i va començar a fer-li bols per al seu consum. Peces de tonalitats monocromes en negre i vermell seguint l’estètica wabi-sabi del Zen; són produïdes a mà, no tornejades, sense decoracions. Cada bol es cou individualment i un cop calent es treu del forn i es refreda instantàniament.
Bizen, ceràmica sense esmaltar, fan servir una argila que es troba sota els arrossars amb molt de ferro i molta matèria orgànica, molt fundible. Es cou molt lentament (entre7 i 12 dies) i a baixa temperatura doncs és fàcilment trencable, i es recobreixen amb cendres. Els colors són vermellosos, terrossos, blau grisos.
Hagi, realitzada per ceramistes arribats de Corea el seu distintiu és la seva duresa. La major part de peces són cobertes amb un senzill esmalt transparent.


Varem realitzar alguns bols a mà i varem polir, també a mà, alguns altres tornejats abans. Els varem decorar i esmaltar. I varem prendre un te amb els nostres bols.

Visions

Flors

Flora

Sara, amma (mare) del dessert

Avui és Santa Sara, el meu sant, a la web del Monestir de Sant Benet de Montserrat he trobat això (m’agrada especialment l’assenyalada en negreta):

És contemporània de Pafnufi (finals del sIII). Va viure prop d’Escete (a la vora d’Alexandria). Durant 60 anys estigué en una cel•la prop del Nil. Tenia costum de mantenir la vista baixa i per aquest motiu el dimoni la temptava durament, però veient que no la vencia va voler fer-la caure amb la vanaglòria. Un dia li digué provocativament: “Sara, tu m’has vençut”. Però ella li va respondre: “T’ha vençut el Crist que viu en mi”. Així, Amma Sara va romandre sempre humil.

Es conta que en una ocasió en què 2 anacoretes de fama l’anaren a veure perquè els hi donés un consell, ella va respondre: “jo no sóc més que una dona esforçada i tenaç, fonamentada en Crist que és la meva Roca”. De manera que ells quedaren profundament admirats de la seva virtut. La humilitat és un dels dons més estimats per la tradició monàstica.
El desig d’Amma Sara era de ser oblidada de tothom, a fi que el seu centre fos només el Crist.
Va arribar a ser una de les Ammes més austeres.

Igual que dels Pares, també d’ella es recorden algunes dites:
Deia: “la meva naturalesa és de dona, però l’esperit no té sexe”, responent als que s’admiraven de la seva fortalesa.
I demostrant una gran llibertat interior afirmava: “si volgués que tothom lloés la meva conducta, hauria d’agenollar-me a la porta de totes les cel•les, però el que jo vull és mantenir el cor LLIURE per a Déu. Hem de fer bones obres, però no per ser lloats pels altres, sinó per agradar a Déu”.

Ceràmica

A l’escola on vaig a fer ceràmica, DaVinci, a partir d’ara es dedicaran a la pintura i escultura, deixant de fer ceràmica. Aquestes són de les últimes peces que hi he fet, encara en veureu més doncs en tinc per posar al forn d’esmalt.

De moment m’estic mirant si cerco un altre escola de ceràmica o si canvio de disciplina. Pel cap em passa fer fotomuntatges amb aquarel•les i tintes.

Però per no aturar-me el mes de juliol estic fent un curs de Chawan, bol de té japonès, amb la Carme Balada, on, de moment, he rebut una informació preciosa sobre el bol de té i les diverses escoles de ceràmica japonesa dedicades a ell.
Ja en faré un post, val la pena!

Plaça del Rei

La plaça del Rei, ja existent al segle XI, és un lloc de trobada de la història de Barcelona. Lloc on els comptes de Barcelona construïren el seu palau, la plaça és franquejada per el Palau Reial Major, la capella palatina de Santa Àgueda i la residència dels virreis.

Magnífic és l'antic saló del tron, el Tinell, construït el 1370, amb una elegància austera que el dignifica.

En un antic edifici del segle XVI, traslladat pedra a pedra quan es va obrir la Via Laietana, hi trobem el Museu d’Història de la Ciutat, on podem visitar, al subsòl, l’antiga Barcino, ciutat romana.

Aquest és un dels altres lloc on ens agradava passar estones. Asseurens a les seves escales i parlar, a voltes escoltant les guitarres d’altres veïns que també cercaven la tranquil•litat, aleshores més que ara, de la plaça. També era, i és actualment, un lloc on es feien danses d’arreu els divendres al vespre. Més informació per les trobades de balladors que es fan actualment, aquí.

Plaça de Sant Felip Neri

La plaça és situada on hi havia part del cementiri medieval anomenat “de Montjuïc del Bisbe”, té al mig un brollador, i formen part del conjunt l’església de Sant Felip Neri, i dues cases renaixentistes, la del gremi dels calderers i la del gremi dels sabaters.

Val a dir que la façana del gremi dels calderer fou traslladada, en obrir-se la Via Laietana, a la plaça Lesseps, i posteriorment, a l’actual emplaçament.

La casa del gremi dels sabaters és avui en dia el Museu del Calçat Antic, a la seva façana es pot veure el lleó de Sant Marc, patró del gremi.

Moltes estones he passat en aquesta tranquil•la i amagada plaça del Gòtic. Amb en Jordi, un bon amic, ens asseiem en un dels portals i xerràvem llargues estones tot escoltant altres nois que tocaven la guitarra asseguts en altres portals, un d’ells l’Albert, un altre bon amic. O asseguda en un portal llegint o estudiant. També es feien danses, no recordo si els dissabtes al matí... Estic parlant de quan en tenia uns 18 anys... Ara en tinc 47!!!!