La segona part del relat de la Maria, la primera part la podeu veure aquí.
Feia bon dia, l’aventura del dia passat encara em feia pensar, tant, que vaig recordar aquell lloc secret que teníem l’Àlex, el meu cosí Daniel i jo quan erem petits. Recordava vagament on estava situat, però igualment, vaig agafar una motxilla i hi vaig posar una ampolla d’aigua i un entrepà de pernil i formatge, per si m’agafava gana pel camí. La mare encara dormia i li vaig deixar una nota.
Vaig sortir al carrer, no feia fred, tampoc nevava. Hi aniria a peu, ja que, no era gaire lluny i tenia ganes de caminar. A l’arribar al peu de la muntanya ho vaig veure clar, havia de girar a la dreta just després de l’arbre amb forma de T, fer unes deu passes en línea recta i ho tindria al davant. La neu havia sepultat l’entrada, els arbres n’ estaven coberts.
- Te’n recordes?- va dir dolçament una veu darrera meu- Era aquí, no?
Em vaig girar, era ell, l’Àlex. En aquell moment vaig comprovar que ahir si que m’havia reconegut però no havia dit res, igual que jo.
- Què hi fas aquí?
- El mateix que tu, recordar...
- Veste’n, no sé perqué has vingut, de petits no ens portàvem bé i aixó no canviarà per temps que passi!
- Recorda, que no sempre va ser així...
Un silenci va invaïr el lloc, sentía els ocells cantar, el vent que movia els troncs dels arbres i feia caure la neu a terra. De cop i volta, el cel es va enfosquir, uns núvols negres ho van cobrir tot. En qüestió de segons, la tempesta s’ho enduria tot. No teniem temps de baixar d’allà era massa tard, estàvem atrapats. Vaig veure a l’Àlex corrents fins a la cova i traient la neu que cobria l’entrada, el vaig anar a ajudar. Entre tots dos vam aconseguir fer un forat prou gran per poder passar a l’interior. No el podia aguantar, només em faltava això, haver-me quedat tancada amb ell en aquell precís lloc. S’havia sentat a terra, davant meu. Va mirar a un cantó i després a l’altre. La neu que queia havia tornat a sepultar l’entrada, l’ única sortitda que teniem era endinsar-nos cova endins. L’Àlex es va treure un encenedor de la butxaca.
- Normalment vas amb un encenedor a la butxaca?- li vaig dir enfadada-.
- No cal que siguis tan desagradable, que si haguessis volgut et podries haver quedat a fora, ningú t’ha obligat a entrar. I sí, normalment en porto un per si de cas.
Estava fosc, l’unica cosa que il·luminava era el seu encenedor. Jo era massa lluny d’ell com perquè la claror de la llum m’il·luminés el camí. Notava les pedres sota les soles de les sabates. N’hi havia moltes, i de molt grosses. Al no veure res, el peu em va relliscar i vaig caure de cul a terra. El meu crit va arribar fins les seves orelles i va córrer per ajudar-me.
- Què t’ha passat?
- Res. Veste’n.
- Va que t’ajudo- Va dir allargant-me la mà-.
Vaig rebutjar la seva amabilitat i vaig colocar la mà a terra per poder aixecar-me. Continuavem caminant, gairebé sense rumb, no sabiem on coduien aquell mar de passadissos sense fí. Vam passar gairebé mitja hora sense parlar, caminant en silenci, obsevant el nostre voltant com els ratpenats voletejaven cova endins, i això ens donava esperances de trobar una sortida a l’altre extrem.
- Vols reposar una estona per beure aigua i menjar alguna cosa? –va dir-.
- D’acord.
Vaig treure l’entrepà de la motxilla i el vaig mossegar. Estava fred, però era bo igualment.
- Quan erem petits, passàvem gran part de l’estiu junts, en Daniel, tu i jo. Ens ho passàvem bé jugant a fet i amagar. Va ser un dia com aquest quan vam descobrir la cova. Havia començat a ploure, i vam començar a córrer, fins que en Daniel va veure l’entrada entre els arbres. Va ser llavors quan...
- Calla! I ara perquè m’expliques això?- li vaig dir enfadada, quasi cridant-.
El vaig tallar, no volia continuar sentint aquella història de nens, no volia enrecordar-me’n, n’estava farta, volia sortir d’allà tan de pressa com pogués. Era qüestió de caminar més ràpid, segur que ja erem a prop de la sortida.
Més endavant, varem trobar un pont fet de roques. Em va dir que ell passaria primer per assegurer-se de que era segur, però jo no volia esperar, així que, abans que ell arribés a l’altre cantó vaig començar a travessar-l’ho. Un pas darrere l’altre, sentia com els trossets de roca es desprenien del pont i queien cinquanta metres sota meu. De sobte, el pont es va començar a desfer sota els meus peus.
- Córrer! Ràpid! No crec que aguanti gaire més!
Abans de poder arribar a l’altre costat, el pont va caure del tot. Em vaig quedar en un tros de terra molt estret, estava a uns dos metres per sota de l’Àlex. Sabia que si feia un pas en fals moriria, ja que hi havia més de cinquanta metres a sota de mi. Tenia por, els peus em relliscaven i la cama em feia mal. No veia l’Àlex, i si m’havia deixat allà? Era impossible. Una corda va caure des de dalt i la veu de l’ Àlex va dir:
- Passa’t la corda al voltant de la cintura i fes un nus, intentaré estirar-te fins aquí.
Vaig fer el que m’havia dit, i poc a poc vaig anar pujant fins arribar on era ell.
- Normalment també portes una corda a la butxaca per si de cas?
- No, aquesta l’he trobat per aquí.- va dir esbofegant-.
No em vaig poder aguantar i vaig començar a riure com mai ho havia fet. Ell se’m va quedar mirant un instant i també es va posar a riure. Les nostres rialles resonaven contra la paret de la cova fent-les encara més sorolloses.
- Moltes gràcies. – vaig dir quan vaig poder agafar suficient aire-.
- De res,Irene.
Varem estar una estona en silenci, sense dir res, només respirant profundament per a agafar forçes.
- Irene...- va dir amb veu trista-. Ho sento..., sé que no hauria d’haver marxat, que m’hauria d’haver quedat amb tu, però ho havia de fer, no podia continuar en aquest lloc ni un minut més després del que li va passar en Daniel. Havia de fugir ben lluny. Sé que només era un marrec de dotze anys. Però el que va passar aquí,...
- Ho sé, i t’entenc. Gràcies a tu jo estic viva, però ell no. No t’ho vaig poder perdonar mai, que en comptes de salvar-l’ho a ell em salvessis a mi d’aquell desprendiment de roques mortal per a qualsevol, i més per a un nen.
Em va abraçar amb força, plorava, notava com s’havia tret un pes de sobre després de sis anys de la tragedia que ens havia marcat de per vida.Ens vam aixecar, no vam trigar gaire en trobar la sortida d’aquell lloc que tant ens havia fet recordar. Quan vam ser fora, la llum de la posta de sol il·luminava les nostres cares. Em va mirar i va somriure.
"Viure, és confiar malgrat tot; és esperar malgrat tot; és somriure malgrat tot. Però, també és admirar-se, perquè val la pena; també és il·lusionar-se, perquè val la pena; també és somniar, perquè val la pena; i és abraçar-ho tot, perquè, com podríem viure sense abraçar?" (Jordi Llimona). Compartir les meves fotografies en aquest racó vol ser una manera d'abraçar més enllà de la xarxa.
Aquest bloc va néixer un 6 d'octubre de 2006
dimecres, 28 de gener del 2009
dimarts, 27 de gener del 2009
Un hivern. 1a part
Un relat més de la Maria, escrit al 2008, el penjo en dues parts per què és llarg, demà la segona. Les fotografies són d'ella.
Encara recordo l’ hivern de 2007. Va ser un hivern fred, glaçat. Els carrers del poble lliscaven a causa de la neu i el glaç que havia caigut la matinada passada. Tot era en silenci, la gent no sortia de casa sinó era per a comprar queviures o butà perquè les estufes de casa seva no paressin d’escalfar la llar. La neu queia del cel sense parar, els flocs de neu queien lleugerament i reposaven sobre les teulades de les cases, els carrers estaven coberts d’una gruixuda capa de neu que podia arribar fins a mig metre de grossor.
Era dissabte al matí, estava a la meva habitació, quan de sobte la porta es va obrir de bat a bat. Era en Marc, el meu germà bessó, encara que a vegades dubtava si realment erem de la mateixa sang.
- Marc, tu no saps que abans d’entrar s’ha de trucar a la porta?
- Torna’m els meus auriculars, sé que me’ls has agafat tu!
- Jo no t’he agafat res. Si vols, pots buscar tu mateix i ja em diràs que trobes...
Va entrar a l’ habitació i es va posar a buscar. En Marc tenia 17 anys, igual que jo. Però realment erem ben diferents. Ell era ros, jo, castanya. Ell tenia els ulls verds, jo, marrons. No teníem res en comú, excepte la mare, i que, per desgracia, vivíem a la mateixa casa.
- Què, ja has acabat de buscar?
- Si...
- Els has trobat?
- No, realment els deus tenir molt ben amagats...
Va sortir de l’habitació i va tancar la porta d’un cop. Era com un nen petit al cos d’un adolescent. Quan per fi se’n va haver anat, em vaig poder canviar per anar a esmorzar. La mare era a la cuina preparant-l’ho. En Marc deuria estar a punt de baixar mort de gana i només arribar arreplegaria amb tot el que hi hagués sobre la taula. Varem esmorzar tots tres, sense dir res, algun comentari d’en Marc, però sense importància. Aquell dia em tocava a mi anar a la botiga d’en Josep a comprar el que ens feia falta. Només obria un cop per setmana, ja que a l’ hivern el poble queda abandonat i només erem sis persones en total. La meva mare, en Marc, en Josep, la senyora Rosa, i de vegades el seu nét, que venia a passar uns dies, i jo. Vaig agafar l’abric més gruixut que tenia, una bufanda lila i un barret a conjunt. Al sortir al carrer, les meves petjades quedaven gravades a la neu amb tanta claredat que s’hi podia llegir el número de peu que calçava. Em faltaven pocs metres per a arribar a la botiga, una cantonada i ja hi era. Mentre travessava el carrer la botzina d’un cotxe va sonar a la meva esquena. Un tot terreny negre havia frenat bruscament a dos centímetres de mi. Notava com el cor m’anava a cent, tenia por de que em sortís disparat del pit. La porta es va obrir, va sortir un peu i després l’altre. La silueta d’un noi jove, no gaire més gran que jo, va aparéixer, i en pocs segons era davant meu. D’aquell instant, només recordo els seus grans ulls verds mirant-me amb curiositat.
- Hola,... estàs bé?
Aquella veu m’era familiar, qui era?, que hi feia allà? Com potser que no l’hagués vist abans?, i... un moment, està parlant amb mi?
- Estic bé, la culpa és meva per no mirar per on vaig...
No vaig poder dir res més, tenia la mandíbula garrativada i no em sortien les paraules.
Es va girar i va refer les seves petjades fins arribar al cotxe. Me’l vaig quedar mirant, era alt, un metre vuitanta-cinc, més o menys, moreno amb els cabells curts. Anava vestit amb uns pantalons texans blau fosc descolorits pels cantons, un abric negre que cobria el jersei lila que duia a sota i li sortia per sota l’abric. Vaig acabar de creuar el carrer i al girar-me, el cotxe ja s’havia posat en marxa. Quan estava a punt de tornar-me a girar una altra vegada per anar a fer l’encàrrec de la mare, vaig veure com el cotxe entrava al garatge de l’última casa del carrer, la casa de la senyora Rosa. En aquell moment, vaig comprendre que aquell noi que havia estat tant simpàtic amb mi, era aquell nen insuportable que feia sis anys que no veia, el nét de la senyora Rosa. Si no recordo malament crec que tenia un any més que jo, encara que quan erem petits no ho semblava.
Seguia caminat, la neu no parava de caure. A l’ arribar a la botiga, en Josep em va saludar. Els prestatges eren quasi buits, no quedava gairebé res. Vaig agafar les quatre coses que quedaven, no era el que la mare m’havia demanat, però era l’únic que quedava. Al sortir, no veia res, els minuts que havia passat dins havien estat suficients perquè la tempesta empitjorés.
Els arbres anaven d’un cantó a l’altre, tenia por que en qualsevol moment algun d’ells em pogués caure al damunt. Segurament hagués estat més prudent haver-me quedat dins la botiga i esperar a que amainés la tempesta, però ara ja era massa tard. Era a mig camí, la mare deuria estar amoïnada per la meva tardança. Caminava pel carrer, gairebé sense rumb, amb les mans adolorides pel fred, no em sentia el peus, i gairebé no podia obrir els ulls per culpa del fort vent que feia caure amb força la neu, i que, aquesta, picava sobre la meva cara amb violència.
Quan de sobte vaig veure les llums d’un cotxe a la llunyania.
Cada vegada eren més a prop. Quan va arribar davant meu el vaig reconèixer. La porta del vehicle es va obrir, la veu d’un noi va sortir de l’ interior i va dir:
- Córrer, puja! Aquí fora fa molt fred! És perillós que t’hi quedis!
Que podia fer? per una banda sabia que tenia raó i, les meves mans agrairien una mica d’escalfor. Però per l’altre, feia quasi sis anys que no el veia. Podia refiar-me’n? No podia pensar, feia massa fred i gairebé no em podia moure, sense pensar-m’ho més, vaig acceptar la seva invitació.
Vaig deixar les coses als peus del seient i vaig tancar la porta.
- Gràcies.
- De res, sort que passava per aquí. Que hi feies al carrer amb el temps que fa?
A fora seguia nevant, les petites gotes de neu es desfeien en fer contacte amb el vidre i, relliscaven suaument.
- La mare m’ha enviat a fer un encàrrec i m’he entretingut.
- Per cert, tu ets la noia d’aquest matí, no?
- Si, la mateixa.
- Quina casualitat!
No se si va ser casualitat o estàvem predestinats a trobar-nos per segona vegada en un dia i que, els dos cops, ell m’hagués ajudat.
- Va, que et porto a casa, on vius?
- No gaire lluny d’aquí, segueix tot recte i el tercer carrer a l’esquerra. És una casa blanca amb els finestrons blaus, segur que la reconeixes.
- D’acord, com et dius?
- Irene, i tu?
- Àlex. Sóc el nét de la Rosa. He vingut a passar uns dies amb ella, feia molt de temps que no venia. Crec, que gairebé sis anys.
Un silenci incòmode va refredar l’ambient, fent que la nostra conversa acabés en aquell punt. El veia conduir, amb les mans agafades al volant i la mirada fixa a la carretera. No podia estar-me quieta, movia les mans sense parar i no sabia on mirar. Aquells deu minuts que varem estar sense dir res, van ser els més llargs de la meva vida. El cotxe es va aturar davant la porta de casa, per fí havíem arribat.
- Doncs bé, ja hem arribat. És aquí, no?
- Si, moltes gràcies. Espero que ens tornem a veure algun dia.
- No ho dubtis, aquest poble no és tan gran, segur que tornem a coincidir.
Però espero que la pròxima vegada no sigui en aquestes circumstàncies.
Vaig baixar del cotxe. Duia les coses a les mans i caminava cap a la porta de casa. Quan era just al davant, el motor del vehicle es va encendre i em vaig girar. El cotxe va arrancar i va desaparèixer carrer avall.
A l’ entrar a casa la mare em va abraçar amb tanta força que quasi deixo de respirar.
- On eres? Fa més de mitja hora que ja hauries d’haver tornat!
- Ho sé, es que m’he entretingut massa a la botiga i just al sortir m’ha agafat la tempesta. Sort que passava per allà l’ Àlex, el nét de la senyora Rosa i m’ha portat a casa amb cotxe.
La mare es va quedar pensativa, però no va dir res. Durant la resta del dia no vaig fer cap altre comentari sobre el que havia passat. A fora seguia nevant i ningú de la família va trepitjar el carrer fins l’endemà.
Continua aquí.
Encara recordo l’ hivern de 2007. Va ser un hivern fred, glaçat. Els carrers del poble lliscaven a causa de la neu i el glaç que havia caigut la matinada passada. Tot era en silenci, la gent no sortia de casa sinó era per a comprar queviures o butà perquè les estufes de casa seva no paressin d’escalfar la llar. La neu queia del cel sense parar, els flocs de neu queien lleugerament i reposaven sobre les teulades de les cases, els carrers estaven coberts d’una gruixuda capa de neu que podia arribar fins a mig metre de grossor.
Era dissabte al matí, estava a la meva habitació, quan de sobte la porta es va obrir de bat a bat. Era en Marc, el meu germà bessó, encara que a vegades dubtava si realment erem de la mateixa sang.
- Marc, tu no saps que abans d’entrar s’ha de trucar a la porta?
- Torna’m els meus auriculars, sé que me’ls has agafat tu!
- Jo no t’he agafat res. Si vols, pots buscar tu mateix i ja em diràs que trobes...
Va entrar a l’ habitació i es va posar a buscar. En Marc tenia 17 anys, igual que jo. Però realment erem ben diferents. Ell era ros, jo, castanya. Ell tenia els ulls verds, jo, marrons. No teníem res en comú, excepte la mare, i que, per desgracia, vivíem a la mateixa casa.
- Què, ja has acabat de buscar?
- Si...
- Els has trobat?
- No, realment els deus tenir molt ben amagats...
Va sortir de l’habitació i va tancar la porta d’un cop. Era com un nen petit al cos d’un adolescent. Quan per fi se’n va haver anat, em vaig poder canviar per anar a esmorzar. La mare era a la cuina preparant-l’ho. En Marc deuria estar a punt de baixar mort de gana i només arribar arreplegaria amb tot el que hi hagués sobre la taula. Varem esmorzar tots tres, sense dir res, algun comentari d’en Marc, però sense importància. Aquell dia em tocava a mi anar a la botiga d’en Josep a comprar el que ens feia falta. Només obria un cop per setmana, ja que a l’ hivern el poble queda abandonat i només erem sis persones en total. La meva mare, en Marc, en Josep, la senyora Rosa, i de vegades el seu nét, que venia a passar uns dies, i jo. Vaig agafar l’abric més gruixut que tenia, una bufanda lila i un barret a conjunt. Al sortir al carrer, les meves petjades quedaven gravades a la neu amb tanta claredat que s’hi podia llegir el número de peu que calçava. Em faltaven pocs metres per a arribar a la botiga, una cantonada i ja hi era. Mentre travessava el carrer la botzina d’un cotxe va sonar a la meva esquena. Un tot terreny negre havia frenat bruscament a dos centímetres de mi. Notava com el cor m’anava a cent, tenia por de que em sortís disparat del pit. La porta es va obrir, va sortir un peu i després l’altre. La silueta d’un noi jove, no gaire més gran que jo, va aparéixer, i en pocs segons era davant meu. D’aquell instant, només recordo els seus grans ulls verds mirant-me amb curiositat.
- Hola,... estàs bé?
Aquella veu m’era familiar, qui era?, que hi feia allà? Com potser que no l’hagués vist abans?, i... un moment, està parlant amb mi?
- Estic bé, la culpa és meva per no mirar per on vaig...
No vaig poder dir res més, tenia la mandíbula garrativada i no em sortien les paraules.
Es va girar i va refer les seves petjades fins arribar al cotxe. Me’l vaig quedar mirant, era alt, un metre vuitanta-cinc, més o menys, moreno amb els cabells curts. Anava vestit amb uns pantalons texans blau fosc descolorits pels cantons, un abric negre que cobria el jersei lila que duia a sota i li sortia per sota l’abric. Vaig acabar de creuar el carrer i al girar-me, el cotxe ja s’havia posat en marxa. Quan estava a punt de tornar-me a girar una altra vegada per anar a fer l’encàrrec de la mare, vaig veure com el cotxe entrava al garatge de l’última casa del carrer, la casa de la senyora Rosa. En aquell moment, vaig comprendre que aquell noi que havia estat tant simpàtic amb mi, era aquell nen insuportable que feia sis anys que no veia, el nét de la senyora Rosa. Si no recordo malament crec que tenia un any més que jo, encara que quan erem petits no ho semblava.
Seguia caminat, la neu no parava de caure. A l’ arribar a la botiga, en Josep em va saludar. Els prestatges eren quasi buits, no quedava gairebé res. Vaig agafar les quatre coses que quedaven, no era el que la mare m’havia demanat, però era l’únic que quedava. Al sortir, no veia res, els minuts que havia passat dins havien estat suficients perquè la tempesta empitjorés.
Els arbres anaven d’un cantó a l’altre, tenia por que en qualsevol moment algun d’ells em pogués caure al damunt. Segurament hagués estat més prudent haver-me quedat dins la botiga i esperar a que amainés la tempesta, però ara ja era massa tard. Era a mig camí, la mare deuria estar amoïnada per la meva tardança. Caminava pel carrer, gairebé sense rumb, amb les mans adolorides pel fred, no em sentia el peus, i gairebé no podia obrir els ulls per culpa del fort vent que feia caure amb força la neu, i que, aquesta, picava sobre la meva cara amb violència.
Quan de sobte vaig veure les llums d’un cotxe a la llunyania.
Cada vegada eren més a prop. Quan va arribar davant meu el vaig reconèixer. La porta del vehicle es va obrir, la veu d’un noi va sortir de l’ interior i va dir:
- Córrer, puja! Aquí fora fa molt fred! És perillós que t’hi quedis!
Que podia fer? per una banda sabia que tenia raó i, les meves mans agrairien una mica d’escalfor. Però per l’altre, feia quasi sis anys que no el veia. Podia refiar-me’n? No podia pensar, feia massa fred i gairebé no em podia moure, sense pensar-m’ho més, vaig acceptar la seva invitació.
Vaig deixar les coses als peus del seient i vaig tancar la porta.
- Gràcies.
- De res, sort que passava per aquí. Que hi feies al carrer amb el temps que fa?
A fora seguia nevant, les petites gotes de neu es desfeien en fer contacte amb el vidre i, relliscaven suaument.
- La mare m’ha enviat a fer un encàrrec i m’he entretingut.
- Per cert, tu ets la noia d’aquest matí, no?
- Si, la mateixa.
- Quina casualitat!
No se si va ser casualitat o estàvem predestinats a trobar-nos per segona vegada en un dia i que, els dos cops, ell m’hagués ajudat.
- Va, que et porto a casa, on vius?
- No gaire lluny d’aquí, segueix tot recte i el tercer carrer a l’esquerra. És una casa blanca amb els finestrons blaus, segur que la reconeixes.
- D’acord, com et dius?
- Irene, i tu?
- Àlex. Sóc el nét de la Rosa. He vingut a passar uns dies amb ella, feia molt de temps que no venia. Crec, que gairebé sis anys.
Un silenci incòmode va refredar l’ambient, fent que la nostra conversa acabés en aquell punt. El veia conduir, amb les mans agafades al volant i la mirada fixa a la carretera. No podia estar-me quieta, movia les mans sense parar i no sabia on mirar. Aquells deu minuts que varem estar sense dir res, van ser els més llargs de la meva vida. El cotxe es va aturar davant la porta de casa, per fí havíem arribat.
- Doncs bé, ja hem arribat. És aquí, no?
- Si, moltes gràcies. Espero que ens tornem a veure algun dia.
- No ho dubtis, aquest poble no és tan gran, segur que tornem a coincidir.
Però espero que la pròxima vegada no sigui en aquestes circumstàncies.
Vaig baixar del cotxe. Duia les coses a les mans i caminava cap a la porta de casa. Quan era just al davant, el motor del vehicle es va encendre i em vaig girar. El cotxe va arrancar i va desaparèixer carrer avall.
A l’ entrar a casa la mare em va abraçar amb tanta força que quasi deixo de respirar.
- On eres? Fa més de mitja hora que ja hauries d’haver tornat!
- Ho sé, es que m’he entretingut massa a la botiga i just al sortir m’ha agafat la tempesta. Sort que passava per allà l’ Àlex, el nét de la senyora Rosa i m’ha portat a casa amb cotxe.
La mare es va quedar pensativa, però no va dir res. Durant la resta del dia no vaig fer cap altre comentari sobre el que havia passat. A fora seguia nevant i ningú de la família va trepitjar el carrer fins l’endemà.
Continua aquí.
dilluns, 26 de gener del 2009
Curiositats
divendres, 23 de gener del 2009
Fada de la nit
Oh! Fada de la nit!
Tu, que surts quan el sol
Ja s’ha dormit.
Tu que fas de la foscor,
un lloc divertit.
Tu, que vols un món
Mes eixerit.
No t’amaguis sense mi,
Vine’m a veure cada nit.
Desperta t’esperaré,
Als peus del meu llit.
No marxis tota sola
Que serà ben avorrit.
Oh! Fada de la nit!
T’espero tot dormint
En un somni ben lluït.
Oh! Fada de la nit!
No t’oblidis mai de mi
Oh fada de la nit!
No hem despertis que ja m’he dormit…
Tu, que surts quan el sol
Ja s’ha dormit.
Tu que fas de la foscor,
un lloc divertit.
Tu, que vols un món
Mes eixerit.
No t’amaguis sense mi,
Vine’m a veure cada nit.
Desperta t’esperaré,
Als peus del meu llit.
No marxis tota sola
Que serà ben avorrit.
Oh! Fada de la nit!
T’espero tot dormint
En un somni ben lluït.
Oh! Fada de la nit!
No t’oblidis mai de mi
Oh fada de la nit!
No hem despertis que ja m’he dormit…
(Maria, 2006)
La fotografia de la Maria és editada per ella mateixa
La fotografia de la Maria és editada per ella mateixa
dimecres, 21 de gener del 2009
Va de toros
dimarts, 20 de gener del 2009
Úbeda
Com podeu imaginar em va encantar poder veure la botiga-taller de Tito, a la plaça de l'Ajuntament d'Úbeda, premi nacional d'alfareria 2006 i un dels grans recuperadors de la tradició alfarera espanyola i andalusí. Tampoc en vaig poder estar de comprar-ne algunes peces. Podeu visitar el seu web aquí. Una tradició que, de moment no es pedrà doncs aquest any passat (2008) el seu fill ha estat finalista dels premis nacionals d'alfareria.
dilluns, 19 de gener del 2009
Úbeda - Hospital de Santiago
Fundat per Don Diego de los Cobos (membre de la família dels Cobos i Bisbe de Jaén) com a hospital per a pobres malalts, al mateix temps que Església, Panteó i Palau, es tracta del projecte d'un Andrés de Vandelvira en plenitud, en tant en quant planteja una construcció multifuncional. Va començar a construir-ser cap a 1562 finalitzant al 1575.
dijous, 15 de gener del 2009
Úbeda - Casa Museo Andalusí
A Úbeda varem trobar un curiós museu, la “Casa museo andalusí”. Curiós per què és la col•lecció particular d’un home que s’ha dedicat a recuperar i conservar estris, ceràmiques, objectes, eines, finestres, portes... Del període andalusí. És impressionant la quantitat d’objectes que ha arribat a recollir tot viatjant arreu, fins i tot a Catalunya.
També és un gran entenedor de flamenc, ens va donar un màster accelerat sobre flamenc actual. Genial, per què ens anava posant les diferents músiques a mida que ens ho explicava.
Es troba al carrer Narváez 11. Horari d’hivern: d’11 a 14 hores i de 16.30 a 20.30 hores. Horari d’estiu: d’11 a 14 hores i de 18 a 21 hores.
dimecres, 14 de gener del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)