Renovant rutines estivals

Jo tanco l'any a l'estiu quan faig vacances. Les vacances són una rutina establerta any rera any.

Cada estiu ni que sigui per pocs dies coincidim tota la família,  si no tos de cop, esglaonats anem apareixent a la casa que lloguem un parell o tres de setmanes i tornem a fer vida en comú, vida de clan. D'uns anys ençà  amb més colla: parelles i/o fills que  es van sumant a la tribu. I per mi, tot i que té moments atabaladors, és molt divertit.

Aquest serà el primer any després de molts que tindré algú especial per a compartir-les.

Em fa il·lusió, em fa respecte, em fa feliç poder oferir els meus llocs a  algú que forma part de la meva vida, transmetre els sentiments que tinc pels racons estimats. Explicar secrets dels indrets  que conec,  fer descobrir anècdotes, passejades i experiències. Dir: a casa fem això, o  anem aquí o ens banyem allà. Vols fer-ho?

Mañana tu vienes conmigo

Són les vuit de la tarda. Sóc a l’aire lliure, un parc on hi ha instal·lacions esportives fent estiraments després d'haver fet una mica d'esport.

El cotxe s'atura de cop. No estava buscant aparcament ni circulava a poc a poc amb l'intenció de parar. Anava ràpid i de sobte frena i s'estaciona amb un moviment brusc al primer espai lliure que hi ha. Ha vist alguna cosa que li ha cridat l'atenció.

Baixa del vehicle també d'una revolada i s'acosta cap a la gespa, cap a alló que l’ha fet aturar-se quan no ho tenia previst. Damunt la gespa del parc hi ha asseguts  dos nens. Són fills d'immigrants marroquins. Un és més jove i prim i l'altre algun any més gran i més rodó. Cap d'ells té més de 10 anys. L'home s’hi acosta i comença  a parlar-hi, no pas en català, ni en àrab, ni en amazig, els parla en un castellà amb un fort accent estranger, potser és de la India. Pel que diu no els coneix. A un el convida a anar a un lloc l'endemà, a una casa que es “muy guapa” li ensenya fotos amb el mòbil. El nen convidat s'acosta una mica per veure les fotos però manté una certa distancia i això em fa pensar que realment no es coneixen i que no tenen confiança.

L'home és jove, deu tenir 30-35 anys. Els diu: "tu dices a tu padre que mañana vienes conmigo".

Jo ho veig i ho sento tot,  i el que veig i sento, des de el meu racó  fent estiraments, no em fa gens de gràcia. Si aquest individu fos un pedòfil actuaria exactament així: fent-se el col·lega, ensenyant un mòbil xulo, convidant a coses “guapes”…

M'en vaig. No he fet res. No els he previngut. No he actuat potser per falta de seguretat.

M'en vaig amb la sensació d'haver presenciat quelcom que m'inquieta. Que em deixa un regust metàl.lic a la boca, regust de culpa.

Top of the world

L'estiu és plenitud. És una època de claredat meridiana, de veritats enlluernadores. D'adonar-se del que compta de debò per més gastat que sembli dir això.

M'agrada sentir-me així de bé.  Són les 08:34  del 8 d'agost, condueixo el meu cotxe pel polígon industrial de Comarques amb la música a tope, sona aquesta cançó que no pot descriure millor la sensació que tinc ara mateix.

M'acabo d'acomiadar del meu amor amb una abraçada càlida que dona energia i bon rotllo, fins a la tarda quan ens tornarem a trobar. Hem passat un cap de setmana fabulós amb família a prop del mar, disfrutant d'un paisatge espectacular i boníssima companyia, rient i xalant. Em sento capaç de menjar-me el món. 
NYAM!

Vintage

Vaig escriure fa uns anys sobre les tietes falangistes de la meva mare. Quan vaig publicar el post del meu antic blog una d'elles encara era viva, però ara ja fa temps que no.

Eren tres tietes,  dues d'elles solteres i un vídua que els agradava vestir-se amb roba molt pintoresca i acolorida feta per elles, que de cosir en sabien molt.  Recordo que llegien diaris com El Alcázar y La Razón, i les seves idees eren molt afins al’antic règim, no pas perque els hagués donat cap avantatge però suposo perque eren dones “d'ordre i de missa”. Les discussions polítiques a casa els avis les recordo amb un elevat nivell d’ incandescència. Es van guanyar molt bé la vida, van engegar un negoci de productes làctics que bàsicament consistia en anar a vendre els formatgets i els matons que feien a la cuina de casa seva a les botigues dels poblets del voltant , un poble a 20 quilòmetres de Comarques. Repartien la producció  dalt d'una vespa, duent el cistell lligat al darrera o senzillament penjat del braç. La seva indumentària era faldilla estreta tipus llapis, sabates de taló i mocador al cap. Avui en dia aquesta imatge seria una foto vintage d’allò més ”Chic”