Kultura

A Suécia hi ha un pastisset que tant es pot comprar a les grans superficies com a les pastisseries. Era una de les gurmanderies que més m’agradaven quan vivia allà, i ja em perdonareu però aquesta gula meva només es deu a una cosa: la falta de sexe d' imaginació. Però bé, no és d’això del que us volia parlar.  La falta de sexe d'imaginació ja l’arreglarem en una altra ocasió,  d’una manera o altra...

Us volia explicar que un d’aquest pastissets es diuen mazarins, el nom del qual vindria donat pel Cardenal Jules Mazarin nascut el 1602 al regne de Nàpols, (llavors territori de la Corona d’Aragó). Fou un home  que va assolir un gran poder a la França de Lluís XIV quan aquest rei tot just era un nen, i es va convertir en l’autèntic governant de França modernitzant el país de forma absolutament diferent al seu predecessor el Cardenal Richelieu. En aquella època França era el centre intel.lectual i polític d’Europa i a Suècia els va arribar la seva influència d’una forma espectacular, aportant costums, modes, vocabulari, gastronomia, deixant-hi una profunda empremta cultural que es va allargar en els segles següents i que és encara avui molt present.  

El pastís es diu Mazarin,  quan només és blanc per sobre ( amb glassejat de sucre blanc al damunt)  però es diu catalan o katalan si és vermell (amb glassejat de confitura de gerd al damunt). Això em fa pensar que potser  als qui venien de la Corona d’aragó s’els coneixia  per catalans de manera genèrica.

No és molta casualitat que el personatge real del Mazzarino fos nascut a la Corona d’Aragó i que hi hagi una varietat de ”mazarin” que es digui “katalan”?? A sant de què?

Avui he de  de fer una modificació. Aquesta entrada la vaig publicar ahir 27-3, i aquesta matinada m'he despertat amb el descobriment del perque als "katalaner" els diuen així. Tot buscant imatges de pastissets amb la melmelada de gerds en vaig veure molts de casolans i que no tenien el glassejat rosat, sino que senzillament tenien la melmelada vermella per sobre a modus de barret. Que burra oi!!! Com no hi vaig pensar!! La recepeta original no era tan "rosa" com els pastissets industrials que trobem avui, era vermella-vermella de melmelada com les nostres barretines!!! Pera això en diuen katalan! Ja esà aclarit.

Color!

Energia

Fa unes quantes setmanes que és temporada de taronja sanguina. M’he tornat una ferma seguidora d’aquesta fruita desde que l’he trobat i cada matí m’en prenc un suc com si fos una medecina. No sé si és  a causa de la sanguina o que es nota l’arribada de la primavera però ultimament tinc molta més energia. 

La comunitat científica afirma que la taronja sanguina és una de les fruites que té més efectes antioxidants, com també  totes les fruites vermelles: gerds, pebrot, tomàquet, maduixes, magrana, nabius (que per fora on blaus però que el seu suc és granat). I a mi m’encanten totes elles. Són dolces, refrescants, àcides i potents en sabor alhora. I potser és això que noto a l'organisme, que em torno una mica jove i que les meves cel.lules no envelleixen tan depressa. Si és així, ja hi estic d'acord!

 

Us deixo el meu bodegó de taronja sanguina.  Si hi penso, un dia d'aquests faré la foto del vas amb suc que és d’un color senzillament meravellós.
 

 

 

 

Tisores

La meva àvia va ser una dona extraordianària. Havia nascut el 1909 i ara tindria gairebé 105 anys. Va anar molt poc a l’escola. Jo calculo que devia anar-hi només uns tres anyets dels 6 als 9 perque als 9 ja va entrar a una fàbrica tèxtil per fer aquelles feines per les que es llogava a la canalla; passar fils, ficar-se dins els telers, netejar i recollir els caps dels fils. Feines ingrates, mal pagades, explotació infantil, ras i curt.

La fàbrica no li agradava. Suposo que devien ser moltes hores i ella sent de pagès allò d’estar allà dins amb el soroll infernal no era el seu fort. Va treballar aquells anys  per dur diners a casa i de lletres i números no en savia, ni li van ensenyar. El que sí savia era  fer anar les tisores. Li agradava cosir i ho feia molt bé.

 

Un dia de molt jovenenta va veure una revista o un diari amb una senyora que duia un vestit molt elegant i va tenir la idea de copiar el model.  No puc imaginar ni com va trobar el teixit  ni el temps però s’el va fer igual per ella. Un troc de roba,  unes tisores, ris-ras, ja el va tenir fet.  Una senyora del poble, de casa fina, li va veure i li va demanar que  n’hi fes un d’igual.  A partir de llavors  es va convertir en la modista de la familia. I és que ella sempre ho deia: "Amb el llapis no m’en surto de dibuixar però doneu-me unes tisores que us faré el món sencer."