Balma Blava i Petanta

Diumenge vàrem anar amb el Marc i la Gise cap a la Mola. 

Vàrem quedar a la Barata, a prop de Matadepera, al matí. Des d'allà vàrem prendre la pista que puja fins a Can Pèlacs. És una pista ample que va enfilant-se fins a la casa i des d'allà, vàrem agafar el corriol que s'enfila direcció a la Balma Blava. Tot i el nom, quan hi ets a tocar, veus que és més grisa que blava. És una gran balma on temps enrere s'hi escalava. És un bon refugi per quan plou. 

Després de mirar-la un xic, vàrem pujar cap al collet, direcció a l'agulla de Petanta. 

Mentre pujàvem, vàrem veure un corriol que s'enfilava a sota l'agulla de Petanta. Aquest s'enfilava per una canal estreta, amb arbres on agafar-se.

La vàrem seguir fins a quedar a sota l'agulla. Des d'allà hi havia bones vistes. Després vàrem desfer el camí i vàrem anar a les coves de Sescorts. A tocar d'aquestes hi ha una altra canal que s'enfila per sobre l'agulla de Petanta. Només cal cercar una alzina ben gran que marca l'inici del camí. 

Un cop allà, vàrem seguir el corriol que va fins a la carena del Pagès, ja molt més transitat. Des de la carena vàrem anar al trencall del Pi tort que ens va menar de nou a Can Pèlacs. 

És una volta ben bonica i amb grans miradors. 

Pic de Pedrons (2.715 m.)

Dissabte vàrem anar amb el Robert cap a Porta, a fer el Pic de Pedrons (2.715 m.)

Vàrem arribar allà cap a quarts de deu. Feia un dia força fred i estava un xic tapat, tot i això, quan vam començar a caminar, el dia es va anar aclarint i al cap de poc, el sol ja lluïa. 

Vàrem sortir des d'on hi ha el tancat pel bestiar. Hi havia uns quants cotxes i de fet, vàrem veure força gent que es preparava per pujar. 

Ens vam equipar i vam anar seguint la traça cap amunt. Hi ha uns 900 metres de desnivell. Puja de manera progressiva. 

La neu estava força bé. Una capa de neu pols, de la nevada de la nit anterior i a sota algun tros amb gel i d'altre potser més pelat. 

Vàrem anar pujant a bon ritme fins a peu de cresta. Allà vàrem trobar-nos a un noi, amb el seu gos, assegut. Un gos, per cert, ben empipador, bordant tota l'estona a mesura que ens acostàvem. No passa res, tranquils, deia... Però el coi de gos bordant-nos... No ajuda gaire a pujar tranquil. Ara bé, de fet, es veia que era un gos jove i estava nerviós. Al final, ens anà bordant, fins que a tocar d'ell, ens va ensumar i es va calmar. Però bé, no sé si ens cal haver de patir per si està nerviós, està enfadat o el que sigui...

Després, vàrem seguir la cresta sols, obrint traça fins al cim. 

He de dir que em va agradar obrir traça allà. Ser el primer que pujava del dia i anar obrint camí. 

Un cop al cim, vàrem menjar un xic i després vam desfer camí, creuant-nos ja amb tots els que pujaven.

La baixada va ser ben variada. El primer tram, el vent s'havia emportat un xic la neu i les pedres feien acte de presència. Vam rascar algun tros els esquís. Quin mal de panxa! Més endavant, quan ja hi havia més neu, una boira tancada ens va cobrir i es feia ben difícil trobar el camí. Vàrem anar baixant a poc a poc, tot seguint la traça que intuíem. Cap al final es va aclarir i la neu, ara millor, ens va permetre fer una baixada més divertida.

Tot i això, vàrem gaudir molt del dia, la neu i la companyia. 

Pic de Mortiers (2.605 m.)

Avui hem anat amb la Montse i el Robert cap al Capcir, a fer un cim que està a tocar del País de Foix, el pic de Mortiers (2.605 m.). Hem anat fins a les pistes d'esquí de Camporells, a Formigueres. 

Allà hem agafat un parell de telecadires per guanyar alçada, tot comprant el forfait de Randonné... De passejada.

Un cop a dalt, ens hem esperat una estona a que em portessin el guant, que m'havia caigut a baix, just quan agafàvem el telecadira. 

Ja amb tot hem començat a seguir traça amunt, cap al cim. Un camí ben marcat amb traces de molta gent, tot i que avui, no ens hem trobat a ningú. Hem anat pujant molt bé, amb una neu molt bona i un sol força lluent, tot i que quan hem arribat hi havia boira, però al cap de poc ha marxat.

Hem anat direcció al refugi de Camporells. Fins aquest hem hagut de fer una baixada enmig del bosc, un xic embolicada, però clara i fàcil.

Seguint unes estaques que marcaven el recorregut, hem arribat fins al cim, on hem menjat un xic i ens hem fet una foto.

Després hem decidit baixar per la vall de Gualba. Hem anat seguint les traces que baixaven pel torrent. Un recorregut divertit, amb sorpreses tota l'estona, des de baixades ben dretes a algun tub que ens ha fet recular. 

Un cop al fons del torrent hem arribat al refugi de la Jaça de la Llosa i més endavant al de la Jaceta. 

Al final hem hagut de remuntar un tram per empalmar amb el camí de raquetes que surt de les pistes d'esquí i s'enfila cap al cim. 

Ha estat una sortida molt bonica, amb bona neu, bona companyia, sense gens de gent i amb una temperatura ben agradable. 

Al final ens han sortit uns 15 km amb un desnivell positiu d'uns 700 metres i uns 1.000 metres de baixada. 

Puig de la Creu (688 m.)

Aquest matí, per celebrar els reis i perquè no, per deixar de banda maldecaps i compartir temps amb un amic, d'aquells que t'estimes i que no sempre trobes moments plegats, hem fet un Puig. Així. Amb aquesta expressió. Perquè els de la colla, quan van fins al Puig de la Creu, en diuen fer un Puig. I és un ritual, tant ho poden fer ben d'hora al matí o al capvespre o a la nit. Més que un ritual, és un símbol d'identitat, un trepitjar el Vallès -Alt Vallès que diu algun d'ells- i sentir-se de Castellar i recordar aquelles sortides de fa anys amb pares i amics. 

I ara, entraré en un jardí... Es veu que cada cop és més difícil fer el cim, perquè és clar, té amo. A Catalunya tot tros té amo i aquelles restes, ara molt ben restaurades, de castell i de l'església romànica ja documentada del segle XII, doncs es van tancant. A poc a poc, perquè no es noti tant i és que una cosa que hauria d'estar a l'abast de tothom, esdevé el privilegi d'alguns. Però bé, al que anàvem.

Hem sortit de Castellar a quarts de nou i hem enfilat per un corriol que puja alegre fins que planeja per desviar-se cap a  l'est, des d'on hi ha unes bones vistes, tot i que millor les de l'altre costat. 

Un cop al Puig hem gaudit de la panoràmica, Castellar als peus, Montserrat insinuant-se i la Mola al front. Unes vistes que ara es poden veure, però que més endavant recordarem amb enyorança. Després hem baixat per l'altra banda, per la pista que mena fins al carrer del Sot de les Goleres.

És una bonica excursió i si a més a més ho fas amb bona companyia, xerrant i rient, posant-se al dia i aprenent. Tot un bon regal de reis. 

Montgròs (1.133 m.)

Avui hem anat a fer una volta per Montserrat. Hem deixat el cotxe a l'aparcament que hi ha a prop de Can Jorba (490 m.). Des d'allà hem pres un camí que porta cap a aquesta masia i després, seguint la pista, girant cap a la dreta, hem fet uns metres fins a trobar el trencall del Pr. Hem pres aquest camí, que n'hi diuen el camí dels francesos i que va pujant força. És una pujada sostinguda fins al camell de Sant Jeroni. 

Allà el camí es bifurca. Cap a una banda es pot pujar a Sant Jeroni i cap a l'altra, seguint les marques grogues i blanques, el camí davalla fins al torrent de la Cadireta. 

 

Allà, de cop s'enfila i va trobant camí on sembla impossible que n'hi hagi. Un camí que passa entre roques esmussades pel pas de la gent i enmig d'alzinars i boixos. En aquest tram hi ha dos dels passos més bonics d'aquesta ruta. Un corriol que passa entremig de dues roques dretes i que s'obre pas de manera insospitada.

Al cim del Montgròs (1.133 m.) bufava força vent i avui era d'aquells dies freds, però les vistes, valen la pena. Tens una panoràmica espectacular de la zona d'Agulles i Frares, de Sant Jeroni i més enllà. 

Després de menjar un xic, hem desfet camí fins al torrent i hem pres el camí de la Cadireta. Aquest va baixant pel torrent fins que just abans del joc de l'Oca, trenca per empalmar amb el Pr.

És una volta ben bonica amb molt bones vistes i per on no hi ha massa gent.  

Pic de la Mina (2.680 m.)

Avui hem anat amb el Robert cap a la Cerdanya. La idea era fer esquí de muntanya i segons com veiéssim les muntanyes tot creuant el túnel del Cadí, decidir. I la veritat, la decisió ha estat fàcil. Sortint del túnel ja hem vist que els cims estaven ben pelats i només es veia neu cap a la zona de Portè. 

Així doncs, hem decidit anar fins al coll de Portè i Pimorent per veure com es veia des d'allà i la veritat, hem decidit assegurar-nos la neu de les pistes i fer el pic de la Mina (2.680 m.), que arriscar-nos i anar a un altre lloc, ja que a les parts altes es veia pelat.

Hem sortit ja amb els esquís a tocar de cotxe i hem anat enfilant pel costat de les pistes. La neu estava un xic dura i glaçada fora d'aquestes, però s'anava pujant bé. Avui era un dia ben assolellat i no bufava gens de vent. 

Hem anat enfilant fins al darrer remuntador. Allà ens hem tret els esquís per fer la pala del pic, que es veia impracticable amb esquís i ens hem posat els grampons. La pujada ha estat ben agradable i amb poca estona hem assolit el cim. Des de dalt les vistes són impressionants i més quan pots gaudir-les, ja que feia un molt bon dia. 

Hem menjat un xic i després hem desfet camí fins a peu de pistes. Allà ens hem calçat els esquís i les hem baixat. La neu estava fantàstica, d'aquells dies que et creus que saps esquiar. Diu un bon amic que no hi ha bona neu o mala neu, si no bons esquiadors i mals esquiadors. Jo sempre trobo pegues a la neu...

 

Aquest matí he gaudit com feia dies que no ho feia. Hem pujat amb els esquís, hem anat una estona amb grampons i hem gaudit d'una bona baixada... Què més es pot demanar?

Matagalls (1.698 m.) des del coll de Bordoriol (1.089 m.)

Aquest matí he anat a deixar els nens a tocar de Viladrau. Durant uns dies tindran la sort de poder gaudir d'una trobada del CAU i jo, també sortut, he decidit anar a caminar una mica.

He deixat la furgo al coll de Bordoriol (1.089 m.), des d'on surt un camí que puja al Matagalls. Eren quarts d'onze. 

He començat a pujar acompanyat del Quet, el meu ca, que fidel, avançava a tocar meu. El camí puja per una pista ample, que a aquestes hores, més perquè la muntanya fa ombra que perquè sigui d'hora, el camí estava un xic gebrat. 

Hem passat per la font dels Pastors, que no raja i hem anat per veure-la. Bé, per veure-la jo, ell anava fent sense proposar ni discutir gaire.

Després hem tornat al camí i hem anat seguint la pista fins que hem trobat un corriol. Marcat amb una fita, semblava més una muntanya que una fita, no sé perquè cal posar tanta pedra per marcar un trencall i hem enfilat cap al coll Pregon. És una pujada força dreta que s'obre pas entre la fageda fent ziga-zagues. A banda i banda un sòl ple de fulles i troncs, dels faig nus que ens escorten, fins al cim. A mig camí dues fonts, la dels Llops i la dels Mosquits. Ambdues rajaven.

Un cop a coll Pregon, ja hem anat trobant més gent i gossos fins al cim.

Avui feia un dia clar i agradable. Un bon dia per fer muntanya. 

Des del cim es veia bé el Pirineu i el mar. Hi hem estat una estona, per ganyipar un xic, i després hem desfet camí fins el cotxe.