El meu primer d'octubre

Seria injust dir que el primer d'octubre va ser cosa només del poble i que els polítics no van estar a l'alçada. No és cert. Molts polítics locals se la van jugar i van estar al peu del canó, en dono fe.
El meu primer d'octubre però, comença mesos abans. Un polític amic, em va convidar a afegir-m'hi, per si volia col.laborar. No és cap mèrit, conec a molta gent com jo que també hi va estar. Tothom sumava. En aquest cas les sigles de partit poca importància tenien, perquè de fet allà n'hi havia moltes però estaven amagades, perquè no era qüestió de partit. Era qüestió de país i al seu compromís i honestetat dec el meu capteniment a l'hora de qualificar la gestió del triomf després.  Per respecte a ells i al seu valor, no pels líders que veiem i sentim a la tele.
En reunions curioses, deixant el mòbil a l'entrada, parlàvem de la logística. Per cert, en alguna ens comentaren que si de cop començaven a parlar de qualsevol altre tema, era que teníem visites. Rèiem. Feia gràcia creure que l'Estat era capaç de tot per impedir un referèndum. Només érem ciutadans que volíem votar. Ara, amb la distància i l'experiència -si en som d'innocents! -veiem que no anaven pas errats i que totes les precaucions eren poques. Clavegueres n'hi diuen, un femer com una catedral!
En aquelles trobades s'organitzà una revolta pacífica titànica. Un referèndum en contra de la voluntat d'un govern estatal autoritari i poruc. Les democracies fortes no temen a que es pregunti a la gent, Espanya sí. Allà, en aquelles sales remotes i desertes, es teixien complicitats. Gent de diferents pobles treballant pel país de manera anònima. Granets de sorra que sumats esdevenien un oceà.
La nit abans fou llarga, vetllant pel local de votació. L'endemà els atacs informàtics foren constants, però un poble tossut, gent que treballava des de dins i gent que s'afegia a col.laborar in situ, feren que es pogués votar. Codis amunt i avall. Ipes cantades per telèfons personals. Les xarxes wiffis foren tallades però res frenà la tossuderia del poble alçat. De llocs com Calders arribaven solucions per a ciutats grans. De ciutats grans i pobles xics, notícies terribles d'assalts bèsties i desproporcionats.
Diria que no conec a ningú, que d'una manera o altra no ajudés a realitzar el referèndum i aquesta és la grandesa. Sembla un tòpic o una cantarella agradosa però abans, durant i després, la gent s'afegí a col.laborar per votar. I per això guanyàrem. I per això guanyarem un dia o altre. I el mèrit és de tots i totes.
Avui, veig els vídeos de les càrregues, de les agressions dels policies espanyols i encara se m'escapen les llàgrimes, d'impotència, d'injustícia, de ràbia i dolor.
Dies després ho teníem a tocar. Ho teníem gairebé tot fet, però en un instant tot s'esfondrà i avui, hem de viure d'aquell error. De la por de fer el pas de proclamar la República en ferm i confiar en la gent. Confiar en la fermesa del poble per sostenir la República.
Tot i això, jornades com les d'avui, on s'ha fet de nou front al feixisme, m'omplen d'il.lusió i esperança, perquè som un poble tossut i obstinat, decidit a escollir el seu camí, amb l'ajut dels polítics o sense ells i tard o d'hora, aconseguirem la República que vàrem guanyar a les urnes i que la força bruta, bèstia i il.legal de l'Estat ens està frenant.

Llibertat presos polítics

Avui és un d'aquells dies que costa escriure. Que la ràbia confon la raó i els mots, que surten a raig però no tots aptes per a la majoria, costen de destriar.
Tenim gran part del govern legítim de Catalunya a la presó. Un govern escollit democràticament i cessat a la força.
No hi són per haver creat una banda armada, anomenada GAL, que assassinava. Tampoc per cobrar sobresous i diners en negre, on M. Rajoy sembla que no vol dir Mariano Rajoy sinó vés a saber què. Menys encara per atorgar feines a amics, coneguts o promotors. I ara! Senzillament per portar a terme aquell mandat que reberen. Que les urnes els obligà i així estava escrit.
Dormiran a presó gent ferma, més preocupada pel país que per ells.
Mentre, el mentider de l'Albiol, que cobra d'arreu i ho nega, pinxo que colpeja a adversaris, ignorant per sobre de tot, ja es frega les mans pensant en què en treurà si es presenta sol a les eleccions tot malparlant de tothom. L'Arrimadas, que parla de la discriminació rebuda en aquest país, quan fa quatre dies que hi és i té el càrrec que té, també es frega les mans i menteix d'una realitat que no coneix però que tampoc vol conèixer. Massa afamada de poder. L'altre, l'Iceta, també preocupat pels càlculs electorals, oblida que hi ha lluites que no són de partit sinó de drets humans i certes llibertats només s'han aconseguit unint demòcrates i persones justes per sobre de rèdits electorals. Que fàcil és viure dels guanys aconsegits pel sacrifici d'altres, mentre fem la viuviu tot menjant paelles i fent-nos fotos amb els hereus del franquisme.
Avui, aquesta nit, una nit més de la República catalana, la repressió segueix. Uns sagals de Lleida al calabós per identificar els Guàrdies Civils que atonyinaven als votants de l'1 d'octubre. De la mateixa manera el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart a la presó per promoure mobilitzacions pacífiques multitudinàries. Pacífiques. Mai un vidre trencat, no com els quatre fatxes del pollastre que ràpidament el braç se'ls dispara i insulten i atonyinen a la que poden. A aquests no. Són la canalla. La seva canalla.
El 155 era la clau. Controlar-ho tot. En aquest Estat no es pot opinar. No es pot discutir. Tampoc manifestar-se. Menys expressar un anhel multitudinari. Per això tenen els mitjans de comunicació que tenen i els que no, els voldrien controlar per adormir els sentits, per acallar les discrepàncies i fer desaparèixer l'esperit crític al carrer. I per assegurar un futur més plàcid, atacar també l'educació. Per eradicar el pensament crític d'arrel. Volen un poble submís i ignorant. Perquè només gràcies a la ignorància seguirant governant.
Aquesta nit vaig a dormir trist. Trist i emprenyat. La magnitut de l'animalada, la magnitut de tot plegat, només em fa que reafirmar en el propòsit i la ferma convicció que l'única manera que tenim de sobreviure, no només com a poble, sinó com a éssers independents, lliures i racionals, és fugir ràpid d'aquest Estat. D'un Estat on encara governen els hereus del franquisme. Un Estat malaltís, putrefacte i cruel.

La força d'un poble

La muntanya és la meva passió. He fet molts cims i tot i que gairebé sempre he gaudit molt, algun cop o altre he patit. Un cop perquè vàrem fer el Pedraforca una colla nombrosa i estava nevat. No anàvem ben equipats i com més pujàvem pel Verdet, més es complicavs la cosa. Un altre cop fent una cresta molt aèria o bé un llom molt escarpat.  Un altre cop fent els Tubs de Gerbats. Un pas molt inclinat amb una gran caiguda. Un altre cop escalant, a mitja agulla, veient que no acabaves de trobar el pas i així moltes més anècdotes. Moments en que has sentit el perill a tocar i que per un motiu o altre, no acaba passant res i us en sortiu bé.
Ara bé, aquells moments en que et trobes cara a cara amb la por, que notes les polsacions accelerades i la boca se t'asseca, descobreixes una afinitat amb els companys que estan amb tu i vas establint uns vincles. Una complicitat que us fa sentir molt propers.
El passat u d'octubre em va passar quelcom de semblant.
Arribaven notícies de molts pobles on la policia apallissava a la gent que estava a punt de votar. Entraven sense contemplacions i repartien a tort i a dret. A mesura que el dia avançava la possibilitat que ens passés augmentava. Anàvem sentint com havien anat a molts pobles del voltant i és clar, la lògica ens feia pensar que aviat ens tocaria.
Va haver-hi un parell de cops que ens digueren que venien i molts del poble, d'aquells que coneixes però són més saludats que no pas amics, ens possàrem ran de porta, espatlla contra espatlla i aquell moment de por col.lectiva, de neguit compartit, fou com quan vas a la muntanya i pot passar quelcom. Estableixes un vincle amb aquells que passen el mateix i et sents molt proper a ells i sents que un vincle, un fil invisible us uneix i la seva determinació a lluitar per allò que tu també estàs disposat a lluitar, us fa propers. Us fa còmplices i us uneix.
Les pallisses de la policia, més que dividir-nos com a poble, ens va unir més i diferències anteriors, es van anar desdibuixant enfront l'amenaça comuna.

JA HE VOTAT!

A vegades, explicar allò viscut és més o menys fàcil, avui em costa més. No he començat a escriure i unes llàgrimes ben grosses d'impotència ja volen sortir. Estic indignat i emprenyat a parts iguals. Però alhora molt content i aquesta barreja, fa que se'm faci difícil asserenar-me i explicar de manera ordenada allò viscut.
Durant dies he col.laborat en el que he pogut per fer el referèndum. Anant a alguna reunió que no podies dir massa ben bé què perquè deien que ens seguien. Que tenien tentacles llargs. Ho vàrem veure quan el dia de la votació ens van anar atacant contínuament el sistema informàtic per dificultar-nos la votació o van inutilitzar la xarxa d'Internet de l'escola.

Durant el cap de setmana he estat entre Mura i Calders, sent representant de l'administració en un lloc i a l'altre fent permanències per evitar que es precintés el local, per exemple. Tot un cap de setmana en vetlla per poder votar.
Diumenge, un cop constituïda la mesa de Mura, no sense problemes, vaig tornar a Calders. D'entrada a votar. A pronunciar-me per després tornar a Mura.
El poble, tement l'arribada de les forces policials de l'Estat, tenia totes les entrades bloquejades i només es podia accedir al centre a peu. Tractors a una banda, màquines a una altra, contenidors i torretes. Un espai tancat per impedir l'arribada en tromba d'uns efectius que sí ho varen fer en altres pobles sense contemplacions ni mesura. Diferents veïns vigilaven les carreteres per avisar.
Al centre, centenars de persones fent cua per votar. Esperant. A estones el sistema s'aturava i calia esperar. Però la paciència no era en va. Arreu les mateixes mirades de felicitat i alhora el rau rau a la panxa. Pregant per poder votar abans no arribés la policia. Sí. Votar. A mesura que ens acostàvem a la mesa les mirades cap al carrer eren més sovintejades. Podré votar?
De tant en tant, saltant-se la fila passaven avis i àvies. Gent gran i emocionada que anava a votar il.lusionats. Gairebé tothom, en arribar a la mesa es feien la foto. I tant! És un moment històric. El vot de la llibertat i en deixar lliscar la papereta, en veure caure el vot a l'urna, un esclat de joia immens. Alegria immensa però un xic continguda, just fins a l'entrada. Allà, molts, gairebé tots els que sortien, amb un somriure dibuixat d'orella a orella.
-Ja he votat!
I corrent a explicar-ho a qualsevol que fos allà, perquè la majoria restava allà. Calia protegir el vot.
A mesura que anaven passant les hores, anàvem veient imatges de les accions policials. De les brutalitats que cometien i encara que estàvem contents per haver votat, poc a poc va anant arrelant en nosaltres dues idees. D'una banda la voluntat de defensar aquells vots tan difícils d'aconseguir. Vots. Tots els vots. De l'altra la por a rebre la visita de la policia.
Al poble va venir gent de molts llocs. De Moià, Terrassa, Barcelona, Manresa... Per molts motius, però en tots ells hi havia el desig de votar i la por de no poder-ho fer.
Amb les hores i que la gent de fora va començar a marxar, la plaça s'anà buidant i la por a una visita augmentà. Sobretot per la gran quantitat de missatges dient-nos que havien anat a Granera, després a Navarcles, Moià... I la por augmentant, però ferms allà. Esperant. Desitjant que les hores passessin ràpid.
En un moment donat ens van dir que venien. Que venia la policia. La reacció va ser brutal. Tothom cap a la porta del col.legi electoral a fer pinya. Espatlla amb espatlla. A, no impedir, perquè teníem clar que si arribaven se l'endurien, sinó a endarrerir-los, a guanyar temps per una altra mesa. Per un altre poble.
L'urna la van amagar. Per por de perdre els gairebé 900 vots emesos.  I esperant. Sentint el cor a cau d'orella desbocat. Deixant anar alguna broma, un és dels que en cas de tensió necessita descarregar l'ambient amb humor. Però el silenci guanyava i les mirades de resolució de la gent eren clares. Comentaris del tipus, farem el que calgui, ens asseurem i ens estarem quiets. Cal fer-los perdre temps. Cal oposar-se pacíficament.
Així un parell de cops. Però no venien. Al final no van venir i van poder fer el recompte. Abans però es va demanar als mossos que precintessin el local. Per protegir-lo. Per protegir-nos. I aquests, entre aplaudiments van tancar el local. Van tancar una part de la jornada.
Més tard es va dir el resultat del recompte, des del balcó de l'Ajuntamnet, enmig de l'eufòria de la gent, barrejada amb la ràbia i la indignació. Perquè per molt pacìfic que siguis, quan veus la brutalitat d'aquests policies, t'encens i empatitzes amb aquella àvia que sagnava, aquella noia a qui van trencar els dits i grapejar o bé qualsevol dels que rebia un cop de porra.
Som gent pacífica. No som agressius ni en sabem i d'això se'n van aprofitar aquells policies, que només s'aturaven davant un grup molt nombrós de gent no sense abans repartir a tort i a dret.
Al vespre, vaig mirar les notícies. Les declaracions del president espanyol i em vaig sentir encara més indignat i emprenyat. Enlloc cap tipus de penediment, empatia o disculpa. Només corre endavant. Rere seu més de 800 ferits i cap reconeixement per aquests. Després la claca. Els socialistes i Ciutadanos. Menyspreables. Equiparant la violència exercida per aquells eunucs ignorants amb casc, testosterona i supèrbia amb l'exercici del vot d'un poble.
Ahir moltes coses van canviar. Algunes pel resultat de la votació, malgrat tots els impediments gairebé un 60 % de la població va votar i el sí va ser rotund, però sobretot per la repressió de l'Estat.

A dos dies del referèndum

Per treure's el barret. Fa una estona hem rebut la notificació conforme les direccions deixen de ser els responsables dels equipaments educatius fins dilluns. Fa un dia, diria, en Comín va fer el mateix amb els centres sanitaris.  D'aquí a dos dies votarem, però abans i tot de votar, és lícit, lògic i necessari, lloar la tasca dels polítics que tenim.
Primer de tot perquè després de molts anys i reclamar-ho molt, han mantingut aquella unitat que els demanàvem. Des de files unionistes intenten treure partit d'això, atacant a uns o altres per suposats greuges ideològics, sense entendre que la independència està per sobre de tot això, ja que una cosa ens portarà a tot.
A més a més els caps visibles dels diferents partits, transmeten una imatge de serenor i control de la situació, a més de fermesa, que s'encomana i en tot aquest concert no hi ha hagut ni una nota discordant. Cap sortida de to.
L'Estat, amb tot el pes que té, amb tota la força testosterònica, és incapaç d'acabar amb la il·lusió de la gent, ans al contrari, dia que passa, col·lectiu que es posiciona i manifesta i no només això. A més a més, quan un col·lectiu surt al carrer, aquest bat el rècord de totes les convocatòries i això es veu arreu del món i les mostres d'adhesió i força rebudes d'arreu es multipliquen, malgrat tota la maquinària diplomàtica de l'estat treballant per contrarrestar qualsevol notícia, nota o posicionament favorable al procés.

Sóc feliç de viure aquest moment. És un moment històric, però on la història la fem tots. Petits passos individuals per arribar lluny, molt lluny com a país, i això, la força de la gent, és el que em fa pensar que, no només votarem, sinó que guanyarem. I si no votem, també haurem guanyat, perquè aquests dies s'han despertat moltes consciències i només serà qüestió de temps.

Cal ser forts

Sóc mestre. Per sobre de tot sóc mestre. El fet de ser director és circumstancial. Qüestió del moment. Per tant, actuo com a mestre. I tot allò que faig, ho faig com a mestre i com a tal, crec, defenso i argumento que qualsevol conflicte s'ha de resoldre dialogant. Parlant. I si cal, votant. Amb tranquil.litat. Escoltant allò que tothom pensa i acceptant-ho, encara que de vegades m'he hagut de menjar gripaus, perquè totes les preguntes estan permeses. Però també és cert que faig allò que puc per tal que certes preguntes no calgui plantejar-les, no per res, sinó perquè abans que es plantegi el problema, ja mirem de no arribar-hi. Una manera bona d'evitar problemes és anticipar-se. Avançar-se als problemes i això, bàsicament, s'aconsegueix escoltant i observant. Escoltant molt i observant més i quan apareixen signes de dificultats, actuant. Però no tapant el problema, sinó tot el contrari, destapant-lo i parlant-ne. Buscant l'arrel del conflicte i després cercant una solució que serveixi. No per a mi, ja que podria ser que aquesta fos temporal i el problema s'enquistés, sinó per a totes les parts.

És cert que això és esgotador. És cansat i en general és un procés llarg. Ara bé, els resultats, a la llarga, són més duradors, perquè l'aposta és comuna i respectada per tothom. No està imposada.
Podria imposar decisions. Maneres d'opinar, però això, a més d'empobrir el grup, seria desvirtuar l'educació i m'agrada pensar que vinc d'una tradició republicana, de respecte als altres.
A casa, d'una banda van lluitar a la guerra civil. De l'altra es van amagar. Emboscats. Amb el temps, el perdedor va viure més bé i amb més enteresa el fet d'haver lluitat i perdut que el que es va amagar. Tots prenien decisions pels seus, però cadascú des d'on creia que podria ajudar més a la família. D'ells en vaig aprendre que és millor ser fidel a uns ideals malgrat es pugui perdre que no pas amagar el cap sota l'ala, perquè a la llarga mai et perdonaràs a tu per no haver fet més i sempre et preguntaràs què hagués passat si... Perquè els demés obliden, però un no i no hi ha jutge més cruel i implacable que un mateix.
Per això, quan avui he rebut la missiva amenaçadora, dient allò que se suposa que hem de fer o no fer, he recordat els meus avis. De fet ningú m'ha demanat que obrís l'escola, tot i que si se'm demanés ho tinc molt clar. Per coherència. Per trajectòria. Perquè no es pot intentar coaccionar aquells que treballen i actuen amb el cor, perquè el cor és un múscul molt fort i quan fas de la veritat i el respecte, així com l'escolta als altres el teu modus de vida, canviar-ho o pervertir-ho seria trair una trajectòria, uns ideals i després, amb quina cara podries posar-te davant d'uns infants a defensar res? No ens equivoquem, som mestres per sobre de tot i per tant, hem d'actuar com a tal, honestament, amb els altres i un mateix.
Per tant, per coherència i dignitat, a més d'un xic d'indignació, m'he de mantenir ferm als meus ideals i defensar allò que crec i postulo on calgui i quan calgui i si calgués fer el pas, el faria.

Viure vol dir prendre partit...

M'han enviat això d'un sindicat curiós...

Benvolgut/da company/ya,

Atès que abans del proper 1 d'octubre de 2017 pots rebre algun requeriment de dubtosa legalitat, t'exposem el protocol d'actuació que, en la nostra opinió, cal seguir per ajustar-se a la legalitat vigent:

1.- Si es rep una ordre que s'entengui que pot ser il·legal, s'ha de demanar que aquesta ordre es lliuri per escrit i signada per la persona que la dóna, per tenir constància escrita d'ella.

2.- Informar a l'inspector del centre de l'ordre rebuda i lliurar, en el registre de la inspecció, un escrit explicatiu, adjuntant una fotocòpia de la mateixa. Per a això pot utilitzar-se el model adjunt. Amb això es pretén salvaguardar la responsabilitat davant les conseqüències legals del seu compliment.

3.- En el cas que l'ordre rebuda sigui manifestament il·legal, l'afectat té el dret i l'obligació de no acatar l'ordre i de posar-ho en coneixement de l'Alta Inspecció de l'Estat (de forma telemàtica en " directora_educacio.catalunya@correo.gob.es " o de forma presencial en el carrer Bergara, 12. Barcelona) mitjançant l'enviament del mateix escrit explicatiu esmentat en el punt "2", adjuntant també una fotocòpia de l'ordre rebuda.

4.- Si es considera que es pugui incórrer en una situació il·lícita amb conseqüències penals, es recomana posar una denúncia davant la Policia, la Fiscalia o un altre òrgan judicial.

Desitjant que no arribis a trobar-te en aquesta situació, rep una molt cordial salutació

Barcelona, 18 de setembre de 2017

Sindicat AMES (Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari)

La meva resposta...

Benvolguts,

Primer de tot dir-vos que som una escola i no un institut. Entenc que sou un sindicat minoritari encarat als professionals de secundària, però segurament, amb menys de 500 afiliats, sense representants a la junta de personal, ni delegats sindicals ni tan sols una seu física -diari Ara- desconeixeu força el món escolar i per tant és un descuit a no tenir en compte. 

És d'agrair que us preocupeu pel món docent d'Infantil i Primària tot i que ja tenim els nostres representants, que d'altra banda estan ben arrelats al territori i vetllen pel bon funcionament de l'educació i els seus treballadors, sense entrar en discusions partidistes i interessades sobre els llibres de text.

De totes maneres i amb afany de poder-vos escoltar, restaré a la vostra disposició, si així cal, el proper u d'octubre a l'escola, de les 9 fins a quarts de 9 que tenim previst fer una jornada de portes obertes en cas que no hi hagi cap altre acte organitzat.

Moltes gràcies pel vostre interès

Com ho veieu?

Si a Catalunya passa el que passa

Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen una llengua pròpia i ja se sap, hi ha tantes maneres de veure el món com llengües hi ha.
Si a Catalunya passa el que passa és per la tele que tenen, que explica coses diferents. Que no segueix la línia de l'Estat.
Si a Catalunya passa el que passa és per l'escola que tenen, que expliquen el món des del seu raconet de món.
Si a Catalunya passa el que passa és pels diaris que tenen, que no filtren com cal les notícies i hi ha coses que es poden malinterpretar.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen els esportistes que tenen, que no saben defensar bé l'únic equip.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen els polítics que tenen, que els enganyen i no ho saben veure.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen una ràdio que fa pensar i això és perillós.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen una bona sanitat i d'això ja no s'han de preocupar.
Si a Catalunya passa el que passa és per la música que escolten, massa revolucionària.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen massa diners i els costa ser solidaris.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen policia pròpia i perden el respecte que de gris vàrem guanyar.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen accés a Internet, una porta al món massa gran per a ments influenciables.
Si volem que a Catalunya no passi el que passa acabem amb tot; tele, ràdio, premsa, diners, escola, música, sanitat, llengua, Internet, policia, polítics i esportistes, i així, finalment, seran nostres.
Segur que em deixo coses però molt desencaminat no dec anar...

Per dignitat

Per més informació, clica aquí.

Estic il.lusionat...

Estic il.lusionat. Molt il.lusionat. Il.lusionat perquè sento al president del meu país i em fa sentir esperançat. Perquè sembla assenyat i decidit.
Estic il.lusionat perquè hi ha una colla de polítics que sembla que van a una.
Estic il.lusionat perquè malgrat totes les traves d'un Estat que ens menysté la gent es mobilitza. És mou.
Estic il.lusionat perquè líders europeus i dels Estats Units comencen a dir que acceptaran el resultat d'un referèndum aquí.
Estic il.lusionat perquè el contrincant, tot i ser fort, tot i ser dur i tenir tots els tribunals a favor seu, em sembla que se sent desorientat, segueix amb pràctiques d'èpoques franquistes que els retraten arreu del món i no saben com aturar el tsunami democràtic que els ve a sobre. I fan el ridícul.
Estic il.lusionat perquè quan sento els líders dels partits contraris a la independència o fins i tot al referèndum, no només no tenen arguments per defensar el no, sinó que mostren un nivell intel.lectual, democràtic, estratègic i humà molt baix i això tard o d'hora els anirà a la contra.
Estic il.lusionat perquè la Guàrdia Civil va perduda, fa el passerell i semblen i tothom ho percep que són uns titelles d'un govern corrupte i ruc. Perden el temps perseguint fotocopiadores quan avui en dia la tecnologia va molt més enllà.
Estic il.lusionat perquè molts advocats, a través de l'associació Drets, s'ofereixen per a defensar aquells que siguin atacats.
Estic il.lusionat perquè més de set-cents alcaldes i entre ells el de Barcelona, facilitaran el referèndum, posant-se al costat del poble, malgrat les pressions, atacs i coaccions que reben.
Estic il.lusionat en veure que la defensa de l'Estat la fa un tal Millo, entre d'altres, que ha pidolat càrrecs a tots els partits i per tant denota una manca de compromís i criteri èpica.
Estic il.lusionat perquè veig el país il.lusionat, content i decidit, molt madur i segur d'ell mateix, malgrat els atacs, els insults, les mentides, les manipulacions, les coaccions i les vexacions que rep per totes bandes, dels que sabem que ens atacaran sempre i dels que se suposa que haurien de defensar un estat de dret i democràtic.
Per tot això estic il.lusionat i crec que a més de votar, guanyarà el sí. Per dignitat, coherència i sobretot per necessitat.

Referèndum 1 d'octubre