Corrent per Mura

Mura té aquest encant. Surts a peu de la riera de Nespres per anar a córrer, ben d'hora, a quarts de vuit i trobes a faltar una samarreta de màniga llarga. Ara, comences a enfilar-te i el sol t'esvaeix el fred i t'escalfa de valent.
Ahir vaig pujar cap al Puig Andreu, feia temps que no hi anava. Tot i això, quan un camí ja l'he fet, el recordo força i en córrer, ja espero el que vindrà.
A tocar de la riera el xipolleig de l'aigua, però un cop enfilo cap al forn de calç, un tram ombrívol entre roures i alzines. En deixar aquest tram i encarant cap a la Blanquera, zones de rocs més drets i amb jonces i malves. Al fons, el coll que serà l'objectiu, per sobre les coves de Mura, coll de Reixac, crec que es diu.
Un cop a la carena, una codoleda fantàstica, amb Montserrat a una banda i el Montcau a l'altra i ja espero veure el tram on hi haurà els almesquins, abans però les viperines. Ahir ja no en vaig veure d'almesquins, la florida fou fa un mes i escaig. Després, arribant al punt més alt, on decideixes cap on tirar, si al Montcau o bé al Puig Andreu, el corriol davalla tot deixant cruïlles a manta, fins que et plantes al peu del turó.
Aquest es pot pujar per dos costats, recomanables ambdós. És una atalaia immillorable. A la base, una balma obrada que convida a passar-hi una estona.

 La tornada fins a la carena pel mateix camí, però arribats a un punt, senyalitzat amb un pal del parc, decideixo baixar en direcció al Castellot. Abans però passant per una font del Cargol, ben eixuta. La baixada és franca i es fa veloç.
Una volta d'uns 10 quilòmetres amb uns 500 metres de desnivell.

Santuari de Cabrera ( 1.307 m. ) i Pla dels Aiats ( 1.303 m. )

Avui, en plegar, hem anat amb l'Oriol cap a Vic, cap a Cantonigròs. Allà a prop, surt una pista que s'acaba a la riera dels Aiats. Des d'allà, un camí ample primer, amb pendent, enmig de faigs, roures i avellaners, puja cap al peu del santuari de Cabrera. És un camí ombrívol. Fresc. De fet, bona part d'aquest vas seguint el torrent, que a dia d'avui baixa alegre.
Un cop al coll, hem pujat per les escales cap al Santuari de Cabrera. Avui ha estat un altre dia d'aquells que no et trobes ningú. Les escales són força dretes i algun tram un xic penjat.
A dalt, una esplanada acull el santuari i seguint la carena, passes entre timba i timba fins a l'altra punta on hi ha una senyera i unes vistes generoses als Pirineus.
Un cop fetes les fotos de rigor, hem desfet camí, però hem anat fins a un trencall que indicava els cingles dels Aiats. El sender puja enmig d'un bosc net de sotabosc, amb faigs també i molts boixos. Va serpentejant fins arribar al pla dels Aiats ( 1.303 m. ) i just després, arribes als cingles. Un lloc impressionant, per les vistes i per l'alçada, com a Cabrera. Als teus peus, un quadre immens.
A partir d'aquí ja hem desfet camí de nou fins al cotxe. Per cert que a tocar d'aquest, un petit salt d'aigua ens ha servir per refrescar-nos.
Hi vaig poc cap allà, però cada cop que hi vaig, torno enamorat d'aquest país que tenim.

Puig Andreu ( 753 m. )

He anat cap al Puig Andreu ( 753 m. ). Feia temps que no hi anava. Sortint de l'escola (454 m. ), creuant la riera de Nespres, he anat enfilant per un corriol que porta a les coves de Mura. De fet, córrer és alliberador. Quan tinc maldecaps, només cal que comenci a córrer, res, dues passes i aquests, feixucs, pesats, es queden enrere. No poden seguir el ritme i alliberat del pes, vaig enfilant per qualsevol corriol feliç, amb un somriure dibuixat a la cara i amb els sentits ametents. I més avui, que feia un dia assolellat, tot i un xic de calitxa.

Per arribar al Puig, vas passant d'una vessant a l'altra de la muntanya i vas notant, perquè es nota a més de veure, el contrast entre un costat i l'altra. La part soleia amb codines més pelades, però amb una de les flors que més m'agraden, l'almesquí. De fet, en un punt hi ha una extensa catifa d'almesquins. En deler per la mirada. Després, quan t'acostumes al pedregar, tombes i entres en un bosc obac. Humit. Fresc. I el trepig canvia, perquè malgrat ser encara rocós, una capa de terra fosca, flonja, ho va cobrint tot i sembla talment que corris sobre una catifa. I així anar alternant, cara amunt o avall, perquè mai és tot pujada ni tot baixada.

           

Sota el Puig Andreu hi ha una balma i enfilant un corriol un xic aeri arribes al cim. Un mirador fantàstic.

De tornada he passat per la font del Cargol, avui rajava i després cap al Castellot. Una petita grimpada i deixes els arbres a sota i la visió s'amplia. De Mura a una banda i el Montcau a l'altra. Montserrat sempre present. 

Córrer per Mura és un plaer i tant el cansament com les tribulacions desapareixen. 

Corrent sota la pluja

Feia dies que no sortia a córrer amb pluja. De fet, feia dies que no plovia.
Aquest matí, quan he sortit, feia un plugim suau, però que de totes maneres, al principi, era molest, venint com venia de l'escalfor de casa. Però al cap de poc, quan t'acostumes al regalim de gotes fredes  i grosses cara avall, comences a gaudir del moment. Les sensacions es multipliquen. Perceps cada trepig en la seva plenitud. El soroll en trepitjar el sòl moll, l'aigua que es desplaça i els esquitxos que et toquen a les cames nues.
En entrar al bosc, les gotes s'esmorteeixen, així com el soroll, que s'emmudeix. Només gotes grosses, que s'han format per la unió del petit plugim constant, cauen amb un soroll intens.
En sortir del bosc de nou un soroll constant, suau. La respiració se sent molt més. Els esbufecs acompanyen cada passa. Acompassats i no n'ets conscient fins que un so diferent et desvetlla.
Avui ha estat en passar al costat d'un camp de colza. Les seves fulles noves, amples i dures, esdevenen altaveus i el so de les gotes que cau s'amplifica. Sembla que de cop plogui més, però en el instant que deixes el camp enrere, el so s'atura, fins al proper camp de colza.
Altres sons també es fan més presents, com de nit. Un cotxe llunyà que escampa aigua amb el seu pas tot fent l'efecte Doppler, l'ocell que s'envola i avisa als companys tot cantant que cal marxar o bé el torrent que sempre està sec i que avui, després d'hores de pluja, baixa alegre. Alegre i un xic enterbolit dels residus que porta, per la manca de costum.
Córrer amb pluja, si superes la mandra que fa, és divertit, és una experiència que et desvetlla i obtens sensacions noves.

Quan corres per Calders

Aquest matí he anat a córrer una estona. Per Calders. Però a diferència d'altres dies, que tinc menys temps, he allargat la volta.
He anat cap a Comellas. Feia temps que no hi passava i m'ha sorprès la pista que hi ha. És una pista que passa per sobre de la casa. Ample i neta. Com el bosc del voltant. Des d'allà he pres un corriol que no havia pres mai i que ressegueix el canal. En algun tram vas per sobre del mur i arribes al Forat Micó. Un cop deixat aquest, he seguit cap a Rubió pel corriol i sortint a la pista he anat direcció Pertegàs. Just abans de creuar el riu, he enfilat un corriol costerut i rocós que mena, després d'uns quilòmetres de pista, a la carretera, a l'altra banda del Canadell.

En aquest corriol, que passa per sobre del Calders, hi ha un tram penjat i m'ha sorprès trobar-m'hi, primer indicacions de perill i tot seguit unes estaques marcant el límit de la timba amb cintes de plàstic. Més que res perquè el cartell és del Moto club Manresa, les cintes de la Federació catalana de motociclisme i en aquest tram no es pot passar en moto. És un corriol! Com algun altre corriol on a l'entrada trobes senyals d'advertència per a motociclistes. Territori Comanxe...

Després, des del Canadell he anat cap a Sant Salvador del Canadell i seguint el corriol que va al costat de la carretera, que passa a tocar de Montrós i arriba a la Guàrdia, he anat fins a Calders. Per cert que tot força sec. Diria que podria comptar amb els dits d'una mà els bolets que he vist.
Al final m'ha sortit una volta de gairebé 20 quilòmetres per llocs on feia temps que no passava i que són preciosos, amb una temperatura freda però que ben abrigat es torna agradable. Com m'agrada córrer i predre'm per Calders!

De Balsareny a Manresa per la Sèquia.

Feia un dia rúfol. Bé, al matí ha plogut força i pensant que ja no plouria gaire més, hem decidit anar a córrer amb l'Oriol.
De fet, volíem anar a fer un cim però se'ns ha fet tard i per això hem preferit fer quelcom de més proper.
Entre un vols dir i un no serà massa, hem acabat anant en cotxe fins a Balsareny per fer la Sèquia. L'altre cotxe l'hem deixat al parc de l'agulla. Massa bé no hem començat. Quan dúiem un parell de quilòmetres, com a molt, hem vist que no teníem les claus del cotxe del parc i hem hagut de recular a buscar-les.
La sèquia és un canal que va des de Balsareny a Manresa i passa per Sallent i Santpedor. En total són poc més de 26 quilòmetres. És un recorregut molt planer, ran de canal.
Aquest passa enmig de boscos i camps. És agradable de fer i més un dia com avui, fresc. Ara bé, quan portàvem uns sis o set quilòmetres ha començat a ploure amb ganes. El terra s'ha tornat relliscós. Un corriolet fangós d'argila flanquejat per herbes baixes era gairebé l'únic que es veia. La roba, a mesura que s'ha anat xopant, ha esdevingut pesada, així com les sabates. Al final, una cursa que havia de ser relaxada s'ha anat complicant, tot i que quan ha parat de ploure, de nou ha esdevingut molt agradable, si no fos perquè les cames ja havien estat força castigades.
Hem arribat al parc amb un sol lluitant entre els núvols per imposar-se. Els darrers quilòmetres, que hem fet sense seguir la sèquia, els hem fet caminant. Gaudint del que quedava del dia i recuperant-nos del que ha esdevingut una volta molt cansada.

Una volta pel Montcau ( 1.056 m. )

La Falconera des de les Roques de la Coca

Avui, per darrer cop aquest curs, he pogut sortir a córrer al matí. He sortit ben d'hora, a quarts de nou, ja que després entrava a treballar i per acomiadar-me, he decidit fer un Montcau ( 1.056 m. ).
Feia dies que no hi anava. Potser algun mes i tot, entre viatges, estades, intercanvis, sortides i proves a l'escola, els darrers divendres he estat força ocupat. A més, potser he anat menys a córrer i m'he dedicat més a anar a esquiar o bé amb bicicleta. Per tant, feia dies que no corria massa.
Des de Mura ( 454 m. ) hi ha poc més de 600 metres de desnivell, però es fa llarg, ja que trobes alguns puja i baixa que fan augmentar el desnivell.
Així doncs, de bon matí he sortit de l'escola i he anat cap a Sanllehí, una casa de pagès sota el castell de Mura. Des d'allà he pres la pista fins a la carretera i seguint un tram de carretera, aquest tros encara no el sé fer d'altra manera, he arribat al trencall que puja de dret al Montcau. Bé, primer passes per les Roques de la Coca, amb un petit forat que et permet veure ben emmarcada la Falconera i després, enmig de torrents, t'enfiles cap al cim. Grimpes un xic.
Avui era un dia calorós. Força calorós. De baixada he pres el corriol que baixa directe pel llom del cim fins al coll d'Estenalles ( 870 m. ) i des d'allà, un altre tram per carretera, per passar-ne via, fins a la Falconera. D'aquí, altre cop per corriols ben drets fins a Mura.
M'han sortit uns disset quilòmetres i malgrat no he anat massa ràpid, poc més d'hora i mitja, estic content de tota la volta, ja que en algun tram, mirava enrere per veure si feia mitja volta. Es fa dur quan el sol pica i no tens cap necessitat de fer el cim excepte l'alegria de veure el país des d'allà a dalt. Ara bé, m'he obligat a fer-ho, ja que qui sap quan hi tornaré i he arribat cansat i xop. Molt cansat, força xop, però molt feliç. Content de no haver fet mitja volta.

Taula d'orientació de dalt el Montcau

La Mola al fons.

És quan corro que volo...

La diferència de córrer pel bosc entre setmana i els caps de setmana és de sorolls. Avui, que entro més tard a treballar, he anat a córrer per Mura una estona i gràcies al silenci que imperava al bosc, he descobert tot de sons que d'altra manera els caps de setmana s'amaguen, ja sigui perquè les motos que trinxen els corriols no hi són, ja sigui perquè les carreteres van buides.
Sigui com sigui avui tota l'estona m'ha acompanyat el so del meu trepig. Un trepig pausat. Sobre terra seca després de pluja. En un sòl pla. Compacte, lliure de pols i amb pedretes soltes sobresortint. Enmig de les passes, la meva respiració. Rítmica. Acompanyant els moviments del meu cos i de tant en tant, la conversa d'alguns ocells. Alguns amb un cant alegre, rebent resposta. D'altres amb un de més planyívol i encara d'altres, amb un so monòton. Repetitiu. Com enfeinats.
Sovint, rere un revolt o enmig d'un corriol, algun ocell que alçava el vol, ja fos de terra, aus petites i esmunyedisses o bé del brancam. Ocells més grans. Algun, com un rapinyaire, més majestuós. Començant el vol pausat, batent un xic les ales i en un no res, allunyant-se veloç.
El silenci també et permet endevinar moviments. De lluny, algun animal de quatre potes fugint, pel trepig i els espetecs de les branques ho endevines.
Si a més, a aquest torrent d'estímuls hi afegim un sol brillant en un dia fresc, el cos sembla un gran receptacle d'emocions i acabes corrent amb un somriure ample a la boca, d'orella a orella i de tant en tant, perquè et sents sol de mirades que et jutgin, estens tu també les ales i voles per un moment. Lliure. Feliç. Únic i agafant embranzida vas fent saltirons i respons als ocells i ells t'escolten, et parlen. Sou un.

Sobre els núvols

Montserrat al fons

Divendres al matí és un dels meus dies. Entro a treballar més tard, un parell d'hores i per tant, puc aprofitar aquesta estona, si no tinc una reunió imprevista o una sortida i començo abans, per anar a córrer. Avui, després de dies que he tingut aquest matí ocupat, he pogut sortir a córrer per Mura. És un indret encisador, ideal per córrer si les pujades t'agraden. Ara feia dies que no sortia per aquí i per tant, feia dies que no feia gaire desnivell. 

El Puigmal i el Cadí ben nevats al fons

He sortit de l'escola i he resseguit la riera de Néspres fins que s'endinsa a la vall, passada l'església de Sant Antoni i allà, al cap de poc, he enfilat pel corriol que puja cap a la carena. És un corriol costerut i si bé, en general, el pujo força bé, avui hi ha hagut algun tram que l'he patit. Tot i això he anat enfilant-me fins a l'alçada de la Falconera, sota una boira un xic dispersa però que no deixava veure el cel. De fet, com que ja fa temps que faig aquest recorregut, esperava que amb l'alçada, arribés a estar per sobre els núvols. He pujat força i volia arribar a la Barata per un corriol, però com que feia dies que no hi anava i la pluja generosa dels darrers dies ha fet tombar algun arbust, en algun tram m'he despistat i m'he trobat més avall d'on m'esperava. Estava temptat de fer mitja volta, de fet he girat cua, però he pensat que com a mínim, podia intentar arribar al Coll d'Estenalles. Hi he arribat i un cop allà, m'he reptat a pujar fins al cim. La promesa d'un dia lluminós sobre els núvols, m'ha esperonat.

Pujant al Montcau he notat més el vent, però també que el sol brillava amb més força entre la boira i quan n'he sortit he gaudit d'una vista privilegiada. De fet, aquesta imatge d'estar sobre els núvols m'acompanya des de petit, quan en una sortida amb mon pare, a Montserrat, vaig trobar-me sobre els núvols. Va ser impressionant. Meravellós. Em sentia com si em pogués llençar a sobre d'aquests i caminar-hi i sempre que veig la possibilitat de trobar-m'hi, no en dubto, ni en dies com avui, que em sentia força cansat. Ara bé, com sempre ha valgut la pena.

Al fons, el Montseny

No corris o et queixalarà

El cap de setmana és un bon moment per anar a córrer sense presses. Improvisant. En general, si vaig a córrer entre setmana, mentalment penso un traçat i calculo el temps que tardaré i després el faig, sabent què em trobaré. Al ser recorreguts abastament coneguts, acabes corrent, sovint, sense parar massa atenció per on passes i deixes que el cap voli mentre les cames, experimentades, busquen el camí.
Avui tenia ganes de provar altres camins. Altres recorreguts i de seguida que he pogut, he pres un trencall que no prenc mai. De cop, al prendre un camí nou, més o menys, els sentits s'han aguditzat i en comptes d'anar d'esma, he començat a fixar-me en els detalls. He pres un corriol ombrívol, estret i fresc. De fet m'ha sorprès la seva frescor, anava entre alzines. El curiós del fet és que al no ser les alzines que conec, al veure-les m'hi he fixat més i he vist que estaven ben florides. A més, quan he deixat el corriol, he passat entre camps. Res estrany vivint al Moianès. Ara bé, al ser un traçat diferent, m'he fixat que el camí s'obria i estava flanquejat per una varietat cromàtica de flors impressionant. Semblava talment com si m'esperonessin a córrer mentre un zumzeig d'insectes voladors em perseguia. I així, mil i un petits detalls que a vegades em passen desapercebuts però que avui, anant més receptiu, he captat i n'he gaudit.

La torna ha estat en arribar a Calders. A la zona verda de La Guàrdia hi havia un pastor alemany, de pèl clar, bé, de fet no en tinc ni idea si era un pastor alemany però s'hi assemblava, que estava estirat al mig del camí. En veure'm, ha alçat les orelles i ha acotat el cap. Em mirava fixament. De retruc, jo he afluixat el pas fins a aturar-me. Ens hem mirat i no sé perquè, quelcom m'ha dit que girés cua. Sense presses ho he fet i anava a buscar un camí alternatiu, caminant, quan aquest, d'un bot, s'ha alçat i ha vingut corrent cap a mi, bordant i mossegant a l'aire. M'ha voltat un xic. Ha intentat mossegar-me un parell de cops, tot i que he apartat les mans a temps. Espantat i emprenyat, ho reconec, diuen que millor no mostrar por, me li he encarat com si les tingués totes, tot i que no les tenia i he anat cap a ell cridant-li. Ell, ensenyant les dents i bordant. Tot seguit però, algú l'ha cridat -suposo que m'ha sentit- i sense ni mirar enrere, ha girat cua i ha anat cap a una de les cases que donen a la zona verda. Quin ensurt, collons!
He acabat d'arribar a casa amb el cor desbocat i pensant que el proper dia, qui ho sap, potser aniré pels llocs que conec.

De Mura, al Montcau ( 1.056 m. )

Dilluns al vespre em deixo la roba a punt. Pantalons per córrer, vambes, cangur i un parell de samarretes, una de màniga llarga i una altra de màniga curta per si de cas, mai se sap. A més, al cangur hi porto guants, buf i una gorra. De bon matí a Mura fa fred. Està un xic enclotat ( 455 m. ) i encara que aviat hi toca el sol, d'hora fa fred. És humit.
Avui, quan he sortit he anat direcció a l'ermita de Sant Antoni, resseguint la riera de Nespres. Aquests dies està molt seca, només un filet d'aigua es deixa veure. Passada l'ermita, hi ha un trencall. Pots anar a les Llossades o bé cap al Gorg del Pare i és en aquest punt, just aquí, que tallant els dos camins, talment una bisectriu, s'enfila un corriol, estret i força fresat. Està marcat amb fites, com alguns dels punts més conflictius del recorregut. Puja directe cap al pujol del Llobet.
Un cop a dalt, vas seguint la carena per una roureda espectacular, d'agradable trepitjar ara a la tardor, ja que té una catifa de fulles flonja. El camí va a espetegar a una codina i al teu davant, a uns cent metres, hi ha la Falconera. Ara bé, has de fer un sifó per arribar-hi, baixar uns metres per tornar a guanyar alçada, però el premi bé s'ho val.
En aquest punt es bifurquen els corriols. Uns cap a la Falconera, els altres, cap al Col d'Estenalles. Hi ha dues opcions, o bé vas a buscar la carretera o bé, pujant un xic cerques el corriol que et porta a la Mata. Avui he fet el tram fins a Estenalles per carretera. És una carretera on passen molt pocs cotxes. L'he seguit fins al coll i després, des d'allà, he enfilat cap al Montcau, per la pista dels bombers fins al trencall que et mena directe, entre codines acotades per trossos de cordes, al cim. És una pujada franca, amb grans vistes a banda i banda però que també, al ser un espai molt descobert, és força exposat al vent, si en fa. Avui en feia força i al cim només hi he restat una estona, just per fer la foto. La tornada, en comptes de fer-la pel mateix camí, he fet un tram de carretera fins a tocar de la casa de Sanllehí, per després prendre un corriol costerut que baixa directe fins a Mura.
És una sortida circular preciosa. Només hi ha un tram que em cal millorar, el de tornada per carretera, tot i que ja tinc en vistes alguna alternativa. De mica en mica l'anirem afinant.

He ballat a dalt dels núvols

 He ballat a dalt dels núvols. Bé, de la boira, però què és sinó la boira que un núvol deprimit.
Aquest matí he sortit d'hora de l'escola. La boira era tancada. Només quatre passes i després, un blanc grisós. He anat corrent cap amunt, a buscar un punt alçat. Els corriols són clars. Es veuen bé i per si de cas, soldats arbrats els flanquegen. T'indiquen el traç i en els trams oberts, només una sendera enmig de codines llueix. Difícil de perdre el camí i més quan l'has trepitjat manta vegades.
He anat fins a l'entrada de les coves de Mura, tancades perquè els visitants, alguns massa desitjosos de tenir un record, s'emporten allò que la natura ha tardat milers d'anys a fer i que ells, guardaran en un racó de casa per mostrar-lo valents a les visites.
Després, encara entre boires, cap a la carena. De fet, arriba un moment que vas veient que sobre teu la boira ja no és tan espessa i comences a distingir la silueta dels arbres i rere seu, aquell blanc plom, comença a agafar alguna espurna de blau. T'acostes al capdamunt.
Esperonat per la perspectiva de sortir de la boira, he anat pujant, agafant sempre a les cruïlles, el corriol que puja i de mica en mica el cel s'ha anat aclarint, fins que al final, com ja preveia, tot i que no sabia si tardaria molt o poc, m'he trobat sobre la boira. Sobre els núvols i a un cop de roc, en línia recta, Montserrat. Sola. Aïllada. Sobresortint dels núvols i a l'altre costat, el Montcau, llepat per una boira que s'aferrava a la seva falda. I aquí, enmig dels dos, he ballat. He saltat i he gaudit de l'instant, un instant curt que serà llarg, perquè com ja m'ha passat altres cops, la bellesa sobtada em perdura en la memòria.
Poc després, amb l'ànima carregada, he baixat corrent, somrient, feliç, endinsant-me altre cop dins la boira però lleuger de peus.

La Falconera

Hi ha llocs que són especials. Que per un motiu o altre, quan els veiem o trepitgem, sentim quelcom d'especial. Un d'aquests indrets, si més no per mi, és la Falconera. A tocar del Coll d'Estenalles, ja baixant cap al poble de Mura, hi ha una agulla esvelta. Dreta i majestuosa.
De fa anys que la conec. Des del Montcau se la veu força bé, alçant-se desafiadora allà a sota, amb el seu munt de vies d'escalar esperant als valents que la vulguin coronar. Pel darrera però, sempre hi ha una porta del darrere, també s'hi pot pujar i sense haver d'escalar, només grimpant un xic.
L'altre dia al matí vaig sortir ben d'hora de Mura amb una idea a la ment, anar al peu de la Falconera. Era un matí fred, estàvem sota zero i tot l'entorn era blanc. La nit anterior, de cel destapat, havia glaçat fort i havia cobert la vall amb un mantell blanc cristal·lí.
Vaig sortir de l'escola i vaig anar seguint la riera cap a Sant Antoni. Mentre corria anava deixant rere meu núvols de baf que s'afegien a la boirina que tot ho cobria. La vall, encara a l'ombra, començava a il·luminar-se amb els primers raigs de llum que saltaven la carena. Una visió bella i alhora fantasmagòrica. Davant meu tenia una cortina blanca esquinçada per feixos de llum amb ombres retallades. Preciós.
Al trencall de les Llossades, vaig prendre el corriol que puja de dret cap a la carena, esqueixant el bosc, enmig d'arbres plorosos. Dalt de tot, el sol m'acaronà i el seu escalf em retornà. Instants abans, les mans, balbes, em feien mal. Un cop a la carena, un camí planer, ran de cinglera, em menà a peu de la Falconera, trencant, de tant en tant, alguna codina. Vaig arribar-hi amb un somriure d'enze a la cara i com en Rocky al capdamunt de les escales, vaig alçar els braços ben content. Satisfet.
La tornada, per desconeguda, la vaig fer el primer tram, uns tres quilòmetres, per carretera -entre setmana i al matí pocs cotxes passen- però un cop a l'alçada del Castell de Mura, cap a Sanllehí, vaig prendre alguns corriols que em conec per baixar de dret al poble.
L'altre dia, vaig estar tot el dia, amb un somriure ben ample a la cara.

Corrent per Calders

Avui, després d'una setmana intensa d'inici de curs, he sortit una estona a córrer. Bé, de fet he allargat força i he aprofitat per gaudir de Calders. La temperatura era ideal. Un vent suau i fresquet m'ha acompanyat força estona.
He sortit i he anat de dret cap al Forat Micó, volia, i ho tenia en ment ja des d'ahir, pujar a les Abrines. Per això no he perdut temps per corriols que conec. En arribar a Bellveí, una mica abans de fet, he pres un corriol ben fresat i ombrívol preciós. Humit i agradable que anava pujant suaument fins al darrer tram, que resseguint unes terrasses de pedra enmig de matoll baix s'enfilava fins a Mussarra. Des d'allà es tenen unes vistes fantàstiques de Talamanca amb Montserrat de fons i només cal girar-se una mica per veure el Montcau i el Puig Andreu.
Després he anat cap a les Abrines, per Sant Pere Màrtir. Allà hi ha un dels indrets que més m'agraden de Calders, un parell de racons des d'on es veu el poble, resseguint la carena i darrera el Pirineu. Avui sense neu, altres cops amb un fons blanc espectacular. A més, el terra està entapissat de nummulits. Més d'un quilòmetre, diria a ull, ple d'aquelles pedres rodones i planes de diferents grandàries.
Un cop passat Sant Pere he baixat per la pista on m'he trobat una colla de caçadors. Un munt. Amb el seu peto ataronjat, armats fins a les dents. Feia estona que ja els tenia clissats, més d'un cop m'he trobat els seus gossos, amb collars amb gps, voltant per la muntanya. De fet em fan un xic de por. Mai saps què esperar-ne d'algú que va armat i et mira seriós.
La pista arriba fins al meandre del Calders on m'he hagut de descalçar per travessar-lo. Allà, a tocar, una gran taca roja de sang donava fe dels trets que he sentit estona abans. Segurament un senglar abatut.
Sense perdre temps he pujat pel cargolaire però fins just abans d'enfilar el corriol, que de fet he fet trams xino-xano, és costerut, he anat trobant caçadors ben asseguts en les seves cadires de càmping. Vaja, i jo que em pensava que això de caçar era considerat un esport.
Ja dalt del cargolaire he anat per carretera fins a casa. Al final m'ha sortit una volta molt divertida i agradable, amb racons que he descobert i d'altres que he redescobert.

.

La Sant Silvestre de Calders...

S'ha acabat l'any. El 2014 ja és història i encetem un 2015 ple d'il·lusions.
Aquest any, per tancar-lo, vàrem decidir anar a córrer una estona. Fer la primera Sant Silvestre de Calders. Tot és començar i d'aquí a poc, de ben segur, ja serà una tradició arrelada i escampada per Calders. Segur!
Aquest primer any vàrem fer una volta amb un recorregut força distret.
Vam quedar a la Plaça Major i vam anar cap al Pla dels Gitanos. Allà vàrem prendre el corriol que ressegueix la carena. Abans d'arribar al Mirador però, vam girar cap a l'Alzina de l'Erola, per sobre de les vies d'escalada. Des d'allà vam baixar cap al Castell de Calders però per la banda de sostres, en comptes del Cargolaire. Anàvem a bon ritme, esperonats pel dia fresc que feia.
Després vam seguir la pista ran del riu Calders fins al Vilar i passant per sota el pont de la carretera de Monistrol vam enfilar cap amunt, cap al tram de cursa que ens porta a Sant Amanç, enmig d'una roureda espectacular. I des d'allà vàrem fer el corriol que va a parar a la pista que ve de la Coma i va a espetegar a la cruïlla de Reixach. Vam seguir la pista fins a tocar del Dolmen i baixant pel torrent de la Querosa vam entrar a Calders per Cal Paloma. Vaja, una bona volta per acabar l'any i encarar bé el nou que comença.

Els darrers bolets

Els darrers dies se m'ha fet força difícil anar a córrer. Justament ara fa una setmana que vaig voler sortir a córrer una estona. Res. Aprofitar la poca llum que quedava i fer la volta. Tot va començar molt bé. El fred m'esperonava i ben abrigat, notava els músculs en tensió. Amb ganes de moure's. I per tant, vaig començar la cursa amb força expectatives. Anava prou bé, a un bon ritme i em semblava que podria córrer bastant, però a mig camí, bé, mig camí és un dir perquè encara em costa decidir quan és el moment de fer mitja volta, vaig descobrir, mig amagat, un rovelló. Un preciós i formós rovelló.
Quan m'ha passat altres cops, dubto si aturar-me o no i en general segueixo corrent. Amb un no en tens per res, però aquell dia, vaig decidir aturar-me. I premi. Al seu costat un altre. I un altre. I un altre. Així fins més d'una dotzena i a tocar d'ells, unes quantes llenegues i algun fredolic. Ara, que quan vas a córrer, no acostumes a dur cistell. Per tant, amb el buff, un d'aquells llargs, vaig improvisar una bossa que vaig omplir.
Un parell de dies més tard, vaig tornar a sortir a córrer i de nou, a mig camí, no sé si era a mig camí o no, però ho acabà sent, vaig trobar-me unes quantes llengües de bou. Força. Altre cop el buff ple.Tot i que alguns estaven  aixafats. Es veu que hi ha qui, quan desconeix un bolet, l'aixafa, no fos que algú altre el conegués i el pogués aprofitar. Per sort no pogué amb tots.
Dies més tard, altre cop ho vaig tornar a provar. Vaig sortir a córrer amb ganes de gaudir d'una bona  estona i aquest cop, malgrat que de tant en tant mirava cap al bosc, no en vaig veure cap i vaig poder córrer sense entrebancs. Segurament, ara que el fred ja ha fet el tomb, ja no hi haurà més distraccions... o sí. Vés a saber.

Córrer de nit

El primer cop que vaig córrer de nit no va ser per ganes. I ara! Poc que m'ho esperava. Feia de monitor a Monistrol de Calders, a la Païssa -segur que l'Albert i d'altres monistrolencs se'ls escapa el somriure en llegir això, ells que ara m'expliquen que eren els que venien en motos a fer soroll a la nit davant la casa per espantar-nos-.
Un dia vàrem decidir anar a fer bivac a Sant Pere Màrtir, per veure la sortida del sol. Arribant al poble, a uns dos quilòmetres de la casa, un nen, era l'estiu i a l'estiu tota cuca viu, caminava ranquejant. El nen, tot ell il·lusió i poc senderi, va relacionar estiu amb calor i per tant, no es va posar mitjons. Resultat. Unes llagues enormes. Calia doncs anar a la casa a cercar-li mitjons. Però anàvem a peu i no teníem cotxe. Bé, hi vaig anar amb el cor encongit, més per la valentia d'adolescent, per allò de la imatge projectada que per res més.
Més endavant, quan el córrer es féu una necessitat i el dia s'escurçava, vaig veure que si ho volia fer entre setmana hauria de temptar la foscor. L'aliada però, per aquests primers intents, fou la meva gossa, la Píxel. Corria a ran meu, saltironejant. De tant en tant la perdia, però tornava sovint i amb ella al costat, vaig anar agafant confiança. Era la meva guardiana.
Temps després, amb força curses nocturnes a les cames, quan ella ja era més gran, vaig començar a sortir sol. Com un pas més. Com quelcom de natural. El següent pas i ara, córrer de nit se'm fa plaent. Interessant. A vegades, ho reconec, algun so, per desconegut i sobtat em fa fer un bot el cor, l'ocell que s'enlaira o el senglar que gruny, però en general, gaudeixo plenament d'aquestes sortides i miro amb altres ulls indrets trepitjats abastament.
Avui, per exemple, el recorregut era ple d'arbres vinclats pel vent i se'm feia com si em saludessin al passar. A més, de tant en tant, quan el bosc s'aclaria, protegit enmig d'una clariana, sense la lluminària d'Artés o Manresa al davant, els estels se'm feien presents. Espurnejant. Brillants i sense perdre el pas els mirava encisat. Els anomenava agraït.