'Secouristes' a la vall de Cadí, Canigó.

28 d'agost del 2013.

De Casteil en amunt, el riu Cadí baixa molt engorjat, entre un laberint d'agulles granítiques amb canals entre elles, el recorregut de les quals recorda Montserrat però amb granit enlloc de conglomerat, i castanyers enlloc d'alzines. El constant i fort soroll de l'aigua, però, ens trasllada inmediatament on som, el Pirineu, tot i que diferent del que estem acostumats.

El Petit Yosemite, a la vall del riu Cadí, i el riu.

Per a accedir al punt de la vall del Cadí on es troba la roca anomenada Petit Yosemite, prenem la carretera al coll de Jou i continuem per la pista de Meiralles fins a l'aparcament de La Rande.
Caminar pel fons de la vall amunt és impossible. Arribats a cert punt la vall s'engorja i només hi baixen els barranquistes.
Des de l'esmentat aparcament el camí és molt evident mapa en ma, fins que arriba al riu Cadí, on una passera metàl·lica el travessa. Abans de la passera, resseguim riu avall pel seu marge esquerra hidrogràfic, fins que les fites demanen de travessar-lo, just en un punt on l'aigua llisca sobre una gran llosa plana.

 

Travessat el riu, seguim uns metres aigues avall fins que trobem la paret, amb una feixa que enfila en diagonal cap a peu de via, on trobem els primers parabolts.

Primer llarg des de peu de via.

El primer llarg se m'atravessa només de veure'l. Es tracta d'un inici per placa amb poca presa i flanqueig a l'esquerra fins a la reunió. El fa la Silvia. 25 m de V.

El segon llarg també serà per a ella. Comença amb un diedre plaent i avaba amb un pas una mica més dificil poc abans de la reunió, després de superar un sostret menys complicat del que aparenta. 30 metres.

Seguim amb la mateixa tònica, i és que veig que si no començo m'arronço i no m'atreveixo. El tercer llarg passa sota un altre sostret i entra en una mena de canalera amb graons que és una delícia. 40 metres més.

La canalera continua ara més tombada i surto jo. Quart llarg, 30 metres. El cinquè llarg és una grimpada per la roca mare, tombada, fins a fer reunió en un pi i un parabolt.

Acabo la via amb el sisè llarg, més l'estil de l'alta muntanya, format tot ell per un diedre que es va posant dret fins al capdemunt de l'agulla. Així doncs, la primera meïtat és més tombada, fins a una inflexió del terreny amb un pi característic. Dos pitons protegeixen la primera meïtat, i dos més la segons; afegint-hi un parell d'encastadors i llaçant un parell d'arbres trobo que n'hi ha prou

 Sisè llarg.

Som quasi al capdemunt de l'agulla. Hi pugem i en baixem a peu, tot i que dos parabolts nous despisten, però el retorn l'hem d'emprendre des del pi de l'última reunió.

Des d'aquest pi flanquegem pel nord el monolit cimal de l'agulla i anem baixant cap a l'evident coll. Des d'aquí descendim en flanqueig cap al sudest, seguint la fressada del corriol i les marques vermelles pintades en els pins (compte a no confondre's i baixar cap a l'oest, molt evident també però que mena a un punt del riu sense sortida).

Castell des de dalt de l'agulla.

Ressenya.

Amb una millora del temps i un ascens de les temperatures, marxem a seguir amb el granit de la veïna Capcir, concretament al Donassà, políticament ja l'Arieja.

Plaent normal al Pilar de Sant Martí (de Canigó).

27 d'agost del 2013.

Del mal temps de la freda comarca del Capcir baixem a terres més mediterrànies a la recerca del sol, sense deixar el granit, i a fe de deu que el riu Cadí, que baixa del Canigó i no de la serra del Cadí, ofereix de tot per a l'escalador, endemés d'un clima agradable.

Ens instalem al camping de Casteil i des d'allà anirem fent incursions a la vall.

El primer dia tastem les vies esportives que hi ha al peu del Pilar de San Martí, sota Sant Martí de Canigó. L'accés requereix caminar només deu minuts, o sigui que ja em direu.

Comencem per vies una mica brutes de molsa, que creix esperonada per l'ombra del castanyers. En principi ens costa confiar l'adherència dels peus a una roca que demana de coneixer-la, com tota, i que ben poc hem tastat, sobretot en parets baixes enmig del bosc; les alçades granítiques pirinenques no tenen res a veure.

Quan la musculatura diu prou i l'estomac demana, pleguem.

L'endemà tornem al mateix lloc amb l'intenció d'escalar tot el pilar per la seva via normal.

Ressenya del llibre 'Escalada en el Pirineo Norte' de Xabier Laretxea (sense permís)

El primer llarg de la via puja per una mena de graons que trenquen la paret en diagonal, entre diverses vies esportives. Les assegurances en principi son uns anclatges químics, però hi ha de tot per tot arreu. A diferència d'una cordada que ens precedeix, fem la reunió on toca, doncs també n'hi ha un parell més que fan dubtar.

El segon llarg surt cap a l'aresta, amb menys dificultats de les que aparenta. La reunió es fa al cap de 30 m en un castanyer.

El tercer llarg comença a tombar una mica i la dificultat baixa, sempre en torn al IV. 45 metres i reunió em un roure. A mig llarg l'equipament deixa de ser a base de químics i comencen els parabolts, sempre massa abundants.

Comença el quart llarg caminant i travessant uns blocs, fins que la paret es torna a posar dreta, amb passos de V, sempre plaents i molt assegurats. 35 metres. La reunió queda ben extranya, amb un parabolt i dos pitons. És ben curiós el contrast entre l'abundant equipament al llarg de la via i les reunions que aprofiten arbres, pitons, etc.

Cinquè llarg més continuat i sostingut, potser el més escalador de la via, però en la línia dels demés, per a no patir i gaudir. Arribem al capdemunt de la paret. Reunió en un parabolt i un matoll després de 35 metres.

El sisè llarg remata la via, tot en flanqueig per la cresta que uneix la paret a la muntanya. A la cara nord s'hi amaguen les vies de veritat per als habituals del granit.

Arribem així al bosc i cap avall pel corriol marcat amb fites i fresat per la concurrència.

Demà més, més lluny i més difícil.

Voltant el Crabèra més del compte

14 d'agost del 2013

Després del passeig d'ahir ens diem que avui podem fer la cresta de Crabèra, que segur que el sol ens acompanyarà, i cap allà anem sota la fosca humida de la matinada.

Amb un silenci eixordador comencem a caminar sota la presa de Sant Joan de Toran; aquí l'aigua és aturada del tot i ni una gota va més enllà del mur de formigó. Espantats, tan jo com el senglar que sorprenc sota la negror del bosc, despertem de cop i fem el conegut camí fins a Es Grauèrs, on veïem el ramat de cèrvols que ja dedueixo com a habitual en aquest punt i a aquestes hores a trenc d'alba.

Arribant a la Pala Vaciuer. 

Amb penes i feines localitzem l'Agulla Verda i tirem amunt cap a la Pala Vaciuer. Obstinats en no baixar arribem al capdemunt xops del tot. El terreny i l'herba son i seran aigua tot el dia i la cresta ja ens la treiem del cap. Així doncs, com baixem d'aquí sense desfer el penós pendent d'herba que hem pujat?

Mapa i llibre en mà decidim cercar el pas dera Comassa i fer cap a la vall de Melles. La corda i el material seran avui una càrrega tan feixuga com inútil.

Cap al pas dera Comassa.

La boira engoixa i inquieta; tot sembla molt més tètric i amenaçador amb la seva presència.

Anant i venint, dubtant i sense veure-ho clar, localitzem el pas, després de seguir traces sobre l'herba que en alguns casos només eren com una mena de línia pentinada, segurament pels isards, doncs per a aquí dubto que hi hagi passat ningú en molt temps.

La baixada cap al fons de la vall de Melles tampoc és gaire evident, però alguna fita de tan en tan apaivaga els nostres dubtes.

El paisatge és d'allò més tenebrós, amb congestes i escampalls de roques sota la Maleda deth Cristalh, que sense dubte hauré de tornar per veure-ho i gaudir-ne amb més visibilitat i menys angoixa de no perdre l'itinerari. 

Arribem finalment al riuet d'Aurean, sota el port del mateix nom, que ara hem d'ascendir per anar cap al Crabèra. I què farem al Crabèra? Ja ho veurem.

Cami fresadíssim, gent, ramats, gossos de guarda... per un moment la presència humana alleuga una excursió que, per indrets salvatges amagats entre la boira, ens han fet mirar i remirar la guia i el mapa més d'un cop, amb l'inquietud de sentir-se perdut.

Pugem el Crabèra amb l'esperança de travessar sota la seva cara nord cap al coll del Malh de Losers i d'allà al Port d'Arbe, però, Ay la neu! Enmig de la boira dubtem de la contnuïtat de la roca i desconeixem el pendent de les nombroses congestes que pengen sota el Crabèra i el Canejan, i no portem crampons. Som covards? Ja en vam patir una aquí mateix, i no tenim ganes de gresca, o sigui que amb prou hores per avant, avui caminarem llarg. 

El Serra Nauta treu el cap rera el Malh de Llosars i l'aresta nord del Crabèra. Allà hauriem d'anar a parar.

Fer la cresta des d'aquí seria una opció, però tot està moll i recordo franquejos exposats.

Desfem el camí normal del Crabèra i baixem a l'estany d'Araign. Preguntem al guarda sobre la presència de neu cap al port d'Arbe i es sorpren de que a aquelles hores marxem cap al Toran. Som-hi doncs.

El camí és fresat, marcat i net excepte un parell de congestes que ens en fan crecar la continuïtat, però tot plegat és molt evident. Atenyem el preciós estany d'Albi, racó bellíssim que només per coneixe´l ja val la pena l'excursió, tot i que no cal venir-hi per aquí.

Estany d'Albi.

Finalment arribem al conegut Pòrt d'Arbe.

Telefono a l'Aleix per que no pateixi i de dret cap a la drecera, que per cert trobo més complicada que de costum; les allaus deuen haver-hi fet de les seves.

I parlant d'allaus, la Coma d'Arbe sembla la lluna, plena de neu barrejada amb terra i pedres, sota la boira, amb les últimes llums del dia... 

Coma d'Arbe.

Arribem a Era Honeria a les 10 de la nit, sense cresta però satisfets d'haver conegut nous racons, que sense dubte ens permetran accedir i baixar d'aquesta muntanya que s'em fa complicada, i és que les comes penjades, el laberint de canals i la salvatgia que hi impera li otorga un nivell enllà de les dificultats objectives i de les xifres.

Toran, Cumedan, entrant de boires i aigua.

13 d'agost del 2013

La tempesta que ens foragità de la Ribagorça deixa boires residuals que s'aferren als vessants i que el nord conserva i afavoreix més de l'esperat.

Caminar per verdes i obagues valls amb aquest temps pot ser tan plaent visualment com sacrificat físicament, i aquest fet és essencial a les satisfaccions muntanyenques, tan condicionades per l'esforç que requereix la seva consecució.

Tot i així avui fem un passeig.

Ja havia vist la vall de Cumedan des de Peirahita, rectilínia i estreta a la vegada, profunda però accessible.

Amb la companyonia del Tuc comencem a caminar des del refugi mateix, per un camí que enfila cap a uns prats i unes bordes, alguna d'elles ben restaurada, però que es dirigeix bastant cap a l'est i acaba en un revolt de la pista. Mantinc l'esperança de trobar algun viarany que des del refugi permeti travessar el bosc fins al punt clau del km 5,3, el qual facilitaria molt l'accés a les valls del sud i evitaria la pista. A saber quins obstacles amaga la frondositat del bosc.  

Fageda impoluta.

Travessar els diferents estrats vegetals és una experiència peculiar i identificativa d'aquesta banda del Toran: primer la fageda neta, espaïosa, ombrívola i acollidora; després avetoses fosques i tètriques, ermes a ran de terra; segueix un estrat de pi negre que queda enllà dels camins, en vessants que aquests només freguen o travessen quan enfilen el lateral de les valls; i finalment els herbassars, ja sigui de pastures abandonades, d'una frondositat que ni les fites vencen per a indicar el camí, ja sigui en roquissars inaccessibles precisament pel recobriment de la pròpia herba, que no deixa agafar-s'hi.

Font de Peirahita.

La font de Peirahita marca el final del bosc i l'inici de les pastures, aprofitades aquí i ara (un pastor francès habita la cabana del mateix nom). El camí que ressegueix la vall és força evident i va penetrant en ella apropant-se al riu.

Passades dues comes on és molt fàcil perdre el camí sota l'herba (de fet fa grans marrades per superar el desnivell pel punt més còmode), arribem a l'últim replà, ocupat per l'estany de Cumedan.

La congesta mig soterrada testimonia les allaus d'aquesta primavera.

 

La vall queda tancada aquí en forma de circ. Queda pendent enfilar la carena i recuperar el paisatge ja conegut des d'una altra perspectiva, la del Montlude. Els Malhs dera Montanheta i els Dera Pala deth Gesp, i totes les carenes que s'escapen aquí i allà configuren un terreny vertiginós, que sembla tenir més extensió vertical que projecció horitzontal sobre el mapa, concentrat en una petita extensió.

  
Demà les boires tornaràn a fer la gitza.

Esperó sud-oest del Racó Gros, via Banzo-Font-Martínez

21 i 22 de setembre, fi de l'estiu.

Pic dels Gorgs, al sud de l'Infern.

Remenant la sempre a mà guia del Pirineu Oriental del CEC, i esperonats per una piulada recent, fem cap a Ulldeter i aproximem per allà, fent no se si més o menys desnivell que per Núria.

Plantem la tenda sota el coll de Carançà, tenint a sota l'estany Blau, d'on agafarem aigua, escassa en aquesta època i en aquestes alçades d'aspecte quasi desèrtic. I de desert res de res; ens creuarem una munió d'isards al llarg de tot el dia, perdius blanques a la Fosa del Gegant, marmotes a dojo i un parell de muflons, dels quals mai n'havia vist.

Refiats de l'esmentada piulada i de la ressenya gràfica que conté, encetem la via i aviat veig que no quadra amb el text de la guia del Pirineu Oriental, que copio aquí:

   'Escalada AD. Desnivell: 250 m de bona roca. Dues cordes de 40 m i 2 pitons.

Primera asc.: 9 juliol 1967, per Jesús Banzo, Enric Font i F. Martínez (GEDE del CEG). (But. C.E. Gràcia, octubre 1967, p 177; Cordada, 1967, n. 139, p. 15; Altitude, 1967, n. 43, p. 56.)

Primera femenina i segons total: 25 de maig 1970, per Montserrat Martínez i Jordi Lluch (CE Àliga).

Primera en solitari: 7 de gener 1975, per Jaume Nogueroles. (But. STAE del C.E. Àliga, juny 1975, n. 13, p. 5.)

Sota el coll de Carançà.

   Ascensió comparable, segons els primers ascensionistes, a la de la paret nord de l'Infern, però més llarga i atlètica, i per tant de major dificultat.

   

   Des de la Valleta Seca es remunta una tartera cap al peu de l'esperó SW, limitat a ambdós costats per grosses plaques llises i clares (10 mn de marxa d'aproximació).

   

   Situats a la base, cal elevar-se uns 30 m en diagonal a l'esq. sobre replans herbats i lloses amb bones preses (II) fins al per d'un ressalt vertical (1 pitó abandonat a la 1ª ascensió, R-1).'

Estany Blau i estany Negre, Carançà.

La ressenya que seguim mena cap a la dreta direcció les plaques tombades a cercar una reunió de xapes casolanes. Del pitó, cap rastre.

   'Sortiu per la dr superant l'esmentat ressalt (IV) i prosseguiu uns 20 m en línia recta (III) fins a un nou replà (1 pitó, R-2)

Anem més a la dreta i el ressalt el trobarem després de la nostra R2, amb un parabolt a sobre, i no és de IV.

   Enlairar-se sobre unes plaques inclinades (III-) uns 35 m, fent nova reunió (R-3). (En endavant totes les reunions s'efectuen aprofitant els blocs sortints).

   Es segueix el fil de l'esperó uns 40 m, superant alguns trams bastant llisos (III) (R-4).'

Pic del Racó Gros des del Coll de Nou Creus.

Com veïem, el texte original no parla del flanqueig sota el sostre, pas destacable de l'itinerari, per la qual cosa dedueixo que la via original va més a la dreta, seguint pròpiament l'esperó i evitant sempre les plaques.

Sense cap mena de dubte hem estat enllaçant les reunions d'una via veïna, equipada amb parabolts molt petits i amb reunions de xapa casolana, amb el nom pintat a peu de via i que malhauradament no recordo. La Banzo-Font-Martínez va més a l'esquerra, sobre l'esperó, i com a punt de referència tenim un pi que indica la ressenya publicada al Vertex i que desconeixiem.

A partir d'aquí ja som a la via original.

   

Continua el relat de la guia:

Gendarmes dels últims llargs.

   En aquest punt l'esperó perd verticalitat; enlairar-se directament 40 m (II) (R-5). Cal guanyar 40 m més (II+) (R-6).

   L'esperó es redreça, presentant successius ressalts que acaben en una torre característica. Pugeu 40 m (III amb passos de III+; R-7 sobre l'esmentada torre).

   Per amunt l'esperó és molt més marcat, presentant una sèrie de gendarmes baixos que es van superant directament durant 40 m (III+, R-8).

   Cal escalar encara 40 m del mateix estil (III, R-9).

   S'ataca ara el darrer ressalt, més vertical, sobre 40 m (III+, R-10).

   Supereu un trox vertical molt curt i prosseguiu per terreny fàcil (II) uns 15 m, assolint la cresta principal que enllaça el Racó Gros amb el Pas de Porc, guanyant fàcilment el cim (10 mn). Horari: 3 h (fig 28).

Nosaltres, patosos, necessitem unes 4 hores, i amb la llarga tornada que ens espera decidim no fer cim i deixar-lo per un altre dia, ja sigui per fer tota la cresta, per refer la via pel seu itinerari original o provar-ne alguna altre de la cara est.

Sortida a la cresta, amb el Canigó el fons.