Christmas Race, La Cajoleta, Torrent del Migdia

19 i 20 d'octubre de 2013

Cap de setmana dedicat a fer discretes vies de llampants ressenyes, totes elles al voltant del Camí dels Francesos i el Torrent del Migdia, i és que la discreció dels itineraris i d'algunes de les agulles que enfilen les vies del Masó es fa patent quan t'hi poses.

 Ressenyes extretes de La noche del loro

La Cajoleta es va anar farcint de vies fàcils a la seva cara sud i més exigents a la cara est, però quedava la quasi aresta nord, quasi per que d'aresta només ho sembla sobre el paper.

La Chistmas Race comença amb dos passos fins, assegurats, fins que tomba i flanqueja a l'esquerra a cercar l'evident canal que enfila amunt. Continuant el flanqueig, una mica angoixant per lo poc repetit de la via i sense protecció, aviat escalarem cara amunt i tot esdevindrà plaent, sense trobar a faltar les assegurances que no hi ha. Reunió a la última de la blava Aresta Brucs i cim.

Davant per davant hi ha la Miranda de La Cajoleta, però la seva proximitat amaga una aproximació de senglar i un descens encara pitjor (crec que mai he acariciat tantes agelagues). Dexant-nos-hi literalment la pell arribem al peu de via Xirucàires, indicat per un petit cordino groc en un minúscul pont de roca. El primer llarg comença vertical, fi i sostingut; vaig de segon i em sembla encara més difícil... El segon presenta la peculiaritat de la via, el Fartó del Torrent del Migdia, una llastra-agulla de roca trencadissa adosada a la sòlida paret  de la Miranda, per on escalarem en xemenèia. Matolls, un bloc empotrat i un gran merlet que abraça tot el Fartó seràn les assegurances fins el parabolt que protegeix el canvi de paret, pas d'una certa fe però amb molt bona roca.

Poc després de l'inici del camí dels Francesos, just a la part baixa del serrat dels Tudons, trobem la via Ping-Pong que enllaça esperons i un parell de puntes (una d'elles anomenada Luichy) en un d'aquells llocs que sembla que no pugui traçar-s'hi cap via. Cada llarg enceta la seva corresponent placa de roca rugosa, sòlida i cantelluda, seguida d'arestes trencades i descompostes. Reunions en savines i assegurances on calen en plena placa.

 

I les vies que aquí i allà amaguen els racons al voltant d'aquest camí, sempre a l'ombra de les grans roques dels Plecs i del Montgròs; petits plaers al marge de les grans vies.

Aresta Brucs a La Bitlla

7 d'abril de 2012

Un bon pla per a un dia asollellat com aquest era ascendir la Bitlla per la seva aresta Brucs i contuinuar per la inmediata Bola de la Partió, però un factor no tingut en compte des del bosc estant va esquinçar el pla a mig fer: el vent.

I és que el poc equipament d'aquesta via, que n'és el seu principal actiu, combinat amb els forts cops de vent, fa de l'escalada una experiència que pot resultar desagradable; les preses sembla que es facin petites, els murs més verticals, i tot més difícil.

La Sílvia fa el primer llarg, d'aresta pura però molt ample, protegida amb dos espits, fins el llabi on hi ha la característica alzina i la reunió al costat. Una petita bauma a mitja tirada li dona el punt de dificultat al llarg, just on hi ha un dels espits.

Em toca a mi fer el segon llarg. Comença amb una fisura vertical a equipar, amb bones preses; una delícia. Quasi al final de la fisura, on es posa més dreta, asseguro amb un Alien i baixant una mica surto cap a l'esquerra, més fàcil i tombat.

D'aquí en amunt i per placa tombada es progressa be fins la fisura horitzontal, on hi ha un pitó.

És en aquest punt on la paret es redreça i on el vent ja es nota amb força. Els passos per a superar el mur serien d'allò més bonics si no fos per aquest aire que transmet una inseguretat constant, tot i l'excel·lència de la roca. L'alleujament arriba quan ja sobre el mur m'asseguro a l'únic espit del llarg i uns metres més amunt faig reunió d'unes anelles rovellades anclades amb un munt de burins.

La Sílvia i el Josep Maria, que avui ens acompanya, han quedat glaçats a la reunió. Arribats tots a dalt decidim que ja en tenim prou, tot i que a la Bola hi ha més expansions i el vent no dificultaria psicològicament tant la via.

Segur que sense vent hauria gaudit de veritat de la concentració que exigeix aquesta via, i segur també que hi tornarem per acabar la combinació amb la Bola.

Albert Masó, la via.

18 de març de 2012

A ponent de la prominent Proa i per sobre de les parets reblertes de vies esportives del camí de la cova de l'Arcada, les cingleres esdevenen agulles, i algunes d'elles resten ben amagades entre d'altres, com és el cas de la Veïna del Musclet, al nord de la Proa (o agulla Vella) i ponent del Musclet.

La Proa (a l'esquerra) i la paret de la Tonsura sota seu.

Des de sota el Castell prenem el camí del Clot del Tambor que als pocs minuts l'abandona per ascendir pel llom entre aquest i el Clot del Boixar, de dret a les visibles Tonsura i Proa, que juntament amb d'altres agulles formen un formidable castell de roca vist des d'aquest camí.

  

L1 i R1

Flanquejant la Tonsura per l'oest, apareix de seguida la canal equipada que dona pas a les dures vies de la cara oest de la Proa, per on després rapelarem, i seguint flanquejant comencem a trobar alguna corda fixe que permet assegurar el pas per sobre d'una estreta franja de terra i vegetació penjada a l'abisme, fins un conjunt d'alzines grosses a les quals ens hi agafarem per fer la R1. Es veu que el L1 ja és aquest tram de cordes.

Comença l'escalada en si la Silvia, per una placa que més amunt forma un diedre fisurat, on hi ha pitons i si es vol es pot augmentar la protecció amb encastadors. La fisura s'eixampla descobrint-nos una gran llastra que qualsevols dia anirà avall. R2 terrosa en alzines. Fins aquí tot plegat s'esdevé en una canal ombrívola i terrosa, que malauradament contribuïm a erosionar amb el nostre pas; pensem-hi i trepitgem el mínim de terra i el màxim de roca possible.

El tercer llarg és un curt passatge per a sortir a la primera aresta de l'agulla i pujar ja per placa més o menys tombada, en dos llargs més, el quart i el cinquè, fins al peu de l'aresta cimera.

L4 i R5, d'una alzina que agonitza.

El sisè i últim llarg comença amb un mur amb aun parell de passos fins i continua a plena aresta, quasi caminant fins el cim. La reunió la faig envoltant tot el casquet rocós culminal, doncs la savina des de la que farem el ràpel queda fora de mà.

El descens el farem amb un primer i curt rapel per baixar de l'agulla cap al seu coll est. Des d'aquí, entre argelagues primer i desgrimpant la Musclet després baixem al sud cap a la Proa ( o  Vella), a la qual hi ascendim caminant. Trobem primer un rapel vell, suposo que de l'aresta brucs que hi ha obrir el Ballart, i uns metres més avall i a ponent trobem una instal·lació de parabolts amb anelles. En tres rapels en total som al camdemunt de la canal equipada, que baixem per desfer tot el camí d'aproximació.

En conjunt, la via i el seu accés, tenen el típic sabor de via clássica assequible ja típic de les vies dels Masó, que ben poc defauden amb les seves obertures.

Ressenya de www.kpujo.net

El Timbaler del Bruc i el Gerro. II

El Gerro és una agulla l'estètica de la qual queda absolutament definida per la Nansa, esbelta llastra que s'hi apoïa per la seva aresta sud-est.

La vía Normal aprofita la canal que forma la Nansa amb l'agulla, ascendint de dreta a esquerra fins a una repisa amb quatre alzines, on es situa la R1, que coincideix amb la nostra. D'aquí en amunt s'endevinen alguns espits vells una mica a la dreta de la nostra línia.

La via África, que és la que ascendim nosaltres segons la ressenya de La Noche del Loro, coincideix amb l'Aresta Brucs del llibre Agulles del llibre del Joan Miquel Dalmau, però incomprensiblement, segons el llibre aquesta Aresta Brucs s'acaba als 20 m d'alçada, en un despenjament de les vies esportives properes. 
Així docs, la via Àfrica, és l'Aresta Brucs?

Començo amb el L1, en placa, fi de peus, V+, molt ben assegurat. Escalada rectilínia, equipada, esportiva, fins al replà al costat de les alzines on es faria la R1 de la via Normal provinent de la cavitat que forma la Nansa.

L'Àlex obre el segon llarg.

La Sílvia al costat de la Nansa.

El segón llarg espetega als pocs metres amb un mur vertical format per còdols, oferint un passatge de V+ de col·locació més que de finura, i d'aquí de dret al cim.

EL descens el realitzem amb un curt però espectacular rapel al costat est de la Nansa.

Ressenya de La Noche del Loro.

El Timbaler del Bruc i el Gerro. I

Sud, sol, graus assequibles i vies assegurades...


Aquest és el resultat de la recerca d'un parell de vies per a un matí de diumenge: la Francesc Sardans Fàbregas, al Timbaler del Bruc, oberta enguany pels germans Masó, a l'esquerra de la més antiga Ivan, i una via al Gerro que apareix com a Àfrica a La Noche del Loro, i com a Aresta Brucs + Normal al llibre del Joan Miquel Dalmau.

La Francesc Sardans Fábregas és la típica línia que enceten els Masó quan cerquen esperons verges entre vies ja obertes, en aquest cas entre l'Aresta Brucs (a l'esquerre, passant per l'Agulla dels cartutxos) i la Ivan (a la dreta), però amb més verticalitat i finura que a les últimes que hem fet.

Heus ací la descripció literal dels aperturistes, amb alguns comentaris:

• L1: un curt diere inicial du a una aresta on predominen els passos de finura. Els passos de finura m'ho semblen realment i molt; perfectament assegurats.

• L2: un flanqueig a la dreta condueix a una cavitat (el fornal del 6Q) que precedeix un mur vertical ben equipat. Roca solta. El V+ és més aviat de col·locació. Es tracta d'un mur format per còdols on el dubte és si algun d'ells saltarà en forçar-lo. 

• L3: comença seguint un marcat i vertical diedre de passos atlètics que deixem fent quatre passos d'artificial cap a l'esquerra. Possibilitat de forçar en lliure. Roca variable. El primer Ae que indica la ressenya es passa en lliure prou bé, amb la possibilitat d'apoïar-se a bansa i banda del diedre. El segon Ae te una sortida finíssima, amb preses minúscules pels dits i peus en adherència, tot plegat amb molta verticalitat.

• L4: coincideix amb el darrer llarg de l'aresta Brucs del Timbaler del Bruc. Inici vertical desequipat de roca excel·lent i final més ajagut. Sobresurten uns grans còdols que permeten fer-hi un merlet, i obviem totalment el pitó, que queda molt a la dreta.

Els segons de cordada aconseguim fer en lliure els passos d'Ae del tercer llarg, i l'Àlex, que va de primer gairebé també, tot i que afinen moltíssim.

Contents d'haver-ho passat molt bé en aquesta via, veiem el Gerro a sota, a ponent, i l'estètica de la seva nansa aviat ens crida l'atenció.
Som-hi doncs.

Ressenya extreta de La Noche del Loro.