Goma II a la Monja

5 d'abril del 2014

Si reequipada com està ja fa certa basarda en el seu segon llarg, com seria l'original?

Ressenya original del bloc d'en Luichy.

Entrar a Frares travessant la Mà de Déu, entre el Dit i el Dit Xic, és descobrir-ne les agulles més impresionants i els racons més profunds entre elles, canals fosques entre parets verticals que no gosem ni mirar i arestes brucs que no ens atrevim a trepitjar.

Travessem aquest paradís, paradís mentre caminem que pot esdevenir infern si s'escala sense el cap clar.

Potser accediriem a la Monja més directament voltant el Dit Xic per ponent, però entre mig i descendint després la canal que es desprèn del nord de l'agulla arribem còmodament a la cara sud de la Monja.

Per a encetar la via, grimpem al grup de matolls i arbres que es situen a la dreta del primer mur, llis i vertical, i que sempre trobem amb un regalim d'aigua que haurem de travessar per a assolir la segona assegurança del primer llarg, fàcil i assegurat sense allunyaments.

El segon llarg segueix en el mateix grau, però la separació d'algunes assegurances fa escalar concentrat i refiat d'un mateix, com sempre huria de ser.

En amunt, l'agulla tomba i grimpem, fins i tot caminem fins a la protuberància final.

Tenim la idea inicial de pujar per l'ultim llarg de la Josep Rigol Romeu, però impediments físics temporals ens fan deixar-nos estar d'estreps, i flanquegem cap a l'est per sota la berruga, protegint amb algun encastador fins l'alzina a mig camí de la Normal, que puja pel nord, i que ja vam ascendir en certa ocasió també per a evitar els estreps de la Rigol. Aquest cop ni tan sols això; baixem i pleguem; algun múscul avui no ens deixa escalar.

R0 al costat del regalim d'aigua i flanqueig final sota la berruga cimal.

 La Silvia treu el cap després del tram vertical del segon llarg, però avui no el pot ni moure.

L'impressionant Melindro, que cau a l'abisme del nord, i que ens conformem a admirar des del camí alt de Frares, per on tornem cap a la Canal Ampla d'Agulles.

Blava a la Cajoleta i Jaume Ferrández i Rubió a la Roca d'En Farreny

...i gràcies al bloc d'en Punsola que m'ha facilitat de trobar el nom d'aquesta agulleta quasi insignificant a ponent de La Cajoleta.

Dissabte 29 de març del 2014.

Preludi de pluges i dia ventós; i poc avessats ja al massa oblidat conglomerat montserratí. Anem a no complicar-nos la vida a la ja coneguda Cajoleta, ascendida pel davant i pel darrera, no encara per la seva cara est on s'hi escala de veritat. Pugem l'assequible blava tot esperant que el vent no hi piqui gaire.

Però el vent, canalitzat pel torrent del Migdia, apretava.

Baixats del ràpel de la Cajoleta, ve del tot a mà aquesta petit avia dels Masó, dedicada al Jaume Ferrández i Rubió.
Via de plaques tomades fàcils amb alguna verticalitat, sobretot al segon llarg, amb un muret que sembla més fàcil cap a la dreta però que es fa millor de cara. Superat aquets, no trobo la reunió del cim, si és que hi és, optant per una alzina agonitzant a mig camí.

 Llibre de piulades a la R1, i passet del segon llarg (a la dreta hi ha l'alzina des d'on es rapela de baixant de La Cajoleta)

De moment no trobem informació no ressenya d'aquesta via. 
El descens el fem després de pujar la carena a la recerca del camí del Montgròs, fitat i mig pintat fins al peu de la Cajoleta i del Torrent de Migdia. 

Christmas Race, La Cajoleta, Torrent del Migdia

19 i 20 d'octubre de 2013

Cap de setmana dedicat a fer discretes vies de llampants ressenyes, totes elles al voltant del Camí dels Francesos i el Torrent del Migdia, i és que la discreció dels itineraris i d'algunes de les agulles que enfilen les vies del Masó es fa patent quan t'hi poses.

 Ressenyes extretes de La noche del loro

La Cajoleta es va anar farcint de vies fàcils a la seva cara sud i més exigents a la cara est, però quedava la quasi aresta nord, quasi per que d'aresta només ho sembla sobre el paper.

La Chistmas Race comença amb dos passos fins, assegurats, fins que tomba i flanqueja a l'esquerra a cercar l'evident canal que enfila amunt. Continuant el flanqueig, una mica angoixant per lo poc repetit de la via i sense protecció, aviat escalarem cara amunt i tot esdevindrà plaent, sense trobar a faltar les assegurances que no hi ha. Reunió a la última de la blava Aresta Brucs i cim.

Davant per davant hi ha la Miranda de La Cajoleta, però la seva proximitat amaga una aproximació de senglar i un descens encara pitjor (crec que mai he acariciat tantes agelagues). Dexant-nos-hi literalment la pell arribem al peu de via Xirucàires, indicat per un petit cordino groc en un minúscul pont de roca. El primer llarg comença vertical, fi i sostingut; vaig de segon i em sembla encara més difícil... El segon presenta la peculiaritat de la via, el Fartó del Torrent del Migdia, una llastra-agulla de roca trencadissa adosada a la sòlida paret  de la Miranda, per on escalarem en xemenèia. Matolls, un bloc empotrat i un gran merlet que abraça tot el Fartó seràn les assegurances fins el parabolt que protegeix el canvi de paret, pas d'una certa fe però amb molt bona roca.

Poc després de l'inici del camí dels Francesos, just a la part baixa del serrat dels Tudons, trobem la via Ping-Pong que enllaça esperons i un parell de puntes (una d'elles anomenada Luichy) en un d'aquells llocs que sembla que no pugui traçar-s'hi cap via. Cada llarg enceta la seva corresponent placa de roca rugosa, sòlida i cantelluda, seguida d'arestes trencades i descompostes. Reunions en savines i assegurances on calen en plena placa.

 

I les vies que aquí i allà amaguen els racons al voltant d'aquest camí, sempre a l'ombra de les grans roques dels Plecs i del Montgròs; petits plaers al marge de les grans vies.

Aresta Ribas

22 de desembre del 2012

Avui totcarà treballar de valent a la Silvia, doncs només començar la via noto coses extranyes als peus. Ja sabia que l'entrada al primer llarg era fi i que el faria de segon, doncs començava la Silvia, però lo més greu és quan al segon llarg baixo d'un quart: no m'han recutxutat bé els gats, i no tinc gens de tacte, és com si tingués un obstàcle a la punta de cada peu. Avui m'arrossegaré paret amunt.

Havia llegit que la via era discontinua i amb les dificultats bastant puntuals, però hi ha un parell de punts on les coses es compliquen.

Com ja he dit, al segon llarg baixo i cedeixo el relleu a la Silvia. Ja aquí l'assegurament de la via pren el caire que mantindrà arreu tret del llarg amb més grau, que està ben equipat i per tan no és el més difícil. 

Em sorpren en canvi el sisè llarg, on la sortida al cim graduada de V+ em sembla finíssima; val a dir que la meva percepció no és de la màxima certesa en aquesta ocasió, pero també la Silvia s'el pateix de valent. En aquest llarg fem una reunió intermitja al rosari de pitons que hi ha a la fisura; la Silvia em vol a prop. Enceta la segona meïtat de llarg pels parabolts de la dreta, fent un ball dreta-esquerra ben extrany. Aquest és el fruit d'haver equipat variants al traçat original, que en alguns punts com en aquest trastornen una mica.

Amb tot la via surt i arribem al capdemunt amb les últimes llums. El camí de descens en principi és clar, però sabem que el farem a plena nit, i davant del desconeixement que en tenim per no haver-lo fet mai, optem per atançar-nos al Platan, carena amunt i baixar pel camí de La Plantació cap al Clot de la Mònica. Si, és molt més llarg, però còmode, ben fresat i encara millor conegut; res més adient per una caminata nocturna.

Ressenya de La Noche del Loro

Aquesta ha estat doncs la meva experiència en una clàssica on espero tornar-hi be de material i de cap, doncs resta pendent d'alternar llargs i escalar-hi.

Planetes Transparents al Serrat dels Monjos

16 de desembre del 2012

Amb el record de l'única altra via que hem escalat en aquest serrat, dels mateixos autors, encarem la Planetes Transparets amb l'advertència uns minuts abans de que sobretot portessim casc, la qual cosa pren especial rellevància quan escalant sempre en portem! El que hauria calgut endemés de l'imprescindible casc son unes ulleres de protecció ocular, doncs la terra que va caïent als ulls en alguns trams és realment molesta.

Ressenya fotogràfica en mà localitzem la via gràcies a la característica canal per on transcorre.

Ressenya dels kutrescaladors, la que hem utilitzat.

La Silvia enceta la llarga i feixuga primera tirada, on tasta de ple les característiques del terreny, amb un troç de terra entremig i un diedre típic de la zona a protegir.

El curt segon llarg es camina per la roca esquivant la terra en la mesura del possible, fins al mur on hi haurà el pas més difícil de la via, pertanyent ja al següent llarg.

En aquest tercer llarg els aperturistes troben una llastra que forma una petita xemenèia i que marca el camí a seguir. Col·locació i un pas amunt és el que cal per a sortir a una preciosa però curta placa, que mena a la inminent reunió.

L'inici del quart llarg és una antologia de la pitjor roca de la paret, amb terra, vegetació i trencadissa, que es repetirà en el sisè, però que aviat dona pas a roca tosca sota la cova que tinc al davant i a un flanqueig ascendent en placa que és una delicia; llàstima de tan curt. D'empeus gairebé sobre els dos espits de la reunió òbviament no els veig, i improvitzo amb la corda un gran merlet en una roca uns metres enllà... beneït de mi.

Merlet on no calia.

Entre matolls i bonys rocosos, caminant, atenyem ja a la següent paret l'esperó on el traçat troba un camí tan lògic com ocult per a continuar amunt.

El cinquè llarg comença en descobrir una xemenèia rera un matoll, on cal treure's la motxilla per a empotrar-s'hi. El tram és net però segur. Inmediatament continua aresta amunt amb un parell de ponts de roca d'assegurança, fins que dos espits protegeixen uns passos de roca delicada.

Ja al sisè i últim llarg el recorregut perd continuïtat. Un primer mur vertical amb millor roca del que aparenta dona pas a terreny tombat i vegetat, terrós altre cop, i arribo a una última verticalitat on el rodatge de la resta de la via fa passar menys ànsies de les que hom esperaria. Un diedre format per una amalgama de llastres enganxades entre si amb fang sec, de les quals m'en quedo una a la mà i que afortunadament torno al seu lloc, és la última dificultat a superar, més pel terreny i l'absència d'expansions que pel grau, tot i que permet una bona protecció amb empotradors.

Localitzat el capdemnt del serrat emprenem la no menys distreta baixada, amb un primer rapel que ens dona problemes de recuperació de cordes.

Gratament i per sorpresa trobem els Eduards, que abans ens havien advertit de lo del casc. Han intentat la 'L'ou com balla' a les Garrigoses i han acabat fent 'l'Alta fidelitat' aquí... Un d'ells ens ho explica al seu bloc.

Emprenem junts l'estètic segon i últim ràpel i compartim el camí de retorn, la llum tènue d'última hora, la mirada del boc que ens observa des de la serra, inquietuts, converses...

     

Ombra i sol a la Plantació: Magical Mystery Tour

7 de desembre del 2012

A La Plantació i a l'hivern el sol refrega les puntes de les agulles ben entrat el matí, i les canals ens asseguren fredor i ombra fins als contraforts més baixos. És així doncs que no és el lloc ideal per escalar plaentment aquests dies, però aquí estem, ben calents després de pujar des del Clot de la Mònica.

La firma de la via ja ens indica que trobarem les assegurances on les necessitem i els graus factibles, o sigui que afrontem la via molt tranquils tot i el poc tacte que permeten les temperatures.

Primer llarg per a superar un primer contrafort i segon per a lo propi, aquest amb una sortida ben desplomada que es resol amb estreps, on per cert hi falta un pitó però que es passa a lliure molt còmodament. El sol ja toc de ple i només les alzines de les reunions ens faran ombra a partir d'ara.

El tercer llarg comença amb una placa de quarts on per la qualitat de la roca s'ha decidit no foradar, i és desequipada fins al llabi. A partir d'aquí l'agulla es redreça amb un pas ben fi de 6a, que la Silvia puja després de mirar-s'el un parell de cops. Som al contrafort de l'Agulla de Sant Martí i anem a fer reunió una mica més avall del collet, en una alzina.

 Tercer llarg, net fins el llabi, flanquei, i mur amunt amb el pas clau.

La continuació lògica correspondria al traç de la Integral Sant Martí, via força més exposada i difícil, però la continuïtat alternativa de la línia dona com a resultat un preciós llarg.

Efectivament el quart llarg és tot flanqueig per placa tombada de forats, amb roca excellent, i un passet vertical i diferent per acabar la tirada, que ens deixa a una canal de pujada a la verge cara sud de la Roca de Sant Martí.

El cinquè llarg segueix la canal que forma el llabi que abans desplomava sobre el flanqueig, amb una panxa que la ressenya marca de 6a però que diria que és més fàcil, i acaba en  una reunió sota el mur cimal.

Un sisè i curt llarg supera el mur fins el cim, on trobem el pot de piulades soterrat a la fita, amb el característic llibret i ressenya original.

Del traçat de la via en resulta doncs una assequible i gratificant excursió vertical per a assolir la Roca de Sant Martí, on només vies de nivell s'hi atansen, fora de la normal, que es desgrimpa. El recorregut és totalment lògic a l'inici, encara que semblin llargs obviables, però no tindria cap sentit saltar-se els primers contraforts tot i la seva poca continuïtat. El darrer llarg al contrafort de la Roca de Sant Martí posa l'accent de dificultat a la via i a partir d'aquí es desvetlla el camí alternatiu al capdemunt de 'agulla.

I qui vulgui seguir i tingui nivell, al davant mateix hi ha la imponent cara sud-oest de la Roca de Sant Cugat, amb tres vies i molt poques assegurances. Potser algun dia continuarem.