Vacances a Benasque II

Acabem els posts dedicats a les vacances amb la segona part de les vacances que vam passar a Benasque.

EXCURSIONS I ASCENSIONS A 3000m

Tuc de Corones, Pic de Corones i Pic del Mig


A la Gemma li faltaven aquests cims a la seva llista de tresmils i ens feia il·lusió fer la cresta que surt del coll de Corones i arriba al Pic del Mig, al massís de la Maladeta.

Vam escollir pujar-hi per la vall de Vallibierna i els Ibons de Corones. Malgrat que va ser un dia molt fred i ventós, amb la boira gavatxa enganxada a la gelera de l’Aneto, la sort ens va acompanyar fins cadascun dels tres cims i ens va regalar vistes espectaculars en totes direccions.


Van ser més de 1.300 metres de desnivell, començant a les 6 de la matinada, que ens van fer tornar a sentir la força de la muntanya, la seva faceta de vegades despietada i inclement, i alhora el seu inexplicable magnetisme...

Ibón de Escarpinosa i vall de Batisiellas


Com a dia de descans vam decidir enfilar-nos per la Vall d’Estós cap als llacs de Batisiellas i arribar-nos a l’Ibón d’Escarpinosa. Es tracta d’una senzillíssima excursió molt recomanable per a tots els públics. Amb només 700 metres de desnivell s’arriba als preciosos ibons d’Escarpinosa, sota l’atenta mirada de les agulles de Perramón.


No vaig poder resistir-me a fer-hi una remullada! ;D

Tossa de Remuñe, Pic Rabadà i Pic Navarro


Ens atreia molt recórrer la Vall de Remuñe i arribar-nos fins a aquests tresmils que també teníem pendents. Força tortuosa i tancada, la vall ens va anar portant fins a la Portella de Remuñe i d’allà, flanquejant per sobre del preciós estany gelat de Lliterola, fins a la Tossa de Remuñe.

Un cop enfilats al Pic Rabadà, vam haver de pensar-nos-ho dues vegades abans de recórrer l’esmolada cresta fins al Pic Navarro, però anant amb molt de compte el trajecte va ser d’allò més agraït. Tres cims amb molt de caràcter, fantàstiques vistes sobre el majestuós Perdiguero cap una banda i cap els esmolats cims del Malpàs i el Boum cap a l’altra banda... visca el Pirineu!



En resum, Benasque ens ha agradat tant, i té tantíssimes possibilitats pel què fa a excursions i escalada, que hi tornarem l’any vinent, ben segur! A més, sempre es posa bé una cerveseta en alguna de les seves terrasses i tastar alguna de les seves especialitats gastronòmiques. Aquest cop no ens vam poder resistir a la fantàstica Trenza de Almudévar... si mai hi aneu, tasteu-la!

I una curisoitat: us heu fixat mai com són les senyals de trànsit a la vall de Benasque? je je je.... aquí en teniu una mostra:

Vacances a Benasque I

Cada estiu passem uns dies al Pirineu... no hi ha volta de full: és casa nostra i no deixarà mai de sorprendre’ns i enamorar-nos...

Enguany hem estat ben bé deu dies a Benasque. Feia temps que no hi anàvem i ens venia molt de gust; a més, hi havia alguns projectes per dur a terme...


Comencem el post parlant d'escalada, en el proper ja explicarem les excursions ;)

ESCALADA ESPORTIVA

Ens ha sorprès la quantitat de zones d’esportiva que hi ha als voltants de Benasque! Totes molt aprofitables i amb gran quantitat de vies; la majoria orientades al sud, de manera que a l’estiu o s’hi va molt d’hora o més aviat tard... però al ser alta muntanya hem aprofitat moltíssim malgrat la calor.

Recomanem sobretot les guies d’escalada Guia de escalada deportiva de Benasque y alrededores, de Alex Portillo i també la de Escaladas junto al Ésera 2, de Luis Alfonso.

Aigües Pases

Ens va agradar moltíssim! Tot i tractar-se de roca d’esquist les vies són molt boniques, llargues i contínues... Hi ha poquíssima aproximació, i es troba quasi al capdemunt de la carretera que acaba a la vall de Remuñe. Vam tastar quasi totes les vies de l’esquerra. Un sector per repetir!


Sahún

Molt a la vora de Benasque amb el cotxe, es tracta d’una paret orientada al Sud-est, amb dos o tres sectors en el que havia estat una pedrera. La roca és calcari, i també alguns trossos de xorreres. Recomanem la via Columna Durruti 6c+, la millor via esportiva de la vall segons el propi Alex Portillo...



Sesué

Ens va dur a aquest sector la seva orientació Oest (ombra al matí) i el fet que volíem fer una mica de descans... Ens vam trobar que de seguida ens va atrapar el sol i que les vies van resultar força explosives, algunes, i bastant sobades, les altres... El fet que es trobi just damunt la carretera antiga que pujava a Benasque (aproximació zero) ha contribuït a que el marbre d’aquesta paret s’hagi polit tant. Cal dir però que s’han obert noves vies al sector de la dreta, de les quals no teníem la graduació i que fan molt bona pinta.


VIA LLARGA

Ampriu, via ETPCP (110m, 6c)

Just el primer dia de ser a Benasque ja vam decidir atacar la via llarga a la zona dels Amprius, prop de Cerler, on havíem vist algunes vies de diversos llargs equipades totalment amb parabolts.


En realitat volíem fer la via Estalentao però l’aproximació va resultar força complicada, gens evident i ens vam equivocar. Vam trobar una bonica placa de granit amb un parell de vies equipades amb força parabolts i vam suposar que anàvem bé.

Després d’uns llargs per plaques força fines i una de les diagonals en adherència més espectaculars on ens hàgim posat vam descobrir que havíem fet la famosa via ETPCP, amb un pas de 6c! Va ser molt apassionant i us la recomanem a tots! Us posem aquí la ressenya d’en Luichy:

Vacances als Pics d’Europa II

Continuem amb la narració de la segona part de les vacances als Pics d’Europa. Després de les escalades, ara és el torn d’explicar les caminades, la costa i el turisme que vam fer.


CAMINADES

Pico de Camburero

Fruit de la improvisació, ja que dúiem la intenció de travessar en cotxe una pista que finalment va resultar intransitable per anar a fer uns altres cims, l’ascens al Camburero (just al costat del Peña Castil) no va resultar debades. Aquest cim té una vista impressionant de la cara est del Naranjo de Bulnes i dels cims que li queden a l’oest com ara el Neverón de Urriellu, el Torre Cerredo... 1200 metres de desnivell sense treva, però sense perdre passada: puja de cop!


Pico Cotalbo

Aquest va resultar un cim còmode però força llarg de fer ja que s’hi accedeix des del llac d’Enol, al final de tot de la carretera que passa pel santuari de Covadonga. Com que existeix un servei d’autobusos entre Cangas de Onís i l’esmentat llac no vam haver ni d’agafar el cotxe. El Pico Cotalbo és recomanable per les bones vistes que té d’altres cims del massís occidental dels Pics d’Europa: el Requexón, el Pico Santa Maria... a més, el camí segueix un sender de gran recorregut que passa pel refugi de Vegarredonda, molt ben transitat i retolat, de forma que no hi ha pèrdua possible (a excepció de la boira...).



Valle del río Dobra

Si teniu un dia de descans i amb previsió de força calor us recomanem agafar la tovalloa i pujar per la riba del riu Dobra (a 10 minuts de Cangas de Onís). És un itinerari molt transitat, però el vam trobar bonic i sobretot refrescant: el gorg que es troba al final dels primers 40 minuts premia l’esforç!



LA COSTA

Un dels aspectes més màgics que té per nosaltres la costa d’Astúries és que l’herba dels prats arriba fins al mar. Com a persones avesades a la Mediterrània, aquest és un espectacle si més no, sorprenent.

Toranda i Torimbia

Una escapadeta a la platja ens va portar a les platges de Toranda, primer, i Torimbia, després. Toranda és força visitada i molt familiar, però està ubicada enmig de prats verds. Torimbia és just al costat, però per arribar-hi cal fer-ho a peu per una pista ben llarga, de més de mig quilòmetre. És un lloc paradisíac, amb un fons d’arena blanca que s’endinsa al mar de forma lenta i progressiva.



TURISME

No vam fer molt turisme convencional. Com és lògic vam recórrer Cangas de Onís amunt i avall força vegades. Heu de llegir aquest post sobre els dolços típics, que no té desperdici. I espectaculars les sidres que ens vam prendre mentre ens refèiem de les escalades, je je je...

Però sí que ens vam acostar fins a Ribadesella. Enguany se celebrava el 74è descens internacional del riu Sella i us podem assegurar que és un esdeveniment que sobrepassa el fet merament esportiu: milers de persones acampen a les vores del riu des d’Arriondas fins a Ribadesella seguint la cursa. Al poblet costaner de Ribadesella les festes, amb entrega de premis i actuacions musicals, duren ben bé 4 o 5 dies, i s’hi aplega el jovent de mig Astúries. Ribadesella té, a més una platja preciosa, una mena de San Sebastián en petit, que és una perla.

Finalment, durant el viatge de tornada vam fer parada a Bilbao, amb visita inclosa al Guggenheim i dinar al restaurant del propi museu.




I ara... la segona part de les vacances, al Pirineu! Ja us explicarem...

Vacances als Pics d’Europa I

Aquest estiu hem decidit repetir a Astúries, concretament als Pics d’Europa. Hem estat al bonic poblet de Cangas de Onís que ens va semblar un magnífic camp base per apropar-nos a la majoria d’indrets que volíem visitar. Tot i així hem vist molt convenient de fer una estada a la banda de Lleó dels Pics d’Europa ja que els accessos d’aquella banda queden força distants des de Cangas... un altre estiu serà!


ESCALADA ESPORTIVA

Evidentment, tenint en compte la gran quantitat de roca calcària de tots els Pics d’Europa, hi ha força escoles d’esportiva. Malgrat la tradició escaladora dels locals i l’alt nombre d’escaladors provinents de tot arreu, trobem a faltar una guia d’escalada que ressenyi les escoles de la zona. Per sort, la gran amabilitat de l’escalador local Juanra i una recerca prèvia des de casa, ens va ajudar a trobar-les. Les que vam visitar van ser:

Següenco

Següenco, a només a uns minuts de Cangas de Onís, és una paret orientada al Sud Oest, amb tres sectors enmig de valls profundes i poblets mig penjats de prats amb desnivells increïbles. Vam estar al sector Picon, on destaquem les vies Vuelo estratosférico, 6c i Picon, 6c+, amb una entrada molt desplomada.


Poo de Cabrales

Sens dubte és l’escola més destacable de la zona. Es troba a uns 30 minuts de Cangas, just abans del conegut poble d’Arenas de Cabrales. Amb dos sectors, el de abajo i el de arriba, té gran diversitat de graus tot i que el grau baix és gairebé inexistent i força dur. Cal dir que és molt espectacular la gran quantitat de “xorreres” amb parets desplomades. Un petit Kalimnos en ple Astúries.
Aquest dia vam tenir la sort d’anar amb el grup d’amics del Juanra, que ens van fer de guies i aconsellar les vies més guapes. Aquí destacaríem el 7a Infiltrados encadenat per la Gemma.


Carbes

Carbes és a uns 20 minuts de Cangas de Onís, en un poblet prop de la vall del Sella. Aquí hi vam trobar la típica paret de calcari, amb forats i els típics canalizos de la zona. Destaquem un parell de vies ben guapes al sector principal, uns magnífics 6b+ i 6c verticals i amb un desplom al final de la via: Diente de tiburon i A broca no macho. Tot i així, els altres sectors són poc visitats i algunes parets fins i tot s’han omplert de vegetació: una llàstima.


La Forcada

La Forcada és un turonet de roca aïllat, amb la típica forma d’enforcadura, molt a prop de la vila d’Arriondas, on comença el famosíssim “Descenso del Sella”. Tot i que té moltes possibilitats vam concloure que s’hi havien obert poques vies i que alguns subsectors estan una mica abandonats. Un dels sector més recomanables és el sector Cercau, amb vies desplomades de bons forats.



ESCALADA DE VIA LLARGA

Peña de Fresnidiello, via Separación real

Vam tenir alguns dies de pluja precisament quan volíem atacar alguna via al Naranjo de Bulnes...

Tot i això, volem recomanar-vos el Fresnidiello, un impactant monòlit prop del poblet de Sotres, que ha estat reequipat i que disposa de parabolts nous de trinca en els passos més compromesos.
Allà vam poder disfrutar de la via Separación real, de 300m de longitud, 6a. Una veritable aventura! Molt recomanable per al qui no agrada massa el terreny d’aventura però sí la via llarga.

Ens va quedar pendent, també per mal temps, la via Soldados de fortuna del Cueto Pampín, just al costat de la Peña Fresnidiello... un altre cop serà!

Resum d’escalades d’estiu

Ja hem tornat dels Pics d’Europa i encara tenim pendent explicar algunes de les sortides que vam fer abans de les vacances, a Os de Balaguer, al Prohibitiu de Montserrat i a Collsuspina.


Os de Balaguer

Repetim visita en aquesta escola d’escalada que ens encanta sobretot perquè et fa pujar la moral. Els graus de les vies són generosos, cosa que em permet encadenar a vista tot el que provo, fins i tot un 7a!

Aquí s’estrena en l’escalada una amiga de Castellterçol, la Xènia, que esperem que s’animi a venir més sovint ;)



Prohibitiu

Aquest és un sector secretivo a prop del Monestir de Santa Cecília a Montserrat, amb les ressenyes escrites a peu de via i últimament difoses a Internet. Com que té ombra tota la tarda i les vies són dures, és un sector força concorregut últimament. En general, m’emporto molt bona impressió del sector, tot i que aquí passa el què és freqüent a llocs així: les vies fàcils de 6a són lletges i molt dures pel grau, en canvi, a partir del 6c les vies són guapes i molt xules. Jo segur que repeteixo ;)



Collsuspina

Primera visita a aquest antic sector també anomenat Petit Frankenjura. Segurament el tipus d’escalada amb vies curtes i de bloc és un dels motius que ha fet que triguéssim tant a visitar aquest sector. Però com que està a l’ombra i a l’estiu aquests sectors van molt buscats, ens decidim a provar sort. Efectivament, la fama del sector és merescuda: les vies són curtes, de bloc i amb el grau molt dur. Pots sumar tranquil·lament entre ½ i 1 grau a totes les vies de la ressenya. En Pere n’ha fet una bona crònica aquí.

Andorra un altre cop

Va aparèixer l’oportunitat de fer un cap de setmana llarg per Sant Joan i vam escollir Andorra un altre cop. Que bé que hi estem!

Després de la nostra estada de l’estiu passat, ja sabíem més o menys per on anar a treure el nas... Va fer molt bon temps, sobretot tenint en compte que la setmana següent a Sabadell començaria una època de calor absoluta...



Escalada al Solà d’Enclar

Com dèiem, ja havíem estat en aquesta zona l’anterior vegada, però està clar que és la zona més gran i amb més diversitat de vies. Aquest cop vam enfilar-nos al sector Bigabloc el primer dia i al sector Cementiri el segon.

Com a resum podem dir que es tracta d’escalades de grau bastant dur, en paret de granit... i ja sabeu què vol dir això: molta adherència combinada amb passos explosius. Us recomanem la via Llops mansos, un 6a+ dels que s’ho valen.



El Casamanya

Aquest cim és dels que en el nostre ambient s’anomenen un “cim de vaques”, sobretot perquè no és molt llarg de fer, ni arriba molt amunt... i per culpa d’això sol ser un d’aquells cims als què la gent no hi va. Doncs es perden la millor vista de les valls d’Andorra!

Està situat al bell mig del país i ens ofereix, des de 2.700 metres d’alçada, unes vistes increïbles en totes direccions. S’identifiquen tots els cims del voltant, miris cap on miris. Val la pena dedicar-hi un matí. El camí surt des del coll d’Ordino i amb unes 2 hores ja ets dalt.




Vies Ferrades

Doncs sí, a Andorra s’hi troba de tot. És un autèntic recurs pels qui ens agrada el turisme esportiu o el turisme de muntanya. Com que l’any passat vam fer moltes ferrades a les Dolomites ens picava la curiosistat. A més, com que som escaladors, si no són de “grau difícil” ens semblen massa fàcils... de manera que vam escollir la via Racons, la més difícil de la zona del Roc del Quer, a Canillo.

A la via s’hi accedeix per unes escaletes a la carretera entre Canillo i el restaurant Racons (on es deixa el cotxe), direcció Encamp. Totes les instal·lacions i accessos estan retolats d’aquesta primavera, no hi ha pèrdua.

Vam dedicar ben bé una horeta a fer els 200m de la via, i és cert que, sobretot en l’últim tram, on hi ha un desplom impressionant, la confiança en l’equipament de la ferrata ha de ser total i es poden viure les sensacions pròpies d’aquesta modalitat
Un cop iniciat el descens pel camí hi ha l’opció d’enllaçar amb la ferrata Canal del Grau, potser la més famosa de la zona. Si aneu bé de temps us recomanem que les enllaceu. Aquesta ferrata és molt entretinguda sobretot pels dos ponts que s’han de creuar, un de normal i un altre de tibetà. No és massa llarga i potser una mica més fàcil que la Racons. Acaba uns metres més amunt del mateix camí d’origen, on agafem el descens cap a la Canal del Grau, que acaba a les escaletes de la carretera per on hem arribat. Molt recomanables totes dues.



En resum, Andorra va tornar a acollir-nos amb tot el luxe que la caracteritza i fins i tot vam aprofitar les rebaixes d’un outlet de roba d’esport per firar-nos!

Escalades de primavera

Sí, ja sé que ha començat l’estiu... però precisament per això ja és hora que faci el resum de sortides d’aquesta primavera. Per sort, el Pere torna a tenir el blog en actiu, de manera que serà més fàcil, je je je... A part de les escalades a Montserrat que ja vaig explicar a l’últim post i algunes visites a Gelida i a la Font Soleia que poca cosa aporten de nou, aquests mesos de maig i juny hem fet algunes escalades i descobertes interessants.


Zurita

Quedem amb el Pere, la Nesa, l’Òscar i jo per anar de descoberta a un sector que hem conegut gràcies al blog La noche del Loro, un poble de la Franja anomenat Zurita. Tot i que és lluny, la zona pinta bé i creiem que es mereix una visita. Efectivament, es tracta d’una escola petita molt tranquil·la, amb itineraris atractius que compensen la quilometrada. Podeu llegir la piada del Pere aquí.




Siurana

Siurana és una escola que em crea contradicció, té una fama que no acabo d’entendre segurament perquè no tinc el grau necessari per gaudir-la com es mereix. Per això, sempre que proposen anar-hi arrufo el nas... i a partir d’ara encara més: una mala caiguda provant a vista un 7a+ fa que durant un parell de setmanes em senti com si m’haguessin estomacat de valent! Vam anar-hi amb el Pere, la Nesa, la Carlota, el Pol i jo, llàstima que el Pere no va fer piada d’aquest dia, je je je...



Margalef

Aprofitant la festa de la 2a Pasqua ens arribem fins al Monstant, on escalem un parell de dies a Margalef amb la colla de l’Òskar i un dia a l’Arbolí amb la colla de sempre. Margalef és una escola de moda en constant creixement. Els companys d’escalada estan molt forts, de manera que ens dediquem a provar unes quantes vies dures (pel meu grau) als sectors Chorreres i ca la Marta. La roca és la típica de Margalef, un conglomerat recobert de calcari que m’encanta.



Arbolí

Aprofitem un dels tres dies de festa per visitar el sector el Falcó, un dels més potents d’Arbolí i que no coneixem. Les vies són dures, llargues i amb un calcari un pèl sobat, de manera que ens fan tibar de valent. Encara arrossego les conseqüències de la caiguda a Siurana, però tot i així marxem prou satisfets... En aquesta ocasió coincidim altre cop amb el Pere, la Nesa, l’Òscar de València, l’Òscar de Canàries, el Pol i jo. En podeu llegir la piada aquí.



Balcó del Malpas

Finalment, tornem a anar de descoberta, una de les grans aficions del Pere. Aquest cop es tracta d’un sector al costat del Malpàs de Travil poc divulgat però que també pinta bé, sobretot per l’entorn paradisíac del Berguedà on està situat. Tot i que la roca no és de gaire bona qualitat, gaudim d’una bona jornada d’escalada i acabem ben rendits amb els intents a un 7a que ens fa suar la cansalada. Altre cop en podeu llegir una piada molt detallada aquí.



Uf... gairebé gairebé ja ens hem posat al dia!