Terra endins - Relk. Catalunya, terra de miratges?

Poesia, lletres treballades i gens afectades, ni reivindicatives, ni falses, ni venudes. Posada en escena pulcra i artística. Tenir tots els trumfos i no donar en el clau? No hi ha explicació. Potser si que els Relk els hi falta una punta més comercial. Si. Però prefereixo a ells als dinosaures musicals de Catalunya que no tenen on caure morts i no entens com tinguin encara la barra de pujar a un escenari. No dic noms. Ni que en part també s'ho mereixin. Però hi ha coses que clamen al cel, una és tenir certa entitat i mestratge i l'altra, fer un atemptat al públic en forma de bombes d'avorriment. Potser a Catalunya no hem arribat encara, a una massa crítica de grups amb certa entitat alternativa i que encara tinguem d'aguantar anys i panys a bandes mortes-vivents que s'arrosseguen patèticament pel país.

Barça - Madrid, Llach, Catalunya

--Demà arriba el Madrid enmig d'una ambient d'eufòria.
--Si perd, no passa res. Però el benefici social de guanyar el Madrid en un moment d'hecatombe política a Catalunya, on els estatuts s'ensorren, les tradicions no se saben on són i les esquerres es barallen en lloc de treballar per un independentisme de futur, és una aspirina de primera magnitud que necessitem.

Paraules textuals del senyor Llach publicades en el diari "El Periodico" hores abans que es disputi el partit entre el Barça i el Madrid. Anem a pams. A mí personalment no m'agrada el futbol, però el respecto. M'agraden algunes cançons d'en Llach, però tret d'això, evito sentir la seua veu afectada, però per suposat el respecto i molt. El que no pot ser es que es diguin bestieses a aquestes alçades de la pel·lícula. Què collons és això de: "una aspirina de primera magnitud que necessitem"? Estem malalts o no estem bé del terrat? Des de quant Catalunya està en mans d'uns jugadors de futbol o depèn d'un partit jugat on sigui?. Per favor, Sr. Llach. Catalunya és més gran que el Barça, que vostè i que jo. Els jugadors els importa una merda Catalunya, la llengua o vostè, els importa guanyar el partit i guanyar cales. Em rebenta que encara tinguem d'anar amb el lliri a la mà i fer aquestes proclames patriòtiques tant fora de lloc. Catalunya espero que mai estigui en mans d'un equip de futbol, d'un grup de música o d'unes paraules d'un polític. El que si que demanaria al Sr. Llach i tothom que em pugui llegir es respecte per qui no li agrada el futbol o no sigui del Barça, a fi de contes, tots vivim allà mateix.

Nord i Nord-Est - Tony Montana

1. De les platges de Bimini a les ribes del Revardit

Torno avui
per darrer cop,
tot és somni
i el vent és clos al puny

Us dono de nou la benvinguda
perquè l'estada serà curta,
us beneeixo
amb la mà que porta el dol

Prenc un got de Russet
comptant els dies,
al Bar Restaurant Sport.
Prenc Piña Colada
comptant els cossos,
al Bimini Bone Fish Club.



2. L'escalada de les fosses abissals

Balders oceans
esclafen les nacions,
exposades a la cremor
dels últims dies

Sota el ciment i el totxo
es pacta l'extinció de les llengües,
al ritme incessant
que marquen les profecies

Tinc a la llevadora
tinc el mestre,
tinc el cap,
i també l'enterrador

Arbres creixent
amb les branques mortes,
desert florit de turistes realitzats
i necròpolis resseca i saborosa

Crideu ara!
Desempallegueu-vos de la vostra pregaria diària!
Del vostre santuari particular,
llaminer i implacable!



3. Enuig

Més negre és l'ombra
quan cau el sol del migdia,
empenyorem la pluja
quan ja no és necessari

Hi ha una tremolor,
un brogit que no para de créixer,
una exaltació buidada de paraules,
un moment de ràbia gravat en pedra

Trobo odi aquí,
mala sort allà,
més boques per omplir,
incomptables errades per esborrar

Que ens queda?
El nostre etern tedi,
que rebem del pare
i li donem al fill.

Radio Capvespre - Maria Cinta. Nostàlgics del món, uniu-vos!

De les fondaries dels anys 80', us presento aquesta cançó de la Maria Cinta, prou coneguda per la gent de la meva generació, que no havia prest part de tota la moguda dels cantautors dels anys 70 i 60. Com molta música facturada a Catalunya, i que no estava en l'orbita del rock i del pop, la música de la Maria Cinta mira cap a l'altre banda de l'Atlantic, en concret a la musica brasilenya i en menor mida, a la cubana. Era lo més in a finals dels 80' i principis dels 90', potser per desmarcar-se de tot el que era la nova onada del rock fet en català. De totes maneres, jo em quedo amb la música, que de tant natural, sembla com si algú ja l'hagues fet abans. Per cert, si em llegeixes Cinta, merci per el teu concert a la Casa de Cultura de Girona, ara farà uns anyets.