Bancs davant del mar...(Post nº300)

Hi ha imatges que transmeten tanta energia que a vegades les paraules sobren. Arribo al post número 300. Acostumat a esplaiar-me, sempre intentant trobar les millors paraules... avui vull ser breu. Durant tot aquest temps he intentat penjar fotos que transmetin força energia. Felicito a l'autor d'aquesta foto que desconec.
Només per un instant deixa't portar per la visió d'aquests dos bancs mirant el mar...

La luz de la mañana...(una cançó per començar la setmana)

Hanami

HANAMI

L'Ebresfera (http://www.ebresfera.cat/) convida a la resta de blocaires de la Catosfera a afegir-nos a la festa del Hanami a Catalunya. A les terres de l'Ebre es celebra avui a Paüls, Baix Ebre, amb diversos actes (recitals de poemes i músiques) aquesta efemèride.

Què és el Hanami i perquè el 29 de Març?

El Hanami és una bonica tradició i festa japonesa que a través de diversos actes celebra el moment culminant de la floració del cirerer. Gairebé podríem dir que es una festa de benvinguda al nou cicle primaveral i el cirerer és el símbol que resumeix tot l'esclat que significa la primavera.

*En el meu cas, el cirerer també és un símbol d'alguns pobles de la Vall Baixa del Llobregat on visc (Sta.Coloma, Torrelles de Llobregat, St.Climent de Llobregat, El Papiol, etc) tot i que floreix un poc més tard.

Com a homenatge al dia en qüestió...
3 Haikús per un Hanami

I

Vent suau

Ballen les flors

Cirerers florits

Bones olors.

II

Seran bons fruits

i també bones llavors.

Festeja el Hanami

ara que el cel és menys fosc.

III
No sents com la pluja del cirerer desperta el teu alè?

Horitzons de pètals blancs.

Aquarel·les rosades.

Versos naïfs per a noves albades.

Aniversaris

Escull el que t'agradi més...estàs convidat!


Avui aquest blog compleix el mes número 9, aviat arribaré el post n#300 i coincideix que avui faig anys.


9 mesos enrere vaig obrir aquest blog per parlar entre altres coses d'un parell de llibres que m'havien d'editar. 9 mesos després he acabat parlant una miqueta de tot menys del que havia de parlar...bàsicament perquè l'editorial s'ha esfumat com l'aire, el seu editor ens ha deixat penjats i els llibres no s'arribaran a distribuir mai. Malauradament no he pogut parlar mai del que volia parlar. Afortunadament he aprofitat el temps per parlar d'allò que m'agrada: cultura, literatura, art, viatges i algunes pinzellades solidàries i socials. L'objectiu és aguantar aquest bloc com a mínim fins el juny, data en la qual aquest bloc farà un any i almenys poder tenir la consciència de dir: durant un any vaig escriure un blog. Pel camí la grata sorpresa de conèixer gent interesant, blocs interesants, intentar interactuar amb altres blocs, participar en jocs literaris, blocaires invisibles i moltes altres propostes que ofereix la catosfera que m'hauria agradat participar i que per diferents motius no he fet...Evidentment del post que em sento més orgullós és haver pogut participar en l'homenatge a Brossa.


Suposo que 9 mesos no són res...Hi ha gent que porta 4 o 5 anys en la història blocaire. Una vegada un d'aquests grans routiers blocaires que porta 5 em va dir que el més important és passar-s'ho bé. Quan un deixa de passar-s'ho bé s'ha de replantejar si val la pena l'esforç...
Davant la punyalada literària i editorial i a nivell personal d'un any totalment nefast, pensar en algún tema pel bloc de tant en tant m'ha ajudat a no perdre les ganes d'escriure, ni que sigui un miserable post.


Com algú va dir...el millor és viure cada post i cada moment...


Com a mínim l'objectiu és arribar a un any blocaire i després Déu dirà...
Casualitats de la vida coincideix que també és el meu aniversari i us ben juro que no ho vaig fer expressament de començar escriure el primer post un dia 28.

Mentrestant disfruteu de les menges i les begudes d'aquest post i salut!

Últimes lectures: Misteriosament feliç

Misteriosament feliç

de Joan Margarit

Edicions Proa, col·lecció "Els llibres de l'Óssa menor", nº302, any 2008

La poesia de Margarit és neta, directa, sense embuts ni grans artificis, entra suament, tan suament que és fàcil llegir-se i rellegir-se els poemes més d'un cop. Aquest do d'arribar al lector no ho aconsegueixen tots els poetes, el do d'una poesia assequible i commovedora, és només un do a l'abast dels grans poetes, potser em ve ara el cap Martí i Pol o Maria Mercè Marçal...

Els poemes de misteriosament feliç ens transmeten un món de tornada de tot, ple clarobscurs i ombres. Són poemes que parlen de consol, dolor, memòria i la necessitat intensa de viure i cercar una felicitat que molt sovint és més quotidiana del que ens pensem. Són poemes que transmeten saviesa, una saviesa de la vida molt necessària en els temps que vivim.

Com a exemple he escollit el poema...

OCEÀ

Ens vam trobar al passeig vora la platja:

vinc aquí a veure el mar, va dir-me.

Quan hi he tornat,

en el grallar de les gavines

sento una veu de dona

vinc aquí a veure el mar.

Davant de les ones torno a dir-ho.

Cap a dins, a ningú.

Últimes lectures: En el cafè de la joventut perduda

En el cafè de la joventut perduda

de Patrick Modiano

Traducció de Joan Casas

Edicions Proa, col·lecció A Tot vent 493, any 2008.

Desconeixa totalment aquest autor. Vaig sentir que mesos enrera n'havien parlat a "L'hora del Lector" i per curiositat vaig decidir llegir-me'l. (Com passar sovint amb molts llibres!)

Patrick Modiano es considerat un dels grans novel·listes del París de la segona meitat del S.XX. El llibre el podríem considerar una novel·la curta, una novel·la d'ambients molt ben descrits: els cafès bohemis del París de principis dels seixanta on s'hi reunien tota la fauna d'intel·lectuals, estudiants i personatges de dubtosa reputació. La trama és absolutament mínima, fins i tot podríem considerar-la molt simple: noi que va al cafè Condé, atret per una noia anomenada Louki, decideix seguir el rastre d'aquesta noia desconeguda i misteriosa.

Quina és la gràcia d'aquest llibre? La gràcia es submergir-se en els ambients que descriu Modiano. Un llibre de lectura ràpida i que té algún que altre fragment interesant: (recomenable per nostàlgics de París)

"A la nit, quan sortia de la llibreria, estava sorpresa de trobar-me al bulevard de Clichy. No tenia gaires ganes de baixar fins al Canter. Les passes em menaven amunt. Ara em venia de gust puja les costes o les escales. Comptava cada graó. En arribar a 30, sabia que estava salvada. Molt més tard, en Guy de Vere em va llegir horitzons perduts, la història d'unes persones que pugen les muntanyes del Tibet cap al monestir de Shangri-la per aprendre els secrets de la vida i de la saviesa. Però no cal anar tan lluny. Jo recordava les meves passejades nocturnes. Per mi, Montmartre, era el Tibet. Només em calia la pujada del carrer de la Vlaincourt. Allà a dalt, davant el Château des Brouillard, respirava per primera vegada en ma vida."

Nou diccionari en català: Diccionari de català col·loquial

M'ha semblat curiós l'edició d'un "Diccionari de català col·loquial". L'iniciativa corre a càrrec de l'Enciclopèdia Catalana i el grup radiofònic Flaix. Una eina que inclou més de 2400 paraules. El volum ha estat redactat pel lingüista Jaume Salvanyà.

Trobo que és una iniciativa curiosa que pot omplir un buit per aquells que vulguin utilitzar el registre col·loquial en algún dels seus escrits. (que un servidor confessa que ho fa molts cops!) Però al mateix temps penso que intentar formalitzar un registre com el col·loquial, crec que es pot còrrer el perill d'intentar ser massa políticament correctes justament en un registre que sovint agafa expressions del carrer que ho són tot menys correctes.

Uns exemples d'un bon ús del català col·loquial:

agafar pràctica en comptes "d'agafar el tranquillo"

història en comptes de "qüento xino"

nen consentit en comptes de "ninyato"

En canvi dóna per correctes formes com "què tal?", neu (cocaïna), sobrat (per cregut) o en el camp futbolístic pitxixi.

Curiós tot plegat, oi?

Descafeïnat

Hi ha dies que determinats titulars d'una entrevista en un diari em criden l'atenció i m'inciten a seguir llegint:

"Els sindicats avui no defensen el treballador"

Aquesta és un contundent resposta que ha donat en Francesc Sanuy, advocat i exconseller de la Generalitat. En una entrevista pel diari Avui, en Sanuy diu en veu alta el que molta gent alguna vegada ha pensat dels sindicats en els darrers anys. Hi ha qui pensarà que aquesta frase potser és un pèl demagògica però us convido a llegir l'entrevista d'ahir del Diari Avui perquè s'atreveix a criticar un cert desencís en el món sindical, sovint condicionats a seguir les corrents ideològiques dels qui manen i incapaços de fer front d'una manera més valenta a la crisi.

http://www.avui.cat/article/mon_politica/56922/francesc/sanuy/sindicats/avui/no/defensen/treballador.html

Si escric aquest post no és que tingui res contra els sindicats, tot el contrari, m'han assesorat correctament més d'una vegada, i crec fermament que són molt necessaris però en determinats moments semblen més una empresa de serveis, semblen una entitat desbordada per la gran quantitat de problemes laborals i socials que han sorgit en els darrers anys i sobretot darrers mesos.

Potser els sindicats com molts altres estaments i organismes de la societat són un cafè que ha perdut tota la seva cafeïna...Un d'aquells cafès descafeïnats de màquina amb sacarina i o bé un tallat curt de cafè, això sí amb llet descremada per no fer mal al colesterol!

Treballs d'hivern en el camp abans de la primavera

Vet aquí una perla trobada al Youtube...Una filmació de l'any 1967, filmada per una Camara Bolex Pallard 8mm per Karibu Films.
Són imatges històriques de quan el Baix Llobregat encara era una comarca força agrícola propera a Barcelona. S'hi pot veure diversos treballs de camp a St.Joan Despí, en els camps de la Societat d'Aigües de Barcelona i també imatges gravades a la Colònia Güell i a Sta.Coloma de Cervelló. S'hi veu com una excavador arranca una vella plantació de "Camueses", una varietat de poma de la zona, conegudes com a pomes camosines o pomes camoses. Lamentablement anys després moltes més excavadores, polígons industrials i autovies, carreteres i autopistes van acabar de fer desaperèixer els milors camps agrícoles del Baix Llobregat. L'agricultura al Baix Llobregat actualment és una activitat més testimonial que res més, tot i que encara es conreen diversos cultius.
Unes imatges curioses d'uns temps on la terra era un pilar important de la subsistència. I testimoni de la transformació devastadora d'una comarca, sovint confosa com la perifèria de Barcelona, però amb un ric patrimoni històric no sempre reconegut amb el pas del temps.

Dimecres de cine: The Reader (El Lector)

The Reader (El Lector) (2008)

Dirigida per en Stephen Baldry amb Kate Winslet i Ralph Fiennes.

Basat amb el llibre de Bernhard Schlink, el lector es converteix en una commovedora trama, d'aquelles històries que quan surts del cine tens la sensació d'haver vist una gran i commovedora història, una gran història entre dues persones on desig, passió, responsabilitat, condemna, redempció, perdó, memòria, oblit, amistat, literatura, llibres són ingredients que traspuen per les vides dels dos personatges.

Kate Winslet fa un memorable paper. Un film que per aquells que no l'hagin vist, i abans que la treguin de cartellera és absolutament recomenable!

Dimecres de cine: Los abrazos rotos

"Los abrazos rotos" Producció: El Deseo (2009)

Guió i direcció: Pedro Almodóvar amb Penélope Cruz, Lluís Homar, Blanca Portillo, José Luís Gómez, Tamar Novas, Rubén Ochandiano, Lola Dueñas, Carmen Machi, entre altres.

Qui escriu aquest post és poc almodovarià, però reconec que en la filmografia del Sr.Almodóvar hi ha tres o quatre films que em van agradar força: com Todo sobre mi madre o Volver.

Los abrazos rotos no és una pel·lícula fàcil. És una pel·lícula amb vàries lectures, plena d'homenatges i autohomenatges, de referències a un determinat cine europeu, francès, italià...Penélope Cruz es deixa transformar constantment per les mans del director i consegueix un bona interpretació. El film és un drama amb tocs tràgics, tocs realistes, tocs comics...És la història de Mateo Blanco, un cineasta que es queda cec i a partir d'unes circumstàncies concretes rememora tota la història del seu últim film "Chicas i maletas" (un pur homenatge al cine Almodovarià dels 80 amb un Carmen Machi molt divertida!) i sobretot recorda la seva tèrbola història amb l'actriu Lena (Penélope Cruz) que va interpretar aquell film.

Es crea un tèrbol triangle productor-director-actriu que tot i que podria semblar tòpic, és un dels desencadenants per entendre tota la història.

La pel·lícula demana concentració per part de l'espectador i val la pena ja que és una bona pel·lícula. (I ja us dic jo que no sóc gaire almodovarià)

El pitjor: tot i la maduresa que demostra el director en aquest film, de tant en tant li surt la vena petarda vuitantera...(sobretot en el film "Chicas i maletas" i en el algunes col·laboracions fugaces d'algunes actrius)

El personatge interpretat per Rubén Ochandiano és un personatge absolutament insuportable i repelent!

El millor: la interpretació de Blanca Portillo i de Lluís Homar. Una interpretació de cec molt creïble!

Podria haver anat millor: la química sexual entre Penélope i Homar.

Un detall que pot passar desapercebut: bon treball de fotografia i banda sonora amb un cançó final "A ciegas" cantada per en Miguel Poveda. Dic que pot passar desapercebut ja que la gent té la mania que quan s'acaba la història no s'espera els crèdits i es perd una bonica cançó.

Noves veus (IX): MAZONI - El riu (VIDEOCLIP)

Gran videoclip gravat a Marraqueix en super 8 per en Raúl Cuevas. Segon single del disc "Si els dits fossin xilòfons".
En un post anterior ja hem parlat del nou disc de Mazoni (Eufòria 5, Esperança 0), però ja us dic jo que el segon disc en català d'aquest grup amb temes com aquest també estava molt bé.
Mazoni, liderat per en Jaume Pla, una de les noves veus que des de fa uns anys escriu bons temes com aquest.
Deixeu-vos captivar per aquest riu...

Noves veus (VIII): Jesús Fusté

Preciós video promocional d'en Jesús Fusté. En Fusté és un nou cantautor nascut en les terres de l'Ebre. En el video ens explica la relació amb la seva terra i amb el seu nou espectacle: "Lletres d'aigua".
Vaig descobrir aquest cantautor a través del bloc d'en JM Tibau, justament un altre autor de l'Ebre. La veritat sona molt bé!!! Esperem algún dia veure'l per terres barcelonines!!

Noves Veus (VII): Abús (Agustí Blusom) - L'univers

Sota el nom d'Abús s'amaga el nom del jove cantant Agustí Blusom. L'últim enregistrament s'anomena "Esthels" publicat el passat any. Aquesta bonica cançó pertany a una gravació d'estudi de fa un parell d'anys.
Deixeu-vos captivar uns segons per la versió acústica d'aquesta cançó...

Atrapats a l'ànima

Des de fa tres setmanes, al 33, l'Ànima és el nou espai d'informació, entrevistes, recomenacions, actuacions musicals i reportatges de tot l'àmbit cultural. El programa és àgil i fresc i els seus presentadors estan molt compenetrats i transmeten autenticitat, vull dir, que es nota que els hi agrada el que fan i que al mateix temps són consumidors culturals.

És un plaer tornar a veure la Bibiana Ballbè (després del trauma de la fi del programa Silenci) perfectament combinada amb l'experiència del periodista Toni Puntí. El programa és variat, amè i intenta no només centrar-se en l'actualitat Barcelonina, que sempre pesa molt, sinó alguna vegada fan apunts culturals d'altres punts de Catalunya, que ja toca.

Com hem dit més d'un cop, el 33 és un oasi dins la teleporqueria nacional i poder gaudir una estona diària d'informació cultural i de qualitat, sense les presses dels telenotícies, on tota informació cultural sempre és forçada i al final dels TNs, doncs, francament s'agraeix.

Únic inconvient del programa: això de dues parts...no ho entenc! Tant difícil és fer el programa d'una tirada? Primera part: 21.45. Dura un quart d'hora! Segona part: 23.h, dura 30 minuts.

Juntament amb L'hora del Lector pot arribar a ser un dels grans programes del 33. Des d'aquí podem dir que ja estem atrapats a l'ànima.

+info a...

web:http://www.tv3.cat/anima/programa.html

blog:http://blogs.ccrtvi.com/anima.php

Salvat, gran home de teatre

Vet aquí que ahir ens va deixar en Ricard Salvat, un gran home de teatre, nascut a Tortosa el 1934 i un pèl oblidat als darrers anys a casa nostra. Va ser l'introductor a Catalunya de nous autors que fins aquell moment eren desconeguts per la gran majoria. Autors que són peces claus del S.XX com Brecht, per posar un exemple. Va portar aire fresc a una escena catalana antiquada i necessitada de nous directors i autors. I va saber posar en escena grans noms com Salvador Espriu. D'ell és recorda la seva feina a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i una gran quantitat de muntatges entres els anys 60, 70 i principis dels 80. Va ser un director reconegut arreu i als darrers anys va tornar a Catalunya per posar en marxa alguns projectes. Vaig tenir la sort, l'any 2002, de veure al Teatre Lliure la 5ª versió de Ronda de Mort a Sinera.
Us puc dir que el vaig trobar un muntatge un pèl llarg i no precisament un teatre fàcil. Amb aquell muntatge tinc la sensació d'haver vist una gran direcció, però entrar en el món d'Espriu i de tots els seus mites no és tasca fàcil i us asseguro que la Ronda de mort no era un espectacle recomenable per tots els públics...però en Salvat va conseguir un gran muntatge.
El 96 li van donar una Creu de St.Jordi, el 2003 la medalla d'Or del mèrit artístic i aquell mateix any li van dedicar una exposició que un servidor va visitar i pot afirmar que era una bona aproximació a la bona feina feta per aquest bon home.
L'últim obra que vaig veure d'ell és:Un dia. Mirall trencat, que justament en vaig parlar en aquest blog, ara fa pocs mesos.
http://naufragiobrer.blogspot.com/2008/10/mirall-trencat-ltims-dies.html

Sempre ens quedarà el record que en Ricard Salvat va ser un gran home de teatre.

Bolonia, la ciutat, no el pla!

Bolonia, capital de la regió italiana de l'Emília -Romagna.

Bolonia o Bolonya perquè mai he sabut com s'escriu és molt més que un pla! És una ciutat poc turística, universitària, de fires, d'interior, de boira, de carrers porxats...recorda una mica algunes ciutats del pla de Lleida o fins i tot la capital del Segrià. El centre de la ciutat està carregat d'esglésies d'un cert interès, de dues grans torres medievals i d'una plaça amb el Palau Re Enzo i la font de Neptú. La gent desconeix que hi ha una gran pinacoteca ple de pintures dels grans mestres italians, que no té res d'envejar a la d'altres grans ciutats. És cert, és una ciutat un pèl grisa i trista, però Bolonia com tota l'Emilia-Romagna són molt més que un polèmic pla universitari. Què trist posar noms de polèmics plans universitaris a partir del nom de la ciutat, la ciutat ja us dic ja que no s'ho mereix.

Dies al sol

Dilluns al sol, dimarts al sol, dimecres al sol, dijous al sol, divendres al sol...
Per què no fem un programa de televisió on els nostres polítics, empresaris, banquers, especuladors immobiliaris i un llarg etc se'ls vegi una setmana al sol, un mes al sol, una temporada llarga al sol...potser entendran el neguit de molta gent que ha perdut la batalla en els darrers mesos quan encara es parlava de rescessió i ningú gosava dir crisi...
Només per un moment que entenguin el buit diari de saber que és aixecar-se de bon matí i sentir un buit terrible: joves que no poden emancipar-se, d'altres que ens hem quedat sense la feina que fa tants anys que feiem, parelles que no saben si podran pagar la hipoteca, aturats fen cursos d'ocupació que no ocupen per res i un llarg i lamentable etcètera...
Avui he llegit un article en un post que parla d'un model a la deriva...Està firmat per un tal Enric Duran. És el Robin Hood dels bancs que l'altre dia van arrestar a la Universitat quan anava a fer una xerrada i que havia desaperagut després de demanar un munt de prestecs i desaperèixer?
No ho sé...
Us deixo amb l'enllaç de l'article al bloc del cigró:
"capitalisme, vaixell tocat i a la deriva"
http://torracollons.bloc.cat/post/16275/252493
Adjunto una gran cançó de la Gossa Sorda...

De títols nobiliaris i glòries franquistes...

Avui he llegit un article que m'ha sobtat. Després de més de trenta anys d'instaurar-se la Democràcia, encara surten a la llum les polèmiques entorn a personatges i llinatges familiars que en el seu dia van rebre títols nobiliaris en l'època del Generalísimo. Potser és un símptome de bona salut democràtica que hi hagi gent que vulgui que se'ls hi retirin a determinats llinatges familiars uns títols donats com a recompensa a uns serveis i favors al Dictador. L'article posa noms i cognoms a tota una noblesa amb personatges que tingueren curriculums molt sinistres. On ens portarà la memòria històrica? Que surtin a la llum aquests casos potser és símptome que alguna cosa s'està movent...

http://www.20minutos.es/noticia/458880/0/titulos/nobiliarios/franquismo

EROSIÓ

Hi ha vinyetes que ho expliquen tot...Lamentablement amb els últims mesos ens hem familiaritzat amb paraules que potser abans ignoràvem: Crisi, ERO, ERE, rescessió, pèrdua de valors, pèrdua de líquid...
El trist glossari de paraules econòmiques que ens han amenaçat en els últims mesos sembla que no ha parat de créixer...
Tot plegat ho resumiria així:
Un huracà sembla que s'hagi cruspit els fonaments que tot ho aguantaven. De sobte vivim enmig d'una muntaya de sorra. Una muntanya de sorra feta per sediments que cada dia s'erosionen més...

The Story of the Weeping Camel - Sound

El passat 27 de febrer es va cloure el cicle de "La Ruta de la Seda" al centre Espai 210 del carrer Padilla de BCN organitzat per l'Associació Amu Daria. Magnífiques les fotografies de l'exposició i del cicle de xerrades i pel·lícules només vaig poder assistir a la pel·lícula que tancava el cicle: "La historia del camello que llora". És un magnífic film documental entorn la història d'una família del desert del Gobi que cria camells. A través de la mirada d'un nen i la seva família veiem els conflictes diaris d'una cultura, d'una música, d'unes llegendes i d'un món nòmada totalment desconeguts per nosaltres. El nen petit del clan és entranyable i el dia que va a ciutat s'enamora d'un aparell totalment quotidià per nosaltres com la televisió. Enmig del desert aquell nen somia una televisió mentre la seva família intenta que la camella accepti la cria de camell que ha parit i posteriorment ha rebutjat.
És un film increïble, que desprèn humanitat i ens apropa a la realitat d'uns pobles com els de la Ruta de la seda.

Països d'aigua /Oasis sense aigua

Ahir 22 de març fou el dia Internacional de l'Aigua. L'Aigua és un bé escàs i el seu bon ús és bàsic. Hi ha països d'aigua com Vietnam i la seva magnífica Bahia de Ha Long. Els rius, els Monsons, la pluja, el paisatge humit i ple de conreus fan dels antics països de l'Indoxina, autèntics països d'aigua de la qual depenen. D'altres països l'aigua també és un bé molt preuat, com un manà enmig d'un oasi de precarietat i misèria.

Fa un any a casa nostre vivíem una sequera devastodora i patètiques polèmiques de transvassaments i plans hidràulics impossibles. L'aigua no hauria de ser moneda de canvi de res, hauria de ser un dret i un bé que cal preservar.

Ja és història!

El 9 de març del 2001 es va clausurar definitivament el servei militar obligatori a partir del 31 de desembre del mateix any. Ara es cumpleixen 10 anys de la tramitació i posterior aprovació de la llei que suspenia el servei militar obligatori a l'Estat espanyol. El maig d'aquest any farà 10 anys. Un fita que va suposar molts esforços de lluita social, política i judicial.
Aquest és un post d'homenatge a la lluita de tots els joves que varen formar part del Moviment d'Objectors de Consciència (M.O.C.) i de Mili KK. que pronunciaven aforismes com: "Els joves d'un món sense guerres són els joves que refusen fer el servei militar" o "L'obediència no és cap virtut sinó la pitjor de les temptacions". Gràcies a la feina i a la lluita dels joves dels 80, els joves dels 90 poguerem acollir-nos a la prestació Social Substitutòria. I d'altres optaren per la via de la Insubmissió. Evidentment els nostres avis no arribaren a entendre mai el perquè el nen no fa la mili...
Què en queda de l'antimilitarisme d'aquella època? Sempre hi ha joves compromesos i per això molts joves sortíren al carrer l'any 2003 per dir "No a la Guerra!". Afortunadament això de la Mili va passar a millor vida i els joves d'ara tenen altres preocupacions importants com enfrontar-se a l'accés a la vivenda, l'atur, la precarietat laboral, el pla bolonya, i un món en constant evolució i crisi que fa que molts joves visquin sempre en un estat permanent de provisionalitat.
+info a l'article de l'Avui:
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia//52007/marcats/la/mili.html
Amb aquesta notícia també he recordat algunes cançons de fa 20 anys que en parlaven...

Tràiler de L'inspector, de Nikolai Gógol al TNC

Un bon muntatge del TNC. Vaig anar-lo a veure fa pocs dies i realment tracta temes d'una vigència brutal: corrupció política, mentides i un auntèntic vodevil entre la filla i la dona de l'alcalde amb l'inspector. Gógol més vigent que mai! Els actors fantàstics!
Vaig passar una bona estona. Molt recomenable! Fins el 12 d'abril.

Una vinyeta molt indígena d'en Kap

Jaume Capdevila "Kap" juntament amb en Buenafuente va guanyar l'últim premi Gat Perich. Podria fer una tirallonga de comentaris de tot el que penso de determinats polítics i de l'últim viatget d'en Carod a l'Equador, però francament prefereixo estalviar-m'ho i deixar-vos amb aquesta vinyeta d'en Kap.

Mascletà!

Sempre m'han fet gràcia els ninots de les falles. Mai he tingut l'ocasió de veure-ho en directe. Diuen que s'està perdent la crítica social i que les temàtiques eren molt naïf. Sempre he pensat que darrera l'expressivitat dels ninots hi ha molta feina i n'hi ha de molt creatius i originals. Tot plegat per acabar en cendres!

Si algú s'ha fixat amb la foto del principi del blog veurà que vaig adoptar una foto d'un ninot nàufrag ja que la vaig trobar molt original.

Les cares d'aquesta foto són increïbles, oi?

En Ximpa al Tantarantana! (Últims dies!)

En Ximpa és l'últim espectacle que està rodant la Cia dels nostres amics Sinilos Teatre de Titelles. Porten tot el mes a la Sala Tantarantana de Barcelona i aquest proper capdesetamana serà l'última oportunitat que els més menuts poguin veure aquest espectacle en aquesta sala. Els hi desitgem molta sort en aquestes últimes funcions!!!

+info: www.tantarantana.com

www.sinilos.com

El Montbaig no és Collserola! (I el Montpedrós tampoc!)

Hauríem d'estar contents perquè finalment s'està lluitant perquè el gran pulmó verd de Barcelona, la Serra de Collserola obtingui una major protecció com a Parc Natural com ja passa en altres zones de Catalunya. La mesura potser arriba una mica tard i després de vàries polèmiques i disputes entre interesos urbanístics i grups ecologistes. Sense anar més lluny a St.Cugat del Vallès, pendents encara de l'execució d'alguns d'aquests plans, alguns representants d'aquests grups han manifestat la seva satisfacció pel que pot ser una mesura per aturar l'especulació urbanística.

Per què el Montbaig no és Collserola?

*Actualment alguns d'aquests terrenys formen part del Parc Agrari Forestal del Baix Llobregat, però la protecció d'un Parc Forestal amb un Parc Natural és molt diferent!

El Baix Llobregat ha patit sempre una especulació urbanística brutal. Dóna la impressió que no quedi ni una hèctarea per urbanitzar. Tot i així encara queden molts pocs reductes verds, però en queden. Tinc la sort que puc veure des de casa meva un petit corredor de muntanyes. Les he vist tota la vida i quan torno algún cop de Barcelona, juntament amb el queda de les Pinedes de la Colònia Güell, em semblen mitja vida. Aquest corredor entre les comarques del Baix Llobregat límitrofe amb el Garraf, s'ha conegut com el Montbaig-Montpedròs. El Montbaig, coronat per l'ermita de St.Ramon, a St.Boi, i el Montpedròs coronat per l'ermita de St.Antoni a Sta.Coloma de Cervelló són espais que caldria protegir molt més. Moltes entitats de defensa medioambiental del Baix Llobregat, Garraf i Penedès reinvindiquen la protecció d'aquestes muntanyes i que siguin declarades Parc Natural. Per què unes sí i altres no?

La Colònia Güell també està afectada, entre altres plans urbanístics, per un pla de construcció de 1200 habitatges. La Colònia Güell està separada de St.Boi de Llobregat per una riera natural coneguda com a Riera Can Soler que ara es vol urbanitzar.Les esmenes ambientals al projecte no han servit de res i el projecte, tot i les reticències del veïns, ja s'ha aprovat. Hi ha crisi, no hi ha pasta, no hi ha diners per enlloc però es continuen aprovant plans urbanístics polèmics i sense el consens dels veïns ni dels pobles. L'opinió de les associacions dels veïns és menystinguda, foten enlaire un corredor biològic i algún que altre espavilat en treurà profit, immobiliari, és clar.

+info a les notícies de Vilaweb St.Boi:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3549184&p_edi=santboi

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3556146&p_edi=santboi

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3559529&p_edi=santboi

+info sobre el tema a...

www.amics21.com/serresgarrafordal/estudio1.html

La Hora del Planeta

El proper dia 28 de març hi ha una nova campanya internacional per fer una apagada global. L'objectiu: prendre consciència de l'escalfament global i de la necessitat d'estalviar energia. Realment un espot molt simple però molt visual al mateix temps.

Eufòria 5 - Esperança 0

No és cap resultat esportiu. És el cinquè disc de Mazoni, banda liderada per el cantant de la Bisbal de l'Empordà, en Jaume Pla. És un disc que transmet l'angoixa i la mala llet dels nous temps que vivim. Certament d'eufòria més aviat poca. Lletres absolutament demolidores, ritmes amb apunts rockers i altres cançons a mig temps són la nova recepta d'aquesta banda. L'imatge del disc té una estètica a mig camí entre el manga i el pop més alternatiu. Musicalment m'agradava més el disc anterior "Si els dits fossin xilofons".
Però no puc negar que el nou disc té lletres absolutament bones, només el títol del disc ja és tot una declaració d'intencions.
Només un exemple: "Hi ha més ionquis en un camp de fútbol que en qualsevol discoteca/ vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca"

M'agrada mirar al que hi ha al darrera la nevera...

En Roger Palà és un periodista musical, entre altres mitjans, habitual de l'Enderrock.Des de fa un temps sovintejo el seu bloc i francament m'agraden les seves cròniques, crítiques i mirades del panorama musical del país.

Des d'aquí us recomano una visita per veure el que amaga darrera la nevera:

blog:http://blocs.mesvilaweb.cat/rpala

myspace:http://www.myspace.com/aldarreralanevera

Goytisolo

EL QUE CUENTA LAS CAMPANADAS
El amante de medianoche,

el que ansió que ella le siguiera,

el que cuenta las campanadas

como un enfermo desahuciado;

el que pone cara de cárcel

cuando se mira en el espejo:

es el furtivo que no duerme

acechando a su compañera,

y ella es feliz porque ahora

vive una noche tan inefable

y tan honda como la muerte.
José Agustín Goytisolo (Barcelona 1928 - 1999)

Ara es compleixen 10 anys de la mort d'aquest poeta barceloní que juntament amb Carlos Barral y Jaime Gil de Biedma (*) foren destacats autors de la generació dels 50.

(*)Justament ara fa uns dies, a partir de la notícia d'un nou film, vaig recordar la figura de Gil de Biedma. Et convido a recordar, a llegir de nou el post i un dels seus poemes...

http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/03/tintroudire-dans-mon-histoire-el-poema.html

3 grans retrospectives (III): Mompou

Mompou

Sala d'exposicions de Caixa Catalunya

La Pedrera. BCN. fins el 14 de juny

Reconec que desconeixia totalment un Mompou pintor. Només coneixia un Frederic Mompou, reconegut pianista nostrat. Però en Frederic va tenir un germà que es deia Josep Mompou i que en el seu moment fou un pintor reconegut arreu, amb una sòlida carrera i amb diversos reconeixements internacionals. La Sala d'exposicions de la Pedrera ens ofereix una gran ocasió per treure de l'oblit un nom destacat de la pintura catalana del S.XX.

Nascut artísticament en ple noucentisme la seva obra va evolucionar per diferents estils fins arribar a la defensa d'un art antiacadèmic marcat per l'arcaisme. Personalment els millors quadres són els que retraten aquella bohemia de finals dels anys vint i principis dels anys 30. Un dels més coneguts és el que teniu en aquest post anomenat "dancing". Us recomano que redescobriu aquest pintor. Descobrireu algún que altre quadre interesant.

3 grans retrospectives (II): Mir

Joaquim Mir
(Antològica 1873 - 1940)
Caixaforum - BCN - fins el 26 d'abril

És un autèntic plaer redescobrir la vida i l'obra d'un pintor com Mir. Sí, ho sé, torno a ser poc original i segurament en diferents mitjans se n'ha parlat d'aquesta retrospectiva però penso que no sempre és té l'ocasió de poder veure en una sol espai algunes de les millors obres d'un nom destacable de la pintura catalana de la primera meitat de segle XX. A través de diferents seccions podem veure l'evolució pictòrica i la seva radicalitat al marge de les escoles artístiques de cada moment. Potser un dels quadres més coneguts és "La catedral dels pobres" on retrata els marginats i proletaris de la societat del seu temps en ple període de naixement d'un nou temple i símbol de la ciutat. La pintura de Mir està carregada de jocs de tonalitats de colors i de llums que transmeten molta vitalitat. Hi ha autèntiques meravelles i quadres que mostren diferents paisatges i indrets com Montserrat, Alforja, Miravet o la Costa Brava. Francament recomenable!

3 grans retrospectives (I): Sorolla

Visions of Spain - Collection of the Hispanic Society of America

de Joaquin Sorolla

MNAC fins el 3 de Maig

Reconec que aquestes alçades no sóc gaire original recomenant una exposició que a dia d'avui, un mes després de la seva inaguració ja ha batut tots els records com d'altres exposicions del MNAC. Només us recomano anar-hi al migdia o entre setmana a primera hora. Les aglomeracions per veure aquesta exposició poden arribar a saturar bastant. Però val la pena. És un luxe veure aquests quadres de ben aprop i observar com en Sorolla durant una colla d'anys va viatjar per Espanya retratant l'essència de cada racó. Són autèntiques i enormes postals pictòriques i folclòriques d'una època. I transmeten tota la vida d'aquells temps.

Il·luminacions

Il·luminacions. Catalunya visionària.

Al CCCB fins el 17 de Maig

Si la penúltima exposició del CCCB anomenada "A la ciutat xinesa" era un immersió en les transformacions dels últims decennis de la civilització xinesa, per cert molt interesant!; en la nova mostra ens conviden a fer llarg passeig per totes les genialitats més nostrades i arrauxades. Resumir en un breu post tot el material i el rerafons que amaga aquesta gran retrospectiva és molt difícil. Per què un país avança? Avança un país perquè hi ha privilegiades ments del món cultural, artístic i científic que el fan avançar. Aquesta mostra és un homenatge a la rauxa d'una llarga llista de noms amb visions molt particulars: de Llull a Brossa, passant per Gaudí, Picasso, Dalí, Tàpies...
Retrospectiva absolutament recomenable!

L'art és necessari?

Vet aquí el nou logo del Centre d'Art Santa Mònica, rebatejat com: Arts Santa Mònica...

Vaig rebre un dia a casa una postal amb una sola frase: L'art és necessari? Des de fa dies s'està posant en marxa tota la maquinària del que serà un nou epicentre cultural de Barcelona. A partir de l'abril comença una nova etapa amb propostes molt suggerents, centrades bàsicament amb l'interrelació de diferents disciplines contemporànies. El proper dia 1 d'abril promet ser un dia molt provocador: Carles Santos farà una perfomance musical en plena Rambla. Segueixo mirant la postal i segueixo pensant: l'art és necessari? I tant! Oi?

Col·laboració amb el Joc literari nº100 de Cal Tibau!

En el post anterior heu pogut llegir la meva proposta pel 99è joc literari. Ara arriba la proposta pel joc literari nº100. De què es tracta? Gairebé una 60 de blocs han penjat petits fragments de textos de reconeguts llibres i autors. Es tracta d'endevinar el títol i l'autor del text.Difícil? Uff, doncs potser sí...però, senyors que això es el Joc número 100, que no és un número qualsevol i per tant la dificultat tampoc pot ser qualsevol...

Bé com deia...El blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:

"Quan per Palafrugell començà a circular la notícia que Hermós havia abandonat la vida que sol fer-se habitualment en aquest món i que se n'havia anat a viure sol, a les remotes llunyanies d'Aiguaxellida, una gran quantitat de persones ho trobaren absolutament plausible.

I és que, en aquella època, hi havia, en la meva vila natal, com en tot el litoral del meu país, molta gent que tenia la il·lusió de la vida lliure. Aquesta il·lusió, de joves, se'ls haviapogut, més o menys, esmorteir.

Quan s'arribava a una certa edat, però, el somni de la vida lliure tornava, indefectible. No era pas una pretensió massa immodesta. Era la il·lusió de viure sense rellotges, ni horaris, ni campanes, ni convencions, ni tòpics, ni sirenes de fàbrica, ni obligacions, sempre penibles. El dia més trist de la història de Palafrugell fou el dia que hi retrunyí, per primera vegada, el xiulet d'una sirena d'aquestes. Fou un dia fatídic."

Per ajudar-vos una miqueta diré que fou un gran Homenot que estimava la seva terra i el seu mar. I per això ens n'explicà més d'una d'història del mar.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/)

http://jmtibau.blogspot.com/2009/03/100e-joc-literari.html
Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat!!!

El somriure d'un clown (Proposta pel 99è Joc Literari del Cal Tibau)

Els jocs literaris són propostes (amb premi!) que l'escriptor Jesús M.Tibau proposa des del seu blog cada dimecres. Aquest mes, un servidor, des de Nàufragiobrer, ens afegim als seus jocs i ho fem fent "doblete", col·laborant amb el joc 99 i amb el 100.

http://jmtibau.blogspot.com/

Enllaços relacionats amb aquest joc...
http://jmtibau.blogspot.com/2009/02/felicitats-petites85-amb-nas-de.html

http://jmtibau.blogspot.com/2009/03/99e-joc-literari.html
http://jmtibau.blogspot.com/2009/03/propostes-creatives-al-99e-joc-literari.html

Pel 99è Joc en Jesús ens proposa escriure un text entorn una anècdota que ens va explicar..."Un dia quan anava a treballar va veure un senyor que portava un nas de pallasso al nas".

El somriure d'un clown

[dedicat a pallasos sense fronteres]

Hi ha somriures que maten, sobretot si són a primera hora del matí. De coi riu aquell home? Potser s'ho ha passat bomba tota la nit i encara porta el nas de pallasso posat d'alguna fantasia nocturna que ha viscut amb la seva amant. O potser era la seva dona i com que s'ho han passat tan bé se li han fet les set del matí i apa a treballar amb el nas posat. I que diran quan arribi a la feina? Fot ràbia aquesta gent que riu de bon matí. Amb la mala llet que porto jo! A veure, no siguem tan mal pensats, punyetes! Potser és d'una ONG i està la mar de feliç perquè se'n va a un país africà a fer gran tasca i vinga aquí criticant-lo rera el semàfor! I a sobre no té pressa, el molt bandarra quan es posa verd! Això, això vull pensar que és d'una ONG! Ahhh, és clar...de pallassos sense fronteres! Ara ho entenc no té pressa ja per arribar a l'aeroport ja que l'avió surt al migdia. On deu anar? Potser l'esperen més companys a l'aeroport i pensaran de pressa i correns algún número per quan arribin a aquell poblat on només hi ha nens mutilats i avis cecs. Per un moment vull pensar el següent:

Entre bombes i entre morts,
un somriure apaga el dolor
de mil hores de tortures i dissorts.
Entre bombes i entre morts,
el somriure d'un 'clown'
ajuda a oblidar el dolor
de tantes hores
d'insomni i malson.

De la voracitat del món...

Hi ha dies que el món se m'escapa com un salvatge animal.

L'intento atrapar però és més veloç que un huracà enfurismat.

Corro rera seu, fins que caic a terra cansat

i penso amb la quantitat de dies, hores i mesos que he perdut intentant atrapar aquell ritme...

El món ens imposa un ritme. I sovint sento que no l'atrapo.

El meu cap va més lent que qualsevol panell informatiu d'un aeroport,

on sembla que els horaris, sortides, arribades i cancel·lacions s'intercalen sense pausa a un ritme vertiginós.

Hi ha dies que m'acaparen un munt d'idees, somnis, neguits, problemes, records, frustracions, pors i veig com canvien ràpidament les notícies i com els posts dels blogs que vull sovintejar s'actualitzen i encara no he sigut capaç d'escriure'ls-hi un comentari.

Entro al llibre de les cares i veig com la vida dels meus parents, amics, coneguts, ex-companys de feina s'actualitzen d'una forma accelarada i de sobte una amiga es casa i una altre amiga espera un fill...

Vull sortir i vull caminar una estona i fugir per un moment d'aquest món voraç que hi ha dies que no entenc. Vull arribar vora el mar i mirar-me'l.

És hipnòtic. M'atrapa mirar-lo. Els pensaments i records corren caòticament pel meu cap. Penso amb tot allò que he fet, que he viscut i em ve el cap el que em va dir una companya d'un curs, una companya que es deia E, E d'Esperança. Em va explicar que durant molts anys havia vist passar pels seus nassos com la vida de parents i coneguts evolucionava i canviava i ella seguia estancada 8 hores tancada en una botiga sense que li passés res d'especial, sentint-se espectadora de la vida dels altres. Com si la vida fos una pel·lícula i ella no en participés. I llavors E va trobar una oportunitat per canviar i va voler canviar. Fa temps que cerco alguna oportunitat però el temps és tant ràpid que a vegades no sé trobar-la. Com va dir algú...el temps és efímer com les fruites de l'arbre.El temps és tan ràpid com el món voraç que cada dia se'm cruspeix. I només trobo refugi quan passejo pel bosc i quan miro sense pressa el mar.

Antílops, de Henning Mankell al TNC

Fins el 29 de Març el TNC ens sorprèn amb una obra que ens fa reflexionar sobre el paper dels europeus a l'Àfrica.
Dues observacions: l'excel·lent programació del TNC i el poc temps que algunes obres estan en cartellera.

T'introudire dans mon histoire (el poema)

He llegit en els mitjans que s'està rodant una pel·lícula entorn la figura de Jaime Gil de Biedma (Barcelona 1929 - 1990). Segons he llegit el film es titularà "El cónsul de Sodoma" i està basada en la biografia escrita per Miguel Dalmau. Jordi Mollà donarà vida al poeta barceloní i el director de cine valencià Sigfrid Monleón assumeix la direcció d'aquest projecte carregat de bons actors. Fill de la burgesia barcelonina, Gil de Biedma va ser un carismàtic personatge, amb una vida intensa, culte i transgressor.
La seva és una veu destacada de la poesia de postguerra i els seus poemes ens porten a la Barcelona dels anys 50 que intentava sobreviure.
La notícia m'ha fet recordar els seus grans poemes i com a mostra...
T'introudire dans mon histoire
La vida a veces es tan breve
y tan completa que un minuto
-cuando me dejo y tú te dejas-
va más aprisa y dura mucho.
La vida a veces es más rica
y nos convida a los dos juntos
a su palacio, entre semana,
o los domingos a dar tumbos.
La vida entonces, ya se cuenta
por unidades de amor tuyo,
tan diminutas que se olvidan
en lo feliz, en lo confuso.
La vida a veces es muy poco
y tan Intensa -si es tu gusto...
Hasta el dolor que tú me haces
da otro sentido a ser del mundo.
La vida, luego, ya es nosotros
hasta el extremo más inmundo.
Porque quererse es un castigo
y es un abismo vivir juntos.
Jaime Gil de Biedma

Aquest poema fa pocs anys va ser cantat a duo i musicat per la Sílvia Comes i la Lídia Pujol...Una bonica adaptació musical.

El somriure etiòp

Sentir l'impacte que algú que ens ha fet somriure ja no hi és commou, però si aquest algú ha sigut un esperit lliure, irònic, que ha sabut posar-se a la butxaca molta gent commou més...i ho demostra la quantitat de blogs que entre ahir i avui, només al sentir la notícia li han dedicat un post...
Crec que el millor homenatge, que em provoca encara un somriure, és escoltar de nou algún fragment com el d'aquest post que desprèn molta humanitat i ironia, molt necessària en els temps que vivim. La mateixa humanitat i ironia que ens va voler transmetre en el seu últim espectacle...
Podria afegir ara algún enllaç d'algún mitjà però crec que el millor homenatge és afegir només algún enllaç d'algún dels blogs que sovintejo i que no han dubtat ni un moment en escriure un post a aquella persona que més d'un cop els ha fet somriure...(i francament m'emocionen molt més que segons quins mitjans!)
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6129
http://joanpinyol.net/
http://malerudeveuret.blogspot.com/2009/03/pepe-rubianes-in-memoriam.html
http://lamevaillaroja.blogspot.com/2009/03/adeu-pepe.html
http://blocfpr.blogspot.com/2009/03/pepe-rubianes.html

Diumenge (una cançó per acabar/començar la setmana)