Aquest matí, a dos quarts de vuit, he conegut la trista notícia. Trista i inesperada. I injusta, sobretot injusta. Ho és sempre, d’injusta, la mort d’algú. Més quan te l’aprecies, més quan saps que queda una família, o dues, que perden el centre de la seva vida, la referència. Estadella és, em costa encara fer servir el passat, d’aquelles persones que et feien sentir important al seu costat. No cantaré les seves excelencies profesionals, perquè no cal. Les coneix tothom. Prefereixo explicar detalls desconeguts, per posar una mica més de llum a un dels personatges més admirables que he conegut. El conec des fa més de vint anys. El primer reportatge, o la primera sessió de fotos que recordo, va ser a una cuina situada al damunt de la botiga Biosca & Botey, a la Diagonal de Barcelona. Es va disfressar de cuiner i ens va preparar un plat, com si fos un xef autèntic. Reia sempre, amb una rialla encomanadora. A mi, amb poca experiència llavors, em va anar molt bé el seu tracte amable/afable. Em va treure nervis i la feina no va quedar del tot malament. A la segona, mesos més tard, em vaig atrevir a proposar-li alguna foto seriós. ¿Sense riure? es va sorprendre. Sí, sense riure. I va quedar molt bé, la veritat, perquè l’Estadella era -també- molt obedient i disciplinat. Durant un temps no va deixar de dir que era una de les seves fotos preferides. La foto l’haviem fet als jardins de “L’avi Pau”, el restaurant del cuiner Xavier Mestres. Anys més tard, quan el veia posant cara de poquer a “El semáforo”, pensava: la primera vegada que vas deixar de somriure davant d’una càmara va ser quan et vaig fer aquella foto. I allà també va néixer el periodista gastronòmic. Jo no en sabia, de menjar. Ell (i un altre dia el Josep Maria Bachs) em va fer de guia. Tant bé, que li vaig suggerir que s’hi dediqués. Anys més tard li explicava el Jordi a l’Elisa que jo havia estat el que el vaig alentar en aquesta feina. Potser si. O potser ho deia per fer-me sentir, una vegada més, feliç d’estar aprop d’ell.
Jordi, si t’hagués de jutjar jo, ho tindría molt fàcil: ho has fet tot bé, excepte el que ha passat aquest divendres 30 d’abril. 30 d’abril. Sembla el títol d’una cançò, com el 20 de març, la música que sonava mentre tu i l’Elisa us juraveu amor etern. Una eternitat malauradamenrt curta. Fins sempre, amic.
Actualització: escric des de la redacció de Lecturas. Buscava fotos del Jordi Estadella a l’arxiu, i al veure’l he hagut d’entrar al blog per poder explicar, ni que sigui una mínima part, com era l’inoblidable Tito B. Diagonal, un personatge que podia aparéixer, quan menys t’ho esperaves, al mig d’un sopar.
Va ser ell qui em va presentar, al “Suquet de l’Almirall” del Quim Marqués (no som parents), l’Odon Elorza, l’alcalde de Donostia, que venia de saludar la família de l’Ernest Lluch. Faltava poques jornades perquè acabés la Lliga i la Real anava primer o segon a la classificació. Elorza i jo vam fer una juguesca: un deia que guanyaria la Real i l’altre no. Al final, injustament, no va guanyar.