Fin

David Monteagudo, 2009
Editorial Ancantilado
350 pàg.

És un llibre que enganxa i que crea una certa tensió, però molt irregular, hi ha trossos bons i d'altres que es fan pesats.

Una colla d'amics, que fa 25 anys que no es veuen, queden per passar un cap de setmana en un refugi de muntanya, un fosc episodi del passat plana sobre el grup. La primera nit, un fet estrany trastoca els seus plans i tot es precipita.

L'argument, que alguns presenten com a nou, l'he trobat una mena de collage de diferents novel·les, un còctel amb un pessic del Mecanoscrit del segon origen, dues cullerades de Sé lo que hicisteis el último verano i un toc de Deu negrets, de l'Agatha Christie, en canvi, a La Carretera, que tothom esmenta quan parla de Fin,  no me l'ha recordat en absolut, on McCarthy  crea un clima i una sensació d'angoixa, Monteagudo només provoca un cert malestar. 

El llenguatge és massa carregat, massa informació, a vegades es pot dir més amb menys, i a mi m'agrada més que l'autor em suggereixi a que em doni massa detalls. En alguns moments troba la força per fer vibrar, per exemple,  l'escena de la gasolinera és realment sublim, però en general l'he trobat poc consistent, és una novel·la entretinguda, per passar l'estona, però no la gran novel·la que alguns crítics ens han volgut vendre. No m'ha decebut el final, que és del que molts lectors es queixen, perquè, de fet, no hi havia cap altre final possible.

Recomanable per als que els hi agradi l'intriga amb tocs de fantasia i ciència-ficció.

3 caràcters per al Reto 2010

.
**