Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barri: Sagrada Família. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barri: Sagrada Família. Mostrar tots els missatges

dijous, 16 d’abril del 2009

Doncs a mi m'agrada


Va tenir l'"honor" d'ocupar la portada de La Barcelona lletja, el llibre que va dedicar Lluís Permanyer als desastres estètics que trobava pels districtes de l'Eixample i del Barri Gòtic. És un edifici construït als anys setanta al carrer Pare Claret per Mario Catalán, arquitecte que apareix tres vegades, tres, en el cens de Permanyer, les altres dues per habitatges al carrer Marià Cubí i al carrer València, aquest últim també comentat recentment per en Josep M. Maya al seu bloc.
Doncs a mi m'agrada. La forma orgànica, el color i les llosetes de piscina, l'entrada com de túnel, els balcons-finestres, que em cridi l'atenció sense ser estrident... És clar que és qüestió de gustos, i sobre gustos no fem més que escriure... En el seu llibre Permanyer, per exemple, quan se centra en edificis en si més enllà dels nyaps arquitectònics diversos, critica sobretot aquells aixecats a partir de la guerra civil. D'acord que no va ser un període especialment feliç, però de vegades seria interessant posar en qüestió aquella arquitectura que tenim tan assimilada que ja ni ens la plantegem com a "lletja". No cal recordar que el modernisme en el seu moment va ser rebut quasi a pedrades i en canvi ara a tothom li sembla bonic. I potser també podríem seleccionar uns quants edificis lletjos. D'aquella època per exemple, sense ser exactament modernista, a mi em semblen espantosos uns quants edificis firmats per Enric Sagnier (altres, en canvi, m'agraden molt). Però això seria una altra entrada...

dissabte, 6 de setembre del 2008

L'estació fantasma de Gaudí


El subterrani ens fascina. Per això el metro sempre tindrà un carisme del qual és incapaç qualsevol xarxa d'autobusos urbans tot i que tinguin la mateixa funció. Entre d'altres coses, una línia d'autobús mai podrà presumir de tenir estacions fantasmes (com a molt parades fantasmes, com la de Ghost World), el tema preferit de qualsevol afeccionat a les històries undergrounds. La precària infraestructura de metro de Barcelona en proporciona alguna, poca cosa si pensem en l'emblemàtica estació madrilenya de Chamberí, la que apareixia a la pel·lícula Barrio, que va generar tant de culte que finalment les autoritats municipals van decidir reconvertir-la en museu inaugurat el març d'aquest 2008;o en el futimer que en tenen a París o Londres (també algunes reconvertides o preservades per rodar pel·lícules com la d'Aldwych); o que entre la Segona Guerra Mundial i la caiguda del Mur per raons òbvies Berlin tenia el subsol infestat d'estacions tancades (es diu que l'expressió "estació fantasma" ve de l'alemany) que s'han anat recuperant. Les dues més conegudes de Barcelona exemplifiquen les dues tipologies més habituals d'estació fantasma. Per una banda aquelles estacions que van tenir un ús però per raons diverses, normalment per estar massa aprop d'altres estacions, es van considerar prescindibles i tancar, com seria el cas de "Correus", a la línia groga, força reconeixible a través del vidre per dins del metro, de la qual encara es pot trobar un vestigi de l'entrada per fora, sota una reixa de ventilació, i que hagués pogut estar la nostra Chamberí; també va deixar de funcionar "Fernando", entre Liceu i Drassanes, molt difícil de distingir... I l'altra tipologia correspon a l'estació programada, fins i tot construida, però mai inaugurada. Dins d'aquest grup, la més coneguda és la de Gaudí, a tocar de la Sagrada Família, de la qual fins i tot se'n conserven els accessos a l'avinguda del mateix nom que sembla que funcionen com a seus d'un parell d'associacions relacionades amb el metropolità.


Aquest també va ser un tema del reportatge aparegut a Time Out Barcelona sobre la Barcelona que fa por
.

dimarts, 8 d’abril del 2008

L'antiga fàbrica de les olors



Esteve Monegal, el fundador de Myrurgia, va ser un home del Noucentisme sempre interessat a dotar tots els aspectes de la seva empresa d'un component de modernor artística. La fàbrica inclosa. A finals dels anys vint, Monegal encarrega a Antoni Puig i Gairalt la nova factoria per la seva puixant indústria de perfums i cosmètica. L'arquitecte de l'Hospitalet dissenya un edifici que traça el pont entre el Noucentisme i el Racionalisme, el que despertarà l'admiració dels més joves arquitectes del GATCPAC, grup amb el qual Puig i Gairalt col·labora només com a soci numerari.
Actualment, Myrurgia forma part del grup Puig i el 1988 ja va cessar de crear perfums a la fàbrica del carrer Mallorca.L'edifici està catalogat i no permetia cap tipus de reconversió. I en l'última dècada s'han produït diversos estiraiarronses entre els veïns, els interessos privats i l'Ajuntament que no se sap gaire bé a qui dóna suport. El 1996 les mobilitzacions populars van impedir que prosperessin els plans per construir un gimnàs privat i una benzinera a l'espai de la fàbrica. Però amb l'entrada del nou mileni, l'Ajuntament va canviar el pla de protecció de manera que la meitat de l'illa es va convertir en zona edificable. La solució final resulta sospitosament salomònica: mitja part de la fàbrica derruïda per construir pisos, l'altra mitja part restaurada per donar pas a uns jardins al mig de l'illa...

Arquitecte: Antoni Puig i Gairalt
Localització: c/ Nàpols 238, xamfrà Mallorca
Data: 1928-30

divendres, 21 de març del 2008

On viuria Caligari a Bcn? La casa Planells de Jujol


Si l'arquitectura delirant de Gaudí té un punt místic, la del seu col·lega Josep Maria Jujol, no menys delirant, desprèn més aviat un cert aire oníric. Almenys en aquest encisador edifici que alguns experts prefereixen vincular amb certa arquitectura expressionista alemanya, sobretot la representada per Erich Mendelsohn (el responsable de la flipant Einstein Turm prop de Berlín), que no pas amb un modernisme que, quan es va aixecar l'edifici per encàrrec del constructor Evelí Planells, ja quasi s'havia donat per liquitad. També recorda un altre dels exemples excèntrics i poc coneguts del modernisme barceloní, la casa Comalat per darrera. La casa Planells sembla encaixada quasi a la força a una cantonada entre la Diagonal i Sicília. De fet, tot a la casa Planells sembla descol·locat espacial, temporal i arquitectònicament, amb aquesta façana que sobresurt com un mascaró de proa que ha assumit la forma de les ones.

No sé si el Dr. Caligari viuria a la casa Planells, però John Malkovich de ben segur. Recordo que l'actor va estar algun cop per la nostra ciutat per donar un seminari sobre Jujol (sic!) i es veu que aquest és el seu edifici preferit del món mundial.

Localització: Diagonal 332
Arquitecte: Josep Maria Jujol
Any: 1920-23