
Va tenir l'"honor" d'ocupar la portada de La Barcelona lletja, el llibre que va dedicar Lluís Permanyer als desastres estètics que trobava pels districtes de l'Eixample i del Barri Gòtic. És un edifici construït als anys setanta al carrer Pare Claret per Mario Catalán, arquitecte que apareix tres vegades, tres, en el cens de Permanyer, les altres dues per habitatges al carrer Marià Cubí i al carrer València, aquest últim també comentat recentment per en Josep M. Maya al seu bloc.
Doncs a mi m'agrada. La forma orgànica, el color i les llosetes de piscina, l'entrada com de túnel, els balcons-finestres, que em cridi l'atenció sense ser estrident... És clar que és qüestió de gustos, i sobre gustos no fem més que escriure... En el seu llibre Permanyer, per exemple, quan se centra en edificis en si més enllà dels nyaps arquitectònics diversos, critica sobretot aquells aixecats a partir de la guerra civil. D'acord que no va ser un període especialment feliç, però de vegades seria interessant posar en qüestió aquella arquitectura que tenim tan assimilada que ja ni ens la plantegem com a "lletja". No cal recordar que el modernisme en el seu moment va ser rebut quasi a pedrades i en canvi ara a tothom li sembla bonic. I potser també podríem seleccionar uns quants edificis lletjos. D'aquella època per exemple, sense ser exactament modernista, a mi em semblen espantosos uns quants edificis firmats per Enric Sagnier (altres, en canvi, m'agraden molt). Però això seria una altra entrada...