PER L´ÚS DEL VALENCIÀ EN L´ESGLÉSIA

El Manifest del Grup Cristià del Dissabte

Per Josep Miquel Bausset

Aquests dies, (56 anys després del manifest de 1965 signat per més de 20.000 valencians), el Grup Cristià del Dissabte ha donat a conèixer un nou Manifest per reivindicar la llengua a l’Església del País Valencià. Aquest Manifest demana als bisbes valencians, un dret tan bàsic com poder celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

El Manifest, promogut pel Grup Cristià del Dissabte, ens recorda que el 1756 l’arquebisbe de València, Andrés Mayoral, prohibí l’ús del català a l’Església i per això, des d’aleshores “no podem parlar amb Déu amb la llengua dels nostres pares”. Per això, “fa 265 anys d’una anomalia esquizofrènica que ens obliga a deixar la llengua per parlar amb Déu”. 

El Manifest recorda el Vaticà II, un esdeveniment que obrí “una esperança d’introduir l’ús del valencià a la litúrgia”, per mitjà de la Constitució Sacrosanctum Concillium, un text que els bisbes valencians han ignorat. han portat . 

El Manifest del Grup Cristià del Dissabte, amb aquests cinc punts, demana:

1. Que siguen editats els llibres litúrgics, catecismes i altres textos, en valencià segons les normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

2. Que s’introduïsquen als seminaris i casses de formació religioses, cursets per a coneixement de la història, cultura i llengua valencianes.

3. Que es promoga l’aprenentatge del valencià per a l’adquisició de la competència lingüística  per a tots els preveres de les diòcesis valencianes.

4. Que els bisbes valencians facen una pastoral col·lectiva per a promulgar, en un temps prudencial, celebrar almenys una Eucaristia en valencià en cada parròquia i altres llocs de culte de les comarques valencianoparlants, els diumenges i festes.

5. Que els bisbes facen suggeriment a les comarques castellanoparlants, com a signe d’unió o pertinença d’utilitzar el valencià en alguna pregària, cant o monició.

Demanar el català a l’Església Valenciana, (un fet tan natural que no hauríem de fer si els bisbes estimaren la nostra llengua), ens manté en comunió amb la fidelitat dels mossens Miguel Díaz, Vicent Faus, Francesc Gil, Vicent Micó, Vicent Ribes, José Enrique Sala, Antoni Sanchis i Vicent Sorribes, preveres capdavanters en la defensa de la llengua a la litúrgia, amb el jesuïta Francesc de Borja Banyuls i amb els laics Cristòfor Aguado, Andreu Alfaro, Francesc Burguera, Martí Domínguez, Francesc Ferrer Pastor, Robert Moròder, Nicolau Primitiu, Joan Reglà, Matilde Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor o Vicent Ventura, que ja ens han deixat. 

Aquest nou manifest, adreçat als nostres bisbes, està obert perquè milers i milers de valencians el puguem signar, per demanar que Pentecostès arribe a la nostra Església i d’una vegada per totes l’Església valenciana utilitze nostra llengua, per passar així d’una Església colonitzadora a una Església inculturada i encarnada en la realitat del poble que serveix. I és que a la catedral de València, ni el dia de Sant Vicent Ferrer la missa, presidida per l’arquebisbe Cañizares va ser tota en català. L’arquebisbe de València només va dir en la llengua de Sant Vicent: En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i la introducció, la col·lecta i la introducció i la conclusió a les pregàries dels fidels. Per part de l’arquebisbe, la resta de la missa va ser tot en castellà: el Credo, el prefaci i la pregària eucarística, el parenostre, la postcomunió i la benedicció final. Sí que es van proclamar en català les lectures i el salm i l’Evangeli, molt ben llegit pel capellà que també llegí molt bé les pregàries dels fidels. Com també va ser en valencià l’homilia que va fer un dominic, que tot i no haver nascut al País Valencià, la va fer en la nostra llengua. Per això fa falta, i molt, que demanem la nostra llengua a l’Església, reduïda fins a l’anècdota, fins i tot el dia de Sant Vicent Ferrer. 

És preocupant l’animadversió de la majoria del clergat valencià per la nostra llengua. Per això aquest odi pel català, quan molts dels preveres són valencianoparlants, és digne de ser psicoanalitzat. Els capellans catalanoparlants que celebren la missa en castellà, haurien d’aprendre i imitar l’esforç d0un capellà llatinoamericà que, a Albalat de la Ribera celebrava la missa en llengua pròpia. 

Ara és important que molts valencians (cristians, agnòstics i fins ateus), signem aquest manifest en defensa de la nostra llengua, ja que quantes més adhesions tinga aquest document, més força tindrem per demanar als nostres bisbes el valencià a l’Església. Podeu signar-lo a aquesta web.

Missa en la Diada Nacional de Catalunya 2020

 

Missa en la Diada Nacional de Catalunya

11 de setembre de 2020, 

2/4 de 10 del matí

Seguiu-la per www.montserrattv.cat

Donant continuïtat a una tradició més que centenària, la Lliga promou cada any una missa l’onze de setembre, en sufragi i acció de gràcies pel defensors de les llibertats catalanes i per tots els patriotes que han lliurat la seva vida al servei de Catalunya.

Enguany no es farà la celebració pública a Santa Maria del Mar com era habitual.

La missa es farà a Montserrat sense l’assistència de fidels. Presidirà el conseller de la Lliga i monjo de Montserrat Josep Miquel Bausset  i serà retransmesa per www.montserrattv.cat.

Davant l’augment del risc de rebrot de l’afectació del Covid-19 s’ha considerat més adient celebrar-la d’aquesta manera. Tot i que els actes religiosos estan permesos amb un 33% d’aforament a Barcelona, la Lliga ha preferit no motivar trobades socials ni fomentar desplaçaments durant aquests dies. Només una petita representació de la Lliga assistirà a la missa de Montserrat per col·laborar en la litúrgia.

A través de l’emissió de l’Eucaristia per internet (https://abadiamontserrat.cat/montserrat-tv/) s’ofereix a tothom la possibilitat d’unir-se virtualment a la pregària pel país i acció de gràcies per les persones que l’han servit amb especial dedicació.

Barcelona, setembre de 2020.

Homilia missa 11 de setembre 2019 a la basílica de Santa Maria del Mar

P. J P. Josep Miquel Bausset  osep Miquel Bausset

Sigueu benvinguts, germans i germanes a aquesta basílica de Santa Maria del Mar. Tot seguint una tradició més que centenària, cada 11 de setembre ens hi apleguem en aquesta sagrada nau per oferir l’eucaristia en sufragi dels defensors de les llibertats de Catalunya i per tots els patriotes que han lliurat la seva vida al servei del nostre Poble.

Ara en uns moments de silenci, acollim el perdó i la misericòrdia de Déu, que purifica els nostres cors.

...

“Ser deixeble no és només resar i celebrar, sinó un compromís amb la vida”. Ho deia recentment el bisbe brasiler, André De Witte (Religión Digital 23 d’agost de 2019). Ser deixeble de Jesús, germanes i germans, és seguir les seves petjades i viure com ell, atents a les necessitats i al dolor dels qui més sofreixen. Per això el bisbe màrtir argentí, Enrique Angelelli, beatificat el dia de la Mare de Déu de Montserrat d’aquest any, deia referint-se als pastors de l’Església: “Per servir cal tenir una oïda atenta a l’Evangeli i l’altra al poble”. I el també el bisbe Gustavo Carrara, auxiliar de Buenos Aires, deia: “L’Església ha d’estar atenta a la qüestió social” (Religión Digital 5 de març de 2017).

I és que els cristians catalans no ens podem desentendre de la situació que viu el nostre País. Hem de viure amb una oïda atenta a l’Evangeli i l’altra al poble. Ho deia també, d’una manera semblant, el papa Francesc en la seva exhortació Evangelii Gaudium: “Ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans” (EG, 183).

Per això les benaurances ens hi ajuden a enterrar costums que no ens ajuden, pors que paralitzen, prejudicis que separen, odis que maten. Cal, germanes i germans, arrelats en les benaurances, superar amors sense compromisos, paraules buides sense veritat, camins sense horitzons. Els cristians hem de posar les mans a l’arada i obrir nous solcs de justícia i d’esperança per al nostre País. Hem de saber desprendre’ns de les paràlisis del passat, per tal de viure d’una manera nova, sense somiar amb els alls i les cebes de l’opressió i de l’esclavatge d’Egipte. Hem de saber mirar sempre endavant per no convertir-nos en una estàtua de sal. Amb aquestes paraules del papa (RD 29 de juny de 2019), Francesc ens convida a viure amb la llibertat interior dels fills de Déu, per tal d’alliberar-nos del que ens obstaculitza de ser deixebles de Jesús. Hem de ser lliures i creatius. No esclaus, conformistes, mesells.

Com Jesús, hem de ser itinerants i nòmades, no sedentaris, pelegrins en ruta, sense portar res a sobre, alliberats del que ens encadena i ens impedeix de mirar sempre endavant. Hem de deixar seguretats i conforts per compartir la vida dels altres, per descobrir el camí a mida que anem caminant, sense conformismes, oberts a la novetat de l’Esperit i de l’Evangeli, sense aferrar-nos al que hem fet sempre.

Com a cristians catalans hem d’omplir de llavors d’esperança els camins erms i assedegats i les vides buides i sense força. Hem de caminar en la veritat i en la humilitat per tal de mirar el món i els altres d’una manera nova. Així arribarem a ser artesans de bondat, de bellesa, de fraternitat, de llibertat, de pau. Sensibles i sol·lícits pel sofriment i les llàgrimes del nostre mon, com ens demana el papa, atents i solidaris amb el dolor dels qui són a la presó o a l’exili. I és que com ens recorda el bisbe Xavier Novell, amb unes paraules del papa, “la presó preventiva constitueix una altra forma de pena il·lícita amagada, més enllà d’un vernís de legalitat” (Full Diocesà de Solsona, 8 de setembre de 2019).

Per superar contrarietats i entrebancs, ens hi cal confiança i disponibilitat, per tal de no caure en el desànim.

En el moment que vivim, hem de saber transmetre l’alegria de l’Evangeli i l’esperança que neix de la Pasqua, sense rendir-nos, sense caure en el pessimisme ni en la decepció. La Paraula de Déu que il·lumina la nostra vida, és sempre paraula que encoratja i obre nous camins de diàleg i d’entesa. Per això faig meves les declaracions dels abats i abadesses benedictines i cistercenques, quan fa dos anys demanaven “un diàleg sincer i pacífic”, perquè “els polítics cerquin solucions i no deixin enquistar un problema que, per la força o amb posicions maximalistes, sols s’agreuja”(Catalunya Religió, 3 d’octubre de 2017).

Com a Església, com ens recorda el bisbe Xavier Novell, “hem d’aportar alguna cosa que ajudi la nostra societat” (Full Diocesà de Solsona, 8 de setembre de 2019), per tal de trobar una solució dialogada a la situació que vivim.

Fa un mes, els bisbes de Colòmbia, amb motiu del bicentenari de la independència d’aquell país, donaven gràcies a Déu per les “persones que participaren en la gesta alliberadora, els qui amb generositat bressolaren el somni de llibertat i els qui oferiren les seves vides per la llibertat del poble”.  Per això agraïen Déu “l’entrega i els esforços de tants preveres, religiosos i fidels que col·laboraren amb veritable heroisme en les lluites per la llibertat”. I és que, com deien els bisbes colombians, “la fe cristiana il·luminà i acompanyà els processos que ens portaren a la independència”. També nosaltres donem gràcies a Déu pels patriotes que donaren la seva vida per la llibertat del nostre Poble.

Demanem l intercessió de la Mare de Déu de Montserrat, perquè vetlli per Catalunya per tal que mai no es desfaci aquest poble català que ella espiritualment engendrà.


Fotografies de Jordi Mañé