Un llenç de
blau brillant ha acaparat el cel aquest matí, ahir plujós i tèrbol. Al diari,
havia llegit que plouria després d’uns quants mesos d’abstinència absoluta, i
ho esperava delerosa car aquella olor era el plaer més gran que mai havia
experimentat. Només obrir els ulls va moure el nas, a ambdós costats, cercant
l’indici que li convertís el desig en certesa. Però no va percebre res.
Parsimoniosament, es va calçar les sabatilles, que començaven a desgastar-se
per la força de l’ús quotidià, i es va adreçar a la finestra sense gairebé
fixar-s’hi. Del llit estant havia entrevist la grisor ambiental però no surava
aquella olor tan singular que desprén el terra quan es mulla a causa d’un
ruixat, aquella olor que l’alimentava, com si fos un menjar exquisit. Va pensar
que la certesa arribaria al llarg del dia però en les poques passes que la
separaven de la finestra advertí que els vidres estaven envaïts per les gotes,
algunes de les quals regalimaven com rierols. L’observació la va omplir
d’estranyesa i d’escepticisme. Es va parar al mig de l’habitació, uns moments,
i va tancar els ulls. Sí, se sentia la remor de fons de la pluja, caient
pausadament, sense estridències però contínua. Que estrany! Va tornar a obrir
els ulls i s’arribà a la finestra. L’obrí. Observà el carrer. No hi
havia dubte, tot estava banyat, ben remullat. Quant de temps portava plovent?
Potser des de la matinada, no ho sabia, però era la primera vegada que no podia
sentir l’olor de la pluja. Això la inquietà. Feia dies, bastants dies que s’havia
recuperat totalment de la congestió nasal. Va romandre capcota tot el jorn. Ni es
va vestir, era diumenge i no li calia sortir enlloc. Es va posar una bata
damunt del pijama i es va preparar un suc de taronja i una llenca de pa torrat,
amb oli i formatge. Després, res. Anava i venia, deambulava per la casa deixant passar les
hores. Pensava en la pluja. I pensava en el seu nas, tan avesat sempre a les
olors, i avui tan insípid. Quan es cansava de vagarejar pel corredor entrava al
saló, i d’allà al dormitori on havia obert un pam la finestra –a risc que
refermara la pluja i li fes malbé la calaixera, que estava situada a tocar–
perquè es ventilara, i per facilitar que entrara l’aire carregat d’aquella olor
que tant trobava a faltar. Potser un observador extern, si n’hi hagués, no
hauria comprés el pas lent de les hores sense fer res, fora dels menjars
pertinents, fins arribar a la nit i tornar-se’n al llit decebuda.
Avui, ha
canviat el color del dia i un sol lluïdor regna pertot. Ha anat a la feina i ha
treballat, amb aquesta sensació de decepció que des d’ahir no la deixa, i ha
mirat el sol i el cel tot blau. A migdia, com fa sempre, ha dinat un menú en un
bar proper a l’oficina abans de continuar les hores de la vesprada. I ha estat
llavors, després de dinar, quan se n’ha adonat, espantada, amb la tasseta al
davant, que no notava l’olor del cafè, aquella aroma penetrant que la
reconfortava a diari. Ha pagat precipitadament i ha sortit al carrer, amb les
narius obertes. Res. Ni l’olor del blau del cel avui, ni l’olor dels núvols
demà, ni cap olor. Quina olor té la tristesa? Se li havia encomanat aquest
sentiment perquè ella sempre havia estat reina de les aromes. Aquest era el seu
veritable reialme, la vida no li n’havia ofert cap altre, tot i que -us
descobresc el secret- encara tenia l’esperança, una esperança que no
s’atrevia a confessar-se a ella mateixa, de poder reconéixer algun dia l’aroma
de l’amor. No ho havia reflexionat així, ni vist tan diàfan, fins aquell
moment, després de moltes cavil·lacions sobre la mateixa qüestió.
Inevitablement, li va venir al cap Jean-Baptiste Grenouille i això la va omplir de
pànic. Tanmateix, ella no era supersticiosa, no creia quasibé en res, encara
que, ara se n’adonava, les olors li eren tan connaturals... Des que tenia
memòria. Tancà els ulls i es passà la mà pel front, com si d’aquesta manera
pogués deslliurar-se d’aquelles idees absurdes. Però eren insistents, les
idees. De petita li plaïen les flaires. Es veié a l’hort dels avis, quan anava
al poble a passar l’estiu cada any. Aquell raconet amb un gesmiler ja crescut,
amb les flors blanques. Recordà com li agradava acaronar-les amb la seua mà
petita i oldre's els ditets. Notà l’olor dolça del gesmil. I les nits
caloroses, en què es feia present aquella planta que de dia li passava
desapercebuda. Recordà el cant dels grills i sentí de ben a prop, com si fos
ara, el perfum poderós de la dama de nit, tan poderós que gairebé embriagava. Pensà
també en la seua àvia, quan encara no havia envellit de debò, galleda en mà,
arruixant el carrer tot just davant la porta de casa, rememorà aquella aroma que
oferia –que gairebé li ofrenava– el terra, refrescat per l’aigua disseminada a
grapats, i l’àvia preparant els naps, els fesols, i, després, l’olleta als
plats, fumejant, amb aquella oloreta que la feia ensalivar. I com pouava una
cullerada del plat, amb la impaciència pròpia dels nens. Bufa, que et
cremaràs!, l’àvia somrient. Aquella casa feia olor de la seua àvia. Remembrà
l’olor del cel tan blau d’aquells estius, i l’olor de les tempestes d’agost.
L’olor de gerani i de clavellina. I l’olor de la tristesa quan els avis ja no
hi eren, primer un, després l’altra.
Des que es feu
prou gran, convisqué amb un treball d’oficinista a ciutat, i amb les olors que
l’envoltaven. Fins despús-ahir. Engul saliva i plora en sec, plora per dins, la
pèrdua de l’olor de gessamí i de flors de taronger, l’olor de la veu de
la seua àvia cantussejant la meua xiqueta és l’ama/ del corral i del carrer/ de
la figuera i la parra/ i la flor del taronger. I s’aferra a l’olor de la
infantesa per mor de quedar-se sense res. Vol empresonar, retenir, conservar,
encara que siguen les olors dels records. Tanca els ulls i els olora, àvidament,
desesperadament. No vol perdre encara que siga l’olor de la tristesa.
