La gent que em coneix sap que els musicals m'agraden,
i podrien dir que sóc una mica pesada amb el tema. He vist musicals
a la televisió, al cinema i al teatre, aquí i a fora. I m'agrada
comparar el què he vist, on ho he vist, i qui ho ha interpretat. I
gràcies a les noves tecnologies puc gaudir a casa, a través de
youtube, dels musicals no he pogut veure en directe, o fer memòria
dels que si he vist.
Tot plegat em serveix per tenir una idea del que
m'agrada i el que no. Un criteri totalment personal, he!
Algunes vegades les pel·lícules musicals que miro o
que m'agraden són per motius ben diferents.... o perquè hi ha una
bona coreografia, o perquè les cançons són bones, o perquè els
actors que hi surten no estan pas malament. Inclús veure
l'impressionant Batman (Christian Bale) saltar, cantar i ballar, quan
tenia 20 anys a Newsies, és també un plaer. Tothom té un
passat musical!!!!!
Hi ha una sèrie de musicals a la història que
mengen a part, que formen part del Musical en majúscules, i que
compleixen tots els ingredients de l'èxit, la bona música, la
lletra, l'emoció. Tot.
Alguns d'aquests i per sobre de tot trobem Les
Miserables, que vaig descobrir fa molt anys, gràcies a la meva mare,
cal dir-ho, dins del programa sobre òpera que feia en Marcel Gorgori
al Canal 33. Veureu que d'això en fa molt de temps.
La vaig veure per primer cop i vaig quedar enganxada
de per vida!!! Al llarg dels anys el somni era poder algun dia veure
aquest musical en viu i en directe... però Londres s'ens resistia, i
només podia veure i sentir-lo a través de la petita pantalla....
Al cap d'uns anys, en una visita a Londres amb tota
la família (érem 11) vam comprar el CD del concert que havíem vist
a la televisió. Quin luxe escoltar-ho amb tota la seva qualitat
sonora!!!
Al cap d'uns quants anys més, (més de 10) Los
Miserables (en castellà) arribaven a Barcelona!!!!
No podia perdre-m'ho per res del món, i tot i ser en
castellà, i les reticències inicials, hi vaig anar una mica a
l'expectativa, però no em va decebre gens ni mica. Ben
cantada, una posada en escena brutal, i l'emoció a flor de pell allà
on era necessària.
Repte aconseguit!!!!
Però han passat un parell d'anys més i Los
Miserables arriba en format cinematogràfic, i la meva por em fa
pensar que potser no estarà a l'alçada, però que igual que
l'espectacle teatral de Barcelona, al final em convencerà, perquè
en definitiva Los Miserables és un gran musical, i per poc bé que
ho facin, i amb la grandiositat de la pantalla tant malament no pot
ser, oi??? Error!!!!!!!!
Ahir hi vam anar, amb la clara intenció de ser
benevolent, d'acceptar que les estrelles cinematogràfiques que hi
apareixen potser no són uns cantants 100%, però tot i això sabran
el què es fan no? La decepció ha estat molt gran, i em sap greu.
A veure, hi ha problemes tècnics, interpretatius i
també sonors.
Jo no sé si era cosa del cinema on ens
trobàvem, però l'acústica d'un espectacle musical com aquest, no
pot tenir unes deficiències tècniques tant grans. L'únic que
musicalment estava a l'alçada eren els números solitaris (per
exemple: Fantine
amb I dreamed a dream,
i Marius
amb Empty chaire and empty tables),
però la resta, i en concret els moments corals com les cançons de
One day more,
Can you hear the people sing,
Lovely ladies no tenien cap força. I
no tant sols força, diria que no havien pujat prou el volum,
faltaven cantants, faltava emoció a les cares que cantaven.
El fet de gravar-los cantant en directe potser donava més realisme, però potser és el mal més gran de la pel·lícula. Han
buscat una gran interpretació i l'han aconseguida, d'aquí que qui
no conegui el musical anteriorment surti emocionat i plorant i
aplaudint, però no han trobat cantants, i en una pel·lícula de més
de dues hores que canten constantment, calen uns grans cantants!!!!!
A la gran cançó de The master of the
house, hi faltava de tot, energia,
gràcia, gent, espectacle. És una cançó que és una festa, que cal
veure l'ambient desvergonyit dels propietaris, i hi faltava de tot i
més.
Les barricades eren de joguina (els decorats i
l'atrezzo) i la poca intensitat amb què ca ntaven les cançons semblava realment que els actors no
es creguessin res. Semblaven de mentida. Algun crític ha dit que no
es veuen els diners que s'han gastat, perquè quasi bé no es
visualitzen els decorats per culpa de l'excés de primers plans, i és
cert, a més a més en els moments de lluïment col·lectiu falten
extres, falten balls, coreografia, i posada en escena.
Pel que fa a la interpretació dels actors, cal dir
que són això, actors, i no cantants, que és el què haurien de
ser. Un musical tant exigent vocalment com aquest potser s'hauria
d'haver buscat més professionals del tema, i no tant cares
conegudes. I l'exemple més clar, és que qui és més solvent en
tota l'obra és Eponine, que curiosament és una de les
cantants que ja va fer el musical teatralitzat a Londres.
Els actors triats no són dolents, i en les peces
claus la interpretació és realment brillant, sobretot Valjean
en Who am I, i Fantine a I dreamed a dream. On
es veuen correctes els primers plans. La resta són excessius i
prescindibles.
Per mi el gran error és Rusell Crown. Amb ganes de
posar algú famós tant allunyat d'aquest gènere que pugui donar
generar expectatives a l'espectador, és el gran fisco de la
pel·lícula. En el moment de recitar, quan mig parla i mig canta
està prou solvent, i la imatge que dóna de militar dur i inflexible
és bona, però en el moment de ser un cantant, de donar intensitat amb
la veu, s'escapa tot!!!!
Dins l'apartat tècnic, ja hem comentat l'abús dels
primers plans, que amb la intenció de donar protagonisme a les cançons,
han generat una sobre explotació dels rostres dels actors. Hi ha altres
maneres de donar força a la veu, i si fas cinema encara més: moure
la càmera, fer un muntatge més àgil, no sé... representa que el
director Tom Hopper en deu saber de fer cinema, no?
I una cosa que m'ha semblat curiosa és que tot i
l'extensa durada del film, el muntatge de les escenes m'ha semblat
atropellat, enganxades, sense donar una continuïtat a la història.
Inclús en algunes ocasions escenes forçades sense explicació
(excés de pluja a les escenes d'Eponine, sense raó, muntatge
massa brusc en la cançó d'en Marius Empty chairs, empty
tables)
I la pregaria de Valjean... Ja m'estranyava a
mi que no sortís a cap trailer de la pel·lícula, ni a cap
comentari de cap crític. Una cançó que per ella sola omple
l'escena, que només per escoltar-la ja val la pena tot, queda
fluixa, i jo que no hi entenc en música diria que falta alguna nota
més alhora de cantar-la.
Ara caldria buscar coses bones, i em costa, i sent el
musical que és, em sap greu.
Dos detalls bonics i tendres pels més fans:
l'aparició de Colm Wilkinson com a mossèn, i la mort
d'Enjolras fent una còpia exacte de la mort en l'espectacle
teatral.
En resum, els espectacles al Royal Albert Hall i del
O2 de Londres són impressionants, emocionants, ben cantats, i dins
de les limitacions del format televisiu ofereixen una
espectacularitat, amb el control de les llums, de l'espai,
impecables. Una gran força musical, gràcies a les interpretacions
principals, però també al cor principal i l'immens cor secundari que acompanya i
donar llum i color a les grans grans cançons.
L'espectacle de Barcelona, més teatralitzat, tenia
una gran bellesa vocal, uns principals personatges amb tendresa i emoció impecables.
L'espectacle de Tom Hopper no té res d'això..... en
cap moment del film em vaig emocionar. I dir-vos que quan veig els
altres espectacles, encara ara, des de la pantalla de l'ordinador,
m'emociono. I això és un bon senyal per uns i un mal senyal pels
altres...
Tot i això, quan surti el DVD m'el compraré.... una
que és molt fan i una mica friky!
Us deixo l'exmple del què pot arribar a ser aquest musical:
