"Les miserables"

La gent que em coneix sap que els musicals m'agraden, i podrien dir que sóc una mica pesada amb el tema. He vist musicals a la televisió, al cinema i al teatre, aquí i a fora. I m'agrada comparar el què he vist, on ho he vist, i qui ho ha interpretat. I gràcies a les noves tecnologies puc gaudir a casa, a través de youtube, dels musicals no he pogut veure en directe, o fer memòria dels que si he vist.

Tot plegat em serveix per tenir una idea del que m'agrada i el que no. Un criteri totalment personal, he!

Algunes vegades les pel·lícules musicals que miro o que m'agraden són per motius ben diferents.... o perquè hi ha una bona coreografia, o perquè les cançons són bones, o perquè els actors que hi surten no estan pas malament. Inclús veure l'impressionant Batman (Christian Bale) saltar, cantar i ballar, quan tenia 20 anys a Newsies, és també un plaer. Tothom té un passat musical!!!!!

Hi ha una sèrie de musicals a la història que mengen a part, que formen part del Musical en majúscules, i que compleixen tots els ingredients de l'èxit, la bona música, la lletra, l'emoció. Tot.

Alguns d'aquests i per sobre de tot trobem Les Miserables, que vaig descobrir fa molt anys, gràcies a la meva mare, cal dir-ho, dins del programa sobre òpera que feia en Marcel Gorgori al Canal 33. Veureu que d'això en fa molt de temps.

La vaig veure per primer cop i vaig quedar enganxada de per vida!!! Al llarg dels anys el somni era poder algun dia veure aquest musical en viu i en directe... però Londres s'ens resistia, i només podia veure i sentir-lo a través de la petita pantalla....

Al cap d'uns anys, en una visita a Londres amb tota la família (érem 11) vam comprar el CD del concert que havíem vist a la televisió. Quin luxe escoltar-ho amb tota la seva qualitat sonora!!!

Al cap d'uns quants anys més, (més de 10) Los Miserables (en castellà) arribaven a Barcelona!!!!

No podia perdre-m'ho per res del món, i tot i ser en castellà, i les reticències inicials, hi vaig anar una mica a l'expectativa, però no em va decebre gens ni mica.  Ben cantada, una posada en escena brutal, i l'emoció a flor de pell allà on era necessària.

Repte aconseguit!!!!

Però han passat un parell d'anys més i Los Miserables arriba en format cinematogràfic, i la meva por em fa pensar que potser no estarà a l'alçada, però que igual que l'espectacle teatral de Barcelona, al final em convencerà, perquè en definitiva Los Miserables és un gran musical, i per poc bé que ho facin, i amb la grandiositat de la pantalla tant malament no pot ser, oi??? Error!!!!!!!!

Ahir hi vam anar, amb la clara intenció de ser benevolent, d'acceptar que les estrelles cinematogràfiques que hi apareixen potser no són uns cantants 100%, però tot i això sabran el què es fan no? La decepció ha estat molt gran, i em sap greu.

A veure, hi ha problemes tècnics, interpretatius i també sonors.

Jo no sé si era cosa del cinema on ens trobàvem, però l'acústica d'un espectacle musical com aquest, no pot tenir unes deficiències tècniques tant grans. L'únic que musicalment estava a l'alçada eren els números solitaris (per exemple: Fantine amb I dreamed a dream, i Marius amb Empty chaire and empty tables), però la resta, i en concret els moments corals com les cançons de One day more, Can you hear the people sing, Lovely ladies no tenien cap força. I no tant sols força, diria que no havien pujat prou el volum, faltaven cantants, faltava emoció a les cares que cantaven. El fet de gravar-los cantant en directe potser donava més realisme, però potser és el mal més gran de la pel·lícula. Han buscat una gran interpretació i l'han aconseguida, d'aquí que qui no conegui el musical anteriorment surti emocionat i plorant i aplaudint, però no han trobat cantants, i en una pel·lícula de més de dues hores que canten constantment, calen uns grans cantants!!!!! A la gran cançó de The master of the house, hi faltava de tot, energia, gràcia, gent, espectacle. És una cançó que és una festa, que cal veure l'ambient desvergonyit dels propietaris, i hi faltava de tot i més.

Les barricades eren de joguina (els decorats i l'atrezzo) i la poca intensitat amb què ca ntaven les cançons semblava realment que els actors no es creguessin res. Semblaven de mentida. Algun crític ha dit que no es veuen els diners que s'han gastat, perquè quasi bé no es visualitzen els decorats per culpa de l'excés de primers plans, i és cert, a més a més en els moments de lluïment col·lectiu falten extres, falten balls, coreografia, i posada en escena.

Pel que fa a la interpretació dels actors, cal dir que són això, actors, i no cantants, que és el què haurien de ser. Un musical tant exigent vocalment com aquest potser s'hauria d'haver buscat més professionals del tema, i no tant cares conegudes. I l'exemple més clar, és que qui és més solvent en tota l'obra és Eponine, que curiosament és una de les cantants que ja va fer el musical teatralitzat a Londres.

Els actors triats no són dolents, i en les peces claus la interpretació és realment brillant, sobretot Valjean en Who am I, i Fantine a I dreamed a dream. On es veuen correctes els primers plans. La resta són excessius i prescindibles.

Per mi el gran error és Rusell Crown. Amb ganes de posar algú famós tant allunyat d'aquest gènere que pugui donar generar expectatives a l'espectador, és el gran fisco de la pel·lícula. En el moment de recitar, quan mig parla i mig canta està prou solvent, i la imatge que dóna de militar dur i inflexible és bona, però en el moment de ser un cantant, de donar intensitat amb la veu, s'escapa tot!!!!

Dins l'apartat tècnic, ja hem comentat l'abús dels primers plans, que amb la intenció de donar protagonisme a les cançons, han generat una sobre explotació dels rostres dels actors. Hi ha altres  maneres de donar força a la veu, i si fas cinema encara més: moure la càmera, fer un muntatge més àgil, no sé... representa que el director Tom Hopper en deu saber de fer cinema, no?

I una cosa que m'ha semblat curiosa és que tot i l'extensa durada del film, el muntatge de les escenes m'ha semblat atropellat, enganxades, sense donar una continuïtat a la història. Inclús en algunes ocasions escenes forçades sense explicació (excés de pluja a les escenes d'Eponine, sense raó, muntatge massa brusc en la cançó d'en Marius Empty chairs, empty tables)

I la pregaria de Valjean... Ja m'estranyava a mi que no sortís a cap trailer de la pel·lícula, ni a cap comentari de cap crític. Una cançó que per ella sola omple l'escena, que només per escoltar-la ja val la pena tot, queda fluixa, i jo que no hi entenc en música diria que falta alguna nota més alhora de cantar-la.

Ara caldria buscar coses bones, i em costa, i sent el musical que és, em sap greu.

Dos detalls bonics i tendres pels més fans: l'aparició de Colm Wilkinson com a mossèn, i la mort d'Enjolras fent una còpia exacte de la mort en l'espectacle teatral.

En resum, els espectacles al Royal Albert Hall i del O2 de Londres són impressionants, emocionants, ben cantats, i dins de les limitacions del format televisiu ofereixen una espectacularitat, amb el control de les llums, de l'espai, impecables. Una gran força musical, gràcies a les interpretacions principals, però també al cor principal i l'immens cor secundari que acompanya i donar llum i color a les grans grans cançons.

L'espectacle de Barcelona, més teatralitzat, tenia una gran bellesa vocal, uns principals personatges amb tendresa i emoció impecables.

L'espectacle de Tom Hopper no té res d'això..... en cap moment del film em vaig emocionar. I dir-vos que quan veig els altres espectacles, encara ara, des de la pantalla de l'ordinador, m'emociono. I això és un bon senyal per uns i un mal senyal pels altres...

Tot i això, quan surti el DVD m'el compraré.... una que és molt fan i una mica friky!

Us deixo l'exmple del què pot arribar a ser aquest musical:

Els meus Amics a Granollers

Comparar el concert de ELS AMICS DE LES ARTS  del mes d'agost del 2010 de Festa Major, enmig de la catarsi de Blancs i Blaus, amb l'elegant, sobri i madur concert de fa quatre dies al Teatre Auditori de Granollers, no seria just.

Però és el que té la memòria selectiva, que em fa recordar la bogeria d'aquell dia, aquella nit calorosa, els crits, l'ambient, la gent cantant, cridant millor dit, sobretot recordar "en una colla blanca, eh, eh, eh", i oblidar que estavem apretats, que quasibé no veia l'escenari, que feia una calor de mil dimonis, que potser alguna nota no va sonar gaire bé.

I en canvi, la coordinació (tot i que encara és una gira verge, i és nota), l'elegancia de les lletres i les notes, el bon acompanyament musical de la "Banda per catalogar", la xerrameca amb el públic, fan que la fredor del teatre perdi tots els punts davant l'enèrgic i vibrant concert de Festa Major.

Descobrir com una cançó que no m'agradava massa, com és "Armengol" (irònic, oi?), amb un bon arrenjament, un bon directe i un toc original poden convertir-la en una petita obra d'art. En canvi, els èxits asseguratscom "L'home que treballa fent de gos", a vegades és millor deixar-la tal com és i no fer masses canvis, perquè la seva senzillesa és la seva genialitat.

Tot i això les noves cançons han pres volada al sentir-les en directe!!!! I les velles ens han aixecat de la cadira!!!

He descobert que saben escriure molt millor, i no només per parlar de lligar o de coses frikis, sinó també de situacions dures i diferents, com aquell que marxa de casa o aquell que és a punt de ser pare. Els Amics es fan grans, nois!!!!

I això demostra maduresa intel·lectual però per contra potser han perdut aquella frescor més electrònica que us havia carateritzar, i perquè no dir-ho, que us havia distanciat de Manel.

Però potser no és pot tenir tot.....

Tot i això, el concert em va agradar, vaig gaudir, cantar i ballar. I això sempre m'agrada!!!

Us deixo l'enllaç del seu blog amb la referència al concert de Granollers del 13 d'abril d'enguany i la Lucy Perales, i també l'enllaç  del concert de la Festa Major del 28 d'agost del 2010.


http://elsamicsdelesarts.cat/2012/04/17/doble-cronica-granollers-i-la-lucy-perales-berga-i-la-barreja-de-patum/

http://elsamicsdelesarts.cat/2010/08/28/de-blancs-i-blaus-els-amics-a-granollers/

definició del seté art

Paraules de  Ricciotto Canudo:

"Querría señalar ya ahora que si bien la Arquitectura, surgida de la necesidad material de protegerse, se afirmó netamente individualizada frente a sus complementarias, la Escultura y la Pintura, la Música, en cambio, ha seguido a través de los siglos un proceso completamente inverso. Surgida de una necesidad enteramente espiritual de elevación y de superior olvido, la Música es realmente la intuición y la organización de los ritmos que rigen toda la naturaleza. Pero primero se manifestó en sus complementarias, la Danza y la Poesia, hasta llegar miles de anos después a la liberación individual, a la Música sin danza y sin canto, a la Sinfonía. Como entidad determinante de toda la coreografía del lirismo, existía ya antes de convertirse en lo que nosotros llamamos Música pura, precediendo a la Danza y a la Poesía.
Así como las formas en el Espacio son fundamentalmente Arquitectura, los ritmos en el Tiempo, ¿no son sobre todo Música?
Finalmente el «círculo en movimiento» de la estética se cierra hoy triunfalmente en esta fusión total de las artes que se llama Cinematógrafo. Si tomamos a la elipsis como imagen perfecta de la vida, o sea, del movimiento — del movimiento de nuestra esfera achatada por los polos —, y la proyectamos sobre el plano horizontal del papel, el arte, todo el arte, aparece claramente ante nosotros.
Centenares de siglos humanos han proyectado sobre esta elipsis en movimiento su mayor aspiración común, mantenida siempre por encima del tumulto de los siglos y de las alteraciones del animo individual. Todos los hombres, bajo cualquier clima histórico, geográfico, étnico o ético, han hallado el placer más profundo, que consiste simplemente en el mas profundo «olvido de sí mismos», dejándose envolver por las tenaces espirales del olvido estético. Este sublime olvido es reconocible en el gesto del pastor, blanco, negro o amarillo, que esculpe una rama de árbol en la desolación de su soledad. Pero, a lo largo de todos estos siglos hasta el nuestro, entre todos los pueblos de la tierra, las dos Artes y sus cuatro complementarias, han seguido siendo siempre las mismas. Lo que contingentes internacionales de pedantes han creído poder llamar «la evolución de las artes» no es más que logomaquia.
Nuestra época es incomparable desde el punto de vista de la fuerza interior y exterior, de la nueva creación de un mundo interior y exterior, del descubrimiento de energías hasta ahora insospechadas: interiores y exteriores, físicas y religiosas.
Nuestro tiempo ha sintetizado en un impulso divino las múltiples experiencias del hombre. Y hemos sacado todas las conclusiones de la vida práctica y de la vida sentimental. Hemos casado a la Ciencia con el Arte, quiero decir, los descubrimientos y las incógnitas de la Ciencia con el ideal del Arte, aplicando la primera al último para captar y fijar los ritmos de la luz. Es el Cine.
El Séptimo Arte concilia de esta forma a todos los demás. Cuadros en movimiento. Arte Plástica que se desarrolla según las leyes del Arte Rítmica.
Ése es el lugar en el prodigioso éxtasis que la conciencia de la propia perpetuidad regala al hombre moderno. Las formas y los ritmos, lo que conocemos como Vida, nacen de las vueltas de manivela de un aparato de proyección.
Nos ha tocado vivir las primeras horas de la nueva Danza de las Musas en torno a la nueva juventud de Apolo. La ronda de las luces y de los sonidos en torno a una incomparable hoguera: nuestro nuevo espíritu moderno."

un dels grans

Aquest cap de setmana hem visitat l'exel·lent exposició que la Fundació La Caixa al Caixaforum de Barcelona estan fent de Francisco de Goya.
Una extensa quantitat d'obres per il·lustrar el geni de Fuendetodos.

La gran expectació creada per aquesta exposició és la oportuniat de veure quadres que normalment es troben al Museu del Prado i que rarament sorten al carrer.
Aquest cop, i per el motiu de l'aniversari de CaixaForum, és l'excusa perfecte per fer arribar aquesta mostra brillant de Goya als catalans.

Amb cues a l'accès de visitants que anel·len gaudir d'aquestes obres, t'introduiexen dins l'obra d'un mestre de la pintura espanyola que va treballar tots els estils. En tots ells, tant en als retrats reials, com a les escenes més costumistes, com a les obres més crítiques, Goya hi trasllada una passió per la vida, per la bellesa dels colors, del traç, un cant vital, real, de l'Espanya d'aquell moment.

Una bona colla de quadres per demostrar el traç de l'artista, l'exel·lent domini del petit toc de pinzell que li permet donar vida als ulls, color a les vestimentes i brillantor a les joies.
LA GALLINA CIEGA, L'AUTORRETRAT, EL PARASOL, i tants altres ens permeten conèixer aquella societat espanyola del segle XVIII.
I aquella MAJA VESTIDA , que com em passa amb la MONA LISA de Leonardo no li veig tanta perfeccció com en d'altres quadres seus.

De fet en el què gaudeixo molt més de la seva obra són en els retrats col·lectius, la introspectiva dels personatges, i evidentment el traç enèrgic i insisiu dels DISPARATES, dels CAPRICHOS, etc.

Evidentment he trobat a faltar les PINTURAS NEGRAS de la Quinta del Sordo, aquelles que fins i tot a les parets fredes d'un museu transmeten una agonia, un foscor, una amargura quasibé palpable. Però suposo que deu ser realment difícil el seu trasllat. En fi... serà un altre dia, o en algún altre viatge a Madrid, potser...

Però tant uns quadres com els altres són un gran plaer pels ulls de la vista i pels ulls de l'ànima.

Un dels regals d'aquest Nadal han estat les temporades senceres de BATTLERSATR GALACTICA i THE WIRE.
Començarem per una i acabarem per l'altra.

La Gran estrella de combat mereix un punt i a part en la història de les sèries de ciència ficció. La sèrie original és dels anys 70, i tant aquesta com la del 2003 es basa en la mateixa idea:

En Pitus s'ha quedat sense pare

Doncs si, l'autor de El Zoo d'en Pitus ja no hi és.

I això m'ha fet pensar que segurament és culpa d'aquest home, Sebatià Sorribas, que una servidora és tant aficionada a la lectura. I ho sóc perquè aquest va ser dels primers llibres que vaig llegir, primer com a lectura escolar i després com a plaer.

Recordo haver-lo llegit d'una tirada durant una nit. Recordo els personatges, potser no el nom (tret d'en Pitus, és clar!) però si recordo la història, el perquè de tot plegat (que diria el Monzó) i la valentia i la generositat que fa que una colla d'amics, d'aquells que n'hi han pocs, fan revolucionar un barri per ajudar un pobre nen malalt.

Aquest llibre em va marcat molt, moltíssim. I fins avui no hi havia pensat!!!
Donaré les gràcies a l'autor d'aquesta història, i ho faré de la millor manera possible ara que ell no hi és. Tornant a rellegir els seus llibres.

Harry

I de mica en mica es va acabant aquesta aventura literària i cinematogràfica que ha donat tants i tants diners. La primera part de la última part de la història del màgic més famós ja la tenim aquí, l’hem vista i la podem criticar.

La història d’aquest últim llibre reconec que em va costar enganxar-m’hi, la veritat feia tant temps que havia llegit l’anterior, El misteri del príncep, i m’havia deixat a mig fer, i no diguem la pel•lícula (la més dolenta de totes i de llarg), que quan em vaig decidir a acabar amb la història d’en Harry era més una obligació per poder anar a veure la pel•lícula amb coneixement de causa, que no pas per estar intrigada per com es desenvoluparia el final de la història.

Un cop vaig tenir el llibre entremans m’hi vaig endinsar, per vocació, per força, i al final, molt al final, per plaer.
La història té moments molt bons, alguns dels quals apareixen a la pel•lícula ben dibuixats, d’altres no tant. D’altres els passa per alt, i alguns s’els inventa. Suposo que calia una mica de “morbo” per enganxar a la gent. La Rowling ja hi devia dir la seva, suposo.

També us diré que el final, de fet, no ben bé el final, sinó els dos o tres penúltims capítols del llibre, em van emocionar. I no ho han fet gaires llibres, he! Crec que la última decisió d’en Harry està ben descrita, està ben feta, però clar, no pots matar el protagonista, oi?
I el final, un final tant ensucrat, de contes de fades, m’ho va espatllar tot.

De fet s’em fa difícil comentar el global d’un sol llibre dividit en una pel•lícula en dues parts. Però farem el què podrem.

Sincerament crec que qui no ha llegit el llibre es perdrà, s’avorrirà, i fins i tot s’adormirà. A mi no em va passar cap d’aquestes coses, però vaig sentir empatia pels que es podien sentir així.

La pel•lícula en si compleix les expectatives inicials. Els grans paisatges tenen un tractament estètic ben acurat, ben treballat, però que fa que les llargues esperes per decidir què fan i cap a on s’han de dirigir per trobar els Horrocreus, es facin pesats i llargs. L’atmosfera tètrica, fosca, està ben dibuixada, però alguns personatges no estan a l’alçada. El final triat per acabar aquesta pel•lícula és molt fred, i com que aquesta part no em va emocionar en el llibre, al cine tampoc ho ha aconseguit.

La història del passat d’en Dumbeldore se la salten totalment, suposo que serà per col•locar-la a la segona part, i algunes coses queden coixes i fora de lloc. Com el casament, que al llibre és prou important, i on hi ha moments divertits, tendres i emocionants, i queden en no res al film. L’escena al cementiri, davant la tomba dels pares queda fluixa, freda i curta, es podria haver interioritat més en el jove que ha perdut els seus pares, i per contra quan apareix la gran serp (que pel que sabem és cosa d’un català) aconsegueix moments de tensió i de gran espectacle.
El què si em va encantar va ser la història, la faula, dels tres germans. Genial! Ben explicava, més clara que en el llibre i tot, i un recurs gràfic molt ben aconseguit. Aquesta faula sola podria omplir ella sola una pel•lícula de dues hores.

He de reconèixer que pel què fa als personatges ja em tenen el cor robat des de fa molt de temps. Des del primer cop que vaig llegir el llibre, des del primer cop que vaig veure els meus pensaments literaris transformats en carn i ossos, els personatges/actors de la història (i no precisament els 3 protagonistes) m’han captivat.

Dels actors en concret, cal dir que els adults són molt millors i de llarg, i els joves fan el que poden. Tot i que cal reconèixer que n’han après, que cada un d’ells es sent el seu personatge una mica més propi, faltaria menys, quan porten gairebé 10 anys interpretant-los.

He trobat a faltar més moments de Voldermor, amb una veu nova que no està gens a l’alçada, però que només ha permès ser ell mateix a la última escena del film. I la Belatrix i el Lucios Malfoy, dels millors, com la bogeria del pare de la Luna.
Pel que fa als tres amics, són coneixedors del que estant a punt de viure, un d’ells sap que hi ha de deixar la pell, i mai m’el acabo de creure. Entre d’altres coses.... com és que fa més bons petons a la seva amiga que a la noia de qui representa que està enamorat?

Esperarem el final, a veure com ho acaben, a veure si m’emocionen, un final que potser serà Made in Hollywood i ho espatllarà tot, però que serà un final. Com el del llibre.

un llibre +

un llibre més al sac, i estic trencant totes les coordenades. Estic afamada de llegir, i per tant cauen un llibre darrera l'altre!!!

* el més fort és que estic aconseguint enganxar en Marçal!!!!!!!!!!

L'última conquesta: el mestre de l'inocència de Tracey Chevalier.

No és res de l'altre món. I el vaig comprar perquè el seu anterior llibre La jove de la perla, em va encantar. De fet em va encantar perquè parlava d'uns dels pintors que més m'agraden: Vermeer.

I per això em va cridar l'atenció i vaig voler llegir el següent inspirat en William Blake. Però clar, Vermeer no és Blake, i Blake és dur! i difícil de fer-lo entrar en un text literari amè.

Però l'escriptora ho ha intentat, i tan bon punt pot aconseguir una bona frase, un context ben descrit, i ben documntat, la merda de la traducció, i la falta de capacitat, feien fallar el resultat final. Quin greu!!

En fi, però la lectura sempre és un plaer

FOTO: dues imatges de Blake!

NON SOLUM

Perquè cal ser un de sol si sent molts la vida es multiplica, s’intensifica fins a l’infinit? Podem ser tots els que volem en aquest món boig, perquè segur que un de molts servirà per entendre’l!
Tots i cada un dels Sergi Lopez que pugen a l’escenari porta un tros de cada un de nosaltres.
I sense veure-hi més enllà d’allò que hi ha davant els teus ulls l’artista exemplifica el seu art, dóna fe de perquè es conegut aquí i allà (per variar més conegut i reconegut allà que aquí).
Alguns objectes, 3 o 4 només, serveixen per situar-te, però no facis cas, que tampoc et serviran de massa, perquè el que situa al públic és ell tot sol!!!!!

Una història qualsevol, de la qual ens hi podem veure implicats en moltes ocasions (estar en el lloc menys esperat en el moment menys oportú) serveix perquè es trobin la gana i les ganes de menjar, la xerrameca més desbordada, amb les ganes d’escoltar, la veu, la cançó, el bolero, amb les ganes de ballar al ritme d’una història ben curiosa. Però quina història, si de fet no n’hi ha..... només les ganes de parlar per parlar, de cridar per cridar, de riure per riure. I ja està bé!!!!!

Surts del Teatre sense entendre massa res, buscant més enllà, sempre busquem més enllà els humans, quan sovint allò més senzill és el què és: la navalla d’Okam: no busquis tres peus al gat, que en té quatre!!!!!!!!! I ja està!!!!!

Perquè intenta dir-nos que està sol, si nosaltres som allà amb ell veient la bogeria, la rialla, la història, l’aventura? I hi som per fer-la encara més boja, més real, més atrevida, més sorneguera, i fins i tot per poder sentir (i no podem dir) allò que tots pensem. Per poder dir al nom del porc a aquells que s’aprofiten del diner públic i de la bona voluntat dels ciutadans en aquests temps que corren. Allò que ell crida, allò que ell insulta voldríem fer-ho nosaltres: gràcies Sergi per ser tu sol i tots els que t’acompanyen a dalt l’escenari, perquè així TOTS podem cridar ben fort que estem farts de tanta corrupció, tants robatoris, tant pendren’s el pèl!