Càsting d'Herois (Versió Amateur)

En una sala notablement llardosa amb uns quants “ganxitos” en un extrem. Estan fent un càsting.

- Va, vinga, el següent. Quin superpoder tens tu? - diu un senyor, amb una gorra negra i mig gram de coca rossegant-li la pituïtària.

- Hola soc el número 345, em dic Marc, i em puc ficar un bat de beisbol pel cul.

Els nois i noies d’atrezzo comencen a fugir en massa davant la perspectiva d’haver de buscar-li un bat a en Marc. Un senyor amb una mica més - no gaire més - de cocaïna al cos parla a cau d’orella al senyor de la gorra negra.

- Acabes de trobar qui et farà el paper de malvat. Felicitats.

- Vols dir? - diu el de la gorra, també a cau d’orella - pensa que això ho veuran nens.

- Que s’aguantin. Que s’ho prenguin com una metàfora de la vida.

- Val, - s’ho pensa el de la gorra - bé, tornaré a ignorar el teu criteri. Ei Marc! - dirigint-se a ell - que em sap greu però que no ets el que estem buscant. Prova sort més endavant. Potser ens animem amb una versió sadomaso d’Herois.

I en Marc se’n va tristot.

- El següent. Hola 346. Què saps fer tu?

- Hola. Jo pago una hipoteca.

Ooohhhhhhhh. Crits d’admiració a la sala.

- Caram, ens has impressionat. Espera’t que ho consulto amb el drogata aquest del costat - li comença parlar a l’orella - Què? Que et sembla aquest.

- Que no te ni punt de comparació amb el del bat de beisbol al cul però que, com que sembla que tots esteu infectats per aquesta puta moda dels drames realistes i quotidians, probablement és la millor cosa que faràs avui. Facis el que facis ves-te’n a la merda. On és la gent que vola? I la que té superforça? Saps on són? Son tots a fora travessant un cel immensament blau amb les seves malles ajustades de colors, pixant-se a la cara de tots els desgraciats que han de pagar hipoteques. Que et follin.

- Molt bé - es mira al número 346 - em sembla que em donen l’aprovació. Benvingut. Formaràs part del grup d’Herois Amateur. Felicitats!

- Iuju! - exclama el nº 346.

- Apa - diu el de la gorra negra - amb tu ja en tenim tres, d’herois. Un hipotecat, un noi que domina a voluntat una extensa varietat de formatges blaus i un tio que és clavat al baixista de Kiss. Això serà la pera.

- Serà la teva Obra Magna, sí. Ja m’imagino el fantàstic home formatge protegint el Carrefour de la invasió de “tranxetes” que s’advindrà. Quina pera. - exclama el senyor que va una mica més drogat que l’altre.

- Eh que sí? - contesta, motivat, el de la gorra - va, tanquem la paradeta. Ja continuarem demà.

I tots van començar a fer com que se n’anaven.

- Una cosa... - diu l’home hipoteca.

Tothom se’l mira, aviam què vol.

- Em puc menjar aquells “ganxitos” que hi ha en aquell cantó de la sala?

Llavors tothom va pensar que l’home hipoteca no ho havia de portar necessàriament bé, allò de la hipoteca. I se’ls va menjar.