La coca és per nenes

A casa meva sempre ha sigut tradició cardar-se farlopa. Recordo que a l'escola la gent era més de fumar-se-la però com que el meu pare se la ficava en vena, a mi ja m'ha quedat aquest costum. El meu avi era més de la ceba i en feia infusions. I la meva àvia la feia servir per curar els ulls als gats.

Que jo sàpiga, la coca era cosa de les meves cosines. Jugaven a fer esnifar a les barbies i a fer de putes encocaques a catequesis. Eren altres temps, les noies no jugaven a menjar polles com ara. Però bé, sincerament mai li vaig trobar la gràcia, a la coca. Tot i que jugar al Street Fighet II de supernintendo col·locat d'aquesta merda, ho reconec, era una passada. A part que anar a classe d'educació física amb una xeringa penjant feia lleig.

Però què hi farem, sóc força tradicional.

La metadona és a les drogues el que la gula del norte és al marisc. No està malament si has d'improvisar però, sobretot si tens convidats, quedes una mica cutre.

Doncs be, cadascú és un món i ho fa a la seva manera.

Ruiz Mateos compra el Barça

L'empresari Jose Maria Ruiz Mateos, en primera línia informativa pels problemes financers de les seves empreses i fer copular amb un clon de chewaka amb relativament poc pèl, ha sorprès el país anunciant la compra del Futbol Club Barcelona i tots els seus bens associats.

Sandro Rosell, que continuarà a l'entitat barcelonista servint frankfurts al bar del Palau de Gel, s'ha mostrat molt satisfet pel resultat de la operació i ha elogiat la solvència, serietat, rigor i respecte pels drets humans del nou propietari del club. Interpel·lat sobre els dubtes financers que la figura de l'empresari andalús genera, Rosell ha sigut taxatiu afirmant que " el contracte de compra-venda s'havia imprès en paper gruixut, res de paper barat cutre, d'aquell tant agradable al tacte. Hòstia, allò era qualitat, cosa fina.Segur que paga".

Mentrestant, els jugadors del primer equip el barça entrenen amb normalitat aliens a la frenètica activitat dels despatxos. Ens consta que algun jugador ha intentat fugir de la ciutat esportiva però ha sigut abatut a temps pels franctiradors. Josep Guadiola, preguntat al respecte, ha contestat que "no hi ha motius per no ser optimista", acte seguit s'ha enfilat per un tub de ventilació i se li ha perdut la pista. Pel què fa a les seccions del club, aquestes han desaparegut bàsicament perquè s'han extret els òrgans vitals dels jugadors per tal de vendre'ls a diferents màfies sud-americanes.

Les primeres reaccions de la massa social han sigut de prudència i escepticisme. Es podrien resumir en un "jo ja ho havia dit".

Com a apunt final assenyalar que les putes del Camp Nou han aprofitat el breu buit de poder per fer-se fortes a les instal·lacions de l'estadi. Els últims informes diuen que ataquen amb llances als vianants que s'acosten massa.

La dieta del Churro

Els xinesos ja coneixen les propietats quasi màgiques dels churros fa mes de 3000 anys i les empraven en la medicina tradicional. Rics en antioxidants, beta - flavones, agents crema -greixos (especialment els trans). La paraula churro prové de les particules xineses "chu" (que significa dolç) i "ro" (que significa polla petita i estreta amb estries al seu voltant) i va ser un dels productes més cotitzats a la ruta de la seda. Expressions tradicionals com "más vale churro que mil princesas" o "te parto la puta cara si no me das mi churro" demostren el valor que tradicionalment s'ha donat a aquest producte.

Les grans propietats organolèptiques dels churros i la seva increïble capacitat per regular els camps biodinàmics del cos el fan un producte ideal per formar part d'una dieta. La dieta del churro és senzilla, ràpida, saludable i sobretot efectiva.

DIETA DEL CHURRO

Què es necessita? 5 kg de churros cuits.

PROGRAMA SETMANAL.

1er dia: Al principi més val anar a poc a poc. O sigui que amb que et fiquis pel cul 1 kg de churros ja està bé. És molt important que te'ls fiquis pel cul. Si no saps on és el teu forat del cul, pots consultar la viquipèdia o google maps. També pots anar pels voltants del camp nou a que t'informin de manera interactiva.

2on dia: Afegeix 2kg més de churros al teu cul. Començaràs a notar problemes per controlar els teus esfínters. No pateixis, és normal. Significa que ho estàs fent be.

3er dia: Acaba d'introduir-te pel cul els 2kg de churros cuits restants. Es probable que tinguis problemes per fer-ho. Pots demanar ajuda a la teva parella o a algun familiar per fer-ho. Una vegada tinguis 5 quilos de churros al teu còlon es recomana anar a passar l'agonia en algun lloc còmode, com per exemple el teu llit.

4rt dia: Començaràs a notar progressos evidents al teu cos. Per una banda, el fet de no ingerir ni aigua ni aliments per la via habitual et portarà a un estat de desnutrició que et farà perdre pes de manera evident. Per altra bada, la incipient infecció que s'estarà coent als teus intestins encara ajudarà més a perdre aquells quilos de més.

5è dia: Les al·lucinacions, la febre alta i la inflamació de la zona abdominal començaran a ser una mica molests. Intenta convèncer als teus familiars que no és tant greu i que no et portin a l'hospital. Sigui com sigui, entre el cinquè i el sisè dia, perdràs la consciència i hi aniràs igualment.

6è dia: Si ho has fet tot bé, els metges t'hauran d'extirpar molts i molts metres de tub intestinal per evitar que et converteixis en un mikopie per dins. Felicitats. Seràs prim tota la teva vida.

7è dia: Ves a celebrar-ho a un McDonald's.

Generador de títols de discos de Manel

És l'aplicació que fan servir els Manel per posar nom als seus discos. Aquests són alguns dels resultats proposats.

- 10 milles per veure una bona armadura.

- No line in the Horizon.

- Alcohol de 96 graus no cura feridures adequadament però el violeta al cel és derivable.

- A la sala Apolo sonem de puta mare.

- Amics de les arts, fills de puta.

- Tinc una col de Brussel·les al cul, i que bonic, que bonic, que bonic li he dit.

- Som insubstancials però tenim un seat Ibiza.

- Ens ho petarem altra vegada.

Blocs Electorals

A Tv3 existeixen dues tradicions que es remunten a temps immemorials: insistir a donar feina a en Pichi Alonso i queixar-se dels blocs electorals.

Com que vinc de la LOGSE i no TINK n PuTa IdEa dl Km DiK, no incidiré excessivament en els motius de merda raonables que la Corpo esgrimeix contra tal injustícia. No m'estaré de dir, però, que és curiós que aquesta gent que caga Pulitzers siguin els mateixos que ho flipen durant 3 minuts amb l'últim gol de'n Messi o, també, amb una performance multitudinària de tres persones i una cabra on mitjançant la fusió de la dansa, el flamenc, el breakdance, l'airsoft, l'ayurveda, una beixamel massa líquida, poesia i tots, naturalment, en pilotes, aconsegueixen fer el gilipolles arribar al cor dels tres espectadors i la cabra.

Tanmateix, deixem que treballin.

El que em crida més l'atenció de tot plegat és el mitjà de protesta que trien per tal de fer-se sentir: no signar les noticies electorals dels blocs.

La reflexió que s'imposa és immediata: tv3 és un cau de titabullides. És com si davant totes les atrocitats laborals del segle XIX els nostres antecessors sindicals s'haguessin plantat en massa les fàbriques posant cara d'enfadats. O com si la CIA ignorés la sol·icitut d'amistat d'en Bin Laden al facebook després de l'11S.

Proposo, per tant, el full de ruta que al meu parer aconseguiria aglutinar la diplomàcia, la fermesa de la professió periodística, el pragmatisme i la obtenció de resultats reals a curt termini. Òbviament, permetre que en Josep Cuní els hi rebenti la cara a hòsties a tots.

Perdó, a tots i a totes.

Activisme subnormal

Quan neixes en un país mitjanament occidental, com és el cas, tard o d'hora te n'adones que menjar bollicaos a l'hora del pati no és el més corrent a Etiòpia. Ja sigui a classe d'ètica, a catequesis o a les setmanes multiculturals, mica en mica, la realitat es va materialitzant: formem part de la minoria privilegiada del planeta.

Molt bé. I ara què fem?

Doncs alguna aniran a tope amb el tercer món, uns altres compraran alguna bossa de cafè de comerç just per Nadal i, els que queden, senzillament no faran res. I tot plegat és lícit.

Però el que no és lícit és formar part de l'elit intel·lectual i treure a passejar els palestins sel·lectivament, en funció de com de guai sigui la causa. Plantar-se a les capçaleres de les manifestacions com si les haguessin muntat ells. Espolsant-se la coca de la farra de l'última nit mentre aixequen el puny i llegeixen declaracions conjuntes, que haurien de llegir gent que de veritat s'hi impliqui.

Només espero que al proper viatge com a ambaixadors de bona voluntat de l'ONU en algun simpàtic país africà se'ls hi perdin els bitllets de tornada. I que algú faci una foto a la cara de pànic que se'ls hi posa.

El dia que em vaig fer gran

Tothom tindrà el seu dia, suposo. Quan trobes la primera feina, quan marxes de casa o bé quan dissols els teus progenitors en àcid a la banyera. Sigui com sigui, la majoria de nosaltres arriba un dia que ens mirem al mirall i podem afirmar que ens hem guanyat el dret a tenir pèls a la polla.

A mi em va arribar el dia que vaig veure una puta de la Rambla que li faltava un ull.

Tornava d'un etílic esdeveniment universitari al local més repel·lent del centre de Barcelona, és a dir, Enfants. Oscil·lava pels carrers en direcció al metro de Plaça Catalunya supurant vodka, envoltat de futurs repetidors i algun Erasmus. Assenyadament, m'arrossegava pel carrer central de la Rambla evitant la munió de putes que s'acumulen als laterals.

Llavors, precisament en un lateral, vaig divisar dos turistes -probablement britànics-, els quals arranjaven els detalls d'un intercanvi sexual remunerat. Un grup de meuques de diferent procedència es diputaven les tites anglosaxones. Jo, arribats a aquest punt, hauria pogut seguir caminat tranquil·lament, sense fer-ne cabal de la situació. Jo no tinc la culpa que una prostituta bornia cridés a plena veu "quiere meterla por el culo". M'havia de girar i veure-ho.

M'estalviaré els detalls gràfics, desagradables en general.

Allò em va trasbalsar. Quan cobrava aquella noia? Cobrava, en general? Com encerta els cumshots a la seva boca si no té perspectiva? Tenia companyes amb una sola cama, braç o pit? Tant precaritza l'ONCE els seus treballadors? I, el més important, què hi ha més enllà de coma etílic per incitar-te a mantenir un affair amb un ésser així?

Aquell dia vaig entendre que els meus pares ja no hi eren per protegir-me de les maldats del món. Només jo em podia defensar dels perills que m'esperaven en la meva aventura barcelonina. Jo era l'alfa.

I així va se com em vaig fer gran.

Stephen Hawking Dixit

Fa pocs dies Stephen Hawking afirmà que, arran dels nous coneixements adquirits per la física moderna, la creació de l'Univers - Big Bang - es pot considerar com una conseqüència de les lleis de la física, excloent així qualsevol possibilitat d'un ésser creador al principi dels temps.

Probablement, notareu que l'afirmació del científic britànic no és innovadora en cap sentit. Tanmateix, les seves declaracions han tingut repercussió a forces mitjans generalistes. Per tant, ens trobem davant la típica qüestió que el que és important no és el que es diu sinó qui ho diu. I això, en certa manera, és trist.

Tot i això, tampoc culparé als mitjans de falta de professionalitat. No es pot esperar gaire de qui considera a l'Eduard Punset un divulgador científic rigorós.

En comptes d'això el que proposo es utilitzar al tirada mediàtica i el plus de credibilitat d'Stephen Hawking per tal de difondre coneixements vitals pel gran públic. Aquests podrien ser els titulars:

"Stephen Hawking afirma que els pizzes del telepizza són una puta merda"

"Stephen Hawking, al seu últim llibre, conclou que Inception està bé, però que tampoc n'hi ha per tant"

"Les Putes de la Rambla són un risc per la supervivència de la raça humana"

"Hi he pensat molt. Realment crec que els nens imbècils no milloraran per molts ordinadors i tablets que els posin a les aules"

"Stephen Hawking veu improbable que civilitzacions extraterrestres hagin visitat el planeta en el pasat. Tot i això, si vinguessin, veu molt probable que volguessin parlar amb en Guardiola"

"Hem de colonitzar altres planetes per protegir l'espècie humana de desastres planetaris i el reaggeton"

"Si pogués caminar mataria tots els homeòpates"

Sweet Child O'Mine

He vist coses que no us creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orio. He vist raigs C brillar en la foscor a prop de la porta de Tanhauser. I això només és el començament.

He vist el Camp nou embogir amb where the streets have no name. Amb Born to Run. Fins i tot he vist els Manel no fent embogir res en particular, mentre toquen l'ukelele.

He vist a Ronaldinho avocar la seva carrera al desastre. Al Barça guanyar 6 copes. Un vagó de metro, en direcció a la celebració de canaletes, embogit corejant el nom de Gudjonhsen. He vist en Guardiola, i ell m'ha mira't, i ara sóc més llest i mes guapo i follo més i l'al·lopècia em queda bé.

He vist el meu pis net, després de mesos de tragèdia. I el microones i el forn. He vist una família de trols marxar de sota la nevera, massa net ara.

He vist moltes coses, però mai he vist la humanitat tant denigrada com després de presenciar a una trentena de senyors de mitjana edat, probablement persones assenyades a la seva feina i pilars de la societat, embogint amb el solo de Sweet Child O'Mine.

Polítics i Fotos

Un dels hàbits més vergonyants i lamentables de la ja de per sí suficientment afussellable classe política és el tema de les fotos.

Emprant burdes tècniques d'associació positiva - fotos amb Hitler no, amb la Shakira sí - els seus assessors d'imatge intenten reforçar els valors entranyables del subjecte polític en qüestió. Pel camí queden tones i tones de vergonya aliena suficients per fer que a la Grècia Antiga s'ho pensessin una mica més això de la democràcia.

Ahir, o abans d'ahir, van alliberar a dos cooperants catalans segrestats des de feia una munió de temps. No he seguit gaire el tema, ni al principi ni al final, però em puc fer la idea que, en general, han estat putejats durant forces mesos. Feliçment però, al final, han tornat a casa seva.

M'imagino la situació. A l'avió de tornada a casa, probablement no gaire abans d'aterrar, algú els informa que es trobaran una petita recepció amb polítics. Unes paraules, un parell de fotos i a casa.

Doncs això. Moltes fotos i mitja classe política pegant-se per sortir a la foto. I com no vigilin, els hi baixen la Moreneta i en Rafa Nadal per felicitar-los.

No conec aquestes persones. Considero que probablement tenien millors coses a fer que haver de sortir al costat del President de la Generalitat tot just acabats d'aterrar. Coses que segurament els hi venien més de gust. Naturalment, voldran explicar la seva experiència i tindran moltes oportunitats i canals per fer-ho. Fins i tot, podran dialogar amb polítics per evitar que el que els hi ha passat torni a succeir. Poden fer tot això, i molt més.

Però, per molt que hi penso, no veig cap motiu raonable al fet que hagi de veure aquestes persones al costat de polítics que no tenen res interessant a dir, a part de repartir alabances i altres generalitats buides de continguts. No entenc perquè hem de suportar com els polítics treuen el cap en qualsevol esdeveniment que els interessa per imatge.

Al final serà per una qüestió d'educació, que no els engeguem a la merda.

Nassim Haramein, l'Home.

Nassim Haramein és moltes coses.

Científic, astrofísic, visionari heterodox i, el meu preferit: as early as 9 years old, Nassim was already developing the basis for a unified hyperdimensional theory of matter and energy, which he eventually called the “Holofractographic Universe".

A més, fica noms xul·los a les coses.

Nassim Haramein és capaç de barrejar ufologia, egiptologia, física quàntica, espiritualitat i teologia amb una escassetat alarmant d'evidències contrastables i proves científiques. Res greu. Tanmateix, les seves conferències són amenes i sospito que al torn de preguntes es dedica a menjar la polla als assistents.

L'Home afirma haver desxifrat els enigmes de l'univers, que no és poca cosa. Ni Science ni Nature n'han fet massa ressò, tot sigui dit. Diuen que els seus escrits tenen tanta física elemental, incoherències, errors i d'altres indignitats que els hi retornen amb xeringues amb SIDA per tal de persuadir-lo de tornar-ho a intentar. Nassim Haramein, el visionari, és un perill per a la ciència oficial, encarcarada en la seva fútil i avorrida revisió per parells.

Addicionalment també és un home que donarà una conferència a l'auditori Wintertur de l'Illa. 55 euros anticipada, 70 euros normal.

En Nassim Haramein és moltes coses, sí.

Però la gent que 1) han organitzat la xerrada, 2) han donat el vist i plau a utilitzar l'auditori per aquesta finalitat, 3) ho publiciten com un esdeveniment científic i 4) , dissortadament, hi aniran, tots aquests són SUBNORMALS.

La Generació dels 20 euros

Cada època te les seves coses. La fam, en Franco, Txernòbil. Petits esdeveniments que marquen el caràcter i els costums dels individus del moment. Escurar el plat amb el pa de manera compulsiva, recordar amb enyor que el 18 de juliol hi havia paga extra o un simpàtic moviment ameboide en serien exemples.

I, potser, pagar 20 euros de màxim per un sopar podria ser un tic de la nostra joventut.

Tot comença amb els àpats de 4 euros, que signifiquen un kebab, un tall de pizza, un entrepà; en general algun tipus d'aliment clarament desproporcionat nutricionalment però que alleuja temporalment la puta gana. Un menjar considerablement llardós, embolicat de manera precària i salsejat en abundància per emmascarar la tragèdia gustativa en què es basa.

Entre 6 i 8 euros estaríem parlant del típic dinar al bar de la facultat, de qualitat raonable però d'un preu totalment execrable a causa dels fills de puta capitalistes que s'han infiltrat a les facultats. Quan hi ha fideuà és divertit observar com l'allioli vola de manera poc dissimulada, transformant-se a posteriori en un punishment olfactiu a es pràctiques de la tarda.

Més endavant, a l'interval 10 - 12 euros, trobem els dinars de menú. Les milaneses i els macarrons són titulars indiscutibles i, en aquests últims temps, coses amb formatge de cabra per sobre apareixen a l'alineació molt sovint. Fomenten el manteniment del negoci de les copisteries per les fotocòpies barates del menú del dia de les quals en fan ús.

Pels 14 - 16 euros apareixen els buffets lliures d'orientació asiàtica, on diàriament insultem el Tercer Món ingerint les calories que es consumeixen a Malawi en un sol dia. La qualitat és discutible però el menjar il·limitat tempera les manies de les nostres papil·les. És en aquests llocs que descobrim que tenim un segon estomac on, una vegada col·lapsat el primer i habitual, encabim els postres.

Per acabar, els sopars de 20 euros. Genuflexió. Primer plat i segon. O compartir primer, segons i arriscar-se a uns postres. Només aigua. Ocupar la taula més de que seria estrictament necessari; gaudir del luxe. Agafar el canvi i cardar el camp d'allà corrents.

I més enllà? què hi ha? Mai ho sabrem.

25 anys en poques paraules

El post més lamentable des que vaig començar el 2005.

1- loading
2- res a destacar
3- m'agradem els mamarrons
4- el xumet surt volant per la finestra
5- sortir-me de la línia quan pinto
6- començar a llegir mortadelos
7- bola de drac
8- nintendooooooooooooo
9- es mor en son goku
10- el veí vol entrar per la meva finestra
11- no sóc tant dolent jugant a futbol / fer amiguets
12- pèl púbic / masturbació
13-play station
14- final fantasy VII
15- gilipolles
16- play station 2
17- masses esperances
18- barcelona
19- idealista
20- còrrer
21- realitat
22- violant d'hongria 100
23- desil·lusió
24- megavideo + handbol + vida social
25- cotitzar

Bricolatge Emocional

A vegades, sense que pugui fer gaire res per evitar-ho, certes coses m'arrosseguen cap a una espiral d'odi infinit, genocida, nazi i extremadament violent. Em passa amb el suc de pera, les ulleres de pasta de colors cridaners, la homeopatia i, últimament, amb el programa de TV3 anomenat "Bricolatge Emocional".

Ho deixo clar de bon principi: no he vist ni un segon d'aquest programa més enllà de les promos. No espereu una opinió des de la tribuna sagrada de la informació contrastada. És, en essència, escopir merda sobre allò que em sembla indignant.

Perquè, per començar, que un senyor que es diu Baltasar em digui com he de ser feliç no és bona senyal. Que en Baltasar em miri fixament a través de l'objectiu de la càmera, com dient "ei, tinc el secret perquè cardis més sovint" em puja l'acid úric. Que en Baltasar em vulgui alliçonar en l'art de ser feliç ho trobo reprovable des del punt de vista ètic (i molt hòstiable des del punt de vista de tota la vida). Especialment quan les claus mestres del seu pla definitiu per la felicitat absoluta són més o menys les següents:

- Confia en tu mateix
- Tingues una actitud positiva
- Respira, tingues una actitud relaxada
- Troba les teves pròpies solucions als teus propis problemes
- Només tu et pots crear la teva felicitat.

En definitiva, TU ets el factor clau de la teva felicitat, les TEVES circumstàncies són les que has de considerar, TU et crees la teva bona sort i TU ets la pera llimonera.

Això sí. Compra el MEU llibre d'autoajuda, segueix els MEUS consells, mira els MEUS programes i, sobretot, finance'm el MEU Hummer amb la TEVA falta de personalitat.

Aviam, que ho facin a Telecinco, doncs com que m'hauria donat igual. Però que a la tele la ceba donin veu a comerciants de somriures i copets d'ànim a 50 euros la mitja hora, doncs m'enerva.

Còrrer

A part d'actualitzat regularment i religiosament aquest blog m'agrada força còrrer. No negaré que es tracta d'una activitat notablement subnormal. Sues, et canses, en certs moments agonitzes i en general mostrar una ingent capacitat de transpiració a tots als habitants d'aquesta gran ciutat, Barçalunya.

Tot i això, m'agrada i ho practico habitualment. I en el transcurs d'aquesta pràctica he pogut discernir entre diferents categories d'aficionats d'aquest esport.

- El que el metge li ha dit que faci esport: personatges entranyables per l'exòtica varietat de roba esportiva i xandalls que exhibeixen, fruit d'anys i panys d'acumulació al fons de l'armari. Running Vintage. Fan molta cara de patiment però aguanten de cara a la seva salut. No duren més d'una setmana corrent i finalment moren d'una angina de pit.

- Els que es volen aprimar: Les mamelles amunt i abaix és probablement el tret més característic d'aquests mamífers marins. Ulls experts també notaran que més que córrer de manera més o menys alegre, el que fan és colpejar el terra amb els peus amb l'esperança de quedar-hi plantats i començar a criar mongeteres al voltant.


- Els que semblen una oques decapitades: No es pot negar la bona fe d'aquest tipus però els hi falta tècnica. Cada metre que avancen és a costa de indescriptibles contorsions i moviments corporals innecessaris que no fan més que esgotar-los abans d'hora. Si se'ls hi carda una hòstia no corregeixen el seu comportament.

- Els que s'excedeixen: Gent que no controla els seus límits i es creu Usain Bolt embolicat amb banderes americanes, revistes pornos i xorissos fugint de talibans pel centre de Bagdad. Com els elefants, van a morir tots al mateix lloc, en aquest cas a final de la baixada del carrer Maternitat, víctimes de la pèrdua progressiva del fetge per la diagonal.

- Els que van caminant: Éssers despreciables, sub-humans llefiscosos que encomanen sífilis per l'alè, sida per la vista, i càries si t'envien una postal.

- Els que riuen quan s'esforcen: Totes les mitologies tenen els seus propis unicorns i aquests serien el cas. Criatures que quan corren, en comptes de mostrar una cara que denoti esforç, en denoten una de tenir un anal plug de 1200 rpm profundament inserit al recte.

- Els motivats que repten: Corredors que veuen en tu un possible rival a batre i demostrar els fruits del seu entrenament (que no acostuma a estendre's més enllà de les últimes 2 setmanes) i ja de pas afermar la seva virilitat per una via força prosaica. Com a càstig per ser tant irrespectuosos se'ls hi ha de mantenir un ritme que puguin seguir només anant al límit. Finalment, acompanyar-los a morir a la baixada de la Maternitat.

- Els motivats que volen aparentar que són pros: En general, estem d'acord que córrer és un activitat simple. Bambes, mitjons, pantalons i samarreta. Existeixen accessoris però només els mestres tenen dret a portar-los amb dignitat. Per tant, si veieu algú que s'arrossega corrents amb gorra, ulleres, malles, renyonera amb beguda isòtònica i pastilles de glucosa, ipod al braç sincronitzat amb un podometre a les bambes, samarreta txatxipiruli i bambes esportives de tres xifres, estimats lectors, teniu al davant una bona definició del concepte fer pena.

Plagues bíbliques, actualitzades

Quan a Déu Omnipotent se li infla la vena entremaliada, les diverses i imaginatives possibilitats amb què expressa la seva mala hòstia són, pregunteu al Faraó, notables.

Però, com qualsevol cantant rock dels 80, es veu obligat a adaptar-se als nous temps per tal de sobreviure i no veure's abocat a l'ostracisme. Aquestes serien les plagues Pop del nou mil·leni:

1) Instal·lar Windows Vista + Norton Antivirus + fer que tots els webs del món iniciessin amb una intro en flash i suprimir l'skip.

2) Que a tothom li saltés la limitació de descàrrega del Megavideo perquè Déu s'està descarregant friends.

3) Un musical, interpretat i dirigit, pels Manel, anomenat "Ukelele o mort".

4) Una pel·lícula: El camino del Rocio - The 3D experience

5) Fer que els morts puguin fer servir el facebook. Paral·lelament, rebre una sol·licitud d'amistat del Fary i no poder rebutjar-la.

6) Surt un Jimmy Jump de tots i cada un dels pots de maionesa del planeta.

7) Després d'una segona votació de com es vol que sigui la diagonal, els barcelonins i barcelonines trien que volen desplaçar-se per la diagonal fent un moonwalk.

8) L'Adveniment del Messies es produeix al programa d'acudits de Telecinco.

9) Un MacFlurry passa a costar 10 euros.

10) Que totes les misses, comunions, batejos i altres celebracions religioses o laiques s'hagin de fer a l'estil country.

Control mental: Quin problema hi ha?

És conegut que s'han produït avenços importants als darrers anys en matèria de control mental, especialment en camps associats a la publicitat, el cinema i la política. Tanmateix, aconseguir que el saxofonista amateur que m'amarga les tardes es llenci per la finestra mitjançant les meves ordres mentals encara s'estila una quimera. Com pot ser això possible? On van a parar els 6 o 7 euros anuals de pressupost destinats a recerca? Vergonya: només així es pot definir aquesta situació.

No puc més que especular amb els motius d'aquest endarreriment crònic en un dels camps innegablement més prometedors, homeopatia a part. Quin és el problema? Perquè no tenim tots els magatzems del país farcits de nens rapats al zero i bates blanques mirant concentrats ratolins de laboratori, mentre científics nazis fan riures malèfics mentre barregen líquids de diferents colors (preferentment, verd i lila)? És que, potser, tenim la sensació que està malament? Que no és ètic?

Fins aquí podíem arribar.

No seré jo qui enumeri les virtuts del control mental, per tant, després d'aquesta típica expressió amb la que he començat la frase, que denota una preocupant subnormalitat, faré tot el contrari i enumeraré de manera detallada totes les glòries del tema, amb fingida indignació, per a gaudí del lector.

- És una pràctica de sobra recollida en nombrosos textos religiosos, per la qual cosa es te el component religiós a favor. Jesús és un dels Mindmasters més reconeguts i el simpàtic del seu Pare provoca erupcions de pell amb la ment.

- Ens estalviaríem molts diners ja que els polítics, corporacions i altres entitats diabòliques ens podrien controlar directament, i no a través de caríssimes campanyes de publicitat, desinformació i aquestes expressions que diuen els antisistema habitualment i que em fan venir una son terrible.

- El pakistanès ja no hauria de torturar a cops la bombona de butà per cridar l'atenció de la senyora Sonsoles i li obrís la porta de la finca. Li ordenaria mentalment que baixés a buscar-la ella mateixa. Les possibilitats de cara a la millora de la convivència entre comunitats són infinites.

- Els fluxos econòmics bàsics es tornarien més justos. Ara elles també convidarien a cubates a les discoteques.

- S'obriria la possibilitat d'aconseguir que l'Alves, el genial lateral del barça, entengués que ha de centrar mes o menys a prop de l'àrea rival i no, com porta fent últimament, pels voltants d'alpha centauri.

- Em podrien arribar a convèncer de la utilitat d'un Twitter.

- Encara no podríem fer kame hame has però podríem convèncer a la gent que n'hem fet un. Es tracta d'un avenç significatiu en un dels altres camps claus de recerca.

- Els blogaires podrien obligar a la gent a llegir els seus respectius blogs i a comentar-los favorablement. Les disputes entre bloggers ja no se solucionarien en eternes i tedioses discussions als comentaris. A qui li exploti el cervell abans, perd.

- Tindríem a la nostra disposició una sofisticada, eficient i simpàtica opció de cara a encarregar pizzes.

-L'atur baixaria fins a gairebé nivell 0. El nombre d'actors pornos, tertulians i presentadors documentals de viatges o seccions culturals de telenotícies arribaria a nivells mai vistos. El nombre d'hipoteques acceptades també augmentaria. Dissortadament, tots vendríem els nostres bens per invertir-ho en empreses d'en Marc Vidal.

- S'oficiaria una preciosa cerimònia religiosa en honor d'un saxofonista amateur. Les avies del barri sortirien molt satisfetes i emocionades de l'enterrament.

Dit tot això: quin problema hi ha?

El Nyu com a recurs humorístic

El Nyu és un animal que es va fer mundialment famós -principis dels 90- arran del desafortunat incident que va provocar la mort d'en Mufasa, pare d'en Simba i millor persona. Va haver de morir el Rei de la Sabana perquè tingués repercussió pública l'existència d'aquests simpàtics animals però, com moltes altres coses a la vida, ja feia anys que formaven part de les nostres vides sense que ho tinguessim present.

Víctima de les mes espantoses i imaginatives morts que mai hagueu pogut veure als incomptables documentals que s'han realitzat sobre ells o els que s'alimenten d'ells, el nyu ens ha mostrat noves extensions de significat - inexplorades encara - de la paraula subnormal busca un altre pas pel riu que no estigui infestat de cocodrils. Amb la seva tenaç persistència a passar per on no han de fer-ho, són les víctimes preferides dels esmentats cocodrils, guepards tetraplègics, ninjes i, naturalment, la Pilar Rahola.

Val la pena reflexionar sobre la següent qüestió: és possible que l'exuberant biomassa animal de la sabana africana es fonamenti en l'animal més imbècil de la creació? Podria ser això un nou punt de partida teològic per justificar el paper de la humanitat? No, rebutjo el paper de visionari. Jo només sóc escriptor. I humorista.

Sigui com sigui, i tornant al tema de l'escrit, com que per definició, la cosa retardada és divertida, i entranyable la cultura popular és plena de referències relacionades amb els def de la sabana.

- Fill de Nyuta.
- Ets tan Nyu que et cardaria una hòstia.
- Ets més fals que un Nyu que ha mort de vell.
- Dime con que Nyu andas y te diré que cocodrilo te va a destripar.
- No diguis Nyu fins que no sigui al sac i ben lligat i la Pilar Rahola ben lluny.
- Tens menys futur que un Nyu fent cua en una narcosala.
- Titanyullida.

Cada dia al dematí, canta el gall "desgarro anal"

O altres versions entranyables de la música popular catalana.

- En pintxo li va dir pantxo/ how I use the anal plug?/ i en pantxo li va dir a en pintxo/ I just want to eat your cum.

- Oh lai la, la masovera, la masovera / oh lai la, la masovera té un Google Wave.

- Cargol treu banya, acaba la llicenciatura / cargol treu pit, apuntat a infojobs.

- Baixant per la font del gat un travesti, un travesti / baixant per la font del gat 10 chupar 20 follar.

- En jan petit com balla, balla, balla , balla / en jan petit com balla si fossis el seu pare li cardaries una hòstia.

- La lluna, la pruna, vestida de putón / sum pare la ven a una xarxa internacional de proxenetes, sa mare no vol.

- Sol solet, agrega'm al facebook, agrega'm al facebook / sol solet, agrega'm al facebook i al Messenger.

- Les nenes maques al dematí, es carden farlopa, es carden farlopa / les nenes maques al dematí poten al lavabo i es fan pipi al cim.

- El gegant del pi, té insuficiència renal, insuficiència renal / el gegant del pi, espera la seguretat social.

- El gegant de la ciutat, és un homeless, és un homeless / el gegant de la ciutat, beu don simon i esnifa crack.

- El senyor ramon, té un herpes infecciosa / el senyor, enganya a tothom

- El lleó em fa por, pam i pipa, pam i pipa / el lleó em fa por, perquè el va encular el senyor ramon

Aquí s'acaba el meu intent de fer gràcia.

nous indicadors de benestar

Noves maneres de mesurar el progrés i el benestar d'una societat.

- iPod/persona

- Grau d'immersió en Schoko - Bons

- x CR (Cristiano Ronaldos) en investigació biomèdica

- min acumulats de megavideo /persona x any (incideix en la productivitat)

- Accés a l'ADSL rural (+ porno - zoofília)

- MAF (mitjana d'amics al facebook - es relaciona amb la quantitat de temps lliure disponible)

- Factor High School Musical (aproxima la incidència de la subnormalitat dins de la població)

- Índex de reenviament de cadenes de correu (ídem)

- Llindar Marc Vidal (quan supera el 2.0 no passa absolutament res de res)

- Empremta Bonològica (mesura la quantitat de recursos, escenaris gegantins, festivals benèfics, retòrica, fantasmades, vergonya i paciència nostra necessaris perquè en Bono d'U2 estigui una mica més a prop del Nobel de la Pau)

- Grau d'escolarització pública (mesura les possibilitats de fumar maria al sortir de classe, de punxar-se heroïna, de ser atrapat per una xarxa de proxenetes i de tenir una companya de classe que es diu jenny)

- % de seats ibiza vermells o grocs (arriba als seus màxims a l'àrea metropolitana de Barcelona)

- Preu d'un Mitja Distància de la Renfe (està relacionat amb el sentit de l'humor)