Moments espectacularment estúpids que he representat aquest estiu

Més o menys finalitzat l’estiu, i com a retrospectiva, senyalaré tot un seguit d’esdeveniments dels quals se n’extreu que la diferència entre jo - persona - i una puta ameba pot ser molt minsa.

I no. No tinc cap mena de respecte envers les amebes.

- Atrevir-me a furgar-me el nas amb un dit que prèviament havia entrat en contacte amb l’anomenada salsa tabasco. Des d’aquell moment, tinc els llagrimals en alegre i permanent degoteig fins - espero - el dia del Judici Final.

- En la meva incansable tasca de destrossar-me els llagrimals, anar a una platja de la Costa Brava un dia de forta tramuntana. No cal dir que va ser un dia inoblidable.

- Llevar-me del llit, dirigir-me cap a la nevera i contemplar amb sorpresa com aquesta ha desaparegut. Trigar uns 30 segons a adonar-me que estava intentant trobar la nevera - normalment a les cuines - al lavabo.

- En un atac d’inconsciència acceptar una aposta consistent a veure qui es menja el gelat més ràpid. Agonitzar amb el cap a punt de rebentar durant 5 minuts. Reincidir el dia següent.

- Buscar crítiques per Internet de la pel·lícula Transformers. Fer finta d’anar-la a veure i fer-me enrere en l’últim moment. Un espectacle lamentable, el meu. La peli, no sé.

- Intentar esbrinar el Sentit de l’Univers, la Vida i totes les Altres coses. Buscar informació a la Viquipèdia sobre els mormons.

- Anar a una discoteca plena a rebentar d’estrangeres i franceses i no lligar. Sortir de la mateixa discoteca amb 30 euros menys a la butxaca.

- Buscar la demostració matemàtica que 0.999... = 1. Trobar-la. I ja en la dinàmica de coses absurdes, proposar-me fer abdominals.

- Distribuir les meves activitats diàries en funció dels horaris d’emissió de Family Guy i Futurama.

- I, sobretot, obrir aquest blog.

I aquestes són aquelles petites coses que caracteritzen a les putes amebes.

Diàleg #3

En un menjador, mentre els comensals s’afanyen a enllestir amb les postres. Bé, uns més que altres. I entre tot aquest dolç enrenou algú havia de fer un comentari desafortunat. Com ha mínim ho intenta

- Però iaia... tu a l’avi li fas...? - diu un nen, però calla a causa d’una potent clatellada.

- Tanca la boca nen del dimoni! - diu una àvia, irada - És ben bé que el teu tiet és imbècil per explicar-te com van aquestes marranades!

El tiet aixeca una cella.

- Au va, si serà culpa meva al final. Jo només li he confirmat una expressió que ha sentit pel carrer i que, no t'enganyis, ja sabia - fa una pausa i es mira la seva mare, que és l’àvia - Que l’any que ve se’n va a l’institut mare i haurà d’enfrontar-se a exèrcits de drogates, camells i proxenetes! Més val que hi vagi informat.

A tot això l’avi, que també volta per aquí decideix dir-hi la seva.

- No noiet, no. L’àvia no em fa una mamada des que en Franco es va morir i d’això ja fa temps - diu, amb un sospir.

L’àvia explota.

- Seràs fill de puta - li diu al seu home - com es nota que no tu no et notes l’olor a resclosit que fa.

Aquí comença una acalorada discussió. El tiet i la seva dona, la tieta, s’emporten al nen autodidacta a una altra banda, ja que el matrimoni senior necessita espai per discutir.

- No pateixis nano, es cridaran una mica, es demanaran el divorci i després, al cap d’un parell d’hores, se n’enrecordaran de l’estima que es tenen i faran les paus - diu el tiet - tot i això, hauries d’intentat no incitar aquests espectacles. Sobretot quan, com en aquest cas, ho fas a propòsit.

El nen se’l mira amb cara de pena.

- Sí, sí, em pots mirar com vulguis però tu i jo sabem que has anat a picar l’àvia a propòsit. Reconec que és força divertit però no em queda més remei que castigar-te.

- Però si tu no ets la meva mare! - protesta el nen.

- Cert, però soc el que més s’hi assembla o sigui que t’hauràs de fotre. A l’habitació i a callar.

El nen se’n va, emprenyat, maquinant un pla per destruir el seu tiet.

El tiet i la tieta es queden sols, llavors.

- Déu n’hi do amb la família progre... - diu la tieta.

- Sí, és ja una tradició que el nen abusi de la seva condició de nen als dinars i ens surti amb aquestes bombes - s’ho pensa un moment - suposo que a l’edat mitjana li haurien cardat un parell d’hòsties però aquí el que faig és enviar-lo a l’habitació perquè pugi accedir fàcilment a tot el porno d’internet. Bé, tot sigui en nom de la família liberal.

- Doncs si vols que et digui la veritat, no em semblaria malament això de permetre les agressions físiques, per exemple al treball. Els meus subordinats ja son immunes a les meves paraules amenaçadores.

- Això és perquè en el fons ets encantadora, i a la feina vulguis que no, se t’escapa- diu l’home.

Riuen i es fan un petó.

- Serà això, el meu encant innat. De totes maneres n’hi ha un, en Joan, que es mereixeria especialment que el sotmetés a treballs forçats. - la tieta mira cap enlaire - Tinc el seu sentit de l’humor travessat. Per no comentar la seva tendència a fer les coses al revés de com se li manen.

- Toca-li el cul - diu convençut l’home.

- Perdona?

- Que li toquis el cul - es referma - dóna-li a un home l’expectativa de cardar i el tindràs menjant de la teva mà.

Tots dos es queden mirant.

- Realment, el que veniu de famílies progres adinerades sou diabòlics - diu ella, amb una expressió d’aquelles que deixa ben clar que li agrada el que veu davant

- Bé, ja saps que aquest és el meu principal encant. - diu ell, amb la seva mirada més diabòlica.

- Doncs sí.

Aleshores ells dos es tanquen en una habitació, mentre dos avis discuteixen i un nen d’11 anys busca esquemes de bombes per internet.

Homenatge a la Gent Normal

La història de la Humanitat és plena de persones importants. Persones que seran posades sobre el paper per deixar constància dels seus actes. En definitiva, persones que, unes per bé i altres per mal, han marcat les tendències del Món.

Doncs em sembla genial. Però a mi m’agraden més les persones normals.

Les persones normals són gent que habitualment fan el que poden - o els deixen - amb les seves vides, que viuen en el món de les coses més aviat petites i que, molt probablement, mai tindran una entrada a l’enciclopèdia.

Però, lluny de viure en mars de mediocritat, aquestes persones normals fan coses molt especials. Especials com espavilar-se per portar un negoci a bon port, escriure postals de Nadal o fer unes coques ben bones. També altres coses especials com apassionar-se per una música, un cinema o una literatura; dir “bon dia” a la gent de tant en tant i, en general, portar una vida tranquil·la sense molestar gaire a ningú.

Persones que no passaran a la història però que, si s’ho proposen i s’abstreuen de la institucional necessitat de ser excepcional, molt probablement tindran vides que valdran molt la pena.

I això - com tot - és una opinió personal: l’excel·lència no només és a l’abast de gent excepcional. L’excel·lència arriba quan tu i la teva manera de fer i de ser aconsegueixen que al teu voltant les coses vagin una mica més bé.

Això és un exemple d’excel·lència.

Per tot això m’agradaria proposar un aplaudiment per la gent normal. Que son els que a la pràctica fan que el Món funcioni cada dia. I que, a la pràctica també, decideixen qui és excepcional per aparèixer als llibres.

Un aplaudiment ben fort per aquesta gent tant especial.

Desmitificant les Nits de Festa

Quan ja portava un parell d’anys d’institut va començar a aparèixer al meu imaginari mental el terme “sortir de festa”. Precoç com soc, ben aviat em va quedar clar que l’objectiu de tot plegat era fornicar. Tanmateix, pallús com soc, aviat em va quedar clar que fornicaria poc, davant la meva - suposo que justificada - negativa a entrar al mercat privat.

Per aquella època també es deia que la gent sortia per passar-s’ho bé. Bé, digueu-me persona-que-es-fixa-en-el-que-té-al-voltant, però la rutina que s’establia de fer una rotllana i anar mirant totes les noies que entraven i, així com si fos fàcil, determinar la seva predisposició a fer-te un home només amb un cop d’ull, doncs la veritat, a mi m’avorria força.

I que no em diguin que allà si anava a passar-s’ho bé ballant. No fotem, que som homes.

Sigui com sigui, tot canvia quan guanyes un parell d’anys més i comences a forçar el teu fetge amb quantitats significatives d’alcohol. D’això se’n diu trobar una nova perspectiva a les coses, una perspectiva a vegades denigrant per la quantitat indiscriminada d’amor que escups cap als teus amics.

L’objectiu de tot plegat no varia: identificar alguna noia amb suficient poc criteri com per estar disposada a tenir quelcom sexual. La diferència de tot plegat, però, és que al rebaixar deliberadament la intensitat de la teva consciència - a base de bo i transparent vodka - aconsegueixes no fixar-te tant en com de ridícula és la situació.

Perquè la situació és la següent: Un percentatge violentament elevat de nois pugnant per portar les seves pilotes, victorioses, cap a les portes daurades de la noia que ha decidit que podràs presumir durant els pròxims 3 anys.

Aquí és quan l’alcohol et pot jugar una mala passada i acabar portant les abans esmentades pilotes al catre d’un troll de les cavernes, però això és un risc que s’acostuma a córrer.

Un efecte que he notat en persona s’anomena “deshinibició inversa” del component etílic. Els manuals de referència diuen que en general la gent beu per desinhibir-se, en aquest cas, amb les noies.

Val. Doncs la veritat és que en el meu cercle les tendències un cop alcoholitzats són clarament homosexuals, que no és el resultat que es busca en un principi. Mirades obscenes, proposicions indecents, grapejades violentes, papalloneigs de llengua... vet aquí la sexualitat amagada que el vodka ha fet aparèixer més d’un cop en més d’una festa i a més d’una persona, en masculí.

I mentre nosaltres ens tocàvem els culs les noies a entregar el seu amor a nois quatre o cinc anys més grans que elles.

Vet aquí el cicle de la vida. I llavors quan jo tingui n anys podré rebre l’amor de noies de n-4 anys.

Que maca que és la natura. Llàstima que triguis tants anys per adonar-te de com funciona.

Càsting d'Herois (Versió Amateur)

En una sala notablement llardosa amb uns quants “ganxitos” en un extrem. Estan fent un càsting.

- Va, vinga, el següent. Quin superpoder tens tu? - diu un senyor, amb una gorra negra i mig gram de coca rossegant-li la pituïtària.

- Hola soc el número 345, em dic Marc, i em puc ficar un bat de beisbol pel cul.

Els nois i noies d’atrezzo comencen a fugir en massa davant la perspectiva d’haver de buscar-li un bat a en Marc. Un senyor amb una mica més - no gaire més - de cocaïna al cos parla a cau d’orella al senyor de la gorra negra.

- Acabes de trobar qui et farà el paper de malvat. Felicitats.

- Vols dir? - diu el de la gorra, també a cau d’orella - pensa que això ho veuran nens.

- Que s’aguantin. Que s’ho prenguin com una metàfora de la vida.

- Val, - s’ho pensa el de la gorra - bé, tornaré a ignorar el teu criteri. Ei Marc! - dirigint-se a ell - que em sap greu però que no ets el que estem buscant. Prova sort més endavant. Potser ens animem amb una versió sadomaso d’Herois.

I en Marc se’n va tristot.

- El següent. Hola 346. Què saps fer tu?

- Hola. Jo pago una hipoteca.

Ooohhhhhhhh. Crits d’admiració a la sala.

- Caram, ens has impressionat. Espera’t que ho consulto amb el drogata aquest del costat - li comença parlar a l’orella - Què? Que et sembla aquest.

- Que no te ni punt de comparació amb el del bat de beisbol al cul però que, com que sembla que tots esteu infectats per aquesta puta moda dels drames realistes i quotidians, probablement és la millor cosa que faràs avui. Facis el que facis ves-te’n a la merda. On és la gent que vola? I la que té superforça? Saps on són? Son tots a fora travessant un cel immensament blau amb les seves malles ajustades de colors, pixant-se a la cara de tots els desgraciats que han de pagar hipoteques. Que et follin.

- Molt bé - es mira al número 346 - em sembla que em donen l’aprovació. Benvingut. Formaràs part del grup d’Herois Amateur. Felicitats!

- Iuju! - exclama el nº 346.

- Apa - diu el de la gorra negra - amb tu ja en tenim tres, d’herois. Un hipotecat, un noi que domina a voluntat una extensa varietat de formatges blaus i un tio que és clavat al baixista de Kiss. Això serà la pera.

- Serà la teva Obra Magna, sí. Ja m’imagino el fantàstic home formatge protegint el Carrefour de la invasió de “tranxetes” que s’advindrà. Quina pera. - exclama el senyor que va una mica més drogat que l’altre.

- Eh que sí? - contesta, motivat, el de la gorra - va, tanquem la paradeta. Ja continuarem demà.

I tots van començar a fer com que se n’anaven.

- Una cosa... - diu l’home hipoteca.

Tothom se’l mira, aviam què vol.

- Em puc menjar aquells “ganxitos” que hi ha en aquell cantó de la sala?

Llavors tothom va pensar que l’home hipoteca no ho havia de portar necessàriament bé, allò de la hipoteca. I se’ls va menjar.

Proposta per als Savis de la Renfe

Conscient de la diferència abismal entre jo - persona - i els Senyors de la Renfe - Déus - pel què respecta a la capacitat intel·lectual i conscient, també, de la meva categòria equivalent a la merda si em comparo amb aquests Senyors de l’Univers, m’atreveixo a fer una proposta.

Es podria convertir la gloriosa Renfe en una empresa d’autocars, perquè, sense desmerèixer el genial i llegendari servei que ofereixen normalment amb trens, últimament hi estan agafant molta traça en això de desplaçar la gent amb autocar.

Indignes de nosaltres, estem agraïts de fer interminables cues per poder pujar als autocars, cues que aprofitem per fer tertúlies i encetar noves amistats. És més, la inseguretat de no saber si podrem pujar a l’autocar, de no saber si arribarem a temps a la feina, si perdrem el vol, si arribarem a temps a veure nèixer el nostre fill... tot això ens fa més homes.

M’encanta que la Renfe em porti en autocar. A més, seria una oportunitat genial per rebentar tota la xarxa de vies de Catalunya que, total, fan més nosa que servei. I tots feliços en els Autocars de la Renfe. Ja m’imagino les alegres melodies que farien servir a les promos de la tele.

I no s’oblidin, Senyors de la Renfe, que sempre ens podrien apujar el preu un 200% sense que ningú és queixés. Perquè Renfe es tot amor.

Per altra banda, a tots els escèptics fills de puta que no poden aguantar un parell o tres d’hores de retard als trens que cremin a l’infern. Si no veuen que la Renfe, Oh Gran Renfe, ens esta dient que els trens ja no estan de moda és que han perdut la fe.

Gràcies Renfe.

Herois

Sobre el valor se’n podria parlar força. Però, reconeguem-ho, és molt més fàcil parlar d’aquestes coses quan et pots teletransportar, dominar el foc, enganxar-te per les parets o, en resum, repartir unes hòsties que no vegis.

Tot i això, persones normals que no desafiem la genètica humana ni hem estat irradiats per raigs diabòlics, quan se’ns posa a prova també podem ser herois.

Tot i que tampoc no se si cal exagerar gaire.

Comunicacions Internes del Col·lectiu Ninja de Catalunya (1)

De: Consell de Savis
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: Acció de Pressió

Divisió Ninja Assassina, unitat d’èlit dels ninjes, les ordres són les següents: com que les nostres reivindicacions sembla ser que no arribaran a bon terme s’ha acordat que, com a mesura de pressió, s’executarà el pla 34, que consisteix en el segrest d’alguna personalitat rellevant de la societat catalana. D’aquesta manera, i emprant la tortura si fa falta, forçarem la situació en favor nostre i demostrarem d’una vegada per totes que els ninjes la tenim més grossa. Executeu l’odre.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Consell de Savis
Assumpte: RE: Acció de pressió

Estimat Consell de Savis. Aquí els de la divisió hem estat mirant per tota la oficina però no trobem res que s’assembli al pla 34 aquest. Hem trobat plans referents a l’aniquilació de la raça humana, el manual d’autodestrucció de la cova secreta que tenim a Lloret i fins i tot l’antic pla per colonitzar les illes Medes. Però de segrestar a ningú, res de res. Suggerim procedir a exterminar la Divisió Ninja de Documentació i Arxivística, per ineptes.

De totes maneres, creiem que hem entès la filosofia de l’assumpte. Només preguem que els Consell suggereixi a qui hem de segrestar. Atentament.

De: Secretaria del Consell de Savis
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: RE: RE: Acció de pressió

Hola, soc la secretaria ninja. El consell sencer ha marxat de vacances i no hi son. Els he trucat i diuen que segresteu a qui vulgueu, que per això us paguen i que se suposa que sou suficientment espavilats com per sortir-vos-en sols. Us insultaven una mica i ja està. Adeu.

De: Divisió Ninja de Documentació i Arxivística
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: (sense assumpte)

Sou uns immensos fills de la gran puta. Sempre feu el mateix.

De: Webmaster Ninja
A: All
Assumpte: P2P

Si us plau, pel bé de la xarxa de l’oficina, feu el favor de no baixar més porno. Que em satureu les línies i no puc ni enviar correus.

De: No Subject
A: Webmaster Ninja
Assumpte: RE: P2P

Mira tio, no penso sacrificar el meu porno perquè tu puguis jugar al Warcraft online amb la Divisió de Ninjes Obesos. Et fots.

De: Divisió Ninja Assassina
A: All
Assumpte: Èxit

La nostra divisió ha realitzat amb èxit la missió que se li havia encarregat. Tenim l’individu segrestat a la cova fosca de l’oficina. No parla gaire. A l’espera d’ordres del Consell de Savis.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: (sense assumpte)

Som els putos amos

De: Consell de Savis
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: RE:Èxit

Hem tornat de vacances i no ens ha agradat gens veure el que ens hem trobat. Més val que surti qui va ser l’il·luminat que va decidir segrestar en Montilla. Haviem especificat que havia de ser una “personalitat rellevant” de la societat catalana. Algú de qui la gent en conegués l’existència. Estem molt decepcionats. Sotmetrem a votació la crucifixió de la Divisio Ninja Assassina.

De: Divisió Ninja de Documentació i Arxivística
A: Divisió Ninja Assassina!
Assumpte: Sufrid perracas!

Què? Que se sent?

Diàleg #2

En una gelateria, d’aquelles que s’autoanomenen artesanes, on el gelat - industrial - fa floritures per sobre els cubells metàl·lics on el dipositen. I on el gelat te’l serveixen dues senyoretes amb gorra que treballen amb un contracte força precari.

- Saps? Abans d’ahir, abans que plegués de treballar a la cafeteria de d’avant aquell edifici d’oficines, vaig sentir com un tio li demanava un altre si li podria fer una mamada- diu una noia força bufona.

L’altra noia, que no és tant bufona, se la mira.

- Això em sembla molt bé, però et podries esperar a que no estigues atenent àvies adorables amb nens per explicar-m’ho, no creus? - diu l’altra noia, que porta una etiqueta que posa Sònia.

Efectivament, una àvia que encara hi sent prou bé marxa ofesa decidida a no tornar mai per aquella gelateria del dimoni.

- Bé, no passa res - diu la Sonia - Així el nen podrà escandalitzar la classe amb una paraula nova. Aviam quan triguen a saber què vol dir...

La Sonia s’ho pensa.

- Veient com puja la mainada el més probable és que sigui el nen el que li hagi d’explicar a la iaia. Sí, segurament la iaia avui ha après alguna cosa nova. Potser avui hi haurà un iaio una mica més feliç al món. Sí.

La Sonia cavil·la una mica. S’ho imagina. I no li acaba d’agradar. S’estremeix.

- No em tornis a deixar mai que em munti aquestes pel·lícules, per Déu. Fot-me el cap a dins la cubeta del gelat de “pitufo” i acaba amb la meva vida.

- D’acord, d’acord - somriu - Perdó per parlar massa alt de totes maneres - diu la noia bufona.

- Tranquil·la. Com et deies, per cert? - intenta recordar- sé que m’ho has dit però la veritat és tinc tendència a ser socialment poc encertada.

- Joana, em dic Joana - diu la Joana.

- Doncs bé Joana. Benvinguda a aquesta gelateria de merda. Respecte a això de xerrar alt, tot i que no em faria res enfonsar l’empresa, intenta evitar-ho. Mmm... sospito que a la teva cafeteria d’abans també t’ho van dir algun cop.

- Sí, bé, però no em van pas fer fora per això.

Silenci. Es miren. La curiositat de la Sonia és desperta i es comença a llepar els bigotis.

- Molt bé. Vas bé. Quasi ho has aconseguit. Ara és quan m’expliques perquè et van fer fora. Cosa que, per la cara que fas, deu tenir la seva gràcia.

- Bé - riu - una gràcia relativa. Va ser culpa d’un nen. No m’agraden gaire els nens. De fet per mi com si els volen posar tots en gàbies. Amb morrió. No els haurien d’ensenyar a parlar... ni els haurien de deixar sortir del seu cau.

- Molt bé m'ha quedat clar, no t'agraden els nens i, aviam.... se’t va escapar una mà amb un nen especialment torracollons i et van fer fora? - aventura la Sonia.

- No, va ser molt menys greu. Només el vaig tancar durant 12 hores a l’armari on guardem els sacs de cafè.

Silenci absolut. Una mica de consternació.

- Ei! No em miris així! El volia treure al cap d’una estona! Passa que me’n vaig oblidar i els seus pares el van trobar a faltar. Un error de criteri per part seva, tot sigui dit.

- Em fas por Joana.

- Em va dir que tenia les cuixes gruixudes. I és mentida - per primera vegada, els ulls bufons de la Joana manifesten clarament un odi infinit.

- Bé, la cosa positiva de tot plegat és que t’has buscat una nova feina en la que gairebé no hi ha nens a qui atendre - diu, irònica, la Sonia.

- Cert.

- Sort que al d’abans no li has escopit.

- Em tapaves el blanc. A més, estava ocupada intentant trobar una anècdota divertida per tal d’iniciar una conversa amb tu.

- Ah, allò de la mamada. Bé, I com va anar allò?

- Ara t’ho explico.

Consells per al Blogaire amb Pretensions Literàries

La blogosfera et tracta malament? Menyspreen el teu art? Ets incapaç de fer emergir la teva prosa celestial? Creus que Proust era un escriptor aficionat?

En definitiva, vols donar una lliçó a tota aquesta colla de hienes insensibles que infesten internet?

Doncs no pateixis més estimat blogaire! Amb la guia que se’t presenta a continuació el Nobel de Literatura estarà més a prop. I, atenció, sense haver d’escriure res especialment interessant!

1 - Allibera’t del dogma que diu que el contingut és important. Tu fas Literatura! El que escriguis, els arguments i aquestes nimietats, tenen una importància relativa. Centrat en el “com” ho escrius. Per exemple, un blog escrit amb els peus és molt més espectacular que un escrit amb les mans. Fer servir paraules del segle XVI també mola força. En general, has d’aconseguir que la “forma” li cardi una pallissa al “contingut”, de tal manera que aquest hippie de merda no torni a passejar la seva cara pel barri.

2- El punt ( . ) és el teu amic. A prendre pel cul les comes. Tot bon blogaire amb pretensions literàries sap que el lector amb criteri desitja que li liqüin el cervell amb infinitat de frases curtes - o senzillament paraules - una darrera l’altra, separades per punts. La coherència de tot plegat se’n ressentirà però tu ja saps que la teva literatura esta per sobre d’aquestes coses.

Exemple: “Aire. Blau. Indiferència. M’he tallat les venes.”

3- És important que no s’entengui el que escrius, sinó corres el risc que quedi al descobert el “no res” en el qual es basa la teva obra. Els avantatges de cercar premeditadament la el caràcter incomprensible i inconnex d’un text són múltiples. És l’anomenat efecte “Lost”, que proporciona un interès desmesurat per aquelles coses que no tenen significat aparent. Ni falta que fa! Per altra banda, si no t’has d’esforçar per tal de lligar res sempre et quedaran més energies aprofitables per activitats que t’enalteixin com a persona, per exemple, llegir poesia.

Exemple: “El meu cerebel volador s’emmiralla a l’espill dels somnis. M’agrada. Flors de colors, roses totes elles. Soc heterosexual”

4 - Tot i que tu fas Literatura dirigida a un públic elevat, no et convé perdre el contacte amb els plebeus, per tot allò que com més gent aplaudeixi el teu Ego, millor. El més encertat que pots fer és donar a aquesta gent el que vol, i això són insults, grolleries i renecs diversos. Intercalar en la teva genial prosa uns quants “fill de puta”, “merda”, “polla” o “vagina” et farà guanyar punts entre aquest públic.

Exemple: “Oh. Vida. Puta Warra de mierda. Collonets voladors i més floretes de colors, roses totes elles.”

5 - Aquest és el punt més important. Per tal d’aconseguir el Nobel ràpidament és molt important que agafis Tuberculosis. Si a principis de segle als escriptors els hi funcionava no hi ha raó perquè ara no ho faci. Tuberculosis és l’exemple de malaltia literària més clàssica, però qualsevol altra que et deixi molt cardat durant gran part del dia servirà (Tisis, pneumònia...). Això sí, ha de ser alguna cosa elegant. Les malalties de l’aparell digestiu tenen poc glamour, les del sistema respiratori en canvi estan més ben valorades. Cap escriptor ha passat a la posteritat per defecar quantitats ingents de merda i/o tenir pedres al ronyó. Has de considerar el fet també que la malaltia que triïs no t’ha de matar, almenys fins que tinguis temps d’escriure a teva obra.

I ja està.

Endavant Blogaire! El Nobel ja és aquí!

Technorati Profile

Nens, aquelles criatures meravelloses

És sabut - i en tot cas sempre puc insistir-hi - que la gràcia que em fan els nens seria equivalent, més o menys, a que un goril·la de les muntanyes amb peu d’atleta em practiques una exploració rectal (amb el peu, s’entén). Tot i això, he de reconèixer que aquests petits malparits tenen certa habilitat per dir les coses de manera curiosa, com he pogut comprovar després de fer una petita troballa per internet.

Es tracta d’una mena de casal d’estiu (La Nau), que he deduït que deu estar localitzat per algun lloc del País Valencià, que ha decidit crear un bloc (http://lacibernau.bloc.cat) i, atenció, en comptes de sedar-los amb alguna droga txunga que els deixi inútils i inofensius, els hi permeten que comentin una mica el que els hi roti en aquest blog.

En una entrada titulada “bústia de suggeriments”, entre una munió de comentaris llardosos i clarament interessats de tot un exèrcit de nens pilotes que ja de per sí mereixerien ser alimentats de per vida pel ranxo del menjador de l’escola, entre aquests indesitjables, s’erigeixen alguns comentaris que, des del meu punt de vista, tenen certa gràcia.

Reprodueixo els que m’han molat més. No s’ha modificat res. És tal com aquells petits fills de puta ho han escrit. Els pocs afegits que he posat jo estan entre parèntesis i en color.

“els entrepans saben a culo de mono”

“L'universitat podría regalar playstation 3”

“Solidaritat es un rotllo l'anomenen subnormalitat. Tindria que borrar-se del horari.” (Suposo que això de Solidaritat és alguna mena de taller fruit d’alguna horda diabòlica de “jipis” especialment inspirada. Em quedo amb l’’afirmació subtil d’en pablo i en ramon: “l’anomenen subnormalitat”)

“this summer school is a very big shit and the "teachers"are too stupid an d silly i´d like more activities in other languages.seee you soon”

A veces los monitores son unos ratas de mierda y haber si ponen mas tortilla en los bocadillos!Y queremos pelotas de reglamento no esas mierdas de plastico

“en clase nadie se ducha. no hay higiene”

“Hola mellamo Sergio y soy un Friquiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!! En cambio Pablo el dios y su Pandilla son unos cracks.Yo soy un Pringao de pacotilla Soy Friqui

“Odio la Nau cuando hacen cosas ,aburridas y me gusta irme a mi casa y estar como un Dios.”(Un que ho té clar)

“Esta be que fiquen aire acondicionat, pero antes danar al pati podrien ficar el aire acondicionat per al tornar estiga la classe estiguera fresqueta. I els entrepans estan molt roins”

“los ordenadores podian ser sin cable” ( Però si tindràs una Play Station 3, perquè vols ordinadors?)

“vull que hagen vocates de llonganises de framfur”

“la nau esta sobre la natura i els entrepans estan envoltats de plastic. (es el menjador) espere que es solucione.je,je,je.” ( un nen que es mereix una hòstia )

“en generar totes le monitores son motl facils de sobornar, timar o escaquejar-se la clase i aixo esta masa vist”

“l'ora de l'esport es una merda”

“magradaria menjar coses normals no bassosies”

“els entrepans saben a culos de mono molt mes que abans”

I ja està. Esperem que els hi vagi tot molt bé a aquests nens a la vida.

Reivindicacions del Col·lectiu Ninja de Catalunya

El col·lectiu Ninja de Catalunya - reunit amb caràcter d’urgència - ha elaborat aquest document informatiu, que ha rebut el vist i plau dels nostre il·lustre Consell de Savis, lloats siguin tots ells. L’objectiu és que societat catalana pugui tenir informació sobres les justes reivindicacions del nostre col·lectiu, tan nostrat i arrelat en les nostres terres.

En primer lloc, exigim que els polítics facin via en la històrica reivindicació que l’ofici de ninja sigui considerat com a tal, un ofici, i no pas com una activitat al marge de la societat , com les prostitutes, els organitzadors de baralles de gossos, militars i amos de videoclub. Som ninjes sanguinaris i entrenats en el mil·lenari art del ninjitsu, la meditació, el maneig de l’espasa i fem unes creps boníssimes. Tot i això, també som pares i mares de famílies. Pares i mares que volem poder tenir un número de la seguretat social i un metge de capçalera. Estem farts d’haver de guarir els nostres fills amb arrels medicinals que prèviament hem mastegat durant mitja hora. Exigim, com a ciutadans que som, accedir als mateixos serveis que la resta de la població.

En segon lloc, considerem que no se’ns tracta amb el respecte que mereixem. Probablement això és degut a l’ancestral mala imatge que els ninjes hem tingut pels catalans, imatge que ha anat degenerant amb el temps, sense que els nostres polítics hagin fet res per impedir-ho. Que li semblaria a un policia que se’n riguessin del seu uniforme? O a un metge? O un jutge? Llavors, perquè hem de consentir nosaltres l’escarni públic a causa del nostre uniforme de treball? Proposem que en aquest sentit l’administració emprengui mesures de caràcter educatiu, des de la infància, per tal de lluitar contra aquest clixé. Mitjançant llibres, contes i documentals, amb els quals estarem encantats de col·laborar, aconseguirem que la societat ens prengui amb serietat.

En tercer i últim lloc, és de coneixement general que la nostra feina no és pas fàcil. Reconeixem la gran onada de treballadors no qualificats que contribueixen a disminuir la qualitat dels serveis i prendrem les mesures adients al respecte. Però, així ho considera el col·lectiu Ninja, la poca col·laboració que trobem per part de la gent a morir brutalment sota les nostres katanes ens sembla indignant. No hi ha res més frustrant per al un professional, de qualsevol tipus, no poder desenvolupar amb normalitat l’activitat per a la qual s’ha preparat durament durant molts anys. No podem consentir, pel bé de l’ofici, que les nostres víctimes no facin més que ruixar-nos amb sprays de defensa, llençar-nos els gossos o, fins i tot, que ens disparin. Fins a quins nivells arribarà la inseguretat en la nostra feina? Des del Col·lectiu Ninja, proposem tornar al model tradicional d’assassinat ninja, en el qual la víctima plora com una nena abans de morir i els ninjes fugim de l’escena fent volteretes cap enrera.

Dit això, no ens queda més que emplaçar als nostres polítics i a la societat catalana aque reflexionin sobre la complicada situació de la nostra professió. Esperen doncs, que aquestes reivindicacions donin el seu fruit i siguin com una mena la petita espurna que permeti aconseguir, d’una vegada per totes, millores que any rera any els diferents governs ens han anat prometent. Promeses que sempre queien en sac buit un cop s’havia exterminat a qui s’havia encarregat i les eleccions passaven. I així successivament.

Visca Catalunya.

Col·lectiu Ninja de Catalunya,

20 juliol del 2007, Cova Secreta Ninja de Catalunya - Barcelona

Diàleg #1

A la cafeteria que hi ha davant la feina, aquell lloc que fa un parell d’anys es va intentar modernitzar, perdent així tota la gràcia que en algun moment havia tingut. Entre pòsters de la Marylin i taules de l’Ikea dues persones fan, com és previsible, un cafè.

- Perquè a veure… si la cap de departament em toca de manera lasciva, explica’m tu perquè no la puc denunciar per assajament? - diu en Joan.

Una mirada sarcàstica. Un moment, que en Pol ha de contestar.

- Doncs en primer lloc perquè, com es pot veure, el teu erecte ego ha preferit venir-m’ho a xerrar que no pas anar-ho a denunciar a les forces de la llei. En segon lloc, no cardem, tocar-te lleugerament l’espatlla no s’assembla a res que tingui a veure amb la lascívia.

- Realment, el dia que no em portis la contrària…la puta! - ups, cafè massa calent - doncs això, que el dia que no em portis la contrària em sembla que et proposaré matrimoni.

- Va vinga, entenem, tinc feina fins a la fi dels temps i la teva assetjadora particular ho vol tenir per ahir. Ara mateix no soc gaire receptiu a les teves brometes de cafeteria. Ara, si ho necessites t’agafo de la maneta i anem juntets als mossos i els hi expliques com et van forçar a entregar la teva flor.- I en pol s’acaba el cafè d’un glop.

- Sí, realment tens molta feina. Normalment fas el paper i em rius les brometes. Oh Pol, estem en crisis…

En Pol demana el compte. Ja haurien de ser a dalt a punt per treballar.

- A més - en pol fa aquella mirada simpàtica seva - encara no em sento preparada per entregar-me en matrimoni a algú. Em sap greu Joan, hauràs de buscar una altra dona que et faci feliç i et toqui lascivament. Això sí, si em donessis un cop de mà amb la feina potser podríem negociar alguna cosa, no sé… un assot al cul, per exemple.

Tots dos riuen.

- Al final, sempre m’acabes fent el paperet - diu en Joan.

- Ho sé, tinc un problema.

- Perquè negociar una mamadeta…com ho tinc?

- Com intentar negociar un augment de sou… negre.

Tots dos surten i aixequen la vista. A la planta número tretze els hi espera encara mitja jornada de treball. També els hi esperen caps de departament, secretàries, fotocopiadores infernals, ordinadors, gent en general i aparells d’aire condicionat.

- Tu t’imagines als nostres pares tenint converses com aquestes? Proposant-se matrimoni, refusant-te, insinuant favors sexuals… jo no ho veig gaire. És ben bé que la confiança fa fàstic. Que quedi clar que en cap moment tenia la intenció que et prenguessis seriosament això del matrimoni. I la mamada tampoc. - diu en joan.

- Tranquil, tranquil. Crec que en cap moment he patit per haver-te de presentar als meus pares. Què? Pugem?

- Pugem.

I pugen.

Primeres Consideracions

Tot plegat és quelcom recurrent.

L'home neix, creix una mica, es torna imbècil als 14 anys, creix una mica més, es fa un blog, l'abandona, en fa un altre, el torna a deixar i així de manera més o menys cíclica fins a la mort ( dolça i tranquil·la, esperem).

Doncs mira. N'obro un altre. Com un campió.

Mai he tingut gaire clar que totes aquestes coses que em venen d'importunar tota una sèrie de lectors - lloats tots ells - amb escrits diversos arribarà algun dia a tenir algun significat, un mínim sentit existencial. Una mena de coherència universal. Una aprovació còsmica.

Oh, la Llum! On és la Llum que dona sentit als meus actes!?

Home, doncs molt probablement la Llum que dona sentit als teus actes es va quedar sense esma per donar sentit a res quan se't va ocórrer passar-te tres dies seguits disfressat de tortuga ninja. O quan et vas intentar passar el Super Mario Bros jugant amb el comandament al revés. O quan et vas enamorar com un imbècil per primera vegada. O quan vas anar a posar una queixa al servei d'atenció al client de la Renfe.

Sí, la Llum va fotre el camp esperitada. Cap a una illa deserta. Putes, drogues i en Keith Richards buscant cocos.

O sigui que ni sentits "catxondos" ni trascendentals ni res. Apa. I no em sap pas greu.

No fa gaire una persona respectable em va comentar que va obrir un blog d'aquests per estalviar-se els diners d'un psicòleg. Potser no és el motiu més sexy del món, però serveix com qualsevol altre. I tant content que se'l veia!

El meu motiu poc sexy? Doncs diguem que se'm posarà bé. Aquella sensació agradable que tens quan estàs Envaint Polònia.

I tots contents: Jo, ego, Llum i Keith Richards.

Benvinguts tots plegats.