EXCUSES!

Saps quan notes com una galleda d’aigua freda que t’acaben de llençar per l’esquena i tu estaves tan tranquil mirant cap a l’altre costat?

Aquesta sensació la pots tenir per molts motius, però a mi m’acaba de passar per un oblit, un lapsus, un forat mental injustificable que fa que passis per alt quelcom que tenies clar que volies fer.

Què fer quan et passa això?

D’entrada, em moro de vergonya i em ve al cap aquell Tierra trágame dels tebeos. Després, intento descobrir els motius d’aquesta pífia atòmica. I al final acabo trobant diverses excuses que, lamentablement, de cap manera justifiquen el lapsus en qüestió.

I em sento molt humà, massa humà.

CATARACTES

Quan Llopis l’apotecari va dir-li a l’avi Mariano que el que li passava als ulls és que 

tenien cataractes, a ell li va semblar una malaltia molt exòtica, i li van venir al cap aquelles cascades gegants d’aigua que hi havia a l’Àfrica i altres llocs molt salvatges, així que el diagnòstic li provocà un somriure.

-No siguis ruc, Mariano, que això de les cataractes és una cosa molt greu –li explicà Llopis- i va cada cop a pitjor. El què has de fer és operar-te.

-Home, Llopis, vols dir que amb algun dels medicaments que tu tens a la farmàcia no podria curar-me?

-Ni que et preguessis trenta aspirines cada dia, i ja saps tu que jo li tinc molta fe a l’aspirina.

L’avi Mariano marxà a casa capcot, que no es pensava ell que aquesta mena de teranyina que se li havia fet als ulls, més al de l’esquerre que al de la dreta, seria una cosa tan greu, i en arribar li ho va comentar a la seua dona.

L’avia Irene va estar d’acord amb el farmacèutic respecte a que l’operació era la única sortida, així que va treure la guardiola que amagaven dins l’armari i es posà a comptar els diners, assumint que se’n haurien de gastar molts.

-Irene, no sé jo si estem per massa festes, i en tot cas, això de l’operació pot esperar.

-Mira, Mariano, el que s’ha de fer, s’ha de fer, així que deixat d’històries.

I quan l’avia Irene tenia clara un cosa, s’acabava fent, així que l’avi va encaminar-se a casa dels senyorets de Morrot per que l’informessin sobre metges i clíniques, que ells eren gent de ciutat i segur que el podrien aconsellar.

En tornar a la farmàcia a explicar-li a Llopis el que els senyorets li havien dit, es trobà amb els seus amics Generoso i Modest, que en assabentar-se del cas, no es van poder estar de dir la seua.

-I vols dir, Mariano, que en Llopis no t’ho podria arreglar això? –feu Modest.

-Ah, jo no tinc inconvenient en operar, ja sabeu que com apotecari que soc, en sé d’aquestes coses –respongué Llopis, sense pensar-s’ho gens.

La conversa aviat va centrar-se en la vàlua de l’apotecari, i en com aquest havia dut a bon terme operacions més complicades. I sempre es podria comptar amb l’ajut de Sivera el barber, que en l’extracció de queixals era el millor del poble.

Generoso no ho veia clar, Modest i Llopis n’estaven entusiasmats amb la idea, i l’avi Mariano ho veia amb cataractes, però finalment accedí a ser operat de l’ull esquerre per l’apotecari.

La intervenció tingué lloc a la taula del menjador de casa el barber, qui junt amb Modest feia d’infermer ajudant de Llopis. Al meu avi, un cop ben allargat sobre la taula, el van lligar de braços i cames, i a continuació l’apotecari es fuma un parell de cigars per desinfectar l’ambient.

Quan la meua mare ens va explicar a la meua germana i a mi que era com a conseqüència d’aquesta operació que l’avi Mariano duia un dels vidres de les ulleres fumat, ens va fer molta pena i vam sentir ràbia i odi cap als seus amics. Aleshores, la mare ens contà que, en assabentar-se del fracàs de l’operació, Generoso, que no havia volgut participar i de bon principi havia estat en contra, va anar a la farmàcia amb la intenció secreta de matar al seu propietari, i en trobar-se a la Josepa Maria i dir-li aquesta que el seu marit era a casa, allà que se’n va anar, es va llençar contra la porta i la va rebentar a cops de puny, entrant com una tromba a les habitacions. Afortunadament per en Llopis, aquest havia tingut temps d’amagar-se sota el llit.

Al matí següent, Modest, Llopis i Sivera el barber es van presentar capcots i avergonyits a la casa dels meus avis Irene i Mariano. No sabien com dir-ho ni com fer-ho, però havien anat a demanar perdó i a assumir les conseqüències de la desgraciada operació de cataractes.

La meua àvia, neguitosa i superada per la situació, retorçava maquinalment amb les mans el davantal que duia i es mirava de reüll al seu marit.

L’avi Mariano tenia un posat de mil déus mentre es mirava -amb només un ull, que l’altre el duia tapat- les tres cares tristes i pesaroses que tenia davant seu, i respirava profundament, de manera que enmig d’aquell silenci sepulcral només se sentia l’entrada i sortida d’aire dels seus pulmons. Van passar dos o tres minuts fins que l’avi va parlar, però als altres els semblà una eternitat.

-Què voleu? Que m’emprenyi amb vosaltres i no us torni a dirigir la paraula mai més? Que us maleeixi eternament? Que us demani una compensació pel que heu fet? Mireu, ja és prou mala cosa perdre la vista d’un ull, i ara no voldria perdre a tres amics.

I aquell dia, la Carme i jo encara ens vam estimar més al nostre avi Mariano.

GO WEST! (II)

Ha arribat el moment dels tebeos de l’oest, en plural, perquè no soc capaç de decidir-me per un de sol. I així i tot, lamento no haver inclòs en aquesta selecció el Cuttlas de Calpurnio, el Jerry Spring de Jijé i a molts altres que m’han fet –i em fan- passar moments màgics. És la màgia dels tebeos, és clar.

1.       GUS

Aquest era fàcil: tota l’obra d’en Blain em captiva, des de l’Isaac el pirata a Quai d’Orsay, passant per Les ogres i l’En cuisine avec Alain Passard, fins al genial Le reducteur de vitesse. Gus són tres volums que narren les aventures d’un cowboy sense vaques, amb un cavall i un nas més llarg que el fèmur, que passa –ell i la seua colla d’amics aparentment descerebrats- per tots els tòpics del western, sovint a gran velocitat –aquest, junt amb l’expressivitat, és un dels trets característics dels personatges dibuixats per Blain- i ho fa amb reflexió -curiós que es pugui reflexionar a gran velocitat, oi?-, tendresa, sexe, romanticisme, violència i molt d’humor.

El Blain dibuixant s’entén molt bé amb ell mateix com a guionista, cosa gens habitual en els tebeos, i funciona a la perfecció. Western o no, indispensable.

(el dibuix de l'encapçalament i el del final del post són del Gus de Blain)

2.       EL TINENT BLUEBERRY: FORT NAVAJO

La meua presa de contacte amb la ingent producció historietística franco-belga fou mitjançant la revista setmanal Bravo, publicada per editorial Bruguera, i allà vaig poder fruir per primer cop de les aventures del tinent Blueberry, a raó de quatre pàgines per setmana. El dibuix, d’un tal Gir –alter ego de Moebius- no em feia massa el pes, però els guions, signats per J. M. Charlier, eren trepidants i molt treballats. Poc a poc, i amb l’ajuda del mestre Jijé, Gir va anar millorant el seu dibuix i fent seu el personatge i l’entorn paisatgístic, fonamental en una narració ambientada en l’oest americà, i amb l’àlbum La mina de l’alemany perdut va arribar al cim. Però jo em segueixo quedant, potser encegat per la nostàlgia de les lectures d’infància, amb els tres primers àlbums, Fort Navajo, Tempesta a   l’oest i L’àguila solitària, i els seus  bons i dolents, tant feia que fossin cares pàl·lides com pells roges: el tinent Graig i el general Graig (tots dos bons), el tinent Crowe (bo), el Major Bascom (un malparit), el gran Cochise (bo, evidentment) i sobretot Quana-un-sol-ull, el dolent per excel·lència.

3.  LUCKY LUKE: LA DILÈNGÈNCIA

Un tàndem que va funcionar fins el darrer àlbum que van fer –que no signar- junts: el del guionista Goscinny i el dibuixant Morris. Era un geni de la tinta xinesa, Morris, però probablement no hauria destacat tant si no hagués compartit personatge amb un hàbil dominador de la ironia i la flema britànica com Goscinny. La compenetració entre els dos va convertir Lucky Luke, un heroi força estàtic excepte quan dispara, en referent dels westerns humorístics. I l’obra mestra del duo és –no tan sols per mi, ja que fou la més votada entre les aventures de Lucky Luke en un referèndum obert a tots aquells que van voler participar a França- l’adaptació de The Stagecoach, la pel·lícula de John Ford, en la que aconsegueixen fer un retrat suaument burlesc del guió i els principals personatges. Les llibertats preses en aquesta adaptació al paper són moltes, i s’agraeixen.

I després d’escriure això, estic pensant que potser les històries del llunyà oest m’agraden més del que creia.

GO WEST!

Ni de petit ni d’adolescent el gènere western va ser sant de la meua devoció, encisat –abduït?- com estava per la ciència-ficció i avorrit per les infinites pelis d’indis i cowboys  que passaven al cinema de Xàbia i a la tele. Ara encara em costa d’empassar, però crec que entre el llunyà oest i jo hi ha hagut un apropament, sobretot perquè l’oferta s’ha anat ampliant i això permet fer una tria al gust del consumidor.

Aprofitant l’empenta d’un dels últims llibres que he llegit, inicio tirallonga de posts  precisament amb el western: Butcher’s Crossing el vaig comprar a València, a punt de començar les vacances de Nadal, de camí cap a Xàbia i amb la idea de submergir-me en una aventura on els cavalls, els rifles, les caravanes i els saloons em preservessin de les tradicions nadalenques que tant detesto, submergint-me en el farwest.

Tenia poques esperances que la novel·la m’agradés, però em va apassionar des de les primeres pàgines. A l’estil del que fa Melville a Moby Dick, l’escriptor texà John Williams introdueix el lector en el món on es desenvolupa el relat, en aquest cas els indrets on es practicava la cacera de búfals, i ho fa a fons, de manera meticulosa i amb tot luxe de detalls, com si hagués viscut allà tota la vida i s’hagués dedicat a l’ofici ja de ben petit.

La lentitud i parsimònia amb que es desenvolupen els esdeveniments narrats és en el cas de Butcher’s Crossing un valor afegit. L’aventura és permanent, però no treu espai literari a l’aprofundiment en l’anàlisi de la personalitat dels protagonistes, que es compten amb els dits de la mà si exceptuem als búfals, pobladors a desenes de milers del llibre, i que són l’element clau juntament amb els humans. El coneixement dels búfals que demostra tenir John Williams deixa al lector bocabadat, i posats a destacar, em quedaria amb el capítol on descriu de manera tan minuciosa, didàctica i macabrament bella com se’ls arrenca la pell a aquests animals; ni un escorxador poeta ho hauria pogut millorar.

Butcher’s Crossing gira al voltant del ritual d’entrada a la maduresa –a l’estil de John Dos Passos en el seu Iniciació d’un home:1917- per part d’un jove que, atret per l’aventura i la poesia dels espais oberts, abandona la gran ciutat i sucumbeix a la inesperada rudesa de la vida dels caçadors de búfals.

El llibre s’inicia amb dues cites, una d’elles de Herman Melville, de la que transcric un fragment:

(...) los poetas sostienen que tanto para corazones como para pulmones doloridos, la naturaleza es el gran remedio. Pero entonces ¿quién dejó que mi cochero muriese congelado allá en la pradera? ¿Y quién tuvo la culpa de que Peter el Salvaje se volviera idiota?

Vaig acabar Butcher’s Crossing abans del dia de reis, i malgrat els darrers capítols, que probablement siguin més del gust d’un lector amant dels westerns crepusculars que d’un cor amb ínfules romàntiques com el meu –algun dia maduraré-, m’atreveixo a recomanar aquesta novel·la com a revulsiu de Zane Grey, el Cherif King i Marcial Lafuente Estefania, però també com a obra de gran nivell literari.

Ah! I el més important: a Butcher’s Crossing no apareix ni un sol indi!

La banda sonora d'aquest post estarà disponible dimecres vinent al bloc Santa Tecla

¡APRENDE CON LEBLANSKY!

La col·lecció de figures dels personatges de Tintin quedava molt xula sobre la llar de foc, però s’omplia de pols i corria el perill de fer-se mal bé amb la calor de la xemeneia, així que calia una vitrina per guardar-les.

La Carme i jo vam demanar pressupost a botigues on fan mobles a mida, però el preu era excessiu –sempre per sobre els 300 euros-, així que decidirem fer bricolatge.

Com que al lloc on volíem posar la vitrina ja teníem quatre marcs Ribba d’Ikea, vam pensar en reaprofitar-los afegint-ne quatre més que vam comprar, i quatre Nyttja. Vam passar-nos per Servei Estació i ens vam fer tallar en quatre parts un rodapeus blanc, alhora que ens abastíem de claus, cola i cinta velcro.

Vam desmuntar, pintar, serrar, retallar, encolar, muntar, clavar i enganxar. El vidre sobrant volem tallar-lo per que serveixi de prestatges per afegir a les vitrines a mesura que la col·lecció vagi augmentant.

Un cop penjada cada caixa a la paret, vam ajustar-li a sobre el marc amb vidre, que va quedar fixat per dalt gràcies al Velcro: aquest sistema ens permet aixecar la tapa sempre que vulguem.

I ara tenim quatre boniques vitrines de nyigui-nyogui però de les quals n’estem altament orgullosos la Carme i jo.

Cost total: 64,55 euros.

Gràcies a l'Iñaki Huerta, el Jean-Louis Guereña i el Galderich, els meus subministradors de material :)

DOSCAPS, UN MÓN

Fa temps que la badia de Doscaps ha sucumbit al temps i al turisme.

Ara les motos nàutiques i els forabordes envaeixen física i sonorament l’espai marítim diürn per donar pas al capvespre a les discoteques i els seus focus làsers que travessen el cel de banda a banda i deixen en ridícul la abans considerada potent llum dels dos fars de la badia.

La platja s’ha poblat de xiringuitos i para-sols de pagament, i el poble s’ha reconvertit en un maremàgnum de cases de pisos i pisos i pisos que competeixen en alçada entre ells. Els carrers, abans assolellats, estan ara, a falta de sol, il·luminats pels semàfors i els rètols lluminosos.

La població original ha perdut la ingenuïtat primitiva per reconvertir-se en un agressiu tauró immobiliari que pensa més en els diners que en les persones, i que tard o d’hora acabarà sent fagocitat per una altra bèstia encara més ferotge i amb menys escrúpols.

Però com Brigadoon, la badia de Doscaps encara es visible en alguns moments i circumstàncies, des del cap de Sant Antoni, des de l’espai marítim situat a mig camí entre Eivissa i la comarca de La Marina, des dels fars de la Banya, Sant Sebastià o Sant Carles, des de ben amunt del Montgó o enmig del Corredor i el Montnegre. Tant s’hi val, el lloc no importa massa, perquè pròpiament Docasps no és un indret.

Si teniu la sort de trobar-se’l, no temeu: sembla un món ferotge, però és inofensiu con un retallable de paper.

En una de les comptades ocasions en què m’he topat inesperadament i feliç amb la badia de Doscaps, vaig poder filmar aquest petitíssim vídeo on es pot apreciar un cauet capbussant-se envoltat d’unes quantes gavines. La mar és neta i clara. El silenci permet sentir el suau frec de les onades i els lleugers cops de vent.

Doscaps, un món.

EL LLEGAT D'EN GREY

1. Un grup d’amigues lectores va decidir empassar-se la trilogia d’en Grey escrita per la britànica E. L. James, un best seller qualificat d’obra romàntica d’alt contingut eròtic.

Acabada la lectura, la valoració qualitativa de l’obra fou unànime: era fluixeta, una novel·leta sense pretensions literàries.

En canvi, pel que fa al contingut, les opinions eren molt variades, des de les que no li trobaven la gràcia i les deixava fredes fins les que confessaven excitar-se molt amb la lectura, i els venia de gust experimentar algunes de les escenes eròtiques que es narren al llibre.

2. Ara les llibreries i els grans magatzems s’han omplert de novel·les –del tipus bestseller -lamentablement res a veure amb l’autèntica literatura eròtica- que expliquen, algunes amb força detalls, relacions sadomasoquistes. La immensa majoria d’aquests llibres van dirigits a les dones, que s’aproximen a un tema que va deixant de ser tabú per esdevenir una pràctica sexual més, realitzada de mutu acord.

3. La comparació amb la valoració social de l’homosexualitat permet explicar millor el fenomen: ser homosexual ha passat de ser delicte i malaltia a esdevenir una opció sexual. Igual, en part gràcies al fenomen Grey, comença a succeir amb el sadomasoquisme.

4. I això ens porta a la part més atractiva del tema: perquè aturar-se aquí, i no aprofitar l’apertura de mires propulsada per aquestes ombres de Grey per treure etiquetes pejoratives a altres tipus de sexualitat, i plantejar-les com una opció més?

5. Continuant amb l’analogia: de la mateixa manera que, entre persones cultes i en països avançats ja no es cerca una justificació biològica ni educativa ni sociològica de l’homosexualitat –seria una estupidesa-, no s’hauria de plantejar tampoc això en la pràctica d’altres tipus de relacions -poseu aquí tantes filies, parafílies i desviacions sexuals, que així és com encara se les denomina actualment, com vulgueu- desterrant traumes i complexos. Deixem-los per als psicoanalistes. Quan deixin de considerar-se una cosa ridícula o malaltissa haurem acabat amb un tabú més.

6. Quin és el problema? L’únic requisit hauria de ser el consentiment explícit dels participants en el joc sexual.

7. Recuperant la idea base del opuscle de Kant “Resposta a la pregunta: Què és la il·lustració?”, ja seria hora que ens adonéssim que som majors d’edat i tenim el privilegi de decidir i la llibertat per fer-ho.

8. Així doncs, sapere aude també en el sexe.

"VOY A TRABAJAR PARA EVITAR EL DIVORCIO"

La Caterina vol marxar de casa, ja n’està farta del seu marit. Don Mariano no l’entén, però tampoc ho intenta, i la dona s’ha plantat i li ha dit que ja n’hi ha prou.

Don Mariano ha vist que la cosa va de debò, i s’ha proposat fer el que calgui per evitar-ho.

-Voy a trabajar duro para evitar el divorcio.

I per això el primer que ha fet és seure amb la seua dona i escoltar-la.

La Caterina, sorpresa, aprofita per deixar anar totes les seues reivindicacions i queixes i demandes, i Don Mariano guarda silenci i presta atenció.

-Te he escuchado con atención, y creo que ha llegado la hora de dialogar.

I Don Mariano, per primer cop a la seua vida, dialoga i no dogmatitza; intercanvia, interactua i aprèn.

-Caterina, estoy dispuesto a pactar contigo lo que haga falta, sin ningún requisito previo. De persona a persona.

Així Don Mariano accepta moure principis inamovibles i trencar normes indestructibles, assumint que la seua dona té dret a decidir el que vulgui fer amb la seua vida.

-Pues si te digo la verdad, Caterina, lo que pretendo es que te quedes conmigo, y todo lo que estoy haciendo ahora es para conseguirlo.

Certament, la Caterina ara veu amb una altra cara al seu marit. Però encara no s’acaba de creure del tot el canvi.

-Y para que no tengas ninguna duda, quiero que sepas que si quieres irte, tienes la puerta abierta, no soy quien para impedírtelo. Y no habrá ningún rencor por mi parte, al contrario, te ayudaré en lo que haga falta. Después de tantos años juntos, es lo menos que puedo hacer.

Ara la Caterina veu que per fi ella i Don Mariano poden arribar a una entesa.