RENCONTRE AMB LA CIÈNCIA-FICCIÓ (i III)

Il·lustració de Jeremy Zerfoss(FSG

El meu tren de literatura de ciència-ficció estava en marxa i agafant velocitat: era el torn d’un altre premi Hugo i Nébula alhora, Justícia auxiliar, d’Ann Leckie, una bona space opera amb pinzellades d’intriga, ben escrita i amb un parell de premisses tan atractives com que, en el remot espai estel·lar on es desenvolupa l’acció, el gènere que s’utilitza per defecte és sempre el femení, tot i que hi ha homes i dones en proporció similar a la terrestre; això fa que el lector passi de la sorpresa i esforç mental inicial a entrar de ple en el joc lingüístic. L’altre aspecte que ja d’entrada resulta atractiu és l’estatus de la protagonista, una nau espacial de combat.

De la Leckie vaig saltar al Jeff VanderMeer i la trilogia Southern Reach. El primer volum, Aniquilación, em va portar al paladar mental Les muntanyes de la follia d’H. P. Lovecraft. En llegir-lo, vaig tenir la impressió que la traducció era bastant fluixa i que dificultava la lectura, que se’m va fer un xic carregosa. Però com que es tracta d’una trilogia, m’he animat a continuar la sèrie amb Autoridad, el segon volum que he acabat de llegir tot just fa pocs dies, i en el que la traducció ha millorat moltíssim, i també el nivell de l’obra, de manera que el tercer i últim volum, Aceptación, el tinc a punt per empassar-me’l només acabi amb el que tinc ara entre mans.

La trilogia Southern Reach tracta sobre una hipotètica zona del planeta, batejada com Àrea X, on succeeixen coses estranyes, els motius de les quals intenten esbrinar els científics, tot i que sense massa èxit. S’han fet varies expedicions a l’Àrea X per tal de prendre mostres, analitzar in situ els inhabituals fenòmens que allà passen, i cartografiar la zona amb els canvis que ha sofert. Aquests són els paràmetres en que se situa el primer capítol d’Aniquilación.

I entre el primer i el segon volum de Southern Reach, vaig trobar la cirereta cifera de l’any: La Ciudad y la Ciudad, de China Miéville. Indiscutible obra mestra, ha rebut l’any 2010 el premi Hugo a la millor novel·la de ciència-ficció, i la seua lectura ens porta a un escenari de novel·la negra fantàsticament ambientat en dues ciutats que coexisteixen, el ple segle XXI, en el temps... i en l’espai!

Els meus propòsits lectors per aquest 2016 passen en gran part pels paràmetres de la literatura de ciència-ficció, i ara mateix acabo de començar La vieja guardia, un clàssic de John Scalzi al que seguiran les citades Cese de alerta de Connie Willis i Aceptación de VanderMeer, Lexicon de Max Barry, i Red Shirts, també de John Scalzi. Intercalades, entre ci-fi i ci-fi, tinc pensat llegir Foe, de J. M. Goetze, Lisario o el placer de las mujeres, d’Antonella Cilento, i El mar interior, de Philip Hoare. A aquesta llista cal afegir els centenars de tebeos dels que penso també fruir al llarg d’aquest primer trimestre de l’any. I tot i això, en vull més.

No vull acabar aquest post sense esmentar al Pons i el seubloc, amb les seues llistes de lectura amb nota, ja que és ell qui m’ha fet pensar en fer una cosa similar ara i aquí.

Aquesta és la llista de les obres ci-fi llegides el 2015, amb la seua valoració de 0 a 10:

• La Ciudad y la Ciudad, China Mieville: 10 punts
• El apagón, Connie Willis: 10 punts
• Justícia Auxiliar, Ann Leckie: 8 punts
• Autoridad, Jeff VanderMeer:  8 punts
• La era del Diamante, manual ilustrado para jovencitas, Neal Stephens: 6 punts
• En costas extrañas, de Tim Powers: 6 punts
• Aniquilación, de Jeff VanderMeer: 5 punts
• El marciano, de Peter Weir: 5 punts

RENCONTRE AMB LA CIÈNCIA-FICCIÓ (II)

Hugo Gernsback

Any 2015: la meua reconciliació amb la literatura de ciència-ficció va començar amb El marcià –Andy Weir-, una novel·la mediocre i que, a més, en el cas del meu exemplar, tenia sorpresa: a partir de la pàgina 320, i fins la 350, a cada dues escrites li’n seguien dues en blanc. Gran putada agreujada pel fet que, com era a Xàbia i l’havia comprat a Barcelona, no el podia canviar. Però no em va causar massa inconvenient: El marcià és una història a la que li sobren més de la meitat de pàgines, i el lector es cansa en veure com l’autor s’esforça en afegir lletres i lletres per tal d’aconseguir el gruix mínim que tot best-seller ha de tenir.

Com va arribar aquest marcià a les meues mans?  Pel mateix motiu que m’he empassat, sense que m’entusiasmin, tots els megavolums de la Cançó de gel i foc  de George Martin: perquè sóc un ansiós i no em puc esperar a veure una peli o una telesèrie de la que se’m parli bé, i necessito assabentar-me de tots els detalls el més aviat possible!

El fet és que, mentre llegia la novel·la de Weir, em vaig adonar que entre les mans tenia ciència-ficció i no l’estava rebutjant, ni tan sols m’havia produït urticària. Així que vaig decidir veure què passaria si intentava recuperar el temps perdut: el darrer autor amb que m’havia ennuegat en aquest gènere havia estat Neal Stephenson i el seu llibre Snow Crash –no sé si algun dia l’acabaré de llegir-, així que me’n vaig anar a Gigamesh a la recerca d’un altre llibre seu, vaig trobar el voluminós La era del diamante, manual ilustrado para jovencitas a preu de saldo (4 €!), i me’l vaig comprar. És un ciberpunk que em va atrapar de bon començament, encisant-me fins aproximadament la meitat del volum; la resta, força fluix, però ja s’havia trencat la maledicció, i havia recuperat la fe en la ci-fi.

Calia, però, anar amb peus de plom: el següent havia de ser breu, fàcil de llegir i alhora ben escrit, no fos cas que tornés el malastruc, així que vaig optar per un altre famós del ciberpunk, Tim Powers, i el seu En costas extrañas, que va resultar que de ciència-ficció no tenia pràcticament res, tot i el renom de l’autor com un dels grans del gènere. L’acció d’En costas extrañas es desenvolupa a les Antilles, amb corsaris, bruixeria, mar de fons, humor i un xic de romanticisme.

Powers va ser doncs una mena de pausa en el camí. Visitades les Antilles, em vaig llençar a per algun recent premi Nébula o Hugo, i vaig decidir-me per El apagón, de Connie Willis, que els té els dos. Ci-fi, pura, vaja.

El apagón recrea un dels temes que personalment menys m’atreu, a saber, els viatges en el temps; si a això afegim que és un volum de quasi 700 pàgines, amb una segona part a punt de publicar-se i crítiques que el qualificaven de llibre on no hi ha acció, sens dubte era la prova de foc, i la vaig superar amb èxit: els viatges temporals que proposa la Willis són cap al passat, a l’Anglaterra de la Segona Guerra Mundial, i la suposada lentitud de la trama és el que més em va agradar, ja que l’autora es recrea en la descripció de situacions, llocs i personatges, treballa curosament el context històric, i evita l’excessiva concatenació d’escenes d’acció tan pròpia dels best-sellers. Com dic, em va agradar molt, moltíssim, tant que m’he comprat Cese de alerta, la segona i última part de la història, que espero començar aviat.

(continua i acaba demà)

RENCONTRE AMB LA CIÈNCIA-FICCIÓ (I)

La meua passió per la literatura apuntava, ja de ben petit, cap a les novel·les de ciència-ficció, d’aventures, i en menor mesura de fantasia.

Amb el salt de Verne -que crec que va ser el meu primer autor ci-fi- a Asimov se’m vam obrir les portes d’una plèiade d’escriptors i obres que m’abduïren de la quotidianitat i alhora m’ensenyaren a ser més crític amb ella: les atabalades aventures del cosmonauta Ijon Tichy –Stanislav Lem- em varen mostrar que és possible interpretar la realitat política, social i cultural de forma diferent a l’habitual; Ged, el mag de Terramar –Ursula K. LeGuin- m’inicià en la recerca del propi jo; Charles Dexter Ward –H. P. Lovecraft- em va fer sentir que la por és l’emoció més potent; Paul Muad’Dib –Frank Herbert- em va permetre viatjar a lloms d’un cuc gegant, i més endavant vaig muntar els dracs de Pern -Anne McCaffrey-, participar en guerres i combats –un pacifista com jo!- contra extraterrestres –Robert Heinlein i Fredric Brown-, guanyar una fortuna en Borsa i a continuació perdre’m en la selva més espessa que mai existirà a l’Univers –Ward Moore- o navegar en companyia de Mark Twain i Richard Burton en un fabulós vaixell fluvial -Philip José Farmer-, entre altres peripècies.

Només ha calgut una ullada a la meua biblioteca per recordar les hores meravelloses i plenes de meravelles que vaig viure amb eixos llibres i molts més que, de citar-los, ocuparien línies i línies i farien massa llarg aquest post en què pretenc parlar no del passat llunyà, sinó de l’any 2015 i el meu reencontre amb la ciència-ficció: feia més de vint anys (20!) que m’havia ennuegat amb aquest gènere literari.

Per quins set sous, de sobte i sense cap motiu aparent, vaig tancar l’aixeta de la ciència-ficció? Ni idea. Pel mateix que, des de fa sis anys no em puc ni aproximar al jazz, el mateix jazz que abans m’encisava. Una confabulació còsmico-telúrica, diran alguns. Ves a saber.

És també inexplicable doncs que, sense cap aparent motiu, l’any passat em reenganxés a la ci-fi i m’hi posés a devorar un rere altre llibres i més llibres que m’han redescobert el plaer de la lectura d’aquest gènere literari.

(continuarà demà)

MISS PÍXEL / MISTER PÍXEL 2011

Ara que sembla que ja ha acabat tot, res millor que atorgar un premi: Miss Píxel i Mister Píxel 2011, tatatxan!!!
I com que als píxels els passa el mateix que els àngels amb el sexe, prefereixo donar el premi de Miss i Mister a un de sol. And de uiner is...
PIXTERMINATOR!
Cada cop que el veig trago saliva –glups- i m’encongeixo. El seu bloc HUMANS GO HOME té el vermell més salvatge que he vist mai al ciberespai, i les seues proclames incendiàries seran recordades durant centenars d’eons. I a un píxel així cal tenir-lo com a amic.

CINEMA: PODIUM 2010

Fins ara no m’havia atrevit, però la meua passió per les classificacions m’empeny a repetir el que vaig fer amb la música, i fer un pòdium amb les millors pelis del 2010. Sé que en cinema la cosa resulta molt més difícil, bàsicament perquè en soc molt més ignorant que en música, i perquè ni de lluny he pogut veure totes les pelis que m’hauria agradat. Per això em quedo només amb tres.
And the winners are...

1. TOY STORY 3, de Lee Unkrich
De principi a fi, ni li sobra ni li falta res. Una obra mestra del cine.
Per cert, és curiós que, fins i tot en les publicacions hispanes dedicades al cinema parlin dels actors que posen les veus als personatges, quan quasi ningú veurà la versió original, i en canvi no diguin res dels guionistes ni dels il·lustradors, autèntics factòtums d’una peli d’animació.
L’escena que he triat és increïble, una de les més emocionants que recordo: el ganxo salvador! El link del you tube -on han desactivat l'opció d'insertar- és:

http://www.youtube.com/watch?v=qEnqkfL0-M4

2. EL GRAN VÁZQUEZ, d'Óscar Aibar
No és més que una obra ben feta, però això ja és molt. A mi em va recordar els grans clàssics del cine espanyol: vull dir El verdugo, Bienvenido Mr Marshall o Atraco a las 3, per citar-ne algunes. I els actors –Santiago Segura inclòs- representen a la perfecció el seu paper.
Cal reivindicar l’Óscar Aibar ja, i rescatar una altra gran pel·lícula seua que va passar del tot desapercebuda, Platillos Volantes. De visió imprescindible per a historiadors, freaks i amants del cinema.
Penjo el trailer, que no mata però va bé per fer-se una idea.

3. FANTASTIC MR. FOX, de Wes Anderson.
Realitzada amb la tècnica del Stop motion, és un altre film que va passar com una exhalació per la cartellera, i que de moment ni tan sols s’ha editat en vídeo. Basada en un relat de Roald Dahl (i van...), és una pel·lícula que permet varies lectures, totes –fins i tot la més superficial- dignes de passar una hora i mitja davant la pantalla.
Selecciono una espècie de making off que hi ha al youtube copiant l'adreça, que han desactivat -també- l'opció de còpia:
http://www.youtube.com/watch?v=xMQPXH81sbI

MERRIE MELODIES: PODIUM 2010

Com que soc un apassionat de les classificacions, m’ho passo d’allò més bé fent i refent llistes de cançons que m’agraden. L’any passat em vaig atrevir a fer públic el meu hit-parade del 2009, i enguany continuo la tradició, que a més, em serveix per fer un cedé recopilatori que aprofito per regalar als amics (fins ara, ningú m’ha retirat l’amistat per aquest motiu, i inclús els més agosarats m’han demanat recopilacions musicals d’anys anteriors).
No m’ha resultat massa complicat fer la tria de les cinc millors del 2010. La resta, fins arribar a les 20, ha estat més problemàtica: sempre acabo lamentant haver deixat aquesta o aquella altra fora, però calia triar.
Com a anècdota, dir que només 4 de les citades per mi apareixen a la llista dels 50 millors del 2010 feta per Rockdelux; 3 a la llista dels 40 millors feta pel Go Mag; i 1 a la llista dels 10 millors de CD Drome. És poc, però soc dels que veig l’ampolla mig plena.
Aquí va la llista:
1. Learning, de PERFUME GENIUS (crítica al post Perfum minimalista)



2. Lewis takes off his shirt D’OWEN PALLETT (critica al post Merrie melodies 26: Owen Pallett)



3. Like Home, de MUSÉE MÉCANIQUE (crítica al post Merrie melodies 39: Musée Mécanique)



4. Taller Son, de JAMES YUILL



5. Corona, de PAN SONIC (crític al post Gravitoni)



6. Lion Face Boy, de SEABEAR
7. This Too Shall Pass Away (For Freddy), de XIU XIU
8. In ruins, de FOL CHEN
9. Birds 10%, de MIMICKING BIRDS
10. Crash Years, de NEW PORNOGRAPHERS
11. Nijinsky Heart, de MARC ALMOND
12. Tour de France, de STEREO TOTAL
13. Troublesome Houses, de BONNIE PRINCE BILLY & THE CAIRO GANG
14. El capitán de las sardinas, de GRAN APARATO ELÉCTRICO
15. Canción Mixteca, de CHIEFTAINS i TIGRES DEL NORTE
16. The Longest Shadows, de HIGH PLACES
17. I want to Stop the World, de BELLE & SEBASTIAN
18. Two Chords, de DARK STAR
19. In the Sun, de SHE & HIM
20. A slow drag with Josephine, d’ELVIS COSTELLO