PEDRES DE TEBEO

Només els descerebrats o els agosarats de mena inicien un viatge sense haver-lo preparat amb calma a casa, on a més de planificar itineraris i revisar horaris, cal assabentar-se de les coses que es poden visitar a cada lloc.

Pocs són els que viatgen sense fer una prèvia immersió cultural, i aquesta preparació  permet veure més enllà de cada pedra o objecte singular que visitem, i fins i tot cercar-lo amb la passió que dóna el saber el que s’amaga darrere d’ell.

La meua amiga Carme B (no confondre amb la Carme J), coneixedora de la meua passió pels tebeos de línia clara en general i per l’obra d’Hergé en particular, em va portar -és un solet- un grapat de souvenirs del Château de Cheverny, castell que se suposa que va inspirar al creador de Tintin per dibuixar Moulinsart. Crec no equivocar-me si dic que la Carme B no ha llegit els àlbums on apareix la mansió del capità Haddock, però a l’hora de visitar Cheverny no va ser problema per ella, ja que els propietaris del Château en qüestió s’han preocupat, i molt, per impulsar les visites turístiques a base de pregonar als quatre vents la relació entre Tintin, Hergé i Cheverny.

Però aquest és un cas excepcional: si no llegiu tebeos, us passarà que us perdreu una bona part del que s’amaga darrere de moltes pedres, un sentit de la meravella que mai descobrirem de no haver-nos passat llargues estones entre pàgines impregnades de bonics dibuixos i exquisit aroma de tinta impresa.

Com a prova, agafem la ciutat més visitada del món i fem un parell de preguntes –no ens cal més- sobre ella: Quin animal presideix la plaça Denfert-Rochereau? Sabeu res de la piràmide del parc Monceau? Què, us heu quedat en blanc? El vostre Paris queda coix, lamentablement incomplet. Ídem pel que fa a qualsevol altre lloc visitable del món.

Conclusió: si sou viatgers, heu de llegir tebeos.

Ah, i per descomptat, si no ho sou, també.

PS: ara mateix em ronda pel cap que estaria bé que existís una mena de Trivial amb qüestions sobre tebeos & geografia. Estaria bé que algú ho intentés, oi?

LA BARCA "VIRIATO" (i II)

Casto el de la cadira coixa s'esforçà en el treball de canviar Viator per Viriato, i en acabar va revisar els tres rètols, constatant amb satisfacció que pràcticament estaven a l'alçada tècnica dels anteriors. Feina feta.

Al capvespre, el meu avi va passar per la barca de Don José per recollir algunes eines que havia deixat sota coberta, i a la llum de la lluna plena que aquella hora ja havia sortit, va quedar-se astorat en llegir la paraula Viriato ben pintada al costat de babord. Va fer la volta cap a estribord, i allà novament es trobà amb Viriato estampat amb pintura negra sobre blanc. A popa, igual.

L'home no podia estar més perplex.

-Això sembla cosa del dimoni -exclamà en veu alta-, o del cervell, que m'ha fet una mala passada.

Dijous es va llevar quan encara no havia sortit el sol, agafà el pot de pintura i la brotxa, i novament canvià el nom. Ho va fer ràpid i a disgust, i en acabar va revisar-ho tot comprovant i tornant a comprovar que posava Viator, i se'n tornà cap a casa amb el pensament ferm que aquell vespre passaria per la farmàcia d'en Llopis i compraria aspirines.

-Què et passa, Amadeu? -va preguntat-li l'apotecari.

El meu avi li explicà que li havia costat més de l'habitual posar el nom a una embarcació.

-I quin nom és aquest, que t'ha donat tanta guerra?

-Viator -respongué clar i concís l'avi Amadeu.

-Un bonic nom -replicà Llopis, que tot just aquell dijous havia rebut la carta del senyoret de Morrot demanant-li que comprovés si Casto el de la cadira coixa havia fet el canvi de nom entre Viator i Viriato, i que va pensar que aquella visita a la farmàcia havia estat providencial, ja que sense moure's de casa tenia la informació que necessitava: el de la cadira coixa se’n havia oblidat de l’encàrrec.

Així que al dia següent, divendres, el mateix Llopis repintà el nom Viriato, i ho va fer posant tota la seua bona voluntat per tal que quedés bé, com així va ser.

Passava ja de les nou del matí del dissabte quan Don José, a bord del seu Hispano-suiza conduit per Benjamín, va estacionar davant la casa dels meus avis, i va fer sonar la botzina del vehicle.

L'avi Amadeu, que ja estava preparar per sortir, va pujar a l'automòbil i es van dirigir cap al varador, de camí al qual es van trobar primer amb Casto el de la cadira coixa i una mica més lluny amb en Llopis. Tots dos també van ser convidats a pujar a l'Hispano-suiza, i Benjamín, amb el seu posat impecable i seriós, els conduí fins l'embarcació.

El primer que va veure el nom Viriato escrit en lletres ben negres sobre fons blanc fou el meu avi, que es va quedar amb la mandíbula desencaixada. Casto i el farmacèutic van captar el gest, i mirant de reüll la barca, van fer un ampli somriure. "Tot controlat", van pensar.

-Viriato? -va exclamar el meu avi.

-Viriato? -va repetir  Don José, reproduint fil per randa el to del meu avi.

-Viriato! -va respondre alegrement en Llopis.

-Viriato! -afegí cofoi Casto el de la cadira coixa.

I a aquest ínfim diàleg el seguí un silenci absolut mentre tots quatre recorrien l'embarcació de proa a popa i de babord a estribord.

L'avi i el senyoret seguien amb la boca oberta, i en Casto i en Llopis havien deixat de riure i ara posaven cara de circumstàncies, conscients que alguna cosa no acabava d'encaixar.

Afortunadament, en Benjamín va trencar el seu habitual rictus per fer una observació.

-Viriato és un nom bonic.

I aquell mateix dia Viriato, animat per un vent suau que va inflar el seu velam llatí, salpà del port i navegà amb elegància per la badia de Doscaps.

LA BARCA "VIRIATO" (I)

-I quin nom ha pensat posar-li, Don José?

-"Viator". Què li sembla?

-Un bonic nom.

-Així, quan el tindrà pintat, Amadeu?

-Dissabte que ve, quan torni vostè de València, ja estarà llest.

Parlaven de la barca de segona mà que s'havia comprat el senyoret de Morrot, i que el meu avi Amadeu, que a més de mariner era també calafat del port de Doscaps, havia refet i a la que, a punt per ser botada a l'aigua, només faltava pintar-li el nom.

L'ofici de calafat o mestre d'aixa és un dels més bonics i també dels més difícils, però a l'avi Amadeu, observador i destre com era, no li va costar massa aprendre'l a base de fixar-se, cada cop que s'havien de fer reparacions en algun dels vaixells en que s'havia enrolat, en la feina dels que en sabien.

Quan va abandonar la marineria d'alta mar per establir-se al port de Doscaps,  va compaginar la pesca de la sardina amb el calafateig d'embarcacions de tota mena, i d'ell tothom destacava la seua finor i meticulositat a l'hora de treballar, de manera que la barca de Don José va quedar bé, molt bé. Però si el calafat de Doscaps era un home amant de la seua feina, també ho era de la broma suau i sense malícia; així que dilluns al migdia, quan acabà de pintar el nom Viator a babord, estribord i popa de l'embarcació, i ja tornant cap a casa, se li va acudir fer-li una petita presa de pèl al senyoret de Morrot: li faria creure que havia entès malament el nom de la barca i li havia posat “Viriato”, i així li ho va fer saber en el telegrama que li va enviar a sa casa de València:

Terminado trabajo. Todo bien. Nombre Viriato pintado. Saludos.

En rebre el telegrama, Don José es va sentir malament amb ell mateix. Hauria d'haver insistit amb el nom, que Viator era llatí i d'això l'Amadeu si que no en sabia.

-És clar, l'home, amb tota la seua bona fe i ignorància, ha pintat Viriato, i ara em sap greu dir-li que ho ha fet malament -li explicava a la seua dona.

-I tant que no li has de dir res al pobre Amadeu! Ell, que és una persona tan complidora i tan esforçada en que les coses quedin bé, segur que s'ha passat una bona estona pintant els noms, per que ara tu vagis i li canviïs.

-Però Teo, és que a mi no m'agrada que la barca es digui Viriato!

-Doncs t'hauràs de conformar, Pepe, t'hauràs de conformar.

Però el senyoret de Morrot no es conformava, i va estar donant-li voltes al tema fins que se li va acudir com podria arreglar la malifeta sense ofendre al meu avi: enviaria un telegrama a Doscaps, a Casto el de la cadira coixa, per tal que sense dir res a ningú modifiqués el nom de la barca, i una carta a Llopis el farmacèutic per que supervisés la tasca.

El dimarts, Casto el de la cadira coixa va rebre el següent telegrama:

Cambiar nombre barca. Viriato por Viator. Nadie debe saber. Secreto.

I el dimecres de bon matí, equipat amb pintura i pinzell, Casto se'n anà al racó del varador del port on estava falcada la barca de Don José, disposat a canviar-li la identitat en secret, i es trobà amb el nom Viator perfectament retolat per l'avi Amadeu. Sabia greu canviar-lo, de tan polit i ben fet com estava, però el senyoret de Morrot havia estat clar amb les seues instruccions: canviar Viator per Viriato.

[continua i finalitza dilluns vinent]

ELS VELLS VAN A LA GUERRA

Old Man’s War, John Scalzi, 2005. Edició espanyola de Minotauro, 2007: La vieja guardia

No ens enganyem: tot i que hem aprés a assumir amb naturalitat el nostre cos, sempre hi ha quelcom d’ell que ens hauria agradat canviar. I amb els anys, no una sinó moltes coses.

Doncs ara imaginem el nostre cos als 80 anys: què li canviaríem?

La premissa inicial de la novel·la Old Man’s War és que el cos d’un home vell, gràcies als grans avanços de la ciència del futur, es pot modificar per recuperar tot el seu esplendor i encara més, millorant tot allò que pugui presentar algun defecte, per mínim que sigui. Adéu miopia, adéu alopècia, adéu mal d’esquena, adéu acúfens, adéu sobrepès, adéu baixa estatura...

Imaginem-nos ara amb 80 anys, amb tota l’experiència que portarem a sobre, i amb un cos com el que teníem als 18 anys, i encara millor: sense cap defecte.

Ho volem? Doncs a la novel·la Old Man’s War és gratis! Només cal apuntar-se a l’exercit, però atenció, cal tenir present que la Terra està en lluita amb diverses civilitzacions alienígenes.

Encara ho volem?

Doncs sí: total, què podem perdre? La vida? Poca vida ens queda més enllà de la huitantena, i a canvi recuperarem una energia que fa anys que havíem perdut. Inclosa la sexual, que no és poc.

El protagonista d'Old Man's War ho té clar:

El dia que vaig complir setanta-cinc anys, vaig fer dues coses. Vaig visitar la tomba de la meua dona, i em vaig enrolar a l’exercit.

Aquest és el primer paràgraf d'una novel·la que ens presenta un exercit de homes i dones molt vells d’edat -per tant amb gran experiència- i amb uns cossos pràcticament perfectes. La idea és bona, i l’autor, John Scalzi, la sap desenvolupar molt bé durant la primera meitat del llibre, adobant-la amb força tocs d’erotisme i d’humor britànic. Després, la narració esdevé pesada i reiterativa, en especial quan Scalzi s’esplaia amb les batalletes contra diverses civilitzacions alienígenes. Però només per la prosa fresca i divertida del primer bloc del llibre –la novel·la està dividida en tres parts-, ja val molt la pena.

Aquesta ressenya quedaria incompleta si no cités la magistral Starship Troopers –traduïda aquí com Tropas del espacio- de Robert Heinlein com una de les influències –si no la principal- que ha tingut Scalzi a l’hora d’escriure aquest Old Man’s War. Heinlein, amb tot el seu bel·licisme i militarisme -que hui probablement resultaria políticament incorrecte-, és un dels referents principals de gran part de la literatura de ciència-ficció, al menys de tota la que gira al voltant d’una guerra amb alienígenes.

Cap lector de ciència-ficció hauria d’anar-se’n a dormir tranquil sense haver llegit, al menys, les tres novel·les de Heinlein que han marcat gran part d’aquest subgènere: la citada Starship Troopers; The Puppet Masters, traduïda aquí com Amos de títeres; i The Star Beast –La bèstia estel·lar.

Queda dit.

L'AVANTGUARDA

92 tomaqueres són moltes tomaqueres.

124 maduixeres són moltes maduixeres.

Però és el que vaig decidir plantar a principis de temporada, junt amb 18 pebroteres picants.

El meu raonament va ser que havia de jugar al guanyador segur: altres hortalisses –albergínies, carabassons, cogombres...- no és que no haguessin funcionat altres anys, però era molta feina cuidar-les per acabar aconseguint unes verdures que al mercat eren força econòmiques i de sabor similar. En canvi, la qualitat de les tomàquets i les maduixes de l’hort sempre és superior a la de les que habitualment comprem; i les pebroteres picants són úniques, les llavors me les passa un bon veí cada any, i no es troben enlloc a la venda.

La pràctica em va demostrar que tota aquesta premissa inicial no era més que pura teoria: les maduixeres les he hagut de treure totes per manca de dedicació, i m’he passat hores maleint les tomaqueres mentre les lligava, les esporgava, els hi treia les males herbes... Se’m feia  inabastable posar-me a conrear l’hort després de la feina diària, i els caps de setmana el que havia de ser un passatemps esdevenia una tortura.

Ara, ja de vacances i amb els primers fruits a les mans, tot torna a ser bonic: cada matí em passo per la selva tomaquera per revisar com va la plantació –a Dosrius, la sembra i la collita es fan més tard degut a les temperatures més fredes- i constato que tinc un hort magnífic: ja han madurat els primers tomàquets, els de la varietat pebrot –són tomàquets, però tenen una bonica forma allargada i vermella-, i a hores d’ara ja n’he repartit més d’un centenar entre els veïns. Estan boníssims!

L’avantguarda tomaquera em permet menjar uns saborosos plats de tomàquets, i m’ha fet plantejar-me que potser sí que valia la pena la feinada que em vaig empassar.

La resta de varietats que he plantat aniran posant-se vermelles entre aquesta setmana i la primera de setembre, quan maduren els més tardans, els deliciosos tomàquets cor de bou.

Per cert: les fotos, com les tomaqueres, no estan tractades.