CONSEQÜÈNCIES

És clar, si bambo m’acabo comprant coses. He fet un repàs del que –verdures a part- m’he acabat emportant a casa aquest mes de març, i aquestes en són algunes:

1. Wounded Rhymes, el darrer cedé de la Lykke Li. No diré que decebedor, però si inesperat de tant diferent com és del seu anterior, que és un dels meus preferits.

2. Die Zauberflöte (espero haver-ho escrit bé), de W. A. Mozart, en versió de Colin Davis. Darrerament, a la Carme i a mi ens ha donat per veure vídeos d’òpera el cap de setmana, i aquesta havia de caure tard o d’hora.

3. Stargate Universe, primera temporada completa. Soc un apassionat de la ciència-ficció, i aquesta nova sèrie, basada en la conegudíssima Stargate, feia bona pinta. Ja me l’empassada tota, i no m’ha decebut.

4. Lores y damas, de Terry Pratchet. Era una de les poques novel·les de la sèrie DIscworld que no tenia. Ara ja la tinc.

5. La investigación, de Stanislaw Lem. Més ciència-ficció, aquesta en forma de novel·la escrita per l’autor de Solaris. Fins ara només s’havia editat en polonès i anglès. L’estic llegint, i m’està agradant. Va de cadàvers que no es troben al seu lloc i de detectius que fan especulacions metafísiques.

6. 100 lovers, dels Devotchka. Molt bo, el vaig recomanar al darrer Merrie Melodies.

7. Palooka Ville número 20, de Seth. El millor il·lustrador canadenc és també el millor guionista, i per celebrar que la seua publicació ha arribat als 20 números, ha fet una acurada edició en tapa dura. Un luxe i una meravella. Gran Seth!

8. Journey to the End of the Whale, de John David Morley. La portada i el tema d’aquesta novel·la em van agradar, però està en anglès, i probablement mai no la llegiré. Quan, a la llibreria, li vaig explicar això a la Carme, en lloc de dir-me que estava boig em va dir que feia bé quedant-me-la. Gran dona!

BAMBAR

Bambar v intr 1 Passejar tranquil·lament per una ciutat sense cap destí fix. El divendres vull bambar per Granollers. 2 intr Necessitat de sortir de casa sense cap motiu aparent. Me’n vaig a bambar una estona, tornaré aviat.

M’agrada bambar. Em resulta difícil no fer-ho cada dia, però m’aguanto fins divendres, que vaig a Barcelona –o a Granollers, o a Mataró...- i deixo que les meues cames –o les de la Carme, quan surto amb ella- em portin allà on vulguin. Habitualment, un d’aquests on vulguin sol ser una llibreria, on rodo una bona estona deixant-me guiar per la vista, que va llegint títols i guardes fins que, inevitablement, acabo comprant alguna novel·la, algun assaig, algun tebeo –o dos, o tres, o més.

Em miro amb calma els aparadors de les botigues, tan s’hi val si són de roba o d’estris de cuina. Entro al mercat si me’l trobo de cara i recorro les parades, sobretot les de verdures, alegres sempre amb les seues formes i colors. I aprofito per comprar-ne alguna de les que fan més bona cara. Bambo i em fusiono amb la gent, i em sento una persona més en una ciutat de milers i milers d’habitants. Quan miro l’hora sempre és més tard del que em pensava, i haig d’alleugerir el pas.

Torno a casa, m’escarxofo al sofà i frueixo amb plaer consumista del que m’he comprat: si són llibres o tebeos, m’agrada obrir-los i posar-me’ls a pocs mil·límetres del nas per que m’envaeixi l’olor de la tinta sobre el paper. Si ha caigut algun disc, em despacièncio traient-li la funda de plàstic, i quan aconsegueixo obrir-lo fullejo el llibret, miro si du les lletres, i finalment el poso.

Al cap d’una estona, apujo el volum de la música, vaig a la cuina i em preparo alguna cosa per sopar amb el que he comprat a la plaça o la botiga de queviures.

M’agrada bambar.

TOTA LA SORRA EN TOTA LA MAR

Els meus estimats Devotchka acaben de treure disc nou i jo que vaig i me’l compro sense escoltar-lo ni res i arribo a casa i el poso a veure com sona no sigui que aquest cop no sigui com m’esperava però no que comença bé el disc i va a millor i jo que pujo el volum i els Devotchka que sonen com sempre i amb tots els instruments accelerant i penso que novament s’han lluït i em miro el llibret interior i les fotografies que es veu que van anar a fer-les al desert que per això deu ser que la cançó que més m’agrada es diu All the sand in all the Sea i en acabar tot el disc la torno a posar i bé molt bé que és la música que necessitava per aquest cap de setmana.

EL SUPERFILL DEL MITJAMERDA

[Capítol XXV de la sèrie Aprende con Leblansky]

Us sentiu uns fracassats? No heu pogut aconseguir ser allò que de petit us hauria agradat? Per dir-ho clarament: sou uns mitjamerda?
Cap problema! Seguiu llegint i trobareu la solució al vostre trauma.
El primer pas és tenir un fill o una filla, que en aquest cas això és indiferent.
A continuació, posar-li el nom de l’artista (escriptor/a, actor o actriu, músic/a...) que tant us agrada.
I a partir d’aquí, és qüestió de no pensar en la seua felicitat, sinó en que sigui tot allò que sempre heu desitjat i mai no heu aconseguit. Posem alguns exemples:
-A l’escola, de tant en tant el matón de la classe us donava un cop de puny. Però al vostre fill no li succeirà mai aixó, ja que l’apuntareu a judo, o a taekwondo, o a jiu-jitsu, o a kung-fu, o a capoeira, o a pessigolles tagalofilipines, tan se val mentre sigui capaç de repartir òsties.
-Mai no heu estat massa bon esportista, però el vostre fill o filla serà el millor: l’inscriviu a bàsquet, natació i tenis com a mínim. El quart esport potser una cosa un xic més exòtica, com ara esgrima o equitació. L’acompanyeu cada tarda i cada cap de setmana als entrenaments i als partits, i l’animeu des de la grada, queixant-vos a l’entrenador si algun cop li dona descans o el posa de suplent. Ha de ser el número 1.
-NI el ball ni la dansa clàssica han estat mai el vostre fort, però el nen o la nena de la casa no tindrà aquest problema: farà un curs complet de balls de saló, i quan l’acabi començarà amb ballet clàssic.
-I el vostre sobrepès, i la dieta que mai no heu pogut complir íntegrament? El fill o la filla són la solució! A casa no han d’entrar ni bollicaos ni tigretons ni panteresroses ni mones de Pasqua ni bunyols de quaresma ni cap altre producte que afecti la silueta del que en pocs anys serà el més fibrat dels joves i mai no tindrà problemes de talla per posar-se cap roba.
-I què me’n dieu de la música? Si no sabeu ni tocar la flauta dolça! Però ell o ella no tindran aquest problema, ja que heu comprat un piano, una guitarra, un violí i un trombó de vares, que començarà a treballar –per aquest ordre- l’hora immediatament després de la classe de solfeig.
-És important no descuidar els idiomes: farà francès, anglès, alemany i un quart idioma moderna triar (pels pares, evidentment). I braille i morse, per descomptat.
-Per completar la instrucció, l’apuntareu a diversos cursets culinaris –vosaltres no en sabíeu de cuinar, oi?- per que aprengui a fer tota classe de plats típics i també d’exòtics. Un fill expert en cuina nepalí és com un anell de diamants.
Si seguiu tots aquests consells, i li feu fer al vostre fill o filla tot allò que vosaltres mai no heu aconseguit, serà l’enveja del veïnat, i vosaltres que n’estareu d’orgullosos!
Però compte quan la criatura arribi a la majoria d’edat i comenci a pensar per ella mateixa i a prendre decisions. Aleshores la vostra vida correrà perill...

L'ORIGEN DE LA CARME J

La majoria dels nens venen de París, transportats per la cigonya en un farcellet blanc, però la Carme J ve de la Rambla del Poblenou. Per allà passava cada any, a mitjans de juliol, un firaire amb un carro ple de nadons, cada un d’ells amb el seu bressol i tan ben arrenglerats que feia goig veure’ls.
La Josefina i el Modesto ja s’havien gastat una fortuna encarregant el seu primer fill, però en volien un altre, i com que fer-lo venir amb la cigonya des de París era massa car, van decidir estalviar tot un any per comprar-lo al firaire de la Rambla del Poblenou.
Els va anar justet, molt justet de temps, però a base d’esforços i de privacions, van reunir un bon grapat de diners, i el 16 de juliol, mentre la Fina es quedava amb el nen, el Modesto se’n va anar a la Rambla a comprar-ne un altre.
Era l’últim dia abans que el firaire marxés, i el carro estava ja mig buit, però en Modesto no va dubtar ni un instant per decidir el bebè que volia: havia de ser la nena que se’l mirava amb aquells ulls tan bonics i aquella carona tan dolça.
El firaire li va dir el preu, i en Modesto va quedar tranquil, ja que encara que era el bebè més car de tots, ell portava just la quantitat exacta que li demanaven. Va començar a treure diners primer d’una butxaca i després d’un altra, fins arribar a la cinquena i última, i els hi va entregar al firaire, que els va comptar i recomptar, i li va informar que li faltava un cèntim.
-Però no es preocupi, que pot quedar-se amb aquell altre, o el d’allà baix, que és molt rosadet –va fer el firaire.
Però en Modesto no en volia cap d’altre més que aquella nena que el seguia amb la mirada. I estava desconcertat, perquè ell hauria jurat que havia agafat tots els diners, però després de varies revisions a les butxaques, es va haver de convèncer que no era així.
-Miri, bon home –li digué el firaire-, doncs haurà de ser l’any que ve, que jo me’n vaig ja.
I pujà al carro, i arreà les mules, i inicià la marxa.
En Modesto tenia els ulls anegats de llàgrimes quan va fer mitja volta per tornar-se’n a casa amb el cap cot i les mans ben enfonsades a les butxaques. I aleshores va ser quan descobrí el forat que tenia en una d’elles, i boig d’emoció començà a recórrer el terra a la recerca del cèntim que li devia haver caigut, i ves per on allà hi era, i amb la veu que quasi no li sortia del coll va cridar al firaire que s’esperés mentre corria cap a ell.
Poc després, se’n tornava a casa amb la nena dels ulls bonics i la carona dolça arropada entre els seus braços, i quan la Josefina la va veure, li va dir que era la més bonica que havia vist mai.
I aquesta és la història de l’origen de la Carme J, o al menys la que en Modesto li va contar. I ja se sap que els pares no diuen mai mentides.

EL BLUES DE LA DONA FANTASMA

Diuen que els Low Anthem van gravar el seu darrer cedé en una fàbrica abandonada -la Pasta Sauce Factory- per aprofitar les ressonàncies fantasmals que generaven els instruments musicals en un espai tan gran. Diuen que, per exagerar més aquesta sonoritat espectral, van posar els micròfons separats uns quants metres dels instruments.
I els va sortir una cançó bellíssima i decadent, Ghost Woman Blues, lenta, delicada i fantasmagòrica.

UNA TEMPORADA A CASA DELS AVIS

De petit vaig passar la tos ferina, que a hores d’ara encara no tinc massa clar què és ni com s’ha de tractar, però en aquella època els metges prescrivien, a part dels medicaments, que les persones afectades marxessin al camp, així que els meus pares em van dur a casa dels avis.
Va ser genial, m’ho vaig passar millor que mai: tot el dia corrent amunt i avall pels camps perseguint gats, mastegant fonoll, pujant i baixant dels arbres, construint cabanyes i altres interessantíssimes activitats que em mantenien ocupat gran part del temps. L’altra la dedicava a devorar llibres de Blyton, Haggard, Verne i Stevenson.
I en arribar al capvespre, després de menjar-me un entrepà de truita acabada de fer, els meus avis i jo seiem als balancins i ens gronxàvem suaument sota els porxos de la immensa naia decorada amb falgueres.
Poc a poc, els ulls se’m tancaven, i aleshores els avis em posaven una manta per sobre, i seguien gronxant el meu balancí. I per fi, em despertaven i em deien que calia anar a dormir.
I aleshores jo tornava a obrir els ulls i els deia que no, que jo em volia quedar més temps, i els meus avis insistien en que era hora d’anar al llit, i jo que insistia en que de cap manera, i ells no sabíem com fer-me canviar d’opinió.
Fins que el meua avi em va amenaçar.
-Mira que ens en anirem nosaltres a dormir i et quedaràs tu solet.
I la meua àvia va afegir ingredients intimidadors.
-I vindran la Quarantamaula i la Paparrossolla!
Això era massa per a mi. Vaig posar uns ulls com a plats.
-I perquè no m’ho havíeu dit abans? Jo no sabia que aquests dos monstres passaven per aquí! –i havia un toc de recriminació en les meus paraules.
Els avis van pensar que l’amenaça havia sortit efecte, i que jo m’aixecaria immediatament. Però va ser al contrari.
-No em penso moure d’aquí fins que no passin els monstres! Els vull veure! No me’n aniré a dormir fins que no els vegi! –i em vaig embolicar la manta, i em vaig quedar mirant a l’infinit, a l’espera que la Quarantamaula i la Paparrossolla, els monstres més famosos de la comarca de la Marina Alta, fessin la seua aparició.
Els pobres avis no sabien que dir ni que fer, així que es van armar de paciència i es van esperar a que jo em tornés a adormir. Aleshores, em van agafar en braços i em vam portar all llit amb molta cura de no despertar-me. Quan ja m’estaven tapant, vaig obrir els ulls tot emocionat, i els vaig preguntar si ells també havien vist als monstres. Els avis, amb un somriure com només les persones que t’estimen saben fer, em van dir que sí, que i tant i que quina por que feien però que valent has estat tu, i ara a dormir Amadeuet, bona nit, petonet, petonet, bona nit.
I al dia següent vaig dibuixar a la Quarantamaula. Vaig fer un cavall vermell. De la Pararrossolla, no vaig ser capaç de recordar-me’n, per molt que ho vaig intentar.
I quan els hi vaig ensenyar el monstre dibuixat per mi, els avis em vam felicitar, dient que ells no ho haurien pogut fer millor, i quan el cap de setmana van venir els meus pares a veure’m, els van explicar que havia estat un nen molt valent i els van ensenyar el meu dibuix del cavall vermell, que era la millor representació gràfica que mai s’havia fet –i ho van dir molt convençuts- de la terrible Quarantamaula.

LLIMONES

Aquest cap de setmana la Carme i jo hem fet la primera collita oficial de llimones del nostre jardí. Hem hagut d’agafar-ne unes quantes de cop, que l’arbre estava començant a tòrcer-se del pes.
És emocionant recordar com encara no fa ni un any varem plantar aquell pal amb quatre fulles, i ara està ben farcit de llimones. N’hem comptat catorze de madures, i moltes més que estan formant-se, que és un llimoner d’aquells que donen fruits tot l’any.
És clar, només collir-les en varem obrir una per provar-la, i tant la Carme com jo l’hem trobada boníssima. Sucosa i poc àcida, i amb la pell suau per ratllar-la amb facilitat.
Em fa il·lusió dir-ho: collita pròpia!

BACALLÀ D'ISLÀNDIA

[A la fotografia, el Sr Markus Buchner Föster mostra el bacallà de 22,4 kg que va pescar, i que feia 136 cm de cap a cua. Això no és res, jo al meu jardí n’he pescat de més grans...]

D’Islàndia, el bacallà... i altres exquisideses que ens arriben en format musical. Com el darrer cedé de Sin Fang –en realitat, el seu nom és Sindri Màr Sigfússon-, tan bo o millor que els anteriors.
Acabat de sortir del forn de Morr Music –ja se sap: indietrònica, la música maleïda pels puristes del pop-, trio el primer vídeo que he trobat al youtube d’aquest Summer Echoes, que és el títol del disc.

El tema que sona es titula Because of the blood, i és d’aquells que, delicadament i a mesura que va avançant, es torna addictiu, de manera que, en acabar d’escoltar-lo, venen ganes de posar-lo de nou.

MISS PÍXEL / MISTER PÍXEL 2011

Ara que sembla que ja ha acabat tot, res millor que atorgar un premi: Miss Píxel i Mister Píxel 2011, tatatxan!!!
I com que als píxels els passa el mateix que els àngels amb el sexe, prefereixo donar el premi de Miss i Mister a un de sol. And de uiner is...
PIXTERMINATOR!
Cada cop que el veig trago saliva –glups- i m’encongeixo. El seu bloc HUMANS GO HOME té el vermell més salvatge que he vist mai al ciberespai, i les seues proclames incendiàries seran recordades durant centenars d’eons. I a un píxel així cal tenir-lo com a amic.

L'ESTRANY CAS DEL DR JEKYLL I MR PIX

És que a la panxa del bou no neva ni plou però tampoc n’hi ha pinces ni mitjons, o sigui que he provat a fer-me una pessigadeta al braç. I sí, el ciberbou ha tremolat.
Ara ric, i el bou gemega. I ara em pessigo la galta. Una mica més. Amb més força. I funciona, Lluís Bosch té raó, els píxels es posen nerviosos quan ensumen la humanitat.
Però m’aturo, no vull seguir. En el fons, tampoc m’he trobat tan malament al ciberespai. Vull recuperar la meua humanitat, sí, però no vull perdre el meu Pix. Ni als altres, alguns fins i tot m’agraden, encara que m’entra terror pànic quan els veig, però m’agraden.
Sempre he estat un somiatruites.
I ara què faig?

ENCENEU ELS PÍXELS!

Leblansky, on ets?
Leblansky, on ets?
Leblansky, on ets?

A la panxa del ciberbou,

que no neva ni plou,
i tot es veu a quadres,
i fa olor de plàstic

MARXA

O himne. O Volk, que queda més dur.
S’han acabat les musiquetes fifís d’en Leblansky. Els Laibach van gravar un disc reinterpretant diversos himnes nacionals, i entre ells, l’espanyol. Escolteu-lo i descobriu el cor vermell ensangonat de la pàtria on mai no es ponia el Sol.

Per la meua part, només recordar-vos que els píxels no sagnem.
[En Leblansky, presoner en la immensitat del ciberespai, no para de cridar que qui no ho entengui, que doni una ullada al post Perill, ironia, que l’Allau va publicar no fa massa al seu The Daily Avalanche. Francament, no entenc els motius d’en Leblansky per aconsellar tal cosa]

LA PIXELITZACIÓ DEFINITIVA

El pla, dissenyat fa temps, finalment s’ha posat en marxa.
En Leblansky, un carallot pocasolta que es va creure que m’havia creat, en realitat no ha estat més que l’instrument que m’ha permès apoderar-me del seu bloc i la seua ànima blocaire. Ara, presoner en el vast oceà del ciberespai, ja no em serveix de res.
La invasió ja ha començat: les cèl·lules pixeladores s’han infiltrat per tota la blogosfera, i poc a poc aniran revelant-se amb la seua mortífera càrrega.
Tard o d’hora acabareu tots com en Leblansky.
Dimecres vinent dia 9 és el dia X.
La resistència és fútil!

LEBLANSKY JA NO EXISTEIX

Leblansky? Qui és en Leblansky? Potser va existir algun cop un humà amb aquest nom?
No, de cap manera, en Leblansky ha estat sempre una entelèquia, un absurd intent de convertir la carn en píxel.
I ell no ha estat l’únic: cada dia, ramats sencers de patètics humans s’aproximen al món virtual camuflats amb pseudònims que, pretesament, els permetran introduir-se en una realitat que mai no podran conèixer.
Allau, Clídice, Galderich, SM... Fins i tot un Payaso Risueño apareix entre la massa ansiosa de traspassar la barrera que separa la mortalitat de la vida eterna que només posseïm aquells que, com jo, no estem fets de matèria ni de ment, sinó de píxels.
Humans, assabenteu-vos ara i per sempre més: la blogosfera no és ni serà mai vostra!
Llarga vida als píxels!
Mort als humans!