ELS NOVÍSSIMS BLOCAIRES

En Girbén i la Rita tanquen els seus respectius blocs, i a tots aquells que els seguíem ens sap greu. Però ja se sap, són coses de l’evolució.
Com també ho són l’aparició de nouvinguts al món blocaire, que tot just porten uns quants mesos de vida –i algun, ni això- i ja comencen a sortir en alguns blocrolls, i hom se’ls visita i descobreix que val al pena seguir-los. Aquests són alguns:
UN RELAT AL DIA: 365 RELATS A L’ANY
Subtitulat com Un repte personal, la seua autora Lale Mur s’ha proposat el que explica al seu títol, i ho porta fent des de l’1 d’octubre del 2010.
Tot i el que pugui semblar, els seus posts no són estrictament literaris, tot i que formalment sí; per fer-vos una idea de per on van els trets de la Lale, doneu una ullada al lateral dret del seu bloc, que és altament revelador.
Personalment, espero que en acabar els 365 relats, la Lale s’engresqui i continuï amb un nou repte anual.
TIRANT LO BLOC
Sota el pseudònim de Tirant s’amaga un economista provocador i erudit, i el seu bloc, subtitulat Abocador d’idees, pensaments, comentaris i opinions per compartir és bastant més que això. Tirant fa un ús exquisit del llenguatge en cada un dels seus posts i sap trobar l’equilibri perfecte entre sensibilitat i ironia.
Cada una de les seccions d’aquest bloc són recomanables, però posats a triar, jo em quedo amb els Microcontes i les Joies de la llengua.
I ja que parlo d’en Tirant, seria injust no citar l’altre bloc seu, Tirant lo photobloc, on l’autor ens mostra el seu imaginari fotogràfic personal.
TRUQUEM AL GEGANT DEL PI?
Pròpiament no és aquest un bloc nou, però es pot dir que des del gener ha revifat i ha agafat empenta en forma de post cada dos o tres dies. La seua autora, la Gemma Sara Glaukopolis, és una filòsofa sorgida de la ment i de la imaginació de la Gemma i la seua filla Sara, que amb 4 anys li proporciona a la mare tot un seguit de temes que sovint acaben convertint-se en posts.
Truquem al gegant del pi? és agradable de llegir, incita a la reflexió i convida a veure les coses des d’una perspectiva filosòfica i alhora casolana.
NEONOVECENTISMO
L’Eduard Ariza, acabat d’arribar com aquell que diu, ja ha omplert ell solet pàgines i pàgines de posts altament erudits per on van desfilant personatges de la categoria de Walt Whitman, Proust, Trakl o Sade.
Sense concessions a la superficialitat, Neonovecentismo és un bloc per llegir amb temps i amb atenció, que satisfarà plenament a aquells blocaires que cerquen posts d’alta densitat i qualitat.
BARCA DE BOU
Obra del meu homònim Amadeu Ros, aquest és un bloc de mar fet per un home de mar. Però no cal ser-ho per fruir dels seus posts: aprendre com és la tradicional pesca del peix blau o què és pròpiament una barca de bou és un plaer si el narrador és algú que, com l’Amadeu, ho sap perquè ho viu en primera persona.
UHF
És el segon bloc de l’Aristòfeles, el factotum d’El mercat de Sant Antoni, i té el gran valor de mostrar originals de l’autor. L’estil a mig camí entre el naïf, el fauvisme i l’escola de Marcinelle, fan d’aquest UHF una llaminadura dolceta i agradable, i que a més no embafa.
FACTOR X
La Montserrat Vilardosa, incapaç de refrenar la seua creativitat desbordant, ha fet un bloc de fotografies vivencials.
Com ella mateixa explica en el subtítol d’aquest Factor X, la idea és compartir imatges que, més enllà de l’element artístic, siguin capaces de dir alguna cosa del món i de la pròpia autora.
Si us agrada Un tel als ulls i voleu més Clídice, no podeu deixar d’entrar al Factor X: no són iguals, però tenen origen comú.
MIL DIMONIS
Aquest és el més nou de tots els novíssims: es tracta d’un bloc en defunció constant però que té la particularitat de renéixer en poc temps –dies, i de vegades hores- per tornar a capbussar-se en l’univers real i en el catosfèric, però sense deixar de banda el propi univers del bloc, fet a base de fragments de vivències, imatges, lectures, escriptures, records i malsons d’en Lluís Bosch, etern creador i enterrador de mil dimonis.

FANTASMAGORIES

L’hivern és un bon moment per llegir relats de fantasmes. Els cors perduts de M. R. James, La porta oberta de la Margaret Oliphant, o El santuari, d’E. F. Benson, per exemple.
La música de The Five Ghosts, el darrer cedé dels Stars, pot servir com a melodia de fons per no deixar-se portar per l’endormiscament vaporós dels relats, i en acabar la lectura, per continuar fruint del pop elegant d’aquests canadencs: una prova és aquest Dead Hearts amb que comença el disc.

UN FORMALISME INÚTIL

Què voleu que us digui? A mi em sembla inútil aquesta comprovació de paraules que es demana en molts blocs un cop que has escrit el teu comentari i t’has identificat amb el teu nom d’usuari i el teu password.
Per a què serveix? Quina utilitat té a part d’emprenyar de mala manera i fer que, sovint, el comentari es perdi per pressuposar el seu autor que, un cop escrit, introduït el password i fet l’intro corresponent, ja quedarà guardat, i aleshores tanqui la pàgina per passar a una altra?
I què passa si m’equivoco i copio malament la verificació de paraules? Doncs que m’apareix una nova paraula que haig de tornar a copiar.
Hi ha però, una altra opció, més complicada encara, que consisteix en demanar ajuda clicant el personatge amb cadira de rodes que apareix just a la dreta de l’espai on s’han de copiar les lletres verificadores. Aleshores, si prèviament s’heu ajustat bé els auriculars, escoltareu una veu que, mig camuflada per un murmuri d’altres veus, us va dient números en anglès que heu de copiar en l’espai citat.
No sembla tot plegat una lamentable pèrdua de temps?
Proposo a tot l’univers blocaire l’anul·lació d’aquesta funció verificadora. Per fer-ho, només cal anar a la configuració del bloc i donar l’ordre.
D’aquesta manera, tots guanyarem un temps preciós per poder fer més comentaris.

SINONÍMIA I XENOFÒBIA

La meua amiga Anna em reenvia un email que porta per títol Lo último de los rumanos. Normalment, aquests correus ni me’ls miro: solen ser powerpoints cutres –quan no fatxes- dignes d’aparèixer a La Atalaya o al Muy interesante.
Però aquest em va captar l’atenció pel títol. En llegir-lo, em vaig enrabiar, no pel contingut, sinó per la identificació que fa entre romanès i lladre, i que continua amb l’ètnia gitana.
Copio el fragment inicial i el final del missatge –una arenga al més pur estil populista i pèssimament redactada-, mantenint la tipografia i el color:

“Estos rumanos, les van a abrir los ojos a los gitanos... Se las inventan todas..... si aún no se les había ocurrido, ahora ya le han dado la idea a los "artistas".....(De aplicacióna todos los centros comerciales y supermercados)

No se os ocurra dejar nada en las taquillas que hay en las entradas a Eroski, Carrefour, Mercadona, Consum etc. Hay varios "artistas" que se dedican a meter una moneda en la taquilla, cerrarla y llevarse la llave.

Hacen una copia volviendo otra vez a la taquilla, dejando la original en la cerradura para recoger su moneda y se dedican a esperar. Cuando alguien deposita bolsas de otra tienda o cualquier otra cosa que lleven en la misma taquilla y se meten al Centro a comprar........ ya os imagináis lo que pasa después....

¡¡¡MUCHO cuidado, que al ser una practica tan fácil lo harán en cualquier taquilla pública!!!

DIFÚNDELO. NOS INTERESA A TODOS.”

Deia el segon Wittgenstein –el de les Investigacions filosòfiques- que no hem de preguntar-nos pel significat, sinó per l’ús. Així, quan cerquem al diccionari la paraula Romanès trobarem Ciutadà de Romania, però l’ús que en aquell email se li dona és el de lladre. I això en començar a llegir el text passa desapercebut, i a mesura que avancem en la lectura, s’acaba normalitzant, preocupats com ens sentim per la possibilitat que ens robin quan anem al super.
És el que li va passar a la meua amiga Anna: quan li vaig comentar la pudor xenòfoba que feia el missatge, ella es va lamentar, però em va dir que ni se’n havia adonat, perquè el que li havia captat l’atenció era el tema dels robatoris.
És el que pretenia l’artífex del text: amb l’excusa del robatori, colar un missatge de clar contingut xenòfob, en aquest cas contra els romanesos i els gitanos.

Tremolo en imaginar-me un email de títol similar a aquest, però amb petits canvis:
-Lo último de los franceses
-Lo último de los moros
-Lo último de los sudacas
-Lo último de los negros
-Lo último de los catalanes
-Lo último de...

Com a antídot, res millor que aquesta enganxina virtual que corre pel ciberespai, i que li dedico a l'autor del missatge:

CARME & CARME

Portava espurnetes als ulls, la Carme Jordan, quan va venir a ma casa amb l’avís de correus que tenia un paquet, i que podia passar a recollir-lo quan volgués.
-És de la Carme de la maleta! Per fi m’ha arribat! –m’explicava, emocionada.
Resulta que la Carme Jordán va estar comentant en diversos blocs amb la Carme Sala -aka Carme de la maleta- sobre originals i esborranys, i entre comentari i comentari, la Sala li va dir a la Jordán que li enviaria un dibuix. La Jordán flipava quan m’ho va explicar. I va flipar encara més en veure el paquet: fins i tot les indicacions sobre com i per on obrir-lo eren dignes de conservar.
-Però l’hauràs d’obrir, no? –pressionava jo, veient que la Carme Jordán només feia que mirar-se el paquet que li havia enviat la Carme Sala.
-És que és tan xulo... –deia la Jordán.
Però si, el va obrir, i a dintre, oh, encara una altra xulada: la carpeta protectora, que venia decorada i amb dedicatòria. Amb molta cura per que no es fes res malbé, que volia conservar-ho tot, la Carme Jordan va aconseguir per fi arribar al final, o sigui, a la il·lustració de la Carme Sala que és la que es reprodueix aquí.
La Jordan em va demanar si podia fer un post parlant del dibuix de la Sala, i jo vaig acceptar encantat.
-Però ves amb molta cura amb el dibuix, i no facis malbé la carpeta, i el sobre on venia tampoc, i això i allò i també allò altre–m’avisava.
I jo, amb molta delicadesa, ho he escanejat tot i ara ho penjo al post.
És bonic, eh?

EM SENTO FELIÇ

I encara més feliç en pensar que s’acosta el cap de setmana, que faré una passejada amb la Carme pel bosc marró sota el sol d’hivern, i que després quan arribem a casa encendré la llar de foc.
I posaré el Volum dos dels She & Him, que són la Zooey Deschanel i el Michael Ward, i taral·lejaré una de les meues cançons preferides, In the Sun, que és alegre, pop i vital.
La Zooey canta, actua i balla al videoclip, i ensenya unes cuixes tan vitals com la melodia que ella i en Ward han composat. El millor moment, el saltiró del final, a sis segons d’acabar el vídeo.
Bon cap de setmana!

LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (i 3)

III. LA FI D’UN HOME SAVI
És curiós –quasi una paradoxa- que no hagi quedat constància de la mort del professor Bosch, ni a quin lloc ni en quin moment.
En canvi, si que se sap com i a on va passar els darrers anys dels que tenim constància que va viure: a la Maison de Santé de l’Ermitage, a París, on fou traslladat després de l’incident que succeí a l’aula on va impartir la seua darrera classe. Un fet de gran violència que només és explicable en el context del continu menyspreu i la burla constant a que era sotmès per part dels seus col·legues.
El límit fou traspassat aquell dia fatídic en que alguns companys del professor Bosch es van fer passar per alumnes per tal d’assistir a les seues classes i convertir-lo en la riota de tota la comunitat científica. En Bosch no se’n va adonar –o això semblava- de les boles de paper que travessaven l’aula, ni dels xisclets i rialles que eren la música de fons de les seues explicacions, fins que un dels seus col·legues va aixecar la mà i el va interrompre per preguntar-li què en pensava de l’au fènix.
Aleshores, tot passà molt ràpid. En Bosch, d’un salt prodigiós, s’atansà a tocar del que havia fet la pregunta i amb una força sobrehumana li clavà la seua estilogràfica a la llengua mentre cridava –en català- “Vull raons, malparits!”, “Vull raons!”. Els altres, sorpresos, es van quedar immòbils. En Bosch no, i començà a etzibar cops i bastonades a tort i a dret mentre ara un ull, ara una orella, saltaven pels aires arrencats a mossegades per la fúria incontinent del professor.
Reclòs –empresonat- al frenopàtic, ningú no el va visitar mai. I una matinada, l’infermer de torn es va trobar la porta de la cel·la del professor oberta i sense ningú a dintre. A la paret, escrit amb sang, va deixar el seu darrer missatge:
“Tornaré a morir”

LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (2)

La primera fotografia és testimoni d'una visita al Papa Pius XII en que participaren un grup de científics cristians. Al centre hi ha el Papa i l'astrònom Harlow Shapley, mentre que Lluís Bosch és el primer per l'esquerre.

La següent imatge és posterior, i mostra a Bosch -ja amb ulleres- i a mossèn Lemaître quan encara mantenien vincles amistosos.

Totes dues fotografies estan fetes abans que Bosch fes pública la seua teoria de la Multimortalitat.

II. LA TEORIA DE LA MULTIMORTALITAT I LA LLEI DE L’EQUIVALÈNCIA VITAL
La idea que l’univers era el perfecte Perpetuum Mobile li obrí al professor Bosch diverses portes filosòfiques que començà a explorar deixant cada cop més de banda la ciència i abraçant la pura especulació metafísica.
Els seus ferms principis cristians aviat trontollaren. De poc li van servir les advertències que un dels seus col·legues més apreciats, el cosmòleg i sacerdot belga Georges Lemaître, li va fer pregant-li que deixés les darreres recerques escomeses.
No queda clar si fou Bosch qui progressivament es va anar allunyant de la comunitat científica o, per contra, foren els mateixos científics qui, escandalitzats per les estranyes tesis que Bosch començava a explicar-los, van acabar fent-li el buit. Però el cert és que ell no s’aturà i, pagant-s’ho de la seua pròpia butxaca, va editar l’opuscle El cicle còsmic de la vida.
Intentaré explicar, encara que no he acabar d’entendre-les del tot, les tesis que el professor Bosch va exposar en aquesta obra:
El punt de partida es la negació de la immortalitat, i també de la reencarnació. La mort és inevitable, doncs no som més que matèria en permanent estat de transformació.
Però donat que l’Univers es destrueix i es recrea contínuament seguint unes pautes infinitament idèntiques, la vida humana està condemnada a desaparèixer i reaparèixer eternament, i d’aquesta manera, cada cent mil milions d’anys –que és el període que el professor Bosch considerava que durava un cicle Big Bang-Big Crunch complet- tots nosaltres tornarem a la vida.
Però serem realment nosaltres? Seguint el camí marcat pels protofilòsofs i, en especial, les reflexions d’Heràclit d’Efes, Bosch arriba a la seua Llei de l’equivalència vital, on recolzant-se en fórmules matemàtiques recupera la idea que Ningú no es pot banyar dos cops al mateix riu, doncs som i no som: som els mateixos que fa cent mil milions d’anys, però no ho som, ja que prèviament hem mort i no hi ha hagut reencarnació ni resurrecció. No hem de parlar per tant de vida eterna, sinó més aviat de multimortalitat.
[demà: la trista fi d’un home savi]

IMITOSI: LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (I)

Fotografia: els principals científics del primer terç del segle XX, a la Confèrència Solvay que se celebrà a Brusel·les el 1911. Lluís Bosch és el primer per la dreta, just al costat d'Albert Einstein

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural o divertida del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

I. L’OSTRACISME D’UN VISIONARI
De poc li va servir al professor Bosch haver estat un dels cosmòlegs més destacats del primer terç del segle XX, i que la seua teoria coneguda com l’Univers de l’etern retorn fos elogiada per alguns dels més prestigiosos científics de l’època , com ara Georges Lemaître i Fred Hoyle.
Català d’origen, Bosch passà la major part de la seua vida a París, com a professor estranger becat pel govern francès, convertint-se en precursor del que avui anomenem fuga de cervells. Només durant la Guerra Civil Espanyola va abandonar el seu càrrec docent per allistar-se voluntari amb les milícies republicanes. Amb la derrota de la República Bosch tornà a París, on continuà exercint el seu càrrec docent fins el seu internament en una Casa de Salut, un pietós eufemisme per referir-se al frenopàtic d’on ja no va sortir en vida.
La teoria de l’Univers de l’etern retorn planteja, a partir de les tesis del matemàtic rus Alexander Friedmann, un cosmos oscil·lant, reciclable i etern, que va del Big Bang al Big Crunch, és a dir, que explota a partir d’un àtom primigeni i s’expandeix fins arribar un moment en que la força de l’explosió inicial queda contrarestada per la força gravitacional, que acaba frenant l‘expansió i invertint el sentit, de forma que s’inicia una reacció que acaba amb un gran col·lapse còsmic: és el nen que, després de créixer i desenvolupar-se, torna al ventre matern del que va sortir.
Però tot no acaba aquí: la brutal contracció de tot l’Univers en un únic punt genera una nova explosió, que novament inicia la creació i expansió de galàxies. I així eternament.
No fou aquesta una teoria defensada només pel professor Bosch: altres cosmòlegs en proposaren de similars, sinó la mateixa. Però en Bosch fou qui va anar més enllà, afirmant que aquest Univers que es regenera contínuament per acabar novament morint és l’autèntic i únic Perpetuum Mobile, i d’això en va extreure conseqüències filosòfiques inesperades, com la teoria de la multimortalitat o la llei de l’equivalència vital.
Fou aleshores quan, denunciat pels seus col·legues, fou apartat de la docència i literalment empresonat en un manicomi. Els escrits que contenien les seues teories més agosarades foren arxivats sota muntanyes de papers i papers i papers i pols a la Biblioteca Nacional de París (BNF), d’on vaig poder –no penso explicar com- rescatar-los.
Ara tinc al meu estudi les fotocòpies dels darrers escrits d’en Lluís Bosch, i tot i que no acabo d’entendre-les, vull fer-les públiques amb la finalitat de reivindicar l’obra d’una de les ments més lúcides del segle XX.
[demà: La teoria de la multimortalitat]

MERRIE MELODIES: PODIUM 2010

Com que soc un apassionat de les classificacions, m’ho passo d’allò més bé fent i refent llistes de cançons que m’agraden. L’any passat em vaig atrevir a fer públic el meu hit-parade del 2009, i enguany continuo la tradició, que a més, em serveix per fer un cedé recopilatori que aprofito per regalar als amics (fins ara, ningú m’ha retirat l’amistat per aquest motiu, i inclús els més agosarats m’han demanat recopilacions musicals d’anys anteriors).
No m’ha resultat massa complicat fer la tria de les cinc millors del 2010. La resta, fins arribar a les 20, ha estat més problemàtica: sempre acabo lamentant haver deixat aquesta o aquella altra fora, però calia triar.
Com a anècdota, dir que només 4 de les citades per mi apareixen a la llista dels 50 millors del 2010 feta per Rockdelux; 3 a la llista dels 40 millors feta pel Go Mag; i 1 a la llista dels 10 millors de CD Drome. És poc, però soc dels que veig l’ampolla mig plena.
Aquí va la llista:
1. Learning, de PERFUME GENIUS (crítica al post Perfum minimalista)



2. Lewis takes off his shirt D’OWEN PALLETT (critica al post Merrie melodies 26: Owen Pallett)



3. Like Home, de MUSÉE MÉCANIQUE (crítica al post Merrie melodies 39: Musée Mécanique)



4. Taller Son, de JAMES YUILL



5. Corona, de PAN SONIC (crític al post Gravitoni)



6. Lion Face Boy, de SEABEAR
7. This Too Shall Pass Away (For Freddy), de XIU XIU
8. In ruins, de FOL CHEN
9. Birds 10%, de MIMICKING BIRDS
10. Crash Years, de NEW PORNOGRAPHERS
11. Nijinsky Heart, de MARC ALMOND
12. Tour de France, de STEREO TOTAL
13. Troublesome Houses, de BONNIE PRINCE BILLY & THE CAIRO GANG
14. El capitán de las sardinas, de GRAN APARATO ELÉCTRICO
15. Canción Mixteca, de CHIEFTAINS i TIGRES DEL NORTE
16. The Longest Shadows, de HIGH PLACES
17. I want to Stop the World, de BELLE & SEBASTIAN
18. Two Chords, de DARK STAR
19. In the Sun, de SHE & HIM
20. A slow drag with Josephine, d’ELVIS COSTELLO

GALDERICH CONTRA LEBLANSKY: CRÒNICA D'UNA DERROTA INESPERADA

Quan en Galderich em va proposar aquesta juguesca, no em vaig poder negar a acceptar-la: la temptació era massa gran, i guanyar semblava fàcil, gairebé segur.
L’anunci el va fer públic davant d’uns quants companys de feina, que se l’escoltaven encuriosits.
-Leblansky, qui arribi primer als 100 seguidors, guanya una paella! Segur que perdré jo –va afegir en Galderich, en to rialler- però no m’importa, me la jugo amb tu. Acceptes l’aposta?
El bloc d’en Galderich és infinitament més interessant que el meu, però pel motiu que sigui, sempre ha tingut menys seguidors, i això ens portava a fer broma sobre el dia en que es produiria el surpasso: sempre i invariablement, quan ell estava a un parell o tres de seguidors d’aconseguir-ho, jo tornava a incrementar els meus, i així fins arribar al dia abans de les vacances de Nadal, quan el seu & Piscolabis Librorum mostrava un total de 92 seguidors front als 95 meus.
Fou aleshores quan em va fer la proposta, i jo la vaig acceptar. Per part meua, vaig anunciar que jugaria net: res d’animar a ningú a que s’apuntés, res de passejar-se per altres bloc i res de publicar cap post fins que acabés la juguesca. Per la seua part, en Galderich va acceptar fer el mateix, tot i que publicant un cop a la setmana, com fa habitualment.
En tornar de vacances, els números seguien al meu favor: el dimarts anàvem 98 a 99, i a la feina s’havien començat a fer apostes entre els companys, la majoria considerant-me ja pràcticament vencedor. Per la meua part, jo feia broma explicant-li com m’agrada la paella, i com caldria que el meu amic s’esforcés per cuinar-la bé i amb força safrà. Un, me’n faltava un de sol per guanyar!
Però ahir, per primer cop en la història dels dos blocs, va succeir l’imprevist, l’inesperat, allò que no ha de passar mai però un dia acaba passant: en Galderich em va superar, en va sumar dos de cop i va arribar als 100 seguidors!
Els companys de feina que havien participat estan, a hores d’ara, investigant si hi ha hagut tongo, que hi ha uns quants euros en joc. Jo per la meua part m’he resignat a cuinar-li una paella al company Galderich, i a felicitar-lo públicament per la bona marxa del seu bloc.