El nou disc dels Piano Magic presenta un pop elegant però més fosc que mai, amb aires de Dead Can Dance. El tema The Nightmare goes on inicia el disc, anunciant el contingut.
El vídeo, del youtubero Muscari000, es pot obviar, tot i que les imatges estan fetes amb bona resolució i acompanyen força bé el tema.
26 de febrer del 2010
25 de febrer del 2010
UN DE RÀPID: RISOTTO AMB BRÒQUIL I FORMATGE DE CABRA
Es fa ràpid, i és econòmic.
Quan vàrem estar al mercat de carrer de Ceret, vam comprar un bonic bròquil dissenyat per Escher i diversos formatges, entre ells dos de cabra força aromàtics. I diumenge passat ho vam fer servir: el bròquil, tallat a trocets no massa petits, es posa en un caldero amb oli i sense aigua, i es tapa una estoneta, no massa, el suficient perquè quedi dorat però cruixent.
S’afegeix aleshores el rissotto, i un cop sofregit, es posa l’aigua –sempre el doble d’aigua que d’arròs, o una mica més si veiem que li’n falta- i ja està.
Se serveix amb molt de formatge de cabra per sobre, que ràpidament s’anirà desfent tot sol. El sabor i la textura són espectaculars.
Quan vàrem estar al mercat de carrer de Ceret, vam comprar un bonic bròquil dissenyat per Escher i diversos formatges, entre ells dos de cabra força aromàtics. I diumenge passat ho vam fer servir: el bròquil, tallat a trocets no massa petits, es posa en un caldero amb oli i sense aigua, i es tapa una estoneta, no massa, el suficient perquè quedi dorat però cruixent.
S’afegeix aleshores el rissotto, i un cop sofregit, es posa l’aigua –sempre el doble d’aigua que d’arròs, o una mica més si veiem que li’n falta- i ja està.
Se serveix amb molt de formatge de cabra per sobre, que ràpidament s’anirà desfent tot sol. El sabor i la textura són espectaculars.
24 de febrer del 2010
TIPOLOGIA BLOCAIRE (2): ELS AUTORS
Resulta difícil fer una classificació dels autors de blocs, però assumint a priori que la següent és altament subjectiva i incompleta, declarant que la meua intenció és bona, i comptant amb el Nihil Obstant Galdericus Episcopus, m’hi llenço.
a) ELS REIS DEL MAMBO
Són capaços de parlar de tot amb coneixement de causa, els seus blocs són amens i interessants, i a més responen a tots els comentaris amb fluidesa i sense retards. Un bon exemple és The Daily Avalanche.
b) ELS PROFUNDS
No es tracta de criatures lovecraftianes, sinó d’erudits creadors de blocs superespecialtizats on es descriu i s’analitza críticament. Piscolabis Librorum és un d’aquests.
c) ELS FETITXISTES
La seua dèria és exposar allò pel qual es deleixen. Imatges o objectes virtuals, allà apareixen els seus fetitxes estimats. Un d’aquests museus virtuals és El Gabinet Negre.
d) ELS INTROSPECTIUS
Són autors que parlen d’ells mateixos i de les seues vivències personals, de vegades amb tristesa, sovint amb ironia. L’acabat d’arribar Per on camino entra en aquesta categoria.
e) ELS QUE INCORPOREN BANDA SONORA
Tracten temes diversos i força interessants, però sense música, se senten perduts. Mainoestard porta banda sonora incorporada.
f) ELS QUE NO DOMINEN LA INFORMÀTICA
Els seus blocs són força caòtics, i mai no queda clar quin és el darrer post, ja que no posen ni data ni etiqueta; les imatges sovint apareixen pixelades i mal tallades; la lletra canvia de mida i de tipus; i per posar comentaris, demanen els requisits més impensables. No diré noms, és clar.
g) ELS QUE NOMÉS VOLEN SEGUIDORS
Vendrien la seua ànima al diable per tal de tenir lectors: envien notes a tothom demanant que el segueixin, es passen tot el temps controlant el webstats, i parlen del que calgui per tal d’engrescar a la gent i que entrin al seu bloc. Tampoc diré noms, és clar.
h) ELS OMNIPRESENTS
Són a tot arreu, incontinents i expansius, simpàtics i empàtics per naturalesa. Capaços de penjar un post cada dia i de fer comentaris a cent cinquanta-un blocs i mig alhora que responen als del seu. Vegeu Un tel als ulls.
i) ELS MEDIÀTICS
Si poso com a exemple BloGuejat, ja està tot dit; o en tot cas, el seu autor –doctor, escriptor i músic- ho sap dir millor que jo.
j) ELS ENFANTS TERRIBLES
Provocadors –quan no incendiaris- de la catosfera. És el cas de Riell Boulevard, que a més fa servir la famosa tàctica d’hipermercat 2x1 –i de vegades més-, i així el contingut es beneficia de la diversitat.
k) ELS QUE RINXOLEN EL RÍNXOL
Blocaires que, a partir d’una temàtica molt específica i que a simple vista podria semblar àrida i infumable, són capaços de penjar cada setmana dos o tres apunts molt suculents. Vegeu Gazophylacium.
l) ELS QUE FAN SERVIR EL SEU BLOC COM A EINA DE TREBALL
Les parèmies del Sr. Pàmies són paradigmàtiques.
m) ELS PROHIBITS (AMB PRESERVATIU)
Sempre walking on the wild side, els seus blocs són precedits per una advertència que prepara al visitant pel que pugui passar. En realitat, l’advertència la posen per evitar que el Blogger els tanqui la paradeta. Un dels que porten l’advertència incorporada és la Galeria d’imatges X.
n) ELS PROHIBITS (A PÈL)
Exactament com els anteriors, però sense cap advertència prèvia. Un d’aquests agosarats és Astrum Argentum, factotum del bloc Horroerotica.
o) ELS QUE NO ACCEPTEN MAI COMENTARIS
És el cas de la prolífica Zerosetze, que duu tres interessants blocs alhora, tots ells sense opció de comentaris, perquè així no l’atabalen.
p) ELS PENJATS DE LA INFORMÀTICA
D’informàtica, en saben i els agrada. Comproveu-ho a L’home dibuixat.
r) ELS BLOCAIRES DE BARRI
Cronistes del barri que val la pena llegir per saber què passa i què no hauria de passar. El radar de Sarrià, tan interessant com políticament incorrecte, és un clàssic.
s) ELS RECOL·LECTORS DE FRICADES
Apassionats del frikisme, es mouen en un món on el normal és l’estrany. Per entendre de què parlo, entreu a a Collonades.
t) ELS TREPITJAFARIGOLES
Els seus blocs són gairebé tan inquiets com ells, amb fotografies, mapes i metòdiques descripcions d’indrets espectaculars i pràcticament inassequibles. En Girbén i el seu Foravial són l’exponent més clar d’aquests trepitjafarigoles.
u) ELS ALQUIMISTES DE LA PARAULA
Fan màgia allà on no hi havia més que vulgars paraules vulgars. Presentat com un bloc tonto, el Disseccionari del Sr. Allau és pura alquímia.
v) EL REPORTERO TRIBULETE QUE EN TODAS PARTES SE METE
Cronistes i reporters aficionats o reals, plasmen el dia a dia en els seus blocs. En Guillem Carbonell, un Tribulete genial, és un d’aquests.
w) ELS APARADORS D’ART
Els seus autors creen autèntiques galeries d’art virtuals, com Té la mà Maria.
y) ELS CIUTADANS QUE EXERCEIXEN COM A TAL
Si cal denunciar, es fa, i si cal recordar, també. Vegeu com ho fa Criticart.
z) ELS FUNERARIS
Amants de les pedres i el silenci, els seus blocs són un bonic passeig pels cementiris. Val la pena una bona passejada per Imatges de pedra i de silenci.
I de moment m’aturo, que ja no em queda alfabet. Aviat, més autors de blocs.
a) ELS REIS DEL MAMBO
Són capaços de parlar de tot amb coneixement de causa, els seus blocs són amens i interessants, i a més responen a tots els comentaris amb fluidesa i sense retards. Un bon exemple és The Daily Avalanche.
b) ELS PROFUNDS
No es tracta de criatures lovecraftianes, sinó d’erudits creadors de blocs superespecialtizats on es descriu i s’analitza críticament. Piscolabis Librorum és un d’aquests.
c) ELS FETITXISTES
La seua dèria és exposar allò pel qual es deleixen. Imatges o objectes virtuals, allà apareixen els seus fetitxes estimats. Un d’aquests museus virtuals és El Gabinet Negre.
d) ELS INTROSPECTIUS
Són autors que parlen d’ells mateixos i de les seues vivències personals, de vegades amb tristesa, sovint amb ironia. L’acabat d’arribar Per on camino entra en aquesta categoria.
e) ELS QUE INCORPOREN BANDA SONORA
Tracten temes diversos i força interessants, però sense música, se senten perduts. Mainoestard porta banda sonora incorporada.
f) ELS QUE NO DOMINEN LA INFORMÀTICA
Els seus blocs són força caòtics, i mai no queda clar quin és el darrer post, ja que no posen ni data ni etiqueta; les imatges sovint apareixen pixelades i mal tallades; la lletra canvia de mida i de tipus; i per posar comentaris, demanen els requisits més impensables. No diré noms, és clar.
g) ELS QUE NOMÉS VOLEN SEGUIDORS
Vendrien la seua ànima al diable per tal de tenir lectors: envien notes a tothom demanant que el segueixin, es passen tot el temps controlant el webstats, i parlen del que calgui per tal d’engrescar a la gent i que entrin al seu bloc. Tampoc diré noms, és clar.
h) ELS OMNIPRESENTS
Són a tot arreu, incontinents i expansius, simpàtics i empàtics per naturalesa. Capaços de penjar un post cada dia i de fer comentaris a cent cinquanta-un blocs i mig alhora que responen als del seu. Vegeu Un tel als ulls.
i) ELS MEDIÀTICS
Si poso com a exemple BloGuejat, ja està tot dit; o en tot cas, el seu autor –doctor, escriptor i músic- ho sap dir millor que jo.
j) ELS ENFANTS TERRIBLES
Provocadors –quan no incendiaris- de la catosfera. És el cas de Riell Boulevard, que a més fa servir la famosa tàctica d’hipermercat 2x1 –i de vegades més-, i així el contingut es beneficia de la diversitat.
k) ELS QUE RINXOLEN EL RÍNXOL
Blocaires que, a partir d’una temàtica molt específica i que a simple vista podria semblar àrida i infumable, són capaços de penjar cada setmana dos o tres apunts molt suculents. Vegeu Gazophylacium.
l) ELS QUE FAN SERVIR EL SEU BLOC COM A EINA DE TREBALL
Les parèmies del Sr. Pàmies són paradigmàtiques.
m) ELS PROHIBITS (AMB PRESERVATIU)
Sempre walking on the wild side, els seus blocs són precedits per una advertència que prepara al visitant pel que pugui passar. En realitat, l’advertència la posen per evitar que el Blogger els tanqui la paradeta. Un dels que porten l’advertència incorporada és la Galeria d’imatges X.
n) ELS PROHIBITS (A PÈL)
Exactament com els anteriors, però sense cap advertència prèvia. Un d’aquests agosarats és Astrum Argentum, factotum del bloc Horroerotica.
o) ELS QUE NO ACCEPTEN MAI COMENTARIS
És el cas de la prolífica Zerosetze, que duu tres interessants blocs alhora, tots ells sense opció de comentaris, perquè així no l’atabalen.
p) ELS PENJATS DE LA INFORMÀTICA
D’informàtica, en saben i els agrada. Comproveu-ho a L’home dibuixat.
r) ELS BLOCAIRES DE BARRI
Cronistes del barri que val la pena llegir per saber què passa i què no hauria de passar. El radar de Sarrià, tan interessant com políticament incorrecte, és un clàssic.
s) ELS RECOL·LECTORS DE FRICADES
Apassionats del frikisme, es mouen en un món on el normal és l’estrany. Per entendre de què parlo, entreu a a Collonades.
t) ELS TREPITJAFARIGOLES
Els seus blocs són gairebé tan inquiets com ells, amb fotografies, mapes i metòdiques descripcions d’indrets espectaculars i pràcticament inassequibles. En Girbén i el seu Foravial són l’exponent més clar d’aquests trepitjafarigoles.
u) ELS ALQUIMISTES DE LA PARAULA
Fan màgia allà on no hi havia més que vulgars paraules vulgars. Presentat com un bloc tonto, el Disseccionari del Sr. Allau és pura alquímia.
v) EL REPORTERO TRIBULETE QUE EN TODAS PARTES SE METE
Cronistes i reporters aficionats o reals, plasmen el dia a dia en els seus blocs. En Guillem Carbonell, un Tribulete genial, és un d’aquests.
w) ELS APARADORS D’ART
Els seus autors creen autèntiques galeries d’art virtuals, com Té la mà Maria.
y) ELS CIUTADANS QUE EXERCEIXEN COM A TAL
Si cal denunciar, es fa, i si cal recordar, també. Vegeu com ho fa Criticart.
z) ELS FUNERARIS
Amants de les pedres i el silenci, els seus blocs són un bonic passeig pels cementiris. Val la pena una bona passejada per Imatges de pedra i de silenci.
I de moment m’aturo, que ja no em queda alfabet. Aviat, més autors de blocs.
23 de febrer del 2010
CONILLETS DE LA POLS
Una de les coses que menys m’agrada fer és la neteja de casa, així que, amb una o altra excusa, vaig deixant passar els dies, fins que finalment, agobiat pels conillets de la pols, m’hi poso.
Amb mèrits propis per figurar a tots els bestiaris, aquestes boles de color grisós i compostes del ves-a-a-saber-què més variat apareixen als llocs menys visibles, com si s’amaguessin per evitar ser escombrades o xuclades per l’aspirador, i per molt que hom s’esforci en treure-les, en poc temps tornen a ser-hi, com una maledicció dels déus, recordant-te que novament cal fer la neteja.
Amb mèrits propis per figurar a tots els bestiaris, aquestes boles de color grisós i compostes del ves-a-a-saber-què més variat apareixen als llocs menys visibles, com si s’amaguessin per evitar ser escombrades o xuclades per l’aspirador, i per molt que hom s’esforci en treure-les, en poc temps tornen a ser-hi, com una maledicció dels déus, recordant-te que novament cal fer la neteja.
22 de febrer del 2010
VIDAS EJEMPLARES (20): ARA QUE TINC 70 ANYS
El meu amic El Persa és un amant de les motos. No necessàriament de les motos cares o de gran cilindrada, sinó del que ell anomena motos boniques.
Pràcticament cada cap de setmana se’n va, amb la seua BMW i una colla de moteros com ell, a recórrer colls i valls del País Valencià -el seu preferit és el Coll de Rates-, i cap a mig matí fan una paradeta en algun bar o merendero de muntanya per prendre un esmorzar. I no importa la comarca on s’aturin, solen trobar-se el mateix tipus de gent: la família que va a menjar-se una paella, la colla d’avis excursionistes, la parelleta que va o torna del bosc.
Quan arriben els moteros, tothom se’ls mira, i quan El Persa –que sovint arriba l’últim- es treu la jupa i el casc, hi ha un xiuxiueig en veure que és un senyor d’edat, filiprim, de barba blanca, força arrugues i pocs cabells. És aleshores quan al meu amic li agrada fer una petita trapelleria, consistent en mentir sobre la seua edat.
Aprofitant que els cambrers del bar i els clients, veient que és una persona gran, l’ajuden a baixar de la moto, ell inicia conversa, i quasi sempre acaben preguntant-li els anys que té.
Ell respon afegint-se’n deu més als seus seixanta i pico, i això provoca que el murmuri de la gent esdevingui exclamacions d’admiració –“Xe, que bé està este home” , “Pareix mentida com se conserva”, “Jo no sé com pot amb el pes de la moto”- i acabi en preguntes –“Vostè no era aquell que feia de manager de l’Alfonso Nieto?”, “I a la seua edat no li han prohibit prendre cafè?”, “Em signa un autògraf?”.
Finalment, quan s’ha acabat l’esmorzar –sovint convidat per l’amo del merendero- i els altres moteros ja estan en marxa, El Persa puja a la seua moto, dedica un somriure afectuós a la concurrència, i se’n va fent adéu amb el braç mentre s’allunya.
Al merendero romanen les cares de sorpresa, d’admiració i fins i tot d’una certa enveja.
Pràcticament cada cap de setmana se’n va, amb la seua BMW i una colla de moteros com ell, a recórrer colls i valls del País Valencià -el seu preferit és el Coll de Rates-, i cap a mig matí fan una paradeta en algun bar o merendero de muntanya per prendre un esmorzar. I no importa la comarca on s’aturin, solen trobar-se el mateix tipus de gent: la família que va a menjar-se una paella, la colla d’avis excursionistes, la parelleta que va o torna del bosc.
Quan arriben els moteros, tothom se’ls mira, i quan El Persa –que sovint arriba l’últim- es treu la jupa i el casc, hi ha un xiuxiueig en veure que és un senyor d’edat, filiprim, de barba blanca, força arrugues i pocs cabells. És aleshores quan al meu amic li agrada fer una petita trapelleria, consistent en mentir sobre la seua edat.
Aprofitant que els cambrers del bar i els clients, veient que és una persona gran, l’ajuden a baixar de la moto, ell inicia conversa, i quasi sempre acaben preguntant-li els anys que té.
Ell respon afegint-se’n deu més als seus seixanta i pico, i això provoca que el murmuri de la gent esdevingui exclamacions d’admiració –“Xe, que bé està este home” , “Pareix mentida com se conserva”, “Jo no sé com pot amb el pes de la moto”- i acabi en preguntes –“Vostè no era aquell que feia de manager de l’Alfonso Nieto?”, “I a la seua edat no li han prohibit prendre cafè?”, “Em signa un autògraf?”.
Finalment, quan s’ha acabat l’esmorzar –sovint convidat per l’amo del merendero- i els altres moteros ja estan en marxa, El Persa puja a la seua moto, dedica un somriure afectuós a la concurrència, i se’n va fent adéu amb el braç mentre s’allunya.
Al merendero romanen les cares de sorpresa, d’admiració i fins i tot d’una certa enveja.
19 de febrer del 2010
MERRIE MELODIES (22): LYKKE LI
És música de les terres fredes, però força càlida: la Lykke Li interpretant Dance, dance, dance, un bonic tema techno-pop, amb la seua veu un xic rasposa i uns acompanyaments instrumentals i corals francament brillants. Ritme, melodia i un vídeo que té uns colors força bonics.
18 de febrer del 2010
INFUSIÓ
Un dia de fred i pluja esdevé fantàstic davant de la llar de foc ben encesa, llegint o escoltant música, i amb alguna beguda calentona a mà. El cap de setmana passat vaig fer una infusió de te i fruites del bosc que tenia un vermell espectacular, i vaig estrenar la tetera i les tasses amb un aire oriental que m’havia regalat la Carme.
També ella té un aire oriental a la foto.
17 de febrer del 2010
TIPOLOGIA BLOCAIRE (I): ELS LECTORS
Efectes de la telepatia blocaire: a corre-cuita, he hagut de canviar el post d’avui per un de nou a fi de no repetir el mateix -però més mal expressat- que l’Allau ja va comentar ahir al seu bloc The Daily Avalanche. Així que he refet el tema i, aprofitant la meua passió per les classificacions, tot seguit en proposo una de lectors de blocs, que he dividit en tres apartats.
1. NO SEGUIDORS
Dins d’aquest apartat, trobem diversos tipus de lectors potencials de blocs:
b) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que no sap ben bé què dir més que “m’ha agradat” o “molt bé”.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.
c) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que no sap què dir.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.
e) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que pensa que no té res a dir.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.
g) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que li fa mandra.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.
Podeu afegir nous elements a aquesta tipologia.
La setmana vinent, al mateix dia i pel mateix batcanal, la segona part d’aquesta classificació, dedicada als autors de blocs (si els comentaris no ho impedeixen).
1. NO SEGUIDORS
Dins d’aquest apartat, trobem diversos tipus de lectors potencials de blocs:
a) El que voldria seguir-los, però pensa que el nivell és massa alt per a ell.
Estimat no seguidor, pensa que qualsevol persona, sense cap tipus de preparació especial, pot fer un bloc i publicar-lo per que tothom el llegeixi. Si ell ho fa, perquè no tu?
b) El que voldria seguir-los, però pensa que són un cercle tancat on ell farà nosa.
Leblansky ha dit...
Estimat no seguidor, la majoria dels blocaires no es coneixen entre ells. I en alguns casos, no es coneixen ni a si mateixos.
Leblansky ha dit...
Estimat no seguidor, la majoria dels blocaires no es coneixen entre ells. I en alguns casos, no es coneixen ni a si mateixos.
c) El que voldria seguir-los, però pensa que no ho ha de fer, ja que s’enganxaria.
Leblansky ha dit...
Estimat no seguidor, fas bé, ja que els blocs són altament addictius.
Leblansky ha dit...
Estimat no seguidor, fas bé, ja que els blocs són altament addictius.
d) El que no voldria seguir-los, però entra per equivocació.
Leblansky ha dit...
Estimat no seguidor, la teua entrada per error compta i hi ha blocaires que només pensen en acumular visitants per presumir davant dels altres. Possiblement, has caigut en un parany preparat per un listillo sense escrúpols que l’únic que vol és tenir el rècord de visites.
2. SEGUIDORS QUE FAN COMENTARIS
Són un grup de lectors de blocs molt variat, entre els quals trobem:
a) El que els segueix i fa comentaris interessants, divertits i amens.
Leblansky ha dit...
Estimat no seguidor, la teua entrada per error compta i hi ha blocaires que només pensen en acumular visitants per presumir davant dels altres. Possiblement, has caigut en un parany preparat per un listillo sense escrúpols que l’únic que vol és tenir el rècord de visites.
2. SEGUIDORS QUE FAN COMENTARIS
Són un grup de lectors de blocs molt variat, entre els quals trobem:
a) El que els segueix i fa comentaris interessants, divertits i amens.
Això només ho saben fer quatre gats, la resta som simples mortals que no passem del “què interessant”, “m’ha agradat” i així.
b) El que els segueix i fa comentaris però no sap dir molt més que “m’ha agradat” o “molt bé”.
Leblansky ha dit...
Som la majoria, els rarets són els altres.
Leblansky ha dit...
Som la majoria, els rarets són els altres.
c) El que els segueix i fa comentaris al final del dia.
Leblansky ha dit...
És gent que fa veure que treballa molt i només té temps per connectar-se ben entrada la nit (ehem, reconec que jo ho faig). Els seus comentaris ja no se’ls llegeix gairebé ningú, i sovint es queden sense resposta.
Leblansky ha dit...
És gent que fa veure que treballa molt i només té temps per connectar-se ben entrada la nit (ehem, reconec que jo ho faig). Els seus comentaris ja no se’ls llegeix gairebé ningú, i sovint es queden sense resposta.
d) El que els segueix i fa comentaris emprenyadors i crítics.
Leblansky ha dit...
Les crítiques sempre són ben rebudes (ehem, ehem).
Leblansky ha dit...
Les crítiques sempre són ben rebudes (ehem, ehem).
e) El que els segueix i fa comentaris, però habitualment s’equivoca i contesta al bloc que no és i al post equivocat.
Leblansky ha dit...
Tranquil, queda d’allò més profund i artístic tenir un seguidor dadà i surrealista, i dona pedigrí al bloc.
3. SEGUIDORS QUE NO FAN COMENTARIS
a) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que li fa vergonya.
Leblansky ha dit...
Tranquil, queda d’allò més profund i artístic tenir un seguidor dadà i surrealista, i dona pedigrí al bloc.
3. SEGUIDORS QUE NO FAN COMENTARIS
a) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que li fa vergonya.
Estimat seguidor, pensa que pots utilitzar un pseudònim o fins i tot, aparèixer com anònim. I no et faci vergonya dir el que creguis, que és més vergonyós callar-s’ho.
b) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que no sap ben bé què dir més que “m’ha agradat” o “molt bé”.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.
c) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que no sap què dir.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.
e) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que pensa que no té res a dir.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.
g) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que li fa mandra.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.
Podeu afegir nous elements a aquesta tipologia.
La setmana vinent, al mateix dia i pel mateix batcanal, la segona part d’aquesta classificació, dedicada als autors de blocs (si els comentaris no ho impedeixen).
16 de febrer del 2010
EL MERCAT DE CERET
Dissabte passat, motivats per les imatges que la Llum -gràcies, ets un solet- ha penjat al seu bloc Mainoestard, la Carme i jo ens vam decidir a fer una visita al mercat de carrer de Ceret.
Feia un fred que pelava, però no ens va molestar gens ni mica, ans al contrari, li donava un toc més especial encara a tot plegat. Vam estar gairebé tres hores voltant per aquí i per allà, aturant-nos en totes les paradetes i intentant no perdre’ns res de l’allau de sensacions que ens arribava.
Vam comprar algunes cosetes, entre elles pa i verdures congelades (estàvem sota zero) i els formatges i embotits que es poden veure a la foto. El brebis de la corfa taronja, el millor de tots amb escreix.
I ens vam assabentar que a Cotlliure el mercat de carrer és el diumenge. Mira què bé, així tenim una excusa per anar-hi aviat.
Feia un fred que pelava, però no ens va molestar gens ni mica, ans al contrari, li donava un toc més especial encara a tot plegat. Vam estar gairebé tres hores voltant per aquí i per allà, aturant-nos en totes les paradetes i intentant no perdre’ns res de l’allau de sensacions que ens arribava.
Vam comprar algunes cosetes, entre elles pa i verdures congelades (estàvem sota zero) i els formatges i embotits que es poden veure a la foto. El brebis de la corfa taronja, el millor de tots amb escreix.
I ens vam assabentar que a Cotlliure el mercat de carrer és el diumenge. Mira què bé, així tenim una excusa per anar-hi aviat.
15 de febrer del 2010
VIDAS EJEMPLARES (19): BUBOTES
La meua rebesàvia Caterina Anna va dedicar-se a l’admirable ofici de bubota o buberota, i a més en solitari.
En aquella època es passava fam, i a Xàbia la pesca sovint resultava insuficient per mantenir a la família, així de tant en tant calia completar els ingressos familiars amb alguns extres derivats del contraban, tasca mal vista, nocturna i perillosa, sobretot perquè qui el practicava s’arriscava a un mal encontre, sigui amb algú que volgués compartir o robar el producte, sigui amb la Guàrdia Civil, i amb aquests darrers no valia a badar, ja que primer disparaven i després preguntaven.
De manera que els contrabandistes van haver de recórrer a les bubotes, aparicions espectrals pròpies dels cementiris i que causaven gran temor a la gent. Els contrabandistes pagaven un sou a qui es prestés per fer de bubota, i l’enviaven un centenar de metres per davant d’ells cobert amb un llençol per espantar a qui es presentés i deixar el camí lliure.
Però la meua rebesàvia, que per cert segons diuen era alta i molt templada, no tenia ganes d’intermediaris, així que en arribar a la platja on es rebia el contraban, es carregava els sacs –principalment era tàbac- dalt del cap, es posava un llençol ben llarg a sobre, i s’enfilava costa amunt fins recórrer sense cap ajuda els tres quilòmetres que hi havia fins on estava esperant el carro que s’emportava la mercaderia.
Una nit, altres contrabandistes van decidir donar-li una pallissa, per que no podia ser que una persona sola, i a més dona, els fes la competència. Així que la van esperar a mig camí, i quan la interceptaren li van dir que no li tenien cap por, i que més li valia que els hi donés tot el contraban, que si no rebria.
La rebesàvia Caterina Anna, sense treure’s el llençol del cap, es va encarar als matons.
-“Aneu amb compte amb mi, que faig més por que les bubotes”, els hi digué.
Els altres rigueren. I la rebesàvia els tornà a avisar.
-“Porto la morena a la faixa, i com no s’aparteu, la sentireu piular”, amenaçà.
I aquells, que no es movien. I la rebesàvia que es treu la morena de la faixa, i sense saber on apuntava, dispara un tret que forada el llençol i a ella la tomba cap enrrere.
Se senten crits i carreres, i la rebesàvia que es treu la tela com pot, i en veure lliure el pas, es torna a posar la càrrega i el llençol, s’enfunda la morena a la faixa i segueix el seu camí.
A la matinada, en tornar a casa, es creua amb el rebesavi Tomevet que se’n va a pescar, i ella que li explica la trobada.
-“El que més em dol, Tomevet, és que per culpa d’aquells animals haurem de dormir amb el llençol socarrat”.
En aquella època es passava fam, i a Xàbia la pesca sovint resultava insuficient per mantenir a la família, així de tant en tant calia completar els ingressos familiars amb alguns extres derivats del contraban, tasca mal vista, nocturna i perillosa, sobretot perquè qui el practicava s’arriscava a un mal encontre, sigui amb algú que volgués compartir o robar el producte, sigui amb la Guàrdia Civil, i amb aquests darrers no valia a badar, ja que primer disparaven i després preguntaven.
De manera que els contrabandistes van haver de recórrer a les bubotes, aparicions espectrals pròpies dels cementiris i que causaven gran temor a la gent. Els contrabandistes pagaven un sou a qui es prestés per fer de bubota, i l’enviaven un centenar de metres per davant d’ells cobert amb un llençol per espantar a qui es presentés i deixar el camí lliure.
Però la meua rebesàvia, que per cert segons diuen era alta i molt templada, no tenia ganes d’intermediaris, així que en arribar a la platja on es rebia el contraban, es carregava els sacs –principalment era tàbac- dalt del cap, es posava un llençol ben llarg a sobre, i s’enfilava costa amunt fins recórrer sense cap ajuda els tres quilòmetres que hi havia fins on estava esperant el carro que s’emportava la mercaderia.
Una nit, altres contrabandistes van decidir donar-li una pallissa, per que no podia ser que una persona sola, i a més dona, els fes la competència. Així que la van esperar a mig camí, i quan la interceptaren li van dir que no li tenien cap por, i que més li valia que els hi donés tot el contraban, que si no rebria.
La rebesàvia Caterina Anna, sense treure’s el llençol del cap, es va encarar als matons.
-“Aneu amb compte amb mi, que faig més por que les bubotes”, els hi digué.
Els altres rigueren. I la rebesàvia els tornà a avisar.
-“Porto la morena a la faixa, i com no s’aparteu, la sentireu piular”, amenaçà.
I aquells, que no es movien. I la rebesàvia que es treu la morena de la faixa, i sense saber on apuntava, dispara un tret que forada el llençol i a ella la tomba cap enrrere.
Se senten crits i carreres, i la rebesàvia que es treu la tela com pot, i en veure lliure el pas, es torna a posar la càrrega i el llençol, s’enfunda la morena a la faixa i segueix el seu camí.
A la matinada, en tornar a casa, es creua amb el rebesavi Tomevet que se’n va a pescar, i ella que li explica la trobada.
-“El que més em dol, Tomevet, és que per culpa d’aquells animals haurem de dormir amb el llençol socarrat”.
12 de febrer del 2010
MERRIE MELODIES (21): MOSCÚ ESTÁ HELADO
En escoltar aquest tema dels anys 80, costa endevinar que és d'Esplendor Geométrico, ja que poc o gens té a veure amb el que fan ara. Més aviat sembla una cançó de l'Aviador Dro, dels que Esplendor Geométrico s'havien acabat de separar quan van gravar aquest Moscú está helado. Però és un clàssic i és ideal per un dia fred com el d'avui.
L'únic problema és que el youtubero que l'ha penjat no ha mesurat bé el temps i l'ha tallat abans d'hora.
11 de febrer del 2010
DECLARACIÓ D'INTENCIONS
M’agraden els dies grisos d’hivern, i la pluja, i el fred, però ara ja en tinc prou.
Declaro:
-Que vull que faci sol.
-Que vull estendre la roba fora de casa i que s’assequi.
-Que vull passejar sense enfangar-me.
-Que vull tombar-me a la sorra de la platja i notar l’escalforeta a l’esquena.
-Que vull obrir les cortines i llegir amb llum natural fins que es faci de nit.
Per celebrar l’arribada del bon temps, proposo una festa a ma casa allà cap al maig.
Convido:
-A tota persona blocaire que ho desitgi.
-A tota persona blogaire que ho desitgi.
-A tota parella de blocaire o blogaire que ho desitgi.
Sí.
Declaro:
-Que vull que faci sol.
-Que vull estendre la roba fora de casa i que s’assequi.
-Que vull passejar sense enfangar-me.
-Que vull tombar-me a la sorra de la platja i notar l’escalforeta a l’esquena.
-Que vull obrir les cortines i llegir amb llum natural fins que es faci de nit.
Per celebrar l’arribada del bon temps, proposo una festa a ma casa allà cap al maig.
Convido:
-A tota persona blocaire que ho desitgi.
-A tota persona blogaire que ho desitgi.
-A tota parella de blocaire o blogaire que ho desitgi.
Sí.
10 de febrer del 2010
CÍTRICS
Ara encara és època de taronges i pomelos, així que una opció de cara a les postres o al berenar és fer una macedònia amb tots dos. Es tallen a trocets, s’escorren un parell de taronges de suc per damunt, i se li dona el toc mediterrani: una mica de canyella en pols i unes fulles de menta.
[la menta gegant de la foto és cortesia de la Carme]
[la menta gegant de la foto és cortesia de la Carme]
9 de febrer del 2010
QÜESTIÓ DE NOMS
Al poble d’en Carles Hernando van a fer un museu dedicat a... bé, no tinc clar com li han de dir.
El més antic denominador d’aquest art que consisteix en dibuixar amb llapis, pinzell, ploma o similars sobre un paper, dividint l’espai en figures geomètriques rectangulars, i seguint un guió més o menys preestablert, dic que el més antic denominador d’aquest art és el d’historieta, però actualment gairebé no el fa servir ningú.
Em sembla que fou Javier Coma qui, en un intent de promocionar el material nord-americà front a l’europeu –i especialment front al franco-belga, amb el que no comulgava gens ni mica- va introduir el vocable còmic, terme que als Estats Units és l’habitual. I aquest és el que ara mateix triomfa i es fa servir a tot arreu de l’estat.
Personalment no m’agrada gens per diversos motius, principalment perquè còmic és sinònim d’humorístic, divertit o risible, i això poc té a veure amb obres com el Maus d’Art Spiegelman o el Corto d’en Hugo Prat, per citar dos exemples. Els francesos distingeixen molt bé entre el que ells denominen bande dessinée –o abreujadament bédé-, que fa referència al material europeu, i els còmics, que és el que ve d’Amèrica del Nord. Els italians, per la seua part, utilitzen el bonic i evocador nom de fumetti.
Amb tant de pedigrí com el francès bédé o l’italià fumetti hi ha el vocable tebeo, que va anar més enllà de la publicació a la qual denominava per esdevenir referent de totes. El problema d’aquesta paraula és que sovint es fa servir per referir-se a publicacions especialitzades, més que a una obra en concret.
Àlbum és una altra opció, però queda també massa limitada, doncs al contrari que tebeo, fa referència a una obra concreta i editada en un format específic. I el mateix succeeix amb novel·la gràfica.
Cal un proposta de denominació específica, i a mi m’agrada la de tebeo quan parlo de revistes, àlbums i novel·les gràfiques, ja que al menys té el seu origen en aquest art. I proposo vinyeta o vinyetes per denominar allò que fan els que publiquen en els tebeos.
És una proposta, i m’agradaria escoltar-ne moltes més.
El més antic denominador d’aquest art que consisteix en dibuixar amb llapis, pinzell, ploma o similars sobre un paper, dividint l’espai en figures geomètriques rectangulars, i seguint un guió més o menys preestablert, dic que el més antic denominador d’aquest art és el d’historieta, però actualment gairebé no el fa servir ningú.
Em sembla que fou Javier Coma qui, en un intent de promocionar el material nord-americà front a l’europeu –i especialment front al franco-belga, amb el que no comulgava gens ni mica- va introduir el vocable còmic, terme que als Estats Units és l’habitual. I aquest és el que ara mateix triomfa i es fa servir a tot arreu de l’estat.
Personalment no m’agrada gens per diversos motius, principalment perquè còmic és sinònim d’humorístic, divertit o risible, i això poc té a veure amb obres com el Maus d’Art Spiegelman o el Corto d’en Hugo Prat, per citar dos exemples. Els francesos distingeixen molt bé entre el que ells denominen bande dessinée –o abreujadament bédé-, que fa referència al material europeu, i els còmics, que és el que ve d’Amèrica del Nord. Els italians, per la seua part, utilitzen el bonic i evocador nom de fumetti.
Amb tant de pedigrí com el francès bédé o l’italià fumetti hi ha el vocable tebeo, que va anar més enllà de la publicació a la qual denominava per esdevenir referent de totes. El problema d’aquesta paraula és que sovint es fa servir per referir-se a publicacions especialitzades, més que a una obra en concret.
Àlbum és una altra opció, però queda també massa limitada, doncs al contrari que tebeo, fa referència a una obra concreta i editada en un format específic. I el mateix succeeix amb novel·la gràfica.
Cal un proposta de denominació específica, i a mi m’agrada la de tebeo quan parlo de revistes, àlbums i novel·les gràfiques, ja que al menys té el seu origen en aquest art. I proposo vinyeta o vinyetes per denominar allò que fan els que publiquen en els tebeos.
És una proposta, i m’agradaria escoltar-ne moltes més.
8 de febrer del 2010
VIDAS EJEMPLARES (18): LES AVENTURES DE JOAN PERUCHO
Argumentava Perucho que la vida real sovint és més sorprenent que la ficció, i per recolzar aquesta afirmació, ens va explicar, al meu amic Salvador i a mi, el que li va succeir un matí que s’havia aplegat a les paradetes de llibres de segona mà que abans hi havia al carrer Diputació.
Va trobar un exemplar força antic que feia temps que cercava, i en agafar-lo per preguntar-li el preu al venedor, aquest es va persignar i li va demanar un bitllet de cinc pessetes, preu força irrisori tenint present que es tractava d’un llibre molt valorat pels col·leccionistes.
Tornant cap a casa, i encara estranyat tant per la senyal de la creu que havia fet el venedor com pel baix preu que li havia cobrat, Perucho va seure en un banc per fullejar la seua adquisició, i del llibre va caure un sobre tancat. En recollir-lo, la sorpresa va ser gran quan va llegir que la carta anava dirigida al “Senyor Joan Perucho”.
I en obrir el sobre, es va quedar del tot estupefacte en veure que contenia un bitllet de cinc pessetes.
“Què us sembla?”, ens digué l’escriptor al meu amic i a mi un cop acabada la narració, “oi que és per tornar-se bojos?”.
Nosaltres no teníem clar si el que ens havia explicat era cert, o es tractava d’un relat que ens estava encolomant, per veure la nostra reacció.
“No s’ho acabeu de creure, ja ho veig”, va intuir. I aleshores, ens va explicar com, uns anys més tard, aquella història increïble va perdre el seu to fantàstic. Fou quan es va retrobar amb un vell amic que feia temps que no veia, i aquell li va explicar que encara tenia un deute, “Cinc pessetes, Joan, et dec cinc pessetes”, digué. “Que per cert, havia posat en un sobre al teu nom per enviar-te-les, però el vaig guardar en un llibre, i t’haig de confessar que, necessitat de diners, vaig haver de vendre gran part de la meua biblioteca, de manera que el sobre ves a saber on para”.
Vet aquí l’explicació lògica del misteri del sobre. I el fet que el venedor es persignés i li demanés només cinc pessetes pel llibre ens el va explicar Perucho adduint que molta gent té costum de demanar el mínim per la primera venda del dia, i de senyar-se per demanar sort.
El meu amic i jo vam passar tota aquella tarda escoltant històries i més històries, cada una més fantàstica, que Joan Perucho deia que li havien passat. I a nosaltres el fet que fossin reals o fictícies ens va importar poc, el que comptava era poder escoltar-les de boca de l’escriptor.
Va trobar un exemplar força antic que feia temps que cercava, i en agafar-lo per preguntar-li el preu al venedor, aquest es va persignar i li va demanar un bitllet de cinc pessetes, preu força irrisori tenint present que es tractava d’un llibre molt valorat pels col·leccionistes.
Tornant cap a casa, i encara estranyat tant per la senyal de la creu que havia fet el venedor com pel baix preu que li havia cobrat, Perucho va seure en un banc per fullejar la seua adquisició, i del llibre va caure un sobre tancat. En recollir-lo, la sorpresa va ser gran quan va llegir que la carta anava dirigida al “Senyor Joan Perucho”.
I en obrir el sobre, es va quedar del tot estupefacte en veure que contenia un bitllet de cinc pessetes.
“Què us sembla?”, ens digué l’escriptor al meu amic i a mi un cop acabada la narració, “oi que és per tornar-se bojos?”.
Nosaltres no teníem clar si el que ens havia explicat era cert, o es tractava d’un relat que ens estava encolomant, per veure la nostra reacció.
“No s’ho acabeu de creure, ja ho veig”, va intuir. I aleshores, ens va explicar com, uns anys més tard, aquella història increïble va perdre el seu to fantàstic. Fou quan es va retrobar amb un vell amic que feia temps que no veia, i aquell li va explicar que encara tenia un deute, “Cinc pessetes, Joan, et dec cinc pessetes”, digué. “Que per cert, havia posat en un sobre al teu nom per enviar-te-les, però el vaig guardar en un llibre, i t’haig de confessar que, necessitat de diners, vaig haver de vendre gran part de la meua biblioteca, de manera que el sobre ves a saber on para”.
Vet aquí l’explicació lògica del misteri del sobre. I el fet que el venedor es persignés i li demanés només cinc pessetes pel llibre ens el va explicar Perucho adduint que molta gent té costum de demanar el mínim per la primera venda del dia, i de senyar-se per demanar sort.
El meu amic i jo vam passar tota aquella tarda escoltant històries i més històries, cada una més fantàstica, que Joan Perucho deia que li havien passat. I a nosaltres el fet que fossin reals o fictícies ens va importar poc, el que comptava era poder escoltar-les de boca de l’escriptor.
5 de febrer del 2010
MERRIE MELODIES (20): THE RURAL ALBERTA ADVANTAGE
Aquest The Ballad of RAA és un bonic tema amb xilòfon i ecos de The Postal Service. Si us agrada, escolteu també el tema Frank AB, que s'ho val.
[Per cert que el youtubero que ha penjat el clip, a més de tenir poca imaginació, no s'ha preocupar en mirar quan acaba la cançó. Podeu desconnectar al minut 3:25, que a la resta no hi ha res]
Bon cap de setmana!
[Per cert que el youtubero que ha penjat el clip, a més de tenir poca imaginació, no s'ha preocupar en mirar quan acaba la cançó. Podeu desconnectar al minut 3:25, que a la resta no hi ha res]
Bon cap de setmana!
4 de febrer del 2010
RISOTTO AMB GAMBETES, COL-I-FLOR I FESOLS DE LA PELADILLA
Un plat molt fàcil de fer i força econòmic, ara que la col-i-flor està barata. La resta d’ingredients tampoc són cars, i a més es poden guardar per quan ens vingui de gust fer-los, ja que les gambetes poden ser de les congelades, i també els fesols de la peladilla -nom amb què es coneix a la comarca de la Marina Alta el garrofó.
L’únic que cal tenir present és no tallar la col-i-flor massa petita, i ja està. Se sofregeix tot junt començant per la col i acabant pels fesols sense descongelar, i es posa a bullir, recordant la norma bàsica de posar el doble d’aigua que d’arròs.
El resultat és un plat melós i suau al paladar, encara que si el volem endurir es pot afegir algun formatge fort que tinguem a la nevera, no importa massa quin, que tots li queden bé.
L’únic que cal tenir present és no tallar la col-i-flor massa petita, i ja està. Se sofregeix tot junt començant per la col i acabant pels fesols sense descongelar, i es posa a bullir, recordant la norma bàsica de posar el doble d’aigua que d’arròs.
El resultat és un plat melós i suau al paladar, encara que si el volem endurir es pot afegir algun formatge fort que tinguem a la nevera, no importa massa quin, que tots li queden bé.
3 de febrer del 2010
LA COL·LECCIÓ DE GUY SELZ
Als col·leccionistes no els agrada presumir de les seues possessions, però si exhibir-les tan com es pugui i compartir el plaer de la possessió amb altres col·leccionistes. I si l’exhibició és pública i gratuïta, hom no se la pot perdre.
Per això de seguida que he tingut l'ocasió he anat a l’Arts Santa Mònica a veure l’exposició que recull una bona mostra dels més de 30.000 objectes que Guy Selz va anar arreplegant al llarg de la seua vida.
L’exposició està molt ben muntada, jo diria que amb l’objectiu de mostrar de la manera més explícita possible el món del col·leccionisme, encara que això tregui individualitat als objectes, doncs la sensació que hom té és la de estar veient un batibull de coses més o menys endreçades per que no es caiguin ni es facin malbé, però de cap manera exhaustivament classificades: “algun dia m’hi posaré a ordenar-les com cal”, sembla que ens estigui dient una imaginària veu en off. Insòlits, vulgars, eròtics, populars, religiosos, macabres... objectes de col·leccionista, testimonis d’un passat impossible d’interpretar si no és subjectivament, salvats d’una més que probable desaparició. “Quin, de tots els objectes de la meua col·lecció, serà l’últim que em sobreviurà?”, es preguntava Selz.
[Per cert, tot i que el catàleg ja està editat i es pot veure als prestatges de l’ASM, no es pot fullejar ni comprar encara. Els motius són tan ridículs que ni val la pena escriure’ls, però si algú el vol, no el podrà adquirir fins d’aquí a un parell de setmanes.]
Per això de seguida que he tingut l'ocasió he anat a l’Arts Santa Mònica a veure l’exposició que recull una bona mostra dels més de 30.000 objectes que Guy Selz va anar arreplegant al llarg de la seua vida.
L’exposició està molt ben muntada, jo diria que amb l’objectiu de mostrar de la manera més explícita possible el món del col·leccionisme, encara que això tregui individualitat als objectes, doncs la sensació que hom té és la de estar veient un batibull de coses més o menys endreçades per que no es caiguin ni es facin malbé, però de cap manera exhaustivament classificades: “algun dia m’hi posaré a ordenar-les com cal”, sembla que ens estigui dient una imaginària veu en off. Insòlits, vulgars, eròtics, populars, religiosos, macabres... objectes de col·leccionista, testimonis d’un passat impossible d’interpretar si no és subjectivament, salvats d’una més que probable desaparició. “Quin, de tots els objectes de la meua col·lecció, serà l’últim que em sobreviurà?”, es preguntava Selz.
[Per cert, tot i que el catàleg ja està editat i es pot veure als prestatges de l’ASM, no es pot fullejar ni comprar encara. Els motius són tan ridículs que ni val la pena escriure’ls, però si algú el vol, no el podrà adquirir fins d’aquí a un parell de setmanes.]
2 de febrer del 2010
MITJONS
Ens va costar de trobar-los, els mitjons amb caputxeta individual per a cada dit, però ho hem aconseguit, i així podem caminar per tota la casa amb xancletes i descalçar-nos amb facilitat sense que els peus se’ns queixin pel fred. Ajaguts a la catifa, davant la llar de foc, fem putxinel·lis amb els dits mentre llegim i escoltem música, i l’hivern es fa més divertit.
Els últims que s’ha comprat la Carme són una virgueria psicodelicololaila, i amb les seues xancletes blanques, més encara; només els veig, em ve un somriure a la cara.
Els últims que s’ha comprat la Carme són una virgueria psicodelicololaila, i amb les seues xancletes blanques, més encara; només els veig, em ve un somriure a la cara.
Etiquetes de comentaris:
És quan dormo que hi veig clar
1 de febrer del 2010
USHUAIA, TIERRA DE FUEGO, ARGENTINA
Quan fa uns anys em vaig sentir buit, insatisfet i avorrit, els amics i coneguts van diagnosticar que estava passant la crisi dels 40.
-“Però si en tinc 38”, deia jo.
-“L’edat no importa”, deien ells.
-“Aleshores, perquè li dieu dels 40?”, replicava jo.
-“Doncs perquè és cosa de l’edat”, responien ells.
Bah! Em sentia trist i acabat, i vaig començar a pensar en fugir, en deixar-ho tot enrere i començar una nova vida ben lluny de tot i de tots, i vaig pensar en la Patagònia, en la Tierra de Fuego, en el Far de la fi del món. Era allà on passaven les aventures que a mi tan m’havien encisat des de sempre, un lloc fred i amb immensos espais per desagobiar a un solitari com jo.
Amb el pas dels dies i dels mesos, vaig descobrir que no cal anar tan lluny, que la Patagònia –i les sirenes, i l’illa de Robinson, i tot allò que hom posa com destí final dels seus anhels- es troba en un mateix.
La crisi va passar, però l’encís d’aquelles terres, que venia de quan jo era nen, encara continúa, i potser algun dia pugui visitar-les.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest post que s’ha acabat...
...si no fos perquè el dilluns de la setmana passada, en obrir la pàgina de Webstats per veure quanta gent havia entrat al bloc, em vaig fixar que en el mapa de visites hi havia un puntet de llum a l’extrem d’Amèrica del Sud, a Tierra de Fuego.
Em vaig emocionar amb el pensament que algú, des de l’altra punta del món, m’havia visitat.
I divendres el vaig enxampar: a les 18:36 de la tarda –hora nostra- el contador de Webstats va identificar una visita d’"Ushuaia, Tierra de Fuego, Argentina".
Un fueguino m’estava llegint, possiblement mal direccionat pel Google, però no això no importa: el fet és que era des d’Ushuaia –aventura, mite, fascinació-, i em ve de gust enviar-li una forta abraçada virtual.
-“Però si en tinc 38”, deia jo.
-“L’edat no importa”, deien ells.
-“Aleshores, perquè li dieu dels 40?”, replicava jo.
-“Doncs perquè és cosa de l’edat”, responien ells.
Bah! Em sentia trist i acabat, i vaig començar a pensar en fugir, en deixar-ho tot enrere i començar una nova vida ben lluny de tot i de tots, i vaig pensar en la Patagònia, en la Tierra de Fuego, en el Far de la fi del món. Era allà on passaven les aventures que a mi tan m’havien encisat des de sempre, un lloc fred i amb immensos espais per desagobiar a un solitari com jo.
Amb el pas dels dies i dels mesos, vaig descobrir que no cal anar tan lluny, que la Patagònia –i les sirenes, i l’illa de Robinson, i tot allò que hom posa com destí final dels seus anhels- es troba en un mateix.
La crisi va passar, però l’encís d’aquelles terres, que venia de quan jo era nen, encara continúa, i potser algun dia pugui visitar-les.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest post que s’ha acabat...
...si no fos perquè el dilluns de la setmana passada, en obrir la pàgina de Webstats per veure quanta gent havia entrat al bloc, em vaig fixar que en el mapa de visites hi havia un puntet de llum a l’extrem d’Amèrica del Sud, a Tierra de Fuego.
Em vaig emocionar amb el pensament que algú, des de l’altra punta del món, m’havia visitat.
I divendres el vaig enxampar: a les 18:36 de la tarda –hora nostra- el contador de Webstats va identificar una visita d’"Ushuaia, Tierra de Fuego, Argentina".
Un fueguino m’estava llegint, possiblement mal direccionat pel Google, però no això no importa: el fet és que era des d’Ushuaia –aventura, mite, fascinació-, i em ve de gust enviar-li una forta abraçada virtual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)