¡QUE VIVA PANCHO VILLA!

L’últim Merrie Melodies de l’any he decidit que sigui molt especial, una espècie de comiat musical fins l’any vinent, així que, després de descartar algunes opcions, he triat un corrido mexicano, una música que des de sempre m’apassiona.
El primer vídeo és un recitat d’Ignacio López Tarso explicant la història de la persecució de Pancho Villa. El segon, un corrido sobre aquesta persecució, cantat pel gran Antonio Aguilar. Un i l’altre es complementen, i segur que ajuden a superar el consumisme d’aquesta època i les nadales que a totes hores ens bombardegen sense pietat.
Me’n vaig a Xàbia a passar uns dies amb la família.
Una abraçada ben càlida, i ens llegim aviat!

A L'ILLA DESERTA

Demà passat me’n vaig marxo uns dies a Xàbia, amb la família, i estic pensant en quins llibres emportar-me. L’elecció correcta és molt més difícil del que sembla: no es tracta de carregar molta cosa, sinó de triar l’adequada.
I aleshores és quan em passa pel cap una pregunta que segur que us han fet –i us heu fet- més d’un cop:
“Quin llibre t’emportaries a una illa deserta?”
Ja fa temps, vaig decidir afegir altres elements a la qüestió, a saber: tebeos, pel·lícules, música... i calçat.
La cosa no és gens fàcil, cada dos per tres canvio d’opinió i no m’acabo de decidir, però tinc una certa idea de per on anirien els trets.
De llibres, el dubte està entre Moby Dick, Les mines del rei Salomó, Les aventures de Huck Finn i L’illa del tresor.
En tebeos he canviat sovint d’elecció, però ara mateix tinc bastant clar que estaria entre El cometa de Cartago, de Chaland, i alguna cosa de Franquin, probablement El presoner dels 7 budes.
La pel·lícula la tinc clara: Metropolis, de Fritz Lang. Això sí, me l’hauria de passar amb les dents, que en una illa deserta ja em direu com la veuria.
En música, estic entre la Petita serenata nocturna, de Mozart, i Radioaktivität, de Kraftwerk. I mira que són ben diferents!
I pel que fa al calçat, tot i que durant una temporada tenia clar que m’emportaria unes xancletes, ara estic convençut que l’ideal són unes bambes de tela amb cordons i puntera de goma.
Però i a Xàbia? Què m’emporto a Xàbia?

OMBRES BELGUES

Durant el passat viatge a Brussel·les, les ombres van cobrar vida pròpia.
Jo i el meu barret agafàvem, projectats a la paret, una certa pàtina hergeniana, mentre que l’ombra de la Carme es redibuixava contínuament al llarg dels murs, jugant amb la bufanda i el barret per assemblar-se a l’Adéle Blanc-Sec.
Aquest curiós fenomen, que d’entrada ens va sobtar, ens va acabar semblant molt simpàtic, i quan vam assimilar aquesta mena d’autonomia de les ombres, vam ser nosaltres qui vam jugar a imitar-les.
Finalment, tots quatre ens vam posar d’acord, i elles ens van guiar per la ciutat ensenyant-nos els llocs més interessants, mentre que nosaltres els hi deixàvem via lliure per anar on volguessin.

Mentre, la influència romàntica de la ciutat es deixava notar. La meua ombra cada cop s’acostava més a la de la Carme, i la d’ella es deixava fer. Nosaltres ens començàvem a fer una idea del que podia acabar passant, i així va ser.

PS: Les fotos, encara que ho pugui semblar, no estan trucades ni han passat pel Photoshop.

ESPAI LLIURE DE COMIC SANS

En nom de la llibertat d’expressió, de la tolerància i del respecte a les minories, declaro aquest bloc Espai lliure de Comic Sans.
No demano la seua prohibició, sinó el respecte a tots aquells que, moguts per la idea que és possible una tipografia útil i alhora amb un mínim de criteri estètic, reneguem de l’ús de la Comic Sans, en especial pel que fa als escrits dirigits a menors, víctimes habituals dels gustos (?) dels adults.
Per tal cosa, i com a primer pas en la lluita contra l’ús indiscriminat de la Comic Sans, si us ve de gust podeu fer servir qualsevol dels pins virtuals que apareixen a continuació.

LINNEU A LAPÒNIA

L’any 1853 Hendrik Hollander va pintar aquest curiós retrat del naturalista Linneu vestit de lapó.
Quan l’any 2010 és a punt d’acabar, Owen Pallett treu un elapé a la portada del qual apareix aquest mateix retrat. El disc es titula A Swedish Love Story i està en lA línia de la seua obra anterior, Heartland: ritme, melodia, violins, sintetitzadors i veu de Pallett, que s’ho manega a la perfecció ell solet, encara que compti amb l’ajuda ocasional d’altres músics.
El tema triat, A man with no ankles, és francament bo. Si agrada, podeu rescatar l’altre post que ja fa temps vaig dedicar a la música de Pallett, i si agrada encara més, que se sàpiga que no hi ha cedé a la venda: només un elapé, però amb un codi per poder baixar-se les cançons també en MP3.

WHISKY TURC

No era massa amant de begudes alcohòliques el meu pare, i tampoc en tenia massa idea.
Era allò que podem definir com bevedor de diumenges i festius, però com que no era qüestió de quedar malament davant les visites, l’home intentava que a l’armari de casa hi hagués un assortit variat: vi blanc i negre, cava, conyac, pastís de Marsella, mistela, anís i potser alguna ampolla més que ara no em ve al cap, però whisky no.
El raonament del meu pare era força lògic: el whisky era una beguda que cap conegut demanava mai, i com que a més era molt cara i a ell no li agradava massa, va concloure que no valia la pena comprar-ne.
Fins que un bon dia algú en va demanar, i el meu pare es va haver d’excusar. Ell que sempre volia que tothom es trobés a gust a sa casa, i no havia pogut servir un got de whisky! Això no es repetiria, que a l’endemà aniria al super i en compraria.
No va ser fàcil l’elecció, que quan un no té idea d’una cosa, totes li semblem iguals, però finalment es va decidir per una que li va semblar molt assequible de preu, i força exòtica: un whisky turc! Segur que era molt millor que els altres, que pel que va poder llegir a l’etiqueta de les ampolles, tots eren fets a Malta.
I des d’aquell dia, el meu pare oferia a les visites, a més de les begudes de sempre, whisky turc, que sempre era el que triomfava: tothom el volia provar, i ell aviat va haver de tornar al super a fer-se amb una bona provisió d’ampolles de The Turkey Whisky.
Jo encara recordo l’ampolla, amb un bonic gall dindi multicolor dibuixat a l’etiqueta. Perquè en realitat, The Turkey Whisky volia dir Whisky del Gall dindi, i no era turc, sinó fet a Andalusia, com el meu pare i jo varem descobrir un dia que ens distrèiem llegint la lletra petita de l’etiqueta.
Va ser un secret que no varem revelar mai, i ell va continuar oferint whisky turc, i els amics i coneguts van seguir lloant aquella beguda exòtica, fins que es va acabar al super, i ja no en van portar més.

PLANTER D'HIVERN

L’estiu és una flama que s’esvaneix ràpid, i les temperatures baixen en picat, aquí a Dosrius.
Pocs vegetals aguanten aquest fred: en arribar la tardor, carabassons, tomàquets, albergínies i família fan les maletes i diuen adéu fins la propera temporada. Cirerers i codonyers aguanten bé, tot i que perden les fulles. I els llimoners es preparen per sobreviure –ho aconseguiran novament?- al fred i la neu.
Aleshores arriba el planter d’hivern. La Carme i jo ens hem atrevit aquest any amb les faves, 40 planters ben separats, que faci bonic.
Els veïns ens han dit que no ens hem de preocupar,que tenim bona terra i que les faves sobreviuen sense massa problema a les nevades més espectaculars. Ja ho veurem.
De moment, van creixent i fan goig amb el seu verd tan especial. Cap a mitjans de març esperem una bona collita.

UN NOU DESEMBRE

L’element romàntic de les ruïnes és més gran quan major és la seua decadència.
Aquesta proporció funciona en el cas de les restes d’edificis de qualsevol època, i fins i tot en hipotètiques construccions retrofuturistes: tant se val si es tracta dels dolmens dels boscos del Corredor i el Montnegre, del Bomarzo envaït per l’heura i la molsa humida o d’una casa en forma de caixa de sabates perduda enmig d’una sorrera postindustrial, que és l’escenari que han elegit els Fol Chen per gravar el vídeo del seu tema In Ruins.
Encara que només en surten dos, Fol Chen són sis músics de Los Angeles que fan una mena de pop amb lleugers tocs d’electrònica. The New December, que és el darrer disc que han tret, sona agradablement melòdic tot i l’experimentació latent en cada una de les peces que el composen.

LEBLANSKY A BÈLGICA (III): UN INCERT RETROBAMENT

-Carme, és ell! És ell! –cridava jo tot emocionat, assenyalant amb la mà l’estàtua jacent de la voluptuosa dona que presideix l’entrada al parc de les estàtues que hi ha a la Regentschapsstraat (el flamenc m’encisa, haw, haw!), al costat mateix del Museum voor Oude en Moderne Kunst.
-Què? Qui? Leb, jo no veig res -em va respondre la Carme, encara que sense massa convicció. Brussel·les l’apassiona, i des que aquell diumenge al matí havíem sortit de l’hotel per recórrer el centre de la ciutat, els seus ulls no paraven quiets, mirant i admirant aquí i allà i fruint de cada edifici, avinguda, arbre, núvol o el que fos que tingués un mínim d’interès.
-Allà, al damunt de l’estàtua! No el reconeixes? És en Pix, Carme, en Pix! -En Pix? Jo no hi veig res! I a més, això és impossible, què ha de fer un peix virtual com ell tan lluny de Dosrius?
Jo continuo assenyalant l'estàtua, i dono un argument força plausible per demostrar que el minúscul objecte vermell que hi al palmell de la mà de la venus petrificada és el meu peix virtual.
-Carme, que t’ho dic jo que és ell! A més, fixat en la trapelleria que acaba de fer: s’ha empassat tota l’aigua de la bassa de l’estàtua! I la Carme que s’ho torna a mirar. Força la vista. Dubta. Entreobre la boca.
-Home, Leb, potser si que allò vermellet que es veu...
Passats uns minuts, jo que m’aproximo al peixet vermell amb la mà oberta. Al principi, ell no es mou, però poc a poc va perdent la por i ve cap a mi. Jo diria que m’ha reconegut.
Per fi, s’hi posa sobre el palmell de la meua mà, i jo li dono un copet per animar-lo a que faci un saltiró d’aquells tan xulos. -Apa, Pix, que tu pots: un, dos i...
...i de la seua minúscula figura vermella –diabòlicament vermella- surt un raig de líquid groc i càlid dirigit cap a mi.
La Carme, que està fent fotos de l’encontre, ni se’n adona, però jo si: que aquest no és el meu Pix, que aquest és el Manneken Pix!

LA RUTA DE TÀNGER

La Route de Tànger la vaig descobrir durant un viatge a Perpinyà amb el gran Ernesto Niebla: anàvem cercant un lloc per dinar, i en veure que aquest local estava recomanant per la Guide du Routard, no ens ho varem pensar dos cops, i ens llençarem portalada a dintre per descobrir un espai ample i decorat amb gust exquisit, amb les parets repletes de grans làmines d’època anunciant els vols de Perpinyà a Tànger, i maquetes de fusta dels avions que realitzaven aquest trajecte.
El menjar va estar a l’alçada de la decoració: cuina àrab amb tocs afrancesats servida en plats de factura oriental, abundant i força bé de preu. Sense massa gent, amb les llums matisades i la música nord-africana de fons, l’ambient era agradable i acollidor.
Així que ara, cada cop que hi vaig a Perpinyà –i m’hi passo de tant en tant, a causa de la meua passió pels tebeos francesos- dino a la Ruta de Tànger, un dels llocs d’aquesta ciutat que considero de visita obligada.

LEBLANSKY A BÈLGICA (II): DE MUSEUS I BOSSES DE PLÀSTIC

El termòmetre no va pujar de 2 graus, però francament, amb l’ambient tan poc humit de Brussel·les, no és nota gaire si vas ben abrigat. Per tal cosa, a més dels mitjons de llana, la samarreta interior de màniga llarga i la bufanda, és imprescindible el barret, que com tothom sap, és el toc d’elegància suprem.
Bèlgica és... carrers de llambordes, aromes de xocolata i mantega, pluja quotidiana, avorriment per als qui no saben divertir-se, cerveses diferents per a cada dia de l’any, bonics edificis per fotografiar, museus per començar i no parar, becaris de l’Erasmus, creuament de llengües i cultures, gent amb sentit de l’humor i sobretot, sobretot, sobretot, el país dels tebeos.
I des de la inauguració del Museu Hergé, més encara. Per a mi és com La Meca del creient en la línia clara, i per això aquest va ser l’objectiu primordial del viatge.

Com a cosa curiosa, només arribar a Louvain-la-Neuve, on està ubicat el museu, varem trobar un munt de nens i nenes amb pantalons curts –tot i que el termòmetre marcava sota zero-, la majoria escoltes. Quick, Flupke, Jo, Zette i Totor ens esperaven?
L’edifici en forma d’H on està ubicat el museu és obra de l’arquitecte Christian de Portzamparc –un nom propi d’un personatge de les aventures de Tintin- i és, ja per si sol, digne de visitar i admirar. El contingut, que per a un tintinòleg expert potser queda curt, omple amb escreix les expectatives dels visitants que van allà a retrobar-se amb un heroi d’infantesa: són tres plantes. Jo em vaig quedar amb les ganes de veure molts més originals d’Hergé dels que allà s’exposen: quasi tot el material gràfic és còpia, tot i que molt ben feta: cal fixar-se molt per notar-ho.
L’atenció al públic és exquisida, i les facilitats d’accés, audioguies, cartells explicatius, senyalització, díptics, tríptics i pòsters de regal són d’agrair, així com també el fet d’incloure exposicions temporals; ara mateix se’n pot veure una dedicada a Tintin i els trens.
El que es nota també és la mà –l’urpa- de la viuda i el seu marit que, a to amb el seu afany controlador i recaptador, han decidit prohibir fer fotos a l’interior de l’edifici. El meu amic Josep només va necessitar assabentar-se’n d’això per llançar-se a fer fotografies sense temor a ser enxampat pels vigilants!
És clar que Bèlgica és molt més que Hergé -i que Franquin i Jacobs- i varem tenir encara temps per passejar amunt i avall i visitar l’exposició temporal que, amb el bonic títol d’Orientalisme en Europe: de Delacroix a Kandinsky, hi havia al museu reial de Belles Arts.
I compres, unes quantes compres. Les bosses en són testimoni: 1. Al museu Hergé em vaig fer amb tres versions que no tenia de L’estel misteriós, el meu àlbum fetitxe: en flamenc, en suec i en picardès del sud, un dialecte que es parla a la regió francesa de la Picardia!
2. Al museu de Belles Arts, va caure un catàleg sobre orientalisme amb cedé d’alta resolució incorporat.
3. A la llibreria Tropismes em vaig comprar un llibre-diorama de Moby Dick –un altre dels meus fetitxes- i la segona part de la darrera aventura de Blake & Mortimer, La malediction des trente deniers, que s’havia acabat de posar a la venda el divendres anterior (sé d’algú que es morirà d’enveja per tenir-lo, haw, haw!).
4. L’ànima guiri: a una botiga de souvenirs em vaig enamorar d’una samarreta de l’Atomium. Vaig acabar comprant-ne dues i em varen fer descompte.
5. I seguint amb l’esperit guiri, la Carme i jo varem carregar amb xocolates de tot tipus, a una de les sucursals de la omnipresent Leonidas.

(pròxim capítol: el barret del Leblansky, les ombres que es fan petons, els carrers i edificis amb nom de personatges de tebeo i l’Atomium a la llum de la lluna)

LEBLANSKY A BÈLGICA (I): EL TRAILER

No trobava el moment d’entrar al bloc, que vaig tornar feliç i content de Bèlgica, però també amb feina endarrerida que m’esperava el dilluns, i un constipat amb afonia inclosa que portava covant des de Barcelona.
Però demà m’hi llenço: lamentant-ho molt pel Galderich –el meu crític més fidel-, em saltaré el Merrie Melodies i el divendres a les 10:10 del matí penjaré la primera part de la crònica del viatge a Bèlgica.
Qui avisa no és traïdor, haw, haw!

DIVENDRES NO HI HAURÀ POST

És que me’n vaig a passar el cap de setmana a Bèlgica, on es veu que estan a 1 grau de màxima i amb floquets de neu sense pèls caient a sobre dels terrats.
Alguns noms de belgues em venen al cap sense haver de fer cap esforç: Franquin, Jacobs, Jijé, Hergé, Morris, Cuvelier, Simenon, Maigret, Victor Horta, els Front 242, i això per no parlar de la xocolata, la cervesa i l’Atomium, que fa poc va complir 50 anyets. La imatge que encapçala aquest post -una obra mestra dibuixada per Giardino- forma part d’una sèrie que va encarregar l’editorial Champaka a una plèiade de dibuixants per commemorar el cinquantenari.
Ja he estat un cop, a Bèlgica, i no me la vaig acabar, que va. Diuen que Brussel·les és la capital de l’avorriment, que quan marxen els eurodiputats allà no queda ningú, que no hi ha ambient, que és una ciutat dormitori, però a mi em va semblar un lloc per estar-s’hi una bona temporada.
Aquest cop la Carme i jo no anem sols: l’Anna i el Josep –un tintinòfil tan fanàtic com jo- compartiran fred amb nosaltres, així com també una visita al Museu Hergé, la meua Meca particular.
A partir d’aquí, haurem de pactar què farem el temps restant. Sigui el que sigui, segur que serà un plaer.

TIGRE! TIGRE!

Un capvespre fred, tranquil i relaxat.
Surto al jardí a contemplar el blau del cel, respirar una mica d’aire fresc i veure sortir la lluna, que no hi ha gairebé cap núvol.
I de sobte, un rugit que em posa els pèls de punta i em fa venir esgarrifances. És a casa dels veïns. Miro i no veig res. Torno a mirar, i de sobte veig una figura negra i allargassada que s’enfila arbre amunt i en pocs segons es puja ben alt, a un bon grapat de metres del terra.
És un gat negre que fuig esperitat, ves a saber de què, que no ho sé veure.
Vaig corrent a casa a per la càmera de fotos i li’n faig unes quantes, que no queden massa bé per la poca llum. La tercera de les que he penjat és el més difícil encara: el gat negre jugant-se la vida baixant pel pi. “Cap problema”, deu pensar, “encara me’n queden sis”.

GRAVITONI

Dissortadament, el darrer àlbum de Pan Sonic és també el final, si s’ha de fer cas a les declaracions dels components d’aquest grup –duet en aquest cedé- finlandès.
Ah, però el comiat és d’aquells que deixen marca: Gravitoni té peces –com aquesta Corona que hi ha penjada al youtube- d’una bellesa absoluta i freda, minimal, tribal, industrial, experimental i més adjectius que només serveixen per presentar una obra mestra, que ve acompanyada d’una portada que encaixa a la perfecció amb els adjectius citats.
[Un consell: per tal de no perdre’s cap detall sonor, val la pena carregar del tot el vídeo abans d’escoltar-lo]
[Un detall: la única gràcia del vídeo que acompanya a la música és que reprodueix la portada i que, al minut 3:05, surt una foto dels Pan Sonic on queda clar que a Finlàndia fa fred]

CALMA?

Després del desagradable incident succeït al bloc de la Clídice, no he sabut res més de PIX.
Sembla que cap altre bloc s’ha tornat a veure afectat per alguna trapelleria seua, i ningú més m’ha donat notícies d’ell.
I no obstant, no puc deixar de taral·lejar aquella cançó de la Maria del Mar Bonet on deia que “després de la calma sempre arriba una turmenta”.
Serà premonitori?

PIX PIXELITZA

La darrera trapelleria de PIX m’ha tret de polleguera. Sort que ha estat al bloc de la Clídice, que és bona noia i té bon caràcter.
Resulta que ahir a la nit es va passar per l’Un tel als ulls, i es veu que li devia semblar un lloc acollidor, perquè es va posar a pixelar amunt i avall fins acabar construint-se una mena de niu per a peixos virtuals. No he pogut dormir dels nervis que em van agafar mentre seguia el procés de pixelació del bloc, del qual reprodueixo algunes imatges (passeu-vos pel bloc de la Clídice i veureu com ha quedat).
Ja m’ho havien advertit això: que a la que es troben a gust en un lloc, pixelitzen (es calcula que un peix d’aquesta espècie pot tenir uns 10.000 pixels per part), inundant la zona de píxels de tots els colorins i grandàries.
Des d’aquí faig una crida a tot aquell que en sàpiga de peixos virtuals, per tal que pugui donar-nos una pista del què podem fer.

NOTÍCIES DE PIX

I això és tot per ara. Sisplau, si el veieu als vostres blocs, aviseu-me i no li feu cap mal, penseu que és pacífic i si fa alguna trapelleria és més per curiositat que per altra cosa.

PIX, torna a casa!