APAGUEU ELS LLUMS

Com cada any en arribar les festes nadalenques, me’n vaig a Xàbia a fer de bon fill, bon germà, bon tiet i bon cunyat. Bàsicament, me’n vaig a avorrir-me sobiranament, però és el que toca.
Així que tanco els llums fins la tornada, que ja serà el 2010. Desitjo a tothom el millor, i especialment allò que m’agradaria a mi: que aquestes festes consumistes no ens consumeixin massa.

ARRÒS A BANDA

També conegut com marinera, l’arròs a banda és senzill i ràpid de fer, així que el diumenge passat la Carme i jo en vàrem cuinar un –és el de la foto- per als nostres amics Ferran i Montse, que venien de visita.
Es comença preparant un bon fumet de peix a base de morralla, uns quants crancs, un verat gros, un rap petit –sense el fetge, que el reservem per a sofregir-lo amb l’arròs-, julivert, una nyora i tres o quatre patates pelades senceres. Quan ja està bullit, es cola i es llença la morralla, guardant en un recipient el peix i les patates que se serveixen a banda de l’arròs.
Mentre, es fa un sofregit a base de tres o quatre tomàquets ratllats, una sípia trossejada i all –jo no en poso perquè no m’agrada-, però mai, sota cap concepte, s’ha de posar ceba. I atenció, ara ja comença a ser època de galeres: si en trobeu de plenes, no dubteu en comprar-ne un bon quilet i afegir-les al sofregit. Quan està ja tot a punt, es retira del foc i es passa una mica l’arròs –qualsevol val, però si feu servir el bomba, s’assegureu que quedi al punt- i el fetge del rap per la paella, prèviament dorada amb un bon raig d’oli, afegint-li el safrà; es torna a posar tot de nou junt amb l’arròs i es posa el fumet que havíem preparat, sempre el doble que d’arròs. Aleshores es posen per sobre les gambes amb els bigotis prèviament retallats.
Quan l’arròs es comença a quedar sec –passats més o menys dotze minuts des que l’aigua ha començat a bullir- cal apagar el foc i deixar-lo reposar cinc minuts. Aquest temps es pot aprofitar per començar a servir ja el peix, que habitualment s’acompanya amb all i oli, o maionesa per als que, com jo, no els agradi l’all.
L’arròs se serveix a part -d'aquí el nom del plat- amb rodanxes de llimona, que ben escorregudes donen un gust més viu al plat.
O sigui que la cosa no té secrets, el més important és que quedi força groc.

VIDAS EJEMPLARES (13)

THE AMAZING THUMBMAN
Jo cridava com un descosit mentre em mirava la sang que em rajava del dit polze: me'l havia tallat -sense voler, és clar- com qui fa punta a un llapis, arrencant-me un tros de carn.
Tot va començar –a una frase així sempre l’hauria d’acompanyar una musiqueta adhoc- quan els meus convidats van insistir en ajudar-me a fer el dinar, cosa que a mi em posa molt nerviós -no suporto que ningú entri a la cuina mentre preparo el menjar-, però ells insistien i insistien, i algú es va atansar a les patates i va començar a pelar-les. El meu nerviosisme s’incrementà, i per evitar que la cosa anés a més i tothom es posés a ajudar-me, vaig agafar un pelador de patates d’aquells que porten múltiples fulles de tallar primes i esmolades, i intentant ajustar un somriure a la meua cara, els vaig dir que no calia, que amb la màquina aquesta això es fa ràpid. I aleshores vaig fer una demostració.
-Ho veieu?
I efectivament, van veure com em tallava el dit i un tros de carn saltava pels aires acompanyat de fragments de patates.
Aleshores tothom es va posar nerviós, i amb més bona voluntat que idea, va insistir en ajudar: -Renta-te’l i posat aigua oxigenada.
-Retalla els fragments que et pengen i posat una gasa.
-Embena-te’l i anem a urgències, que t’han de posar punts.
-Abans de fer res, deixa’l que pari de sagnar.
Vinga consells i més consells. Jo, superat per les circumstàncies, em deixava fer, i finalment va triomfar el postulat de l’aigua oxigenada. Però quan ja estaven a punt de posar-me unes benes per tancar la ferida, algú es va atrevir a fer la proposta final:
-Ho esteu fent malament, així no cicatritzarà mai. El que cal fer és cercar el fragment de carn, i ajuntar-lo al dit.
Tan seriosa i docta va sonar la frase que tothom es posà a buscar el tros tallat, i en poc temps ja tenia el dit polze reconstruït.
Passades unes hores, allò em picava com mai, i tot que em deien que era normal, a mi no m’ho semblava. Em feia tanta coïssor que, desesperat, em vaig desembolicar les gasses a veure com tenia la ferida, i vaig flipar: el tros de carn afegit havia adquirit una tonalitat verdosa i s’estava desintegrant.
Els nervis reaparegueren, i noves propostes curatives se succeïren. Fins i tot es va parlar de tallar el dit sencer, per tal que no es gangrenés. I a punt estava jo de fugir per la porta, quan un dels meus convidats començà a riure, havent trobat l’explicació dels meus mals: en realitat, el tros afegit no era de carn, sinó de patata.
Ara, quan ja han passat quasi dues setmanes de tot això i el meu dit progressa adequadament en la seua cicatrització, jo també em ric.

MERRIE MELODIES (15): FANFARLO

No sé on vaig llegir que Fanfarlo eren els protegits d'en David Bowie, i tampoc recordo on vaig sentir una crítica d'ells que afirmava que s'assemblen molt a Beirut, però són dues referències que poden servir a l'hora d'escoltar aquest The Walls Are Coming Down, amb un vídeo on es recrea el famós truc de Houdini l'escapista.

VIDAS EJEMPLARES (12)

HISTÒRIES DE LA PUTA GUERRA
Això del sushi és massa modern per a la gent gran, que el peix el vol a la planxa, o fregit, o guisat amb patates i pèsols. Així que quan el meu pare em contava la història de Tomeu i Cento –ara no recordo si es deien així- i m’explicava, com una cosa insòlita, que s’havien de menjar el peix cru, jo l’entenia molt bé.
La guerra civil va trigar en arribar al port de Xàbia. Allà al principi no se’n van assabentar massa de la pel·lícula, anaven a la mar i prou. Però finalment la puta guerra va fer acte de presència, primer en forma de filiacions polítiques que van portar a les primeres incompatibilitats i van continuar amb les amenaces d’uns als altres, i van seguir amb enfrontaments armats que van desembocar en els primers morts.
Tomeu i Cento, que vivien en un casup aïllat i no sabien de política ni de llegir ni d’escriure –com la majoria de la gent del port- no tenien massa idea del que passava i ho veien tot desde la ingenuitat de la ignorància, però estaven molt preocupats, la gent s’havia tornat violenta, ara ja no es podia parlar amb ningú sense por a ofendre, i començava a ser normal que molts se’n anessin a dormir amb la pistola o l’escopeta sota el llit.
Un dia, Tomeu va convèncer a Cento que havien d’agafar un llaüt i anar-se’n vogant fins arribar al bell mig de la badia, entre el cap de Sant Antoni i el cap de la Nau, i quedar-se allà fins que la gent tornés a ser com abans. I així ho varen fer, i carregaren aigua i vi i sal i sucre i pebre i taronges i llimones i tabac i metxa i canyes i xarxes, i se’n van a anar a la mar.
Podien pescar, i quan se’ls acabés alguna cosa era qüestió de desembarcar i tornar a carregar passant el més desapercebuts possible.
Però ja la primera nit a la mar van veure que tenien un problema que no solucionarien de cap manera, i és que no podien cuinar el peix. Una cosa era tornar a terra una estona cada dos o tres mesos, però fer-ho cada dia per encendre un foc era massa arriscat.
Finalment, a Cento se li va acudir la idea: torrarien el peix amb la llum del far. Volta i volta, volta i volta... i a menjar-se’l –i aquí el meu pare aturava el relat i reia tant que li queien les llàgrimes-, i fins i tot, per a canviar una mica, un dia passaven el peix per la llum del far del cap de Sant Antoni, i un altre per la del cap de la Nau, i així anaven variant.
El que el meu pare no em va contar mai és com va acabar l’aventura de Tomeu i Cento. Si jo insistia, ell deia que no se’n recordava, i canviava de conversa.
Millor així.

PUTA GUERRA (i III)

"Putain de guerre!", il·lustració de Tardi.

Els ideals són immaterials, purs i eteris. Els humans estem fets de carn i os i de sang que vessa quan se’ns punxa, se’ns dispara o se’ns rebenta. Un braç tallat per una espasa deixa anar un brollador de sang. Un crani aixafat per un obús vessa una pasta grisa amb taques vermelles, restes del cervell que contenia. Un pulmó rebentat per una granada s’esquinça en trossos multicolors decorats amb fragments d’ossos. Amb les guerres modernes, tot això s’ha refinat molt: els morts sumen milers amb un sol projectil, i una bomba atòmica fa meravelles letals sense esquitxar a ningú. Algú s’atrevirà a argumentar que, com la bomba atòmica no la van llençar els nazis, sinó els aliats, que són els bons, la matança que va produir era justa i inevitable? Potser és just que mori un determinat número de persones si això equilibra la balança a favor dels que se salven? Farem servir nocions de comptabilitat per avaluar la bondat o maldat d’una guerra?
Les guerres –totes- són violència, destrucció i mort, i no puc entendre com això pot ser just.

PUTA GUERRA (II)

A la fi de la segona guerra mundial, en algunes ciutats franceses els aliats van rapar al cero a les dones que havien tingut alguna relació amb soldats alemanys


Una possible defensa de la guerra és considerar-la com un mal menor, o fins i tot com quelcom inevitable. Resulta difícil defensar guerres d’èpoques passades, ja que el temps ha acabat posant les coses al seu lloc i mostrant els autèntics motors dels conflictes bèl·lics. Però i la segona guerra mundial? Per a molts, aquest és l’exemple per excel·lència de guerra inevitable, o simplement, de guerra justa.
Jo no ho tinc tan clar: les guerres no sé si es poden evitar d’avui per demà, però si que es poden preveure. I la tasca ingent que pot representar aturar l’inici d’un conflicte bèl·lic és, per feixuga que sigui, molt millor que el conflicte en si.
No tinc gens clar que sigui injust que l’enemic em violi, em torturi o em mati, però que quan sigui jo qui li ho faig a ell estigui moralment justificat. El dolent de la pel·lícula és dolent a més no poder, però en la vida real és ridículament absurd dividir la humanitat en bons i dolents a partir de la seua etiqueta de nazi, aliat, republicà, feixista, franquista, comunista, anarquista, roig, cristià, moro, home o dona.
Em sento responsable dels meus actes, i per això em nego a matar. Em nego a fer-ho, no m’importa l’ideal que em posen com esquer. No canvio una vida ni per totes les pàtries ni banderes del món.

PUTA GUERRA (I)

No és la meua intenció parlar-ne del discurs del Nobel Obama, i menys encara polemitzar sobre si era la persona més adequada per rebre un premi per la seua tasca en pro de la pau, però aprofitant l’esdeveniment, cal preguntar-se si hi ha alguna guerra de la que es pugui dir que és justa.
Aristòtil va reflexionar molt sobre la justícia, i va considerar que el seu significat era variable –distributiva, equitativa-, però en cap cas accepta que pugui ser un sinònim de venjança, ni de prevenció, ni de medi per assolir cap fi. La justícia, que pel filòsof grec era una virtut ètica –és a dir, que ha de ser guia de la conducta humana- s’aconsegueix fent un ús adequat de la raó, una capacitat pròpia dels humans i que ens identifica com a tals. És matar una manera específicament humana d’impartir justícia?
Els diaris apunten que l’enviament de tropes a l’Afganistan previst pel govern nord-americà al llarg de l’any vinent costarà uns 30.000 milions de dòlars, o sigui uns 20.000 milions d’euros, o sigui 3.320.000.000.000 pessetes. Aquesta és una important inversió econòmica destinada al país més pobre del món, i és lloable que els rics facin despeses per tal d’ajudar als pobres. Però invertir-ho en la guerra és la manera més racional –o justa, distributiva, equitativa- de fer-ho?

MERRIE MELODIES (14): RENATO CAROSONE

Bàsicament, què fan els americans? Doncs com tothom sap, beure whisky & soda, ballar rock'n'roll i mastegar xiclet mentre diuen OK a tot. Però no els imitis, perquè si Tu vuo fa' l'americano, més aviat faras el ridícul, com ens adverteix el gran Carosone amb un ritme imparable marcat per la petita orquestra que l'acompanya. Renato mostra les sues habilitats al piano mentre deixa clar que això del playblack és massa americà per a ell; el de la mandolina fa un solo preciós; els intruments de vent van que volen; i el bateria -una cara a recordar- és marca un solo espectacular de... xiclet? Grande Renato!

LA VENÈCIA DE MIROSLAV SASEK

De tots els contes il·lustrats que va escriure Sasek sobre ciutats del món, This is Venice és el meu preferit. Publicat per primer cop l’any 1961, fa una aproximació simpàtica i amable –com en cada una de les seues guies- a la ciutat dels canals, no com un docte historiador o un erudit viatger, sinó com un turista qualsevol que intenta descriure el que més li ha agradat o el que més recorda del viatge que ha fet.

Casualment, l’últim cop que vaig visitar Venècia feia escassament un mes que havia trobat el llibre de Sasek sobre aquesta ciutat, i em va fer gràcia la manera com va aconseguir treure’m del cap una mica la qualificació de parc temàtic que li atorgo cada cop que hi vaig. Els turistes, més abundants que els coloms, em van semblar curiosos i un punt divertits; mentre visitava monuments i museus, en alguns moments vaig deixar de tenir la sensació de ser un borrego que està seguint el ramat i em vaig sentir espectador i prou; i els canals bruts i pestilents em van semblar simplement curiosos i sociològicament atractius.
Caram, ara semblarà que en Sasek és un remei contra el viatger perepunyetes, i no és així. Però potser ajuda a assumir la condició de turista.

LA VENÈCIA DE CORTO MALTÈS

S’ha convertit en un parc temàtic, però Venècia encara manté part de l’encís que en èpoques pretèrites extasiava als viatgers. Ara una forma de visitar-la pot ser a partir de Faula de Venècia, l’aventura de Corto Maltès a la recerca de la clavícula de Salomó, on Hugo Pratt, el viatger que va crear un alter ego de paper amb patilles i arracada, es deixa portar per la seua passió pels missatges críptics i la francmaçoneria.
La Venècia de Pratt/Corto es presenta amb una mirada especial que va molt més lluny de carrerons i canals per endinsar-se en l’aventura imaginària.
S’ha publicat una guia secreta basada en l’obra de Pratt, però crec que no és necessària, es qüestió d’emportar-se l’àlbum sota el braç i, en arribar a Venècia, anar rellegint-lo de tant en tant, aturant-se aquí i allà i deixant que la ficció penetri en la realitat.

A mi fins i tot em va passar que, en mirar els dibuixos dels francmaçons de la lògia Hermes, em van venir al cap les paraules d’aquell altre encaputxat que, des de la Índia i en to de preocupació, es lamentava que “germans, hi ha un traïdor entre nosaltres”.
Coses dels tebeos.

MERRIE MELODIES (13): MADELEINE PEYROUX

Tant de parlar de París, calia acabar la setmana amb un post comme il faut, i és la revisió que la franco-americana Madeleine Peyroux ha fet de J'ai deux amours, originàriament cantada per la Josephine Baker. La de la Peyroux és una bonica versió amb aires de jazz.

EL PARÍS DEL COMISSARI MAIGRET

De vegades, quan ha tingut un dia de molta feina, al comisari Maigret li agrada tornar a casa passejant, tot i la distància que hi ha de quai des Orfèvres, la seu de la Prefectura de policia on treballa, al número 132 del boulevard Richard Lenoir, on via amb Louise, la seua dona.
En realitat, el personatge creat pel belga Georges Simenon no va néixer a París, sinó al petit Saint-Fiacre, però de molt jovenet se’n va anar a la capital de França, on va anar pujant llocs en l’escala laboral de la policia fins esdevenir cap de la brigada especial.
Tot un personatge de paper, el Maigret de la pipa, el barret i la gavardina va esdevenir l’alter ego de Simenon fins al punt que, conforme anava fent-se popular i protagonitzant noves històries –en total més d’un centenar-, no se sabia qui imitava a qui.
Maigret té el seu habitat natural a parís, on es desenvolupa a la perfecció, des dels districtes més populars als més refinats. A L’ombra xinesa es passeja amunt i avall de la plaça des Vosgues, entrant a l’estanc Le tabac des Vosgues, interrogant al sabater, bevent una cervesa belga al bistro. A L’amiga de Madame Maigret, són desenes els carrers recorreguts per l’inspector, però també fa una visita al square du Vert-Galant, a sota mateix del Pont Neuf, on solen fondejar alguns vaixells. A La resclosa número ú s’atansa fins les afores de París. A Maigret prepara una trampa, és al barri de Montmartre on es comenten els assassinats que el comissari haurà d’investigar. I quasi a cada història, l’inspector sempre té temps per aturar-se a menjar o beure alguna cosa a la Brasserie Dauphine, que es veu des de la mateixa finestra del seu despatx. Excepte el districte 12è, la resta han estat escenari, en una o altra novel·la, d’un delicte investigat pel comissari de la pipa.
Les investigacions de Maigret són una altra forma de conèixer París.

EL PARÍS DE MIROSLAV SASEK

L’any 1959 es va publicar la primera edició de This is Paris, un conte escrit i il·lustrat pel txec Miroslav Sasek –més info al post del 17 de setembre-, qui proposava una visita a aquesta ciutat com ja ho havia fet amb altres (This is Venice, This is Hong Kong, THis is San Francisco...) i ho seguiria fent, donat l’èxit que van tenir les seues guies de viatge, senzilles i força subjectives.
Sasek repassava els llocs típics per visitar a París però també es recreava en petits detalls com ara la manera en què els urbans ordenaven el tràfic, com calia dirigir-se a un cambrer, els colors i formes de les bústies de correus o la llargada de les baguettes de pa, convertint el relat en un passeig força curiós per la ciutat.
No sé si en l’època en que es va publicar aquest This is París valia com a guia de viatge, però actualment difícilment faria aquesta funció, ja que, d’entrada, moltes de les coses que descriu han desaparegut. Un exemple: les hirondelles, que era el nom popular amb que es designaven les bicicletes dels gendarmes, han passat a millor vida; un altre exemple: les indicacions per saber quin és el vagó de metro de primera o quin el de segona ja no calen, ja que tots els bitllets són de classe única; i així amb bastants coses més.
Potser quan un visita París després d’haver-se passejat pel llibre de Sasek hi troba poques semblances, però si la funció originària d’aquesta guia ha caducat, no així el seu valor estètic ni tampoc la seua visió amable i simpàtica de la ciutat.

ADÈLE AL CINEMA

Sempre em poso nerviós quan sento que les aventures d’algun personatge de paper es portaran al cinema. Penso en Blueberry, en The Spirit, en Daredevil... Així que, quan fa uns mesos vaig llegir la notícia que anunciava que s’està filmant una pel·li d’Adèle Blanc-Sec -la idea és que aquesta sigui la primera d’una trilogia que reculli totes les seues aventures-, el personatge creat i recreat per Jacques Tardi, no em vaig alegrar. Quan vaig llegir que el director era Luc Besson, em vaig inquietar. I en veure la foto de l’actriu que interpreta a Adèle, la rossa Louise Bourgoin, no me la vaig imaginar gens ni mica en el paper.
Però cal ser positiu, va: el cartell m’agrada.