Encara que he pres per costum no publicar al bloc els caps de setmana, l’ofensiva Carroll –Allau dixit- s’ho mereix, i vet aquí que el gran Galderich em recomana l’article Lewis Carroll, la mirada inocente, publicat per Carmen Lumiére a http://www.margencero.com/Magazine/lumiere_carroll/entrada2.htm L’he llegit amb calma i em sembla interessantíssim, val la pena entrar-hi i pensar en les coses que diu, com ara “la indecencia está en la mirada del espectador”. És clar, d’algú que signa amb el nick Carmen Lumiére no es podia esperar menys. Encenem els llums!
Aquest home em té robat el cor amb les seues composicions exquisides i acurades fins al mínim detall. Fredo Viola no s’hi dedica professionalment a la música, però és una de les seues devocions, i fa actuacions de tant en tant. Amant tant de l’experimentació gràfica com de la musical, sol acompanyar les seues cançons amb bonics vídeos fets per ell mateix. Us recomano que visiteu http://www.fredoviola.com/ , una pàgina que us portarà a qualsevol de les tres que ens proposa, i que hi dediqueu una mica de temps a escoltar, mirar i jugar. No sortireu decebuts. La peça que he seleccionat per al Merrie Melodies d’avui és una versió en directe –en tridirecte, caldria dir- de la seua cançó Robinson Crusoe. Espectacular, tendre, i milimètricament treballat.
Cap il·lustrador mediocre hauria sortit mínimament ben parat a l’hora de representar gràficament les aventures d’Alicia, i per això cal agrair a Lewis Carroll que hagués pensat en Sir John Tenniel, qui triomfava com a dibuixant humorístic en aquella època, i que va fer un treball molt bo posant-li cara i ulls a Humpty Dumpty, els bessons Tweedledee i Tweedledum, la Reina de Cors, el gat de Cheshire i altres destacats protagonistes del Pais de les Meravelles. Pel que fa a la representació gràfica d’Alícia, en canvi, el propi Carroll estava una mica decebut. Sembla ser que, un cop que el dibuixant va acceptar l’encàrrec, Carroll va enviar-li algunes fotografies de nenes que ell mateix havia fet, per tal que foren utilitzades com a model de referència del personatge d’Alícia, però Tenniel no va fer-li cas i va dibuixar l’Alícia que ell va voler. Carroll, quan va veure els resultats, es va lamentar, afirmant que Tenniel havia fet una Alícia molt desproporcionada, amb un cap massa gran i uns peus molt petits. Ningú no és perfecte.
Una de les afeccions de Lewis Carroll, a part de la lògica i l’escriptura, era la fotografia. En aquesta, va anar centrant-se cada cop més en retratar nenes, des de la petita Alexandra Kitchin –la més fotografiada per Carroll- fins a Alice Liddell, la noia que li serviria d’inspiració per crear el personatge d’Alícia. Fa algun temps es va fer a Barcelona una exposició amb les fotografies que Carroll havia fet –les que s’havien pogut recuperar- i em van semblar molt bones, totes amb una tècnica excel·lent i algunes destil·lant un subtil erotisme. Avui a Carroll segurament li hauríem penjat l’etiqueta de pederasta, i seria presa fàcil per part de repressors professionals, però en canvi, tot i que va viure en plena època victoriana, va comptar amb el recolzament d’alguns dels prerafaelites més destacats com Millais o Dante Gabriel Rossetti –a qui per cert va retratar-, i ja pòstumament, d’importants membres del Cercle de Bloomsbury com Virginia Woolf, que van valorar la seua obra fotogràfica de la mateixa manera que els filòsofs d’Oxford defensaren el valor dels seus escrits. Actualment Carroll es considera, dins del món de la fotografia, com un dels grans. De la pederàstia, tot i que s’ha rebuscat a fons en la seua biografia, ni rastre. Però queden les fotos, és clar.
Fa pocs dies va ser el meu aniversari, però com que no tinc costum de celebrar-lo, quasi ningú es va assabentar. Si haig de festejar alguna cosa, trio, com feien els personatges creats pel gran lògic i matemàtic Lewis Carroll –pseudònim de Charles L. Dodgson, autor d’Alícia al País de les Meravelles i Alícia a través de l’espill, entre altres-, dic que trio celebrar el meu no-aniversari. És absolutament preferible al dia de l’aniversari, ja que el no-aniversari es pot celebrar cada dia de l’any excepte un, i això per no parlar dels regals. I no cal que te’ls facin: de vegades, quan estic trist, decideixo que és hora de fer-me a mi mateix un bon regal per celebrar el meu no-aniversari. I el mateix es pot fer amb qualsevol amic o amiga a qui vulguis alegrar el dia, que l’excusa és bona i lògicament incontestable, que ho va demostrar Lewis Carroll. Moltes felicitats a tots i a totes!
L’any 1962 es va publicar How to do Things with Words –Com fer coses amb paraules-, una recopilació de les principals conferències de J. L. Austin, que havia mort dos anys abans. Quan el vaig llegir, allà cap al 1980, em va semblar una obra clau de l’anàlisi filosòfic. Entre altres tesis, Austin afirma que quan emetem una oració fem varies coses alhora, i una d’elles és el que anomena acte perlocutiu, que fa referència a l’efecte o efectes que l’oració produeix en l’interlocutor. Per exemple, si jo li demano a algú Tanca la porta, si us plau, potser que m’engegui a la merda amb una frase de l’estil de Ja estic cansat de les teues ordres! Si vols alguna cosa, fes-la tu, dropo, mandrós, que no has fet res en la vida!
Certament, no és el que hom pretén pronunciant una oració d’aquest tipus, però és quelcom que pot succeir; com, ja posats a imaginar, també pot succeir que l’altre s’enamori de tu constatant que la teua veu és irresistible quan fa una demanda. Els actes perlocutius són, en alguns casos, l’origen dels acudits, quan l’emissió d’una frase provoca en l’oient una reacció inesperada. Al meu pare li agradava contar un acudit –em sembla que devia ser de l’Eugeni- que anava així: -Tengo un lorito que dice “papá” y “mamá”. -Pues yo tengo un bote que dice “Melocotón en almibar”. Vull pensar que aquest acudit té el seu origen en una situació de la vida real, com possiblement molts altres d’aquest tipus. Ara mateix, em venen al cap alguns acudits que, en realitat, no són més que històries de la vida quotidiana que algú recorda, canviant algun dels elements inicials i afegint una mica de sal. Un exemple: la Carme J m’explicava que, en preguntar-li a un familiar quin era el seu actor de televisió preferit, aquell responia sense dubtar-ho: L’Starring. Si surt l’Starring, ja sé jo que la sèrie m’agradarà.
En realitat, Beirut és una única persona, en Zach Condon (es diu així, de veritat), un trompetista amant de la música de Gainsbourg, Brel, Montand, Caetano Veloso i altres grans ja desapareguts. Cada nou disc seu ha estat una sorpresa: va començar per una obra d’inspiració balcànica, Gulag Orkestar; va continuar amb un homenatge a la chanson amb The Flying Club Cup; i fa poc va publicar un doble cedé, March of the Zapotec, de clares influències mexicanes. De tota aquesta gamma de propostes musicals, he triat Mount Wroclai, un tema del seu primer disc, que a més va acompanyat d’un molt bonic vídeo, obra del youtubero Ukanflyy.
Al seu assaig Per què no soc cristià, el pensador britanic Bertrand Russell es qüestionava el seu ateisme, afirmant que no tenia clar si realment ell era tal, o calia definir-se com agnòstic. Filosòficament parlant, deduia que de la mateixa manera que cap argument racional pot recolzar la idea de l’existència de Déu, tampoc existeix cap raonament que pugui servir per negar categòricament la seua realitat. Però personalment Russell no podia deixar de pensar que la religió i la pròpia idea de Déu eren una herència nefasta del passat, transmesa habitualment per la via familiar o acadèmica, i un llast del que ens havíem d’alliberar si volíem avançar cap al coneixement. Curiosament, aquesta postura filosòfica encaixa molt bé amb la de molts científics que, tot i definir-se com ateus i considerar l’existència de Déu com altament improbable, no s’atreveixen a negar-la científicament parlant, és a dir que conclouen que l’agnosticisme és la única opció possible si parlem en termes de ciència empírica. Penso que, junt amb la citada obra de Russell, un altre assaig molt clarificador, però aquest des del punt de vista d’un científic de prestigi reconegut com és Richard Dawkins, és El espejismo de Dios –el títol original és The God Delusion-, on durant més de 400 pàgines es van desmuntant pas a pas tots els arguments i hipòtesis que s’han anat donant al llarg de la història per recolzar la idea que Déu existeix. La conclusió, no obstant, és similar a la de Russell: la ment científica de Dawkins li impedeix negar l’existència de Déu, tot i declarar-se ateu. Dues obres que inciten a la reflexió.
Buf, la de vegades que he canviat el començament d'aquest post. Vaig començar fent declaració pública del meu pacifisme, però ràpidament vaig decidir que això no era del que volia parlar. De nou vaig començar, definint "pacifisme" com "moviment o ideologia que defensa la pau", però de nou vaig fer marxa enrrere: si fins i tot el trio calavera, ups, perdó, volia dir el trio de les Açores, es va reunir -segons ells- en defensa de la pau! I per tercera vegada he recomençat: ser pacifista és estar en contra de la guerra. I un cop més, el dubte se'm presenta: de totes les guerres? Si no és així, potser caldrà començar a escriure pacifista* amb un asterisc? És a dir, que la paraula pacifista haurà d'anar acompanyada de la maleïda lletra petita típica dels contractes bancaris que remeti a especificacions del tipus "només en les guerres del tipus X, i en les circumstàncies Z", o similars?
Finalment -si ho llegiu així, és que així ha estat-, decideixo anar directe on volia: admiro a Bertrand Russell, l’únic filòsof que ha estat premi Nobel de Literatura –van haver de donar-li el de Literatura perquè de Filosofia no n’hi ha. Russell era pacifista. És fàcil declarar-se objector de consciència quan tal cosa pot servir per escaquejar-se del servei militar, tot i que això no sigui obstacle moral per que després alguns d’aquests objectors es liin a òsties amb el primer que se’ls xuleja, o acabin treballant de guàrdia de seguretat, amb pistola inclosa, per una empresa privada; no costa res, i a canvi es pot obtenir un cert carisma d'intel·lectual, definir-se com pacifista, tot i que això no representi cap problema a l’hora de justificar determinades accions bèl·liques, sobretot quan aquestes ens afecten econòmicament. Russell va ser un pacifista quan calia ser-ho: durant la primera guerra mundial, com ja ho havia fet abans, es va manifestar públicament i en repetides ocasions en contra, i no es va callar ni tan sols quan el van empresonar a causa del seu clam contra la guerra. Quan començà la segona gran guerra, ningú es va atrevir a recriminar a Russell els seus dubtes pel que feia a la necessitat d'aquella conflagració mundial. Gran filòsof, gran lògic, gran persona.
Una de les paradoxes creades per Bertrand Russell, el gran filòsof i matemàtic britànic, és la que ell mateix va batejar com paradoxa del barber. Per explicar-la resumidament, es tracta d’un poble on només hi ha una barberia, i al cartell que penja a la porta d’aquesta diu que “Aquest barber només afaita a aquells que no s’afaiten a si mateixos”. La paradoxa apareix quan ens preguntem qui ha afaitat al barber, que no du barba. D’aquí als enunciats que els lògics com Russell denominen Nonsenses -m'agrada aquesta paraula- és a dir, frases sense sentit, hi ha només un pas, i sovint la vida quotidiana n’és un bon exemple. Em venen al cap alguns casos, com el del cartell de la botiga del passeig de Gràcia de Barcelona que anuncia que “El descuento del 5 % también se aplica a las tarjetas de crédito”, penjat just al costat d’un altre que informa que “Únicamente se aceptaran pagos en efectivo”, o el de la fleca del barri de Montigalà de Badalona que anima als clients a gaudir de l’oferta especial dels caps de setmana: “Oferta irresistible:1 barra per 0,75 €, 3 barres per 2,50 €”. Aquest passat divendres vaig anar a comprar al Carrefour i, al pagar a caixa, em va sortir un val. Us l’escanejo –evidentment, he tatxat el codi de barres i el número de la meua tarja de crèdit-, per que veieu que el que us explico no és inventat. Diu “10 % de descuento en pack de 6 unidades de leche en brick de 1 litro la Asturiana, no aplicable a packs.” Per acabar-ho de rematar, continúa informant del “descuento aplicable a màximo 3 packs”. Fantabulós!
L’altre dia em vaig sorprendre a mi mateix a la dutxa quan, sense cap motiu aparent, em vaig posar a xiular la cançoneta de Bonanza, un clàssic entre els clàssics de les sèries de televisió. I d’aquí vaig anar passant a altres, posant a prova la meua memòria, intentant recordar com començava aquella, o com es deia aquella altra. És clar, d’entrada em va venir al cap la que durant tota la meua infatesa va ser la preferida: Thunderbirds, traduïda aquí com Guardianes del Espacio, una espectacular sèrie de ciència-ficció amb titelles i uns efectes especials fantabulosos, fruit d’una tècnica que els autors, en Gerry i la Sylvia Anderson, van batejar com Supermarionation. Tots els xiquets de Xàbia anàvem bojos amb aquella sèrie, i jugaven a imitar algunes de les aventures emeses a la tele, repartint-nos els personatges (jo sempre volia ser en Virgil Finlay, el pilot del Thunderbird 2). Ja de gran, quan a una botiga de Barcelona vaig trobar les maquetes de les naus, no vaig dubtar en comprar-les, tot i el seu elevat preu, i posar-les a una prestatgeria ben visible de la meua biblioteca, per que no quedés dubte que soc un freak de tota la vida. Adjunto un video del youtube amb el tema principal dels Thunderbirds, i ja posats, després de confessar el meu frikisme, aprofito i poso també el tema Marina, d'una altra famosa sèrie dels Anderson, Stingray. Tan el tema dels Thunderbirds com el de Marina són del genial compositor Barry Gray.
Una altra musiqueta que m’agradava molt era la de La família Addams, i encara em fa gràcia imitar a la Mortícia quan clica els dits creuant els braços, tota una demostració de com amb un gest senzill es pot revelar la naturalesa profunda del personatge. Haig de confessar públicament -avui vaig de revelacions- que a mi la Mortícia em semblava sexy quan feia això.
Una de les sèries més antigues que recordo és la que aquí es va titular Granjero último modelo –en l’original americà, Green Acres-, que era poca cosa, però la musiqueta inicial era simpàtica, i ara encara la sabria xiular sense cap esforç per recordar-la.
Continuo amb dues que personalment no m’agradaven gens, però que en canvi, no tan sols soc capaç de recordar la música, sinó també la lletra en espanyol: la nipona Mazinger Z, cantada –de veritat, no és conya- per Raphael, i la italiana Orzowei, una de les coses més infumables que s’han emès mai per la tele, i que curiosament va substituir a Mazinger els dissabtes a la tarda.
I acabo amb el show de Woody Woodpecker, l'esbojarrat Pájaro Loco, i l'espectacular tema amb que s'iniciava la sèrie. Mmm, vaig a la despensa a per una mica de xocolata per acompanyar aquesta magdalena!
Doncs si, en Dent May s’ha atrevit a recuperar aquells noms que es posaven fa temps els músics i que feien referència a l’instrument musical que tocaven (ara mateix, em ve al cap la impagable María Jesús y su acordeón, ehem!). En el cas de May, l’instrument clau és l’ukelele, tot i que en fa servir força més. La peça que he triat per escoltar és Oh Paris!, alegre, desacomplexada i amb uns cors de shubidubi-shubidubi la mar de divertits. Si en voleu més, podeu passar per http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=42379194 .Per cert, les ulleres i el serrell que Dent May llueix al vídeo –que és l’oficial- no són de pega, les porta sempre. Ell és així.
LA DONA ITINERANT Per prescripció mèdica, la meua amiga Coral ha de passar la vida a llocs freds on li resulti senzill normalitzar la seua temperatura corporal, que en moments d’excitació arriba a valors tan extrems que podria provocar-li una aturada cardíaca. Aquesta febre sobtada és una característica del seu metabolisme que ella ha acabat assumint com inevitable, i de la que fa broma dient que així té una bona excusa per viatjar. La primavera i l’estiu els passa a la Patagònia, fruint del hivern austral, i només torna a la seua casa del Montseny ben entrada la tardor. Aleshores, quan la colla d’amics i amigues ens reunim a la vora de la llar de foc, Coral ens explica boniques històries de la Pampa.
Fa bastants anys, quan encara conservava el costum d’anar cada diumenge al mercat de Sant Antoni, vaig trobar en una de les parades de llibres de vell un exemplar de la novel·la Pescador de Islandia, de Pierre Loti, en edició de 1951. La portada em va impressionar: era de les millors que he vist mai, i evidentment, em vaig comprar aquella meravella. Ja a casa i amb calma, vaig fruir mirant i remirant la imatge, que duia la signatura de Manolo Prieto, aleshores un desconegut per mi. Des d’aquell dia he anat comprant tot allò que he trobat d’aquest genial il·lustrador andalús que va militar en el Partit Comunista i col·laborà en la publicació Milicia Popular durant la guerra civil, i constatant que és urgent una reedició recopilatòria de la seua obra.
Amb tanta informació que sobre ell apareix a internet, he arribat a la conclusió que no és un il·lustrador tan desconegut com em semblava a mi, però tot i això, el que em segueix molestant és que l’obra de Prieto més famosa mundialment és i sempre serà el toro d’Osborne.
Els meus intents de amagar la meua vena freak i kitsch de vegades fracassen, en especial un dia com avui, la Hispanidad. Així que em deixaré anar i penjo el vídeo que m‘ha enviat el meu amic David Parra, que és un fragment d’un programa emès els anys 60 per la televisió alemanya. Aguanteu fins al final com jo ho he fet, i veureu com ni el més espartà de vosaltres pot esborrar la tonada que us va rondant pel cap: “paella, paella valenciana, paella de València!”. Un vídeo impressionant, al qual li falta només el color groc per a ser perfecte.
Souvenir és un grup basc format bàsicament per Patricia de la Fuente (cantant) i Jaime Cristobal (teclats, guitarra, baix i programacions) que de bon començament van decidir cantar en francès, simplement perquè els agradava. En els seus inicis feien una mena de pop-folk amb aires de chanson, però fa dos anys es van destapar amb el disc 64, tot un homenatge als clàssics del techno pop fet sense complexos, i que els va quedar perfecte. Animats a seguir per aquest camí, ara han publicat Drums, Sex and Dance, un grapat de cançons amb un ritme totalment ballable, però amb una música treballadíssima. Doneu una ullada al vídeo oficial de la seua versió de Monkey See Monkey Do, on la modoseta Patricia es desmelena i fa una versió -en francès un cop més- esbojarrada i calentorra d'un clàssic del jazz, i el seriós Jaime Cristobal s'esforça en no deixar-se seduir. El primer minut és espectacular.
Torna El Persa –se’n havia anat algun cop?- amb un nou llibre editat per la madrilenya Rey Lear, El mar en una botella, una col·lecció de sis relats lligats entre si pels seus narradors, un grup d’amics que es reuneixen al cafè Imperial, un bar de províncies d’aquells que ara ja no es troben. He tingut el privilegi de llegir aquestes històries abans que es publiquessin, ja que el Persa me les va passar per que li donés una ullada crítica, i us puc ben assegurar que el nivell és el de sempre, o sigui, fantabulós. Consolidat com un mentider absolutament creïble, o si ho preferiu, com una persona que sempre diu la veritat, tot i que inventada, el Persa es confabula amb el lector per oferir-li, amb una escriptura fluïda i elegant, una bona dosi d’intriga, humor i aventura erudita, acompanyada d’una documentació gràfica a base de cartes de presoners, retallables de cases misterioses, fotos d’època i demés additius que fan d’aquest llibre una proposta que traspassa la frontera de la literatura, tal i com ja ho havia fet en El Persa, ese desconocido. Les imatges que adjunto són, a més de la portada del llibre, un calendari del bar Imperial, una portada d'El Caso que il·lustra un dels relats, i la fotografia del retallable d'una misteriosa casa protagonista d'altra de les històries.
Per als que encara no conegueu al Persa, un copio un fragment de l’escrit de presentació que li vaig fer per al llibre El Persa, ese desconocido: “Me acuerdo de la primera vez que vi al Persa. Me abrió la puerta de su casa y me llevó, con sus pasitos cortos y arrastrando los pies como una muñeca de Famosa, hasta el estudio donde trabaja en Xàbia. Al entrar en aquella habitación me encontré ante un maremágnum de objetos, desde revistas de mecánica a recortables montados y sin montar, pasando por lienzos, carteles, manuscritos, cajitas de latón, esculturas, infinidad de libros e incluso una mosca oriunda de la China. El aparente caos no hizo más que confirmar lo que yo ya intuía: que El Persa era un artista completo, aunque a él le gustara presentarse como un dibujante de recortables.”
Passa cada estiu: sempre hi ha un parell de dies que el cel es posa gris, comença a tronar, la mar es pica i les onades van augmentant d’alçada. En poques hores, la platja queda arraconada a la vora de la carretera, i les algues que la mar treu a fora acaben formant una barrera natural de color verd botella. Els turistes aprofiten per anar de compres pel casc antic del poble o simplement allarguen les hores de son fins quasi l’hora dels àpats. I és en aquests dies de tempesta quan Godzilla arriba a Xàbia. I si no és ell, oi que s'assembla bastant?
Cultura popular: tebeos, discs, ninots, samarretes… I els pins? La seua moda és cíclica, ara es porten, ara no es porten, i ara es tornen a portar. Jo en porto de tant en tant, i sempre m’han semblat l’alternativa popular i divertida a una joia. Com que a més les joies no m’agraden –ni per ètica ni per estètica- , doncs millor encara. Passo pel blog Cuatro ojos -atenció a la seua versió de Madrid 2016!- i m'informo de Círculo viciosohttp://www.circulovicioso.es/ , una bonica web amb una sòbria presentació on a mesura que vas desplaçant el ratolí aquí i allà es descobreixen petits detalls la mar de dolcets. La funció principal d’aquesta pàgina és la de promocionar i vendre pins i altres accessoris similars, i m’ho he passat molt bé descobrint els bonics dissenys que ofereixen. L’autor de la web, Ceferino López, té clar això de la cultura popular –bueno, bonito y bararo, i fins i tot ofereix imants de Santa Eulàlia!- i dels drets d’autor, i en presentar cada col·lecció de pins l’acompanya d’una àmplia biografia del seu creador.
PARELLES Dijous passat ella –la meua parella-, sempre atenta als mínims detalls, es fixà en dues persones que caminaven a pocs metres de nosaltres. Avançaven bellugant el paraigües a l’uníson, xerrant animosament sobre ves a saber què, aturant-se de tant en tant per reprendre de nou la marxa. “Que simpàtics! Fan bona parella!", em digué, “els vaig a fer una foto amb el mòbil”. En veure la imatge, un xic marronosa degut a que era de nit, en va recordar –salvant les distàncies- als carrerons de color sípia de les fotos d’Atget, i vaig pensar que l’havia de pujar al bloc. “Quin títol li posaràs?”, m’interrogà. “No ho sé... dos són parella?”
L'estil musical dels islandesos Múm no és facil de definir: uns l'han batejat com folk, altres com electrònica, uns altres com pop experimental, els de l'itunes com alternativa -val a dir que l'itunes qualifica com alternativa més de la meitat de la música- i els més filiprims com indietrònica. Jo trobo molt encertada l'etiqueta que un crític del Rockdelux -lamento no recordar el seu nom- els va posar en comentar el seu penúltim disc: animalitos del bosque. Ara, quan tot just acaben de treure un nou cedé -podeu escoltar-lo visitant http://www.morrmusic.com/artist/Múm/release/122 -val la pena repassar un dels seus temes més interessants, We Have A Map Of The Piano, en versió youtubera de Decybelia.
L’espavilat de torn que treballa a les grans multinacionals com a cap del departament de disseny, tot i ser americà va fer servir la màxima castellana de Caballo grande, ande o no ande a l’hora de presentar el format devedé. D’aquesta manera, els discs venen dins una caixa de plàstic quasi el doble d’alta que el propi disc, i amb un ridícul espai interior buit que no té cap més funció que la d’ocupar lloc a les prestatgeries. Tot plegat, els compradors de devedés necessiten metres i metres de prestatgeries per col·locar les seues pel·lis, i això és un no parar... però no, un dia va sortir la notícia que estava al caure un altre suport de més qualitat, el blue ray, i això pressuposava un nou disseny i la fi de les fundes dels discs devedés. Respirarien per fi les prestatgeries? Sí? No! Vet aquí que arriba el blue ray a les botigues i resulta que de nou l’espavilat de torn que, pel que es veu, segueix treballant com a cap al departament de disseny de les grans multinacionals, torna a fer de les seues. La lògica que devia fer servir aquest individu és que si el disc blue ray és de la mateixa grandària que el disc devedé, la funda ha de ser de volum similar i també de plàstic. Ah, i per acabar-ho de rematar, va pensar que com que d’alguna manera s’havien de distingir, la funda del blue ray seria més baixa i xata, i de color blau, per allò del blue. Patètic!
Arribarà algun dia el dissenyador enginyós capaç de fer un estoig bonic i funcional per a un format -el blue ray- que d'entrada no presenta gaires complicacions?
He escanejat algunes de les coses que tinc d’ell, tot il·lustracions que va fer per a portades de novel·les; podeu trobar-ne moltes més al blog Cuatro Ojos, i també a 
Amb tanta informació que sobre ell apareix a internet, he arribat a la conclusió que no és un il·lustrador tan desconegut com em semblava a mi, però tot i això, el que em segueix molestant és que l’obra de Prieto més famosa mundialment és i sempre serà el toro d’Osborne.
