Tot caminant pel poble més empordanès del Pla de l'Estany, cercarem pedres que ens parlaran d'història, descobrirem un molt petit celler de producció artesanal, baixarem fins a les ribes del Fluvià a la recerca de les encantades i trobarem una cara esculpida de la qual ningú en sap gairebé res. Us animeu?
Ens trobem al terraprim empordanès, així és com Josep Pla anomenava la zona de paisatges agrícoles entre boscos de pins i alzines, amb petits turons, entre les valls del Fluvià i del Ter. Un espai de transició del Pla de l'Estany cap al mar.
Parets d'Empordà, pertany al municipi de Vilademuls i consta de dos veïnats propers, Parets de Baix i de Dalt.
La primera imatge que tenim de Parets de Baix està presidida per l'església dedicada a Santa Llogaia, les primeres referències de les quals són de l'any 958; una petita església d'estil romànic. Del primitiu temple no en queda res, ja que va ser destruït per l'exèrcit francès en diverses batalles entre els segles XVII i XVIII. L'actual és d'aquella època, en què es va construir de nou.
Passem cap a l'interior de l'església.
En una nau lateral a mà dreta hi ha la capella del Santíssim.
És també destacable el moble que presideix la sagristia.
A terra hi ha diferents sepultures.
Des del campanar tenim bones vistes
també de Parets de Dalt.
Al costat de l'església hi ha el cementiri, on destaca pel seu format i decoració el nínxol de la família Viader.
Més avall de l'església hi ha el mas Torrent, amb una interessant porta dovellada.
Segurament la casa més destacada de Parets de Baix és can Bataller, antiga casa forta situada a peu de carretera.
Ens enfilem cap a Parets de Dalt, on hi destaca per les seves dimensions can Batlle. El nom li ve donat pel fet de què els hereus eren els batlles hereditaris del monestir de Sant Pere de Besalú.
Si seguim a mà dreta arribem a can Viader, masia catalana amb aspecte d’haver estat fortificada. Està envoltada de jardins.
Anem observant altres cases
tot anat cap a la casa Compte, avui Aulet o Maure. La casa actual, juntament amb alguna més del voltant, està a l’indret on hi havia hagut el castell de Parets. L’any 957 per disputes hereditàries hi hagué una revolta encapçalada per Adalbert de Parets que costà la vida del comte Guifré de Besalú. El comte de Cerdanya, Sunifred, germà de Guifré, conquerí Besalú i, en represalia per la rebel·lió, va assaltar i assolar el castell de Parets. Des d’aleshores i fins a mitjans del segle XIV Parets va pertànyer a Besalú, i fou anomenat Parets de Besalú. Posteriorment passà a la baronia de Vilademuls i a denominar-se Parets d’Empordà.
La casa, propietat dels Aulet des de l’època medieval, s’ha dedicat al cultiu de la vinya i de l’olivera. Encara avui, al seu petit celler, s’hi elabora de forma artesanal un vi negre de molt bona qualitat. La producció limitada, feta amb les varietats de garnatxa, cabernet sauvignon i ull de llebre, es presenta amb el nom de Baronia de Vilademuls.
Visitem el celler distribuït en diferents petits departaments entre els vells murs medievals
i les vinyes.
Una mica més amunt, dalt del turó, ens arribem a can Puig-Medinyà. La seva importància històrica radica en que fou un quarter general carlí durant l’última de les guerres carlines.
Tornem enrere i baixem cap al riu.
En Daniel Lleixà, pintor nascut al Baix Llobregat, va venir a viure i a trobar la inspiració a l’Empordà. Fa uns anys, tot pintant el paisatge encisador del Fluvià va descobrir una cara gravada a les pedres que formen la llera del riu. Ningú encara ha estat capaç de descobrir-ne l’origen.
És clar que, qui no ens diu que sigui cosa de les encantades?
Entre les balmes properes i les raconades del Fluvià amb una exuberant vegetació de ribera, se sap de bo de bo, que les fantàstiques dones d’aigua hi feien estada i hi celebraven sumptuoses i bullicioses trobades. Aquí hi estenien la seva roba blanca i fina, mentre elles dansaven sobre l’argent corrent del Fluvià abans de tornar als seus fantàstics palaus.
Reflexionem-hi!
En Daniel Lleixà, pintor nascut al Baix Llobregat, va venir a viure i a trobar la inspiració a l’Empordà. Fa uns anys, tot pintant el paisatge encisador del Fluvià va descobrir una cara gravada a les pedres que formen la llera del riu. Ningú encara ha estat capaç de descobrir-ne l’origen.
És clar que, qui no ens diu que sigui cosa de les encantades?
Entre les balmes properes i les raconades del Fluvià amb una exuberant vegetació de ribera, se sap de bo de bo, que les fantàstiques dones d’aigua hi feien estada i hi celebraven sumptuoses i bullicioses trobades. Aquí hi estenien la seva roba blanca i fina, mentre elles dansaven sobre l’argent corrent del Fluvià abans de tornar als seus fantàstics palaus.
Reflexionem-hi!
* * * * * * * * * *
Vull
expressar el meu agraïment a l'amic Pere Adroher que m'ha mostrat els racons del seu poble i al senyor Joaquim Reig que m'ha obert les portes del seu celler. Sense la col·laboració d'ambdós aquesta passejada no hauria estat la mateixa.