Comunicar-se

Darrerament, estic tenint la sort de poder veure alguna que altre peli de les que m'agraden: romàntiques amb embolics i final feliç. D'aquelles que pots deixar anar quatre llàgrimes ben bones que desintoxiquen de tot el que passa pel cap, al menys momentàniament, i que no tenen que ser per a cinèfils (jo no ho sóc, per suposat).

Això m'implica anar a dormir més tard, i patir una mica de son al matí, però em compensa.... què li farem!

En totes el denominador comú dels embolics de les parelles és la falta de comunicació, per això o per alló. Els mals entesos sempre arriben de la mà del deixar fer, de l'esperar que l'altre ho endevini, de trobar el moment, del silencis, del suposar, de l'orgull, del no saber com parlar... (coses que en un moment o altre de les nostres vides de parella també passa). I el final feliç arriba després d'haver parlat, d'haver posat els punts sobre les is, d'obrir-se i reconèixer els propis sentiments vers l'altre.... (i apa, jo a plorar....).

Per això, jo que sóc de mena "xerradora" (potser massa i tot), quan estic veient les pelis, a més de plorar, em ve al cap una cançoneta de Presuntos implicados, que aquest estiu les meves filles han descobert i que canten amb sentiment, tot i no entendre el significat de la lletra: Tenemos que hablar.

Aaaaaaggggggggggggggggrrrrrrrrr.... no m'ho puc creure.....

Avui entra la tardor i diem adéu a l'estiu (je, je, je....) i l'A. ho ha fet A LO GRANDE! (per això la repetició de la imatge de no fa tants dies en un altre post meu anomenat "No és un malson, però quasi", però més gran).

Si fa 15 anys el J. i jo estàvem a Posadas (Argentina) un dia com avui celebrant l'entrada de la primavera (si, si, primavera que per això són dels que estan cap per avall).... avui, ui avui....

... avui hem rebut la nova estació a urgències de Sant Joan de Déu (un hospital que encara no coneixia).

Vist ara, no ha estat més que un ensurt, però al principi pel meu caparró crec que ha passat de tot.

L'A. ha patit una lipotimia a l'escola. Ens han cridat, han avisat al 112, el J. ha arribat en taxi just quan marxava l'ambulància, s'ha deixat el tupper al taxi i l'hem perdut, jo que estava arribant amb cotxe a l'escola no els he enganxat i he seguit directament cap a l'hospital, han atés a l'A. de seguida, he arribat i ens han donat l'alta.

Ara ja està tot, de moment, tranquil·litat.... però estic quasi segura que d'aquí a quatre dies m'agafarà alguna mena d'atac de nervis, perquè anem d'ensurt en ensurt...

... un ensurt el dimarts. Els metges van decidir traslladar de nou la sogra a una altre clínica per a seguir en observació per les patologies (menys greus que el que ens van avançar) que sembla que té de medicina interna (la ferida de la intervenció, sembla que està bé)....

... i un altre ensurt ahir mateix. Vam tenir al sogre "desaparegut". Vaig parlar amb mossos, guàrdia urbana, urgències sanitàries, emergències i telèfons d'atenció ciutadana, i ningú tenia notícies d'ell, i per suposat no responia al telefon. Finalment el vam localitzar ingressat a la mateixa clínica que hi ha la sogra.... Ell no s'havia trobat bé i se'n va anar sense avisar-nos... Però d'urgències tampoc ens van avisar... Ell va dir que la seva dona era ingressada allà i que l'avisessin, però creiem que el van prendre per algú que no tocava ni quarts ni hores, si més no, en aquell moment....

El que explico no és broma, encara que ho sembli, i fins i tot ara em puc riure....però ahir.....


Vinga, vaig a respirar a fons i a seguir.... Bona festa de la Mercè!

El cap a no sé on.....

He començat "divinament" aquest matí (i això que les nenes s'han despertat unes quantes vegades durant la nit....). He sentit de nou el FRED a la cara quan he sortit per la porta i encara no era de dia.... La meva rebequeta de llaneta era òptima, i m'ha donat una sensació d'escalforeta que de seguida s'han transformat en "sensació de benestar"....

Tot pintava bé, malgrat la intensa setmana de reunions escolars que se'm presenta.... El meu tupper ple amb un arrosset de bolets.....

...però arribo a la feina i.... missatge del calendari de l'ordinador: "Avui dinar amb T." Quèeeee?????? Com ho havia oblidat????? Per què em vaig passar ahir gran part del dia cuinant???? (si ja sé, ho tinc per demà, però tan contenta que estava jo d'haver fet els "deures"!!!).

I de sobte, m'han vingut al cap els darrers "despistes": descobrir al mirall de l'ascensor de la feina que portava unes sandàlies verdes enlloc de les beige que pensava que m'havia posat, portar una tassa de llet buida al bany o guardar una llauna buida a la nevera......

Espero que la tardor em centri una mica més.....

Vida sana (I)

A partir d'ara hauré de ser com la noia de la foto (rossa, amb roba esportiva i només m'alimentaré d'api i pastanaga).....

Si ja m'ho pensava jo que no havia de passar cap revisió mèdica si no era per OBLIGACIÓ.... però, com que aprofito tot el que és gratis, doncs, res, que em vaig apuntar a la passar la revisió mèdica anual de la feina (podeu llegir el que vaig escriure al respecte l'any passat...), tot i que era el dia després de tornar d'aquella setmaneta de vacances a l'Escala (qui m'havia de dir que serien totes les meves vacances d'enguany?).

Et voilà! Ja fa dies que m'ha donat el resultat, però la veritat, com que no m'ha fet gaire gràcia, fins avui no he volgut parlar d'ell.

TINC COLESTEROL! JO COLESTEROL?????!!!!! Segons diu l'informe MODERAT. Uff, i em recomanen fer vida sana: no fumar (si jo ja els vaig dir que no fumava), pujar escales (home és cert que no camino en excès però per casa no paro asseguda ni per sopar), ballar (ara m'hi posaré a l'oficina!), treure el gos a passeig (eh!!!???? si jo no tinc gos), menjar variat (doncs jo que em pensava que ja ho feia) i cardiosaludable (ara he de menjar formatge tronchón enlloc d'idiazabal, bahhh!), mantenir el pes ideal (però si des de primers d'agost hauré perdut tres kilos), etc.

En tot, cas, això TAMPOC ÉS CAP IMPEDIMENT PER A REALITZAR LA MEVA FEINA. Sóc APTE SENSE RESTRICCIONS.

Primer dia d'escola

Són poc més de les 6 del matí, i ja estic llesta per anar a la feina.....

Tot un rècord, tenint en compte que he de sortir de casa a les 7 per poder entrar a treballar a dos quarts de 8.

I no és que sigui previsora, no, és que m'he despertat a les 5:30 convençuda que ha sonat el despertador i que eren les 6:30 hores.... (això és el que passa per mirar el rellotge a les fosques que està a la tauleta del J., i fer-ho sense posar-me les ulleres. Ho confesso, sóc bastant miop....).

Tot plegat deu ser que les nenes ahir em van transmetre la seva emoció per començar avui un nou curs, estrenar cartera o mitjons, i jo un nou horari, que em permetrà recollir-les dues tardes a la setmana, i això tan a elles com a mi ens fa molta il·lusió.

Tot plegat deu ser, que el cansament i els nervis de tants dies d'hospital i el no dormir d'una tirada per les nits m'han fet la seva pròpia jugada.

Tan se val. Avui arribaré a l'hora i amb aquest post fet.

Bon primer dia d'escola, per nens i pares! Comença el curs 2011-12! Que vagi bé!

15 anys junts, 15 anys per recordar

Un any més arriba el 7 de setembre i el  J. i jo celebrem que fa anys, 15, ens vam casar, que vam decidir compartir dia a dia les nostres vides.

I així ho hem fet i seguim fent-ho!

Parelles del nostre voltant s'han desfet (estranyament no dels amics propers), perquè la vida té aquestes coses, i de vegades ens fa pensar de si nosaltres passarem pel mateix. Però no cal pensar més enllà. Cal seguir vivint el nostre compromís.

Subscric tot el que ja vaig dir l'any passat en un dia com aquest, però avui (i gràcies al MILLOR REGAL QUE EM PODIA FER EL J. AVUI, una tirallonga de missatges SMS que m'ha enviat durant tot el dia) vull recordar el que junts hem viatjat (tranquils, no serà un passi tediós de diapos després d'unes vacances, només un apunt i un record, dels pocs que la meva memòria de mosquit conserva).

• 1996: Argentina. Viatge de nuvis amb motxilla pel nostre compte. Pel record: tangos al Cafè Tortoni de Buenos Aires, la roba mullada al apropar-nos a les cascades d'Iguaçú, la por al cos al visitar les missions jesuítiques del Paraguai i l'estranya trobada amb un "andinista" de Mendoza.
• 1997: Tailàndia i Açores. Vacances i Cap d'Any. Pel record: a Tailàndia no vam anar, un marcapassos d'urgències al sogre dos dies abans de marxar ho va impedir. Açores??? on estan? ens van dir a l'agència de viatges i primer Cap d'Any fora de Barcelona.
• 1998: GR-11, París-Eurodisney i Finlàndia. Vacances d'estiu. Pel record: jo no vaig fer el tram final del GR-11 al País Basc i el J. no va venir a París, i això que no estàvem barallats, només que volíem fer coses diferents i ens ho vam passar bé. De Finlàndia, el creuer Turku-Estocolm ple de gent bebent i comprant alcohol i descarregant-lo dins de cotxets de nadons....
• 1999: Istambul, Sarajevo i Londres. Pont de Sant Joan, setembre i desembre. Pel record: el mercat d'espècies d'Istambul, els venedors, els burques negres i una frase: "amigo, visca el barça! ¿cuántos catalanes vendrán estos días?". El record de la guerra de Bòsnia a través dels ulls d'uns joves que la van viure, tot i que a Sarajevo només hi va anar el J. en un intercanvi amb la Universitat de Barcelona. Londres: el meu únic viatge d'"amigues" que he fet mai.
• 2000: Síria i Jordània i Repúbliques Báltiques. Setmana Santa i vacances d'estiu. Pel record: perdre la Lonely Planet a Madaba i recuperar-la a Amman, una rosella enlloc de rosa per Sant Jordi, creuar la frontera síria en un taxi de contraban, la il·luminació verda de les mesquites, les cagarrines a Damasc i la llum del capvespre a les capitals bàltiques on les coloraines dels edificis ens cridaren l'atenció.
• 2001: Seattle. Vacances d'estiu. Pel record: Gratacels de veritat, sol (malgrat diuen que sempre plou a Seattle) i una autèntica Parade amb reines de la bellesa a cavall, bandes escolars i pseudocapellans lloant a Crist.
• 2002: Eslovènia. Vacances d'estiu. Pel record: 5.000 kms de carreteres, pluja i molts dies de dormir en tenda de campanya.
• 2003: Madeira. Vacances d'estiu. Pel record: primera estància en hotel de 4 estrelles amb esmorzar inclòs, caminar i caminar per les "lavades" i comencen a arribar les cigonyes amb criatures a casa dels amics.
• 2004: Malta i Tirol. Pont de Sant Joan i vacances d'estiu. Pel record: la xarxa d'autobusos radials de Malta, un país que el meu imaginari havia fet més exòtic del que és i últim vol en avió fins al present. Viatge austríac amb àmplia parentel·la (érem 8) per sort en cotxes de 4 i no en autocaravana per 8 que era la primera intenció, pseudo October Fest a l'agost i espectaculars paisatges al Glossnocker.
• 2005: Barcelona. Pel record: neix l'A. i la nostra vida transcorre des de febrer a juny a les instal·lacions de l'Hospital de la Vall d'Hebron. INICIEM EL GRAN VIATGE COM A PARES! Al desembre ens atrevim a anar a Niaux amb la nena i tornem corrents per una febre. Què novats érem!
• 2006: Cerdanya i Ribagorça. Pel record: potitos amunt i avall i compra de biberó a Puigcerdà, tots tres sopem al refractori de la catedral de Roda d'Isàbena, un desig formulat molts anys abans i la C. comença a fer-se visible a través de la meva panxa.
• 2007: Vall d'Aran i Aisa (Osca). Vacances d'estiu. Pel record: els plors de la C. amb sis mesos a l'hora de dinar i sopar al menjador de l'alberg i algunes paraules d'ànims d'altres pares "això no serà sempre així" (i jo no m'ho creia) i que ens confonguin amb peregrins del camí de Sant Jaume a Jaca dels autèntics per portar les nenes en motxiles a l'esquena.
• 2008: País Basc. Vacances d'estiu. Pel record: les ovelles fan muuu i les vaques beeee, donar de menjar als cavalls de la casa rural i jugar amb un gosset anomenat Txiki.
• 2009: Araós (Pallars Sobirà). Vacances d'estiu. Pel record:  pesca, una mica trucada, de truita de riu.
• 2010:  Aragüés (Osca), Cerdanya i Vall-de-roures (Matarranya). Vacances d'estiu. Pel record: collita de maduixetes silvestres, excursions a llacs d'alta muntanya i per gorgues, banys en una mini piscina d'aigua calenta, passejades a cavall, mojitos i queimades.
• 2011. L'Escala. Vacances a primers d'estiu. Pel record: una frase de les nenes assentades a l'hora d'esmozar: "Això si que és vida!" i platja sense sorra enganxifosa.

 (ara que ho he escrit veig que m'és impossible recordar només una cosa de cada... I'm sorry!, però mira, és una bona manera de fer el post 301, una xifra que comença a no estar malament, oi?).

A on diu que anem ara?????

Poc més d'una setmana després que anéssim amb la sogra a urgències de la Vall d'Hebron, el nostre periple hospitalari encara no ha finalitzat.

Hi vam entrar per una insuficiència renal que l'equip mèdic de la secció d'estàncies de curta durada (no érem ni a urgències ni estàvem ingressats en planta, aquest lloc és una mena de llimb....) li han curat en aquests dies. En paral·lel li van detectar que al genoll operat hi havia una infecció per un clau de la pròtesi.... Li anaven curant.... Més en paral·lel els metges/serveis socials van iniciar els tràmits per derivar-la a un centre sanitari de recuperació i rehabilitació (uff, menys mal, alguna cosa que sortia pràcticament sola i que ens suposava poc desgast)....

Dissabte al vespre, la infecció del genoll és més aguda. Diumenge, ara venen i van traumatòlegs i.... derivació a urgències de traumatologia de la Vall d'Hebron.... i posteriorment, derivació a la clínica i equip de traumatòlegs que van operar-la per a fer seguiment i la intervenció que creguin oportuna.....

Esperem que ara ja tot s'arregli, ara que la iaia tornava a ser la que era abans de l'operació (i em refereixo als ànims, la veu, les paraules....) i que els tràmits que haurem d'iniciar de nou per a la derivació al centre de rehabilitació no ens siguin excessivament feixucs....

Jo gran part d'aquesta història l'he viscut des de casa, algú s'ha de quedar amb les nenes, però us podeu imaginar que el telèfon a casa no para ni un segon aquests dies.....