Banys Àrabs

Han passat 9 mesos des que em vaig autoregalar unes hores de relax i desconnexió. Aprofitant que li regalava a una cosina, vaig decidir acompanyar-la en aquesta aventura als Banys Àrabs de Barcelona.

El lloc només entrar ja transmet alló que ven: tranquil·litat i relaxació. Ho proporciona la música tenue d'arrels andalusines, les llums tènues, els vestits negres dels que t'atenen.... I tot aquest ambient es manté durant la sessió de banys.

Els banys estan situats en una àrea a pedra vista, amb algunes restes històriques conservades i il·luminades especialment, poca il·luminació en general, farcida d'espelmes, d'uns aromes i d'una música que fàcilment et transporten a un altre moment de la història.... que et fan perdre noció del temps.

Només t'has de preocupar d'anar al teu ritme provant les diferents opcions: aigua salada, iacutzi, sauna humida, aigua calenta-temperada-freda, i descansant prenent un te. I per acabar, un massatge... Fantàstic! ... Surts amb el cos realment relaxat i l'ànima.... també... malgrat que la vida continua....

Hem decidit repetir l'aventura, malgrat dues petites notes discordants de l'ambient general: les pulseres/cinta que et posen per indicar el tractament a realitzar, i la lluminositat i modernitat dels vestuaris/dutxes.

Nit de Sant Joan

Un any més hem celebrat la nit de Sant Joan. M'agrada. Donem la benvinguda als dies que semblen més llargs, a la vida al carrer per les tardes, als sopars a l'aire lliure, i d'aquí a no res, a les vacances....

Però a més, la nit santjoanera, té quelcom de màgic, que segur que ho transmet el FOC. Ja siguin fogueres, teies, focs d'artifici o petards... el fum que hi ha a l'ambient entra dins meu i aconsegueix una mena de neteja espiritual, que em reviu. Sembla que hagi explusat els dimonis interiors de cop.

Tenia ganes de fer una revetlla com més tradicional, un bon sopar entre amics sota el cel, dues hores de petards, una mica de música i cava, i coca de llardons. Ha estat molt agradable.

Bona entrada d'estiu!

Festa de l'escuma infantil

Els comerciants del barri ja fan algun temps que de tant en tant fan activitats populars per activar el comerç a les botigues de tota la vida.

Aprofitant la calor i que s'apropa la revetlla de Sant Joan, avui han fet una festa de l'escuma infantil (bé tot i que els pares, si més no jo, hem disfrutat de valent). Per les nenes i per mi ha estat la primera festa de l'escuma (jo de petita no havia participat en cap, ni tampoc de gran).

Ha estat molt divertit! Ens em mullat fins a la mèdula amb l'escuma i la mànega d'aigua, i sense preocupar-nos! però, mai m'hagués imagina't que acabaria amb els peus tant reescalfats (mira que és calenteta l'escuma).

Una data a recordar...

Un dia com avui, fa quatre anys, va ser el primer que l'Anna va arribar a casa. Després de tres mesos internada a Neonats de la Vall d'Hebron, per fi arribava a casa! I sobretot, fou el primer dia que els avis i tieta la podien agafar. Des del mateix dia que havia nascut, només havia tingut contacte físic amb l'excel·lent equip mèdic i amb nosaltres, els pares. Ningú més va estar autoritzat a entrar a la unitat.

Però el 17 de juny del 2005 les coses van canviar. Tot i alguns petits ensurts d'última hora, finalment li van donar l'alta. Només pessava 1.790 grams, però estava sana i era forta, així que van decidir que a casa recuperaria millor el pes i tindria menys risc d'infeccions.

És ara quan ens adonem de lo petiteta que era, i segur que els que l'agafaven per primer cop també n'eren conscients, però nosaltres, amb les curtes estades de matí i tarde amb ella, fent el cangur, donant-li el biberó, teniem una altre perspectiva.

Encara avui s'em fa un nus a la gola quan i penso. Vam viure el moment plens d'optimisme i insconscients voluntaris dels perills. Per sort tot ha quedat al bagul dels records que de tant en tant convé airejar.

Tenía tanto... que darte...

No sé si és la cançò de l'estiu o no. Només sé que és una cançò que s'enganxa: Tenia tanto que darte, de Nena Daconte.

Feia anys que no repetia mentalment un tros de cançò del moment (sempre he estat més aviat seguidora de cançons "de modé").

Però aquest any, estic a la moda!

I tot, perquè al festival de l'escola la van cantar, al final de tot, quan els pares ja estaven més que entusiasmats amb els nostres "petits artistes", i tots tararejant la lletra.

Com va ser posssible? Doncs perquè uns pares ja són "moderns" i estan al lloro d'aquestes novetats musicals, i altres, com jo, perquè l'hem sentit a casa en una mena "d'improvisats assajos". Així que de tant repetir, tots --també la petita de 2 anys-- l'hem après, fins i tot la coreografia escolar.

Crec que comença, després d'un llarg parèntesi, el meu retrobament amb la música moderna... o no.

Petons de diumenge

Fa dos dies que he acabat de llegir aquest llibre de la Sílvia Soler. M'ha agradat. És una biografia novel·lada, lleugera però no simple. Que va endavant i endarrera del personatge. Que saps de tota la seva vida, a través del narrador (que no saps qui és fins la darrera pàgina), del diari del personatge principal, dels comentaris dels fills de la protagonista, de les cartes de la seva millor amiga. Un relat que enganxa, i que fins i tot pot provocar alguna llàgrima.

Ha estat una lectura de "tauleta de nit" perfecta (és l'únic moment del dia que m'hi puc dedicar a un hobbie que tenia abandonat des de fa més de 4 anys, per què serà?)

Santa M.....

Un any més ha estat el meu sant. Aquest ha quedat diluït amb tot l'assumpte dels avis. Però he tingut una sorpresa que m'ha fet caure més d'una llàgrima d'emoció.

8:10 del vespre. Truquen a la porta del carrer.

- MP?, ha preguntat una veu femenina.

- Sí, és aquí, qui ets?

- Porto un obsequi

Silenci. Se sent algú pujant l'escala. És una noia amb el ram de la foto!

-Pots signar aquest paper?

-Sí.

Li signo i em dóna un petit sobre. L'obro: "Per molts anys. J.".

Rodríguez???

Acabo de fer 3 declaracions de la renda, i continuo enfront de l'ordinador. He mantingut la meva xarxa Facebook i encara tinc temps de fer un post. A casa hi ha un silenci sepulcral. Les nenes dormen i la tele està apagada (de fet fa dies que no l'encenc). I parlo en singular perquè la "meva taronja" fa alguns dies que no dorm a casa (i de fet ni la trepitja). No, no... no hi ha una ruptura sentimental! Només és que està cuidant als seus pares.

Ja ha arribat el moment de pendre decisions sèries de qui i com tindrà cura dels avis. Ara és ell qui para el cop, però la solució passa per trobar algú que els assisteixi. I com sempre, aquest raonament i les decisions han de ser presses en poc temps, amb certa solitud, i sobretot, amb una certa recança de si ho estaràs fent bé i si tindràs sort amb la persona triada.

Vaja, que tinc la sensació d'en pocs dies haver passat de ser una "joveneta" a ser una "adulta" que ha de donar suport en decisions molt i molt importants. Sobertot, crec que s'ha fet evident que estem en la fase de tenir cura dels nostres grans (a més dels petits): època "sandwich" li diuen?

Tanmateix, per tot plegat, i per tenir aquesta distància física amb en J, tinc una estranya sensació, no sé explicar ben bé quina és, però al mateix temps que tinc com una serenor interior molt important que feia anys no sentia tinc un buit immens. Se senten així els famosos "Rodríguez" d'estiu? Doncs jo ho suporto perquè és una cosa provisional i, espero, breu.

Llàgrimes relaxants

Fa dies que arrossego el cansament. Dormo però no és suficient. Avui a més, tinc un refredat important, i tinc el cos apallissat. Malgrat que la son ha pogut amb mi durant uns minuts davant el televisor (cada dia en veig menys tele) al començar la sèrie "Infidels" m'he despertat, i he pogut veure el capítol sencer (m'agrada veure algunes sèries, ja de petita seguia la "Heidi" i "La casa de la pradera", encara que si em salto algun capítol tampoc s'em cau el món, i molt menys el gravo, això ho feia de jove....). No sé ben bé en quina escena, però he deixat anar quatre llàgrimes provocades per l'argument (sempre he estat de llàgrima fàcil tot i que amb els anys ho he anat perdent.... serà que veig menys coses nyonyes i romanticones?). Però m'ha anat bé. Em sento més descansada... i fins i tot em veig en cor de revisar les finances de casa a la xarxa, per suposat.

Objectiu aconseguit

Ja està. Ja hem acabat la feina quasi impossible que teniem entre mans a l'empresa. Ho he acabat de manera digna, encara, que evidentment no estem satisfets del tot. Treballar amb aquest marge tant estret de temps no és agradable ni saludable. Hem fet més hores que un rellotge, i hem posat molts esforços, i el cansament és evident en el rostre i en el caminar. La família ho ha patit, especialment els més petits. Trigarem alguns dies a recuperar-nos, sempre que algun altre projecte no ens torni a col·lapsar. De totes maneres, la intenció existeix, i evitaré al màxim repetir aquesta bojeria. Per mi, existeix quelcom més que la feina a la meva vida! Tot i que aquests dies he viscut bolcada a treballar, inclús he sommiat lletres, en certs moments he viscut el col·lapse, i només he trobat un alleugeriment en deixar anar quatre llàgrimes. No hi vull tornar a passar. La feina no ho és tot! No sóc, ni vull ser, una treballadora amb "càrrec".