El títol d'aquest llibre seria en ell mateix com una pretesa dona fatal, crida l'atenció i fa llegir l'assaig, que és en castellà, idioma que no surt mai en aquest blog, però l'excepció confirma la regla.
Només al final sabrem el per què d'aquest títol, després de set capítols dedicats a històriques dones fatals de la literatura i el cine, sempre des del punt de vista dels homes. En destaco la Susanna de la Bíblia, que és el motiu de la pintura de la coberta. També la Carmen de l'òpera de Bizet, i sobretot la Conchita de Buñuel, dins Ese obscuro objeto del deseo. Ella, "virgen, se niega implacablemente a acostarse con Mateo por más que declare amarlo" (61). I és que les dones fatals ho poden ser per lleugeres tant com per excessivament castes. Així són els homes com el Pablo Picasso de la cita del principi, "Para mi, sólo hay dos clases de mujeres: diosas o felpudos" (9). Recordo haver llegit alguna vegada que Picasso deia a alguna de les seves amants que l'estimava un dia, i el següent que no havia estimat mai cap dona. També ens va dir una professora d'història de l'art que Picasso o era molt estimat o era molt odiat. Aquestes dicotomies que l'acompanyen formen part del geni d'aquest pintor, però la cita del principi del llibre em sembla molt masclista. Com el "llir entre cards" d'Ausiàs March.
També destaco el capítol dedicat a la Lolita de Nabokov. L'autora d'aquest assaig deixa molt malament el Humbert que abusa de la Lolita de dotze anys. I és que, com es veu al final, els que són veritablement fatals són els homes. I és que "para el deseo el objeto es tan sólo un pretexto" (136), i "la persona deseada no es un simple instrumento de satisfacción" (151).
És la tesi del llibre, que es revela al final, i colpeix els lectors que poden tenir possibles prejudicis. La tergiversació que s'ha fet de la paraula "fatal", que és només el que és escrit que passarà, i no pas sinònim de dolent, s'ha de recordar, per cert. Un llibre imprescindible.
JULIBERT, Elisenda. Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine. Barcelona: Acantilado, 2022
Sembla interessant, el llibre. I com que el descrius tan bé, em fas venir ganes de llegir-lo. Penso que coincideixo del tot amb la tesi del llibre, tal com la dius. Per cert, suposo que Ausiàs March devia ser una masclista de primera divisió, i un individu violent i controvertit; però en el senyal de "llir entre cards" només hi veig una exageració comparant la bellesa i perfecció de la dona estimada envers la resta de les dones. Ara, certament la resta de les dones s'hi podrien emprenyar amb raó si es veien tractades de cards.
ResponEliminaRamon,
EliminaAixò del "llir entre cards" és perquè Jaume Coll, a la carrera, va explicar que no podia dir què significava sense ofendre algú (una dona).
No és un llibre massa llarg, i a tu segur que t'agradaria.