Camins de vent i d'aquarel·la

 

Aquest llibre és com la fotografia, de fet un poema visual, del final (125): es pot comentar en molts sentits o direccions, com les diferents eines d’un ganivet suís, tan indicat per anar per la muntanya. Per començar es pot comentar l’aquarel·la de la coberta, que parlaria de com abans de pujar una muntanya primer pots haver de baixar una vall. El que seria el desnivell positiu al costat del negatiu. A vegades sembla que vas enrere, i només estàs agafant forces per tornar-hi amb més força.

A continuació, i a banda de tota la resta d’inspirades aquarel·les, es poden comentar les fotografies del Xavier, com la que m’ha servit per fer el disseny del cartell per a aquesta presentació (113). Una imatge que il·lustra el que és el vent, una cosa invisible, pel rastre que deixa en l’aigua d’un estany. Una aigua que he volgut relacionar amb les aquarel·les de l’Enric. I amb el títol del llibre. Amb uns reflexos sobre la superfície de l’aigua que fan pensar en la poesia, que és feta sovint dels reflexos que són les imatges en un text.

Finalment, la mateixa poesia que s’entremescla amb la narració de la travessa. A vegades de manera més directa, incloent-hi fins a dos haikus especialment inspirats, d’estil crec que molt japonès: “Llac mil·lenari/ passa un excursionista/ cap al refugi” (62). Es tractaria de l’instant trobat entre el llac perenne i l’excursionista efímer. O bé el haiku que introdueix la Pirene, aquest personatge inventat, el qual ja sortia a Les hores isardes, que serveix per omplir de màgia el llibre: “L’isard més àgil/ travessa la carena:/ corre amb el vent” (69). El que me’n crida més l’atenció és que a les carenes s’hi concentra el vent, i la poesia és en l’escaiença de les coses, que he llegit alguna vegada. Tot això es pot arribar a observar com l’“espiadimonis” (118) que hauria de ser el lector en un llibre ple d’imatges “inesborrables” com les que té gravades a la retina el Xavier. Perquè “tot està connectat” (118), tot té un sentit en aquest llibre.

Com aquest “tocar de peus a terra” (111), que diu el Xavier, amb “la mirada en la llunyania”, que diria Kafka. O quan les muntanyes  mostren els “cloquers” (74), els campanars, dels “paisatges fantàstics” de Kandinsky. Aquest “muntanyenc de barba blanca” (27) que és ell, fa pensar també en la magdalena de Proust, quan en un dia sense vent s’hi belluguen les branques d’un arbre, el passat que reneix en la senectud.

Aquest “desaconsellen banyar-se en els estanys” (64) em fa pensar en el llibre Hem nedat a l’estany amb lluna plena, i és que els valents protagonistes d’aquest llibre també s’hi banyen, amb tota la màgia que té. Com aquest “cel alt tant a l’abast” (53).

Tornant al principi, voldria afegir que el poema visual del final parlaria de com els pinzells, com la resta d’eines del ganivet suís, vénen a ser la lluita, el cim que volem aconseguir els catalans amb la independència. Uns “tucs d’enyor, cims de retrobament” (100) pel passat gloriós que trobem a faltar i al qual voldríem tornar. Enllaçant amb Les hores isardes, “Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà” (152).

PUJOL, Xavier, DOMINGO, Enric. Camins de vent i d'aquarel·la. Barcelona, 2023