En el tema polèmic del diccionari normatiu valencià hi ha un punt que afecta als mots que pertoca escriure amb e i es fa amb a. Així, el nostre diccionari arreplega les variants (que denomina col·loquials, però que fet i fet són dialectals): llançol, sancer, etc. No cal dir que de seguida van aparéixer les veus normatives que denunciaven aquesta llibertat ortogràfica. El meu parer, pel que fa això, és que no haurien d'haver tingut una entrada pròpia, sinó més aïna una referència dialectal dins l'estàndard.
Però bé, el cas de què vull parlar és el següent. En el món de la literatura valenciana és habitual fer servir poèticament el mot basarda, paraula molt bonica, sonora, que amaga un pòsit de misteri (i dic literatura valenciana, perquè pareix que a Catalunya és una paraula força comuna en l'àmbit estàndard). De fet, jo l'he usada en alguns poemes, fins al punt que un dia se'm va ocórrer mirar al DCVB l'origen del mot i hi vaig trobar un parell de coses. D'una banda basarda prové del francés vésarde i si ens hi fixem, podem pensar que la traducció al català tira pel mateix camí que acceptar llançol o sancer. Al meu parer, caldria reescriure normativament el mot com a vesarda, per les raons següents: en primer lloc, en francés comença amb v, i si en català ho fa amb b és per aquest problema betacista que té una part dels parlants catalans; i en segon lloc, la e és tancada, per això porta l'accent tancat, aleshores, en lloc de ser ba hauria de ser ve: m'imagine que dir ba és per la transcripció d'aquest tret dialectal català oriental de fer la ə.
Després mire el coromines, on hi ha un article força llarg que tracta la idea de basarda i no de vesarda. A més a més, posa d'exemples Narcís Oller en La Papallona. Tanmateix, esmenta que Rabelais hi escriu vezarde, o que al segle XVI apareix besarde. Al remat, l'ètim seria francés vulgar vessette, modificat per influència d'hazarder.
De l'altra banda, la gent quan la fa servir n'abusa, perquè és una paraula de contingut fort, és a dir, por intensa que pertorba l'esperit, i a vegades qui l'empra exagera un poc: Em fa basarda presentar els llibres, perquè sembla que obliguis a la gent a venir, i jo tinc molt respecte per el temps aliè, d'Ada Parellada; o que pot confondre'n el significat i donar a entendre avorriment (o açò em pareix): En algun lloc del diari he llegit: “Aseguraba
Churchill que una regla elemental de etiqueta política prohibe vocear “yo ya lo
dije” cuando los acontecimientos históricos le dan a uno la razón”. Alguna
cosa semblant em passa pel cap aquests dies tot repassant mentalment temes dels que [sic] m’he ocupat, àdhuc força
temps enrere, i que ara hauria de tornar-hi. Quina basarda! Potser, no. Potser sols
és l’estat físic que condiciona el meu esperit. Encara que ... sí, quina
basarda!, de Manel Mas, o Mira, jo no sé què m'ha passat en els darrers anys, però he canviat molt
i ja no estic segur de res i menys de si crec o no; estic instal·lat en
el dubte, i el que és pitjor, no tinc ganes d'aclarir-m'hi perquè em fa
basarda de Francesc Pardo.
